diumenge, 10 d’agost de 2008

Al voltant de Pedro Solbes

“Malgrat que tothom podia veure que la crisi arribava, jo no crec que ni els més grans pessimistes pensessin que aquesta seria tan dolenta!” – diu Pedro Solbes.

“Però la culpa no pot recaure, només, en els bancs ni en les immobiliàries, ni en els diferents governs que han estat en el poder. Al cap i a la fi, tots nosaltres hem ajudat a crear la bombolla, pagant preus desorbitats per pisos i cases, contractant hipoteques impossibles de pagar, i ignorant els nostres propis recursos. Recordo amics i col·legues dient: - Els preus de la propietat immobiliària mai no han caigut! I prenen aquest fet com una garantia que si els preus mai no han caigut en el passat, mai no cauran en el futur, i que no hi ha inversió més segura que un immoble. De fet, sempre que vostè escolti comentaris com aquests, sobre qualsevol tipus d’inversió, pot estar segur que s’està preparant una bombolla! - Comentari del Fòrum de lectors de El País.


No és només Artemio Cruz (o si ho preferiu, José Luís Zapatero) qui necessita llevar-se i mirar-se llargament al mirall. Que cada catala o espanyol que digué alguna vegada: -“els preus de la propietat mai no cauran”-, es mirin ara al mirall, i abans de ser massa lleugers i simplistes amb les seves crítiques envers els altres, que es diguin a ells mateixos: “- Gràcies a Déu que no mano jo! “.

Ambrose Evans Pritchard té un article sobre Espanya i Pedro Solbes que acaba de la manera següent:

“Els voltors estan començant a volar en cercles al voltant del desventurat
senyor Solbes. Els crítics estan demanant el seu cap, acusant-lo d’ocultar la
veritable magnitud de la crisi abans de la reelecció dels socialistes el mes de
març. Això em sembla injust. El senyor Solbes va seguir rebutjant les
advertències d’una crisi tan “enormement exagerada” durant molt temps després. I
ara, sembla estar estupefacte pel que ha passat!”.


Penso que Ambrose, per la seva banda, fa una observació molt vàlida. Estic segur que Pedro Solbes està absolutament atònit per les dades econòmiques que està veient diàriament damunt de l’escriptori del seu despatx. Mai, ni en els seus pitjors malsons , s’hagués pogut imaginar el que ara es troba al davant. Crec, i ho podria argumentar i defensar si fes falta, que ningú no podria! En aquest tràngol econòmic, semblo estar representant el paper de la pessimista Cassandra, i tot i que sempre havia imaginat que veuríem alguna classe d’esclafit econòmic , és la magnitud del que està passant el que era veritablement inesperat, i de fet, el que ens inspira temor.

Fins i tot Ben Bernanke – per posar només un exemple de macroeconomista a qui jo realment admiro per la seva tècnica i habilitats teòriques (jo el posaria entre els cinc macroeconomistes més importants) - no hauria vist el que s’estava coent, ja que en la seva xerrada – The euro at five - per celebrar el cinquè aniversari de la introducció de la moneda comuna, ell simplement es limita a dir que l’euro és un gran experiment monetari, sense atrevir-se a comprometre’s amb la idea que l’experiment funcionaria, i sense emetre cap tipus d’advertiment.

Així doncs, el que jo estic dient és que Pedro Solbes és, tan sols, humà; com la resta de nosaltres ell és un simple mortal; un mortal superat pel problema que se li planteja; i jo us pregunto: i a qui no li passaria això?


És hora que la brigada de bombers es posi a treballar: l’únic problema és que no tenim un departament d’incendis, perquè NINGÚ no va veure’n la necessitat, perquè NINGÚ no va veure el que s’apropava, al menys ningú no ho va veure prou clar!

Ara estic dient tot això a través d’aquest blog web per defensar el nom de Solbes i la seva reputació, perquè penso que hi ha un gran perill per la manera que la gent, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a reaccionar davant d’aquest tipus de problema. Crec que la gent aquí té tendència a dipositar massa confiança en el coneixement i les habilitats dels seus líders, i això es converteix en un problema quan aquesta confiança es perd, no perquè aquests líders siguin mala gent, sinó senzillament perquè són, igual que qualsevol altre, éssers humans.


Crec que a Espanya en general hi ha una tendència massa gran a opinar, d’una banda, que els polítics són deshonestos (“són uns lladres!”, “no hi ha ni un pam de net!”), però d’altra banda també creuen que són força llestos i astuts; efectivament, poden ser les dues coses o cap d’elles, això no és assumpte meu, però el que de veritat succeeix és que no són macroeconomistes! I és per això que no estan en una posició òptima per poder apreciar ben bé l’extensió del que està passant. Estan, senzillament, en estat de xoc, això és el que passa.

Però és hora de sortir del xoc, i posar-nos tots els vestits de bombers, o tota la casa s’incendiarà al nostre voltant. Necessitem un pla d’acció, necessitem l’ajut de Brussel·les, i la necessitem ara, i no després que tothom torni de vacances. Si no fem alguna cosa aviat, molts dels qui ara estan gaudint del repòs en alguna platja poden trobar-se sense feina quan tornin a casa.

A continuació, faré referència a alguns dels altres punts que comenta Ambrose Evans Pritchard:

"La causa o l’arrel de la bombolla va ser la política monetària tan extremadament fluixa i mancada de rigor que Espanya va importar després d’incorporar-se a la Unió Econòmica Europea. Els tipus d’interès van disminuir en entrar a l’EMU, i després van caure fins al 2%, fins a finals de 2005, un tipus d’interès molt per sota de la taxa d’inflació vigent a Espanya."


Amb altres paraules, tot el problema és el resultat de defectes i errors estructurals en el disseny de la unió monetària. Aquest és un problema real, i necessita respostes més o menys urgents, i no tòpics sobre els efectes Harrod-Samuelson-Balassa. Aquests tipus d’interès van ser molt laxos per a Espanya, però no per a Alemanya, i aquest ha estat el problema.



En segon lloc, observem la manera en què els bancs espanyols estan convertint-se en el centre d’atenció de tot el món. Aquí tenim un informe recent, que ens arriba de part de Morgan Stanley, i que Ambrose cita àmpliament:

“Un estat de ralentí econòmic força transcendental està ja en marxa. Creiem que el deteriorament a Espanya es troba tan sols en la seva primera fase; la fase més difícil es patirà l’any 2009” – van dir a l’ informe Eva Hernández i Carlos Cáceres: “La probabilitat d’una crisi similar a la de principis dels anys 90 està augmentant. Si l’escenari de l’ERM (Exchange Rate Mechanism) es convertís en una realitat, la preocupació primordial no serien els beneficis dels bancs, sinó el seu capital... Estimem que una taxa de morositat que anés entre el 10 % i el 15 % dels préstecs dels promotors immobiliaris eliminaria per complet els guanys de 2009, i això representaria entre un 20 % i un 30 % de la base de capital actual del Banco Popular, Sabadell i Banesto “.


Els bancs espanyols estan en el punt de mira, i això té pinta de continuar així força temps! Hi ha, a més a més, un altre assumpte de l’informe que val la pena de comentar:

Els bancs, certament, van poder esquivar el desastre sub-prime dels Estats Units, gràcies a les restriccions fetes pel Banc d’Espanya en l’ús de vehicles d’inversió que es queden fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). L’augment de les hipoteques per obtenir uns fons extres per a altres despeses, i els préstecs suplementaris (piggy back loans) són poc comuns. Les hipoteques van ser, majoritàriament, limitades al 80 % del preus de l’habitatge, al menys en teoria.



Això no és ben bé així. Si parlem en un sentit estricte, és cert que Espanya no tenia sub-prime perquè no feia un ús extensiu dels vehicles d’inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). Però en tots els altres sentits, Espanya sí que tenia (i té) sub-prime.



En teoria, no tenir vehicles d'inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs) significa que els bancs s'inclinen per un menor risc en els seus préstecs, ja que s’adonen que si les coses van malament, els llibres de comptabilitat patiran les conseqüències directament. Però si han estat igual de temeraris amb la seva comptabilitat directament exposada, llavors, i com assenyala perfectament Morgan Stanley, "el principal interès no són els beneficis, sinó el capital". I em temo, senyors i senyores, que la cosa ha anat així.



Tal i com argumento en el meu blog "No sub-Prime in Spain, but is Spain itself sub-Prime" , exceptuant el SIVs, gaire bé qualsevol altre fenomen associat amb sub-Prime es troba aquí. Per descomptat que els Piggy backs i l’augment de les hipoteques per financiar el consum eren normals i corrents. Fins i tot si els catalans i espanyols demanaven préstecs no per gastar, sinó per fer el que ells creien que era estalviar, com el fet de modernitzar i reformar les seves llars. I amb raons de 110% de les valoracions de la propietat, normals per als joves (que molt freqüentment no tenien ni els diners estalviats per pagar els honoraris al notari ni els mobles – ja m’enteneu, els mileuristes), no hi havia tanta necessitat per fer piggy-back , però aquests estaven allà per si alguna vegada algú els necessitaven. Bàsicament, els préstecs fàcils i el sobreendeutament es varen convertir en una cosa normal aquí, i ara el procés s’està desplegant, i si ningú fa res per aturar el desastre, aquest s’estimbarà, a un ritme constant, en contra dels llibres de comptabilitat dels bancs.

I tot això em retorna a Pedro Solbes. Com deia abans, no voldria acusar-lo d’intentar, en el passat, enganyar o despistar la població. Personalment el respecto, i respecto tot el que va tractar de fer, de vegades gairebé sol, per tal d’aplicar el Pacte d’Estabilitat i Creixement contra les poderoses forces dels estats francès i alemany quan era comissari d’economia a Brussel·les. El seu successor no li arriba a la sola de les sabates. Però això de què parlo va ser en aquell temps, i ara tenim un altre problema. I declaracions com aquesta (donada per Solbes en una entrevista a El País) són molt més difícils de perdonar i oblidar:

“Si el petroli no ens porta més sorpreses, i si no hi ha altres variables amb un
impacte negatiu, pensem que en els propers trimestres hi haurà un creixement
molt baix o gairebé inexistent, però no estem pensant en una recessió.”

Ho lamento, però això és inexcusable! Està clar que Espanya està al capdavant d’un ràpid retrocés econòmic - mes aviat una depressió que una recessió - i el que importa saber ara és com de llarga i profunda serà aquesta. Així, mentre Pedro Solbes pot defensar-se, amb certa raó, de les omissions que va portar a terme, al·legant que estava, com qualsevol altre mortal, astorat pels esdeveniments, ara no pot utilitzar aquesta raó per excusar-se del que està passant en aquest moment; i jo voldria recordar aquí l’antic adagi de l’Antígona de Sófocles: “ No es pot qualificar un home de feliç fins al dia que aquest mor”.

Pedro, no malmetis tota una vida de treball per evitar el conflicte i la confusió a curt termini. Els espanyols tenen el dret a conèixer tota l’extensió del drama que els espera, i tenen el dret a saber-lo ara!

A La Recerca D' Indicadors Fiables Perduts

David Rodriguex de Economing té un problema, com podem agafar la mida de la des-acceleració actual?


Per una banda poden existir factors econòmics addicionals al creixement del PIB que poden indicar una situació de recessió......Per altra banda cal tenir en compte quina mesura de creixement s’utilitza. Generalment s’ha utilitzat com a mesura de creixement les taxes de creixement interanuals, ja que aquestes permeten eliminar efectes estacionals que apareixerien si s’agafessin taxes de creixement intertrimestrals. Una altra alternativa és utilitzar les taxes de creixement intertrimestrals “filtrades” per eliminar efectes estacionals i anualitzar-les (és a dir, multiplicar-les per 4). Aquesta alternativa, que és la que s’utilitza als Estats Units, permet veure amb millor precissió què passa en períodes de fortes oscil·lacions que no pas amb les taxes internauals, que acostumen a emmascarar-les amb allò que s’anomena “efecte base”.


Doncs bé, estic bastant d'accord amb David que l'evolució del PIB trimestral és molt m'es interessant en aquests moments que els números de PIB annual.




Però hi ha més coses. És molt important entendre que el mecanisme d'aquesta crisi pasa pel fet de que els bancs espanyols no tenen liquidesa. És a dir, la taxa d'hipoteques ha anat baixant des de l'estiu passat principalment perque els bancs ja no tenen accés als mercats majoristes de diners intenacionals com abans, per tant no poden fer préstecs en la mateixa quantitat, i això es veu en el gràfic per préstecs a les llars espanyoles que publica mensualment el banc d'Espanya.

Un altre index molt interessant es l'índex de confiança del consumidor - que publica mensualment L'Institut De Credit Oficial a Madrid. Aixó no para de baixar.



i un altre es l'índex de vendes en detall, que publica mensualment l'INE. Un altre cop, la baixada és constant i forta.




Els economistes a PNB Paribas a Paris - que tenen estudis sobre l'economia espanyola molt per sobre del nivell que es troba dintre Espanya - van tenir l'idea de sobreposar el gràfic dels canvis de gasto del consumidor (trimestral, trets de la comptabilitat nacional de l'INE) i l'índex de confiança del consumidor amb un retard de tres mesos. Com es veu per sota, aixó ens dòna una mostra bastant fiable de com evolucionarà el consum en els propers tres mesos.


Un altre indicador es l'atur mensual que publica l'INEM.


I la producció industrial mensual publicat per l'INE.

Les dades que sorten de l'INE normalment ens donen una idea del què acaba de passar. Peró, que més tenim sobre el què esta passant més o menys en el moment que passa? Doncs bé, aquí tenim dos indicadors que s'anomenen "Purchasing Managers Indexes (PMI) i aquests estan basats en enquestes, i són publicats mensualment. Sorprenenment, són bastant fiables com a indicadors, i una puntuació per sobre de 50, indica expansió, mentre que una per sota indica contracció.

Hi ha una puntuació per a l'industria de fabricació:

I una altre pels serveis:


Com veiem, en juliol tots dos indicadors continuaven en marcar contracció a taxes gairebé record per tota Europa. Ara per ara, aixó no sembla massa sorprenent, peró fora interessant seguir aquests indicadors amb el pas dels mesos.





dijous, 7 d’agost de 2008

Pernil i Els Meus Futurs Entrepans






No sé què li passa a l’espècie humana, que no pot estar-se tranquil·la ni per vacances... Ara els russos! Què han de fer, a Geòrgia? Per què busquen brega? M’és bastant o del tot incomprensible les seves ànsies de poder i prepotència. També segueixo bastant preocupada per la crisi econòmica a Espanya, tot i que la meva feina, ara per ara, no està en perill. Però sento parlar d’ella com d’un fantasma que d’un moment a un altre farà acte de presència en la meva vida

I enmig de totes aquestes adversitats, tan greus, hi ha una cosa banal que també em preocupa vivament: el pernil de jabugo! No és broma, no. Ara es diu que els xinesos estan interessats pel nostre pernil, i vés per on, sóc una dona de paladar fi i el pernil no m’agrada si no és ibèric i, si pot ser, de jabugo i pota negra. I ara, el país que celebra els jocs olímpics, dóna el seu Sí a la compra del millor pernil... !

Si abans d’aquest interès sobtat, ja es deia que en el mercat hi havia força engany en això del pernil (perquè no és possible criar, per a tanta gent com en demana, tants porcs de jabugo, corrent feliçment i lliures per les deveses i menjant grans quantitats d’aglans), què passarà a partir d’ara? Està clar que, si els xinesos paguen bé, els que vivim al país quedarem relegats a un segon lloc, perquè ... la pela mana! Ens quedarem amb una minsa quantitat de pernil de jabugo, aleshores? No em vull imaginar els meus futurs entrepans!

I jo em pregunto: per què els ha d’agradar ara el pernil, si s’han passat la vida sense ell? No en tenen prou amb el seu bon arròs a l’estil cantonès, l’ànec lacat, les tallarines amb pollastre shanghai i els simpàtics litxis? També han de menjar-se el nostre pernil? Seria una catàstrofe si els 1.300 milions de xinesos li agafen el gust al bon pernil!

Però sempre hi ha esperança, no tot és tan dolent com sembla...! M’estic referint al pa: és veritat que, a gairebé tot el món, el pa ha deixat de ser un producte elaborat amb farina pura, i de coure’s lentament en forns autèntics de llenya, i que no val res, ni tan sols en pobles petits, que s’han afegit al carro de la comoditat! Però el pa gallec encara és una cosa digna de menjar! Te’l trobes de moltes classes i variacions, però gairebé totes són boníssimes; és un pa tan bo, que sempre que tinc ocasió de tastar-lo, penso que no cal menjar-lo amb res més. Però... qui es pot negar a un tros de pa gallec amb un bon tall de pernil ibèric de jabugo, banyadet amb el seu greixum natural? Però serà millor que m’afanyi, abans que els xinesos no se l’emportin, per a ells solets, terra enllà...

dimecres, 6 d’agost de 2008

Sense Precedents

La rapidesa de l’alentiment de l'economia espanyola és un fenomen sense precedents a l’economia desenvolupada de la història recent. També l'endeutament nacional, tant a nivell corporatiu i particular com a nivell global de país (el dèficit extern - compte corrent a menys 10 % del PIB) és més propi d’un país en vies de desenvolupament, on la cosa s'ha escapat de les mans, que d'un país de l’OECD'. Hi ha un gran perill que tot això esdevingui una correcció desordenada (disorderly), i cal actuar amb antelació per evitar que això sigui així; cal actuar ara!
Edward Hugh



"L'economia espanyola està desaccelerant-se ràpidament, la correcció en el sector de la construcció està encara en marxa, i les previsions a curt termini són bastant negres".
Bank de inversions Morgan Stanley, en un informe de la setmana passada.


"Nosaltres creiem que el deteriorament a Espanya està només començant. La part més dolorosa tindrà lloc l'any 2009".



Espanya és especialment vulnerable al "credit crunch", a causa de la seva dependència en finançament extern, i la dificultat que això representa per als bancs en l'ambient actual per recaptar fons per fer hipoteques. El mes passat, Martinsa-Fadesa es va convertir en el primer promotor immobiliari per buscar protecció dels seus creditors fent suspensió de pagaments. Però no serà l'últim. Això és només el principi. La telonera.



El col•lapse del sector immobiliari ha afegit llenya al foc en forma d’una pujada forta de l'atur, el qual, juntament amb la pujada de preus, ha fet molt de mal a la confiança del consumidor i a la venda en detall. El promotor Metrovacesa, que és un dels més grans d’ Espanya, acaba de fer públic que les seves vendes han baixat de 8 (cada dia de l'any passat) a 1 (per dia, ara).


La confiança del consumidor espanyol va caure a un nou nivell minim de 46,3 en el mes de juliol, segons les dades del Instituto Oficial de Credit. Un indicator de menys de 100 vold dir que els que son pessimistes son mes numerosos que els optimistes. Es el nivell mes baix que s'ha puntuat desde que el index va commencar l'any 2004.




La venda de cotxes nous s’ha desplomat el juliol, i ha baixat un 27,5% en comparació amb el juliol de 2007, el tercer mes que pateix una baixada de més d’un 20%, segons l'entitat cotxera ANFAC.




La venda en detall va baixar un 7,9% el juliol (dades corregides per efectes del calendari), una baixada sense cap dubte impressionant.

La caiguda de vendes està pressionant moltes multinacionals que havien vist els seus beneficis engrandits fins fa ben poc per les vendes que venien d’una expansió econòmica alimentada pels crèdits.

El mes passat, l'operador de Telèfon mòbil Vodafone va advertir als mercats que els seus resultats es veurien impactats per la força de la desacceleració a Espanya. També els directius del grup britànic Burberry - que ven productes de luxe - van explicar als seus accionistes que Espanya havia esdevingut un mercat "molt complicat", mentre que Coca-Coca ha fet públic que les seves vendes han baixat forçosament.

El nombre de persones en atur a Espanya va pujar un 1,5 % el mes de juliol respecte el mes de juny, i va assolir el nivell més alt en dos anys amb 2,43 milions d’aturats, amb gairebé dos de cada tres dels nouvinguts provinents de la construcció.




UGT ha informat que quasi 12.000 immigrants iniciaran el camí cap a França aquest any, per buscar feina temporal en la recollida del raïm, una pujada d’un 10% en comparació amb l'any passat.

Les previsions del govern sobre la trajectòria de l’atur semblen massa optimistes, i molt més realistes són les que vénen del BBVA, que preveu una taxa d’atur per sobre del 14% l'any que ve.

La meva ciutat



No una renda, sinó dues! Els qui escolteu les meves queixes deveu saber que per culpa de vendre’ns un pis familiar (per poder comprar-ne un altre), aquest any he hagut de pagar 13000 euros, la qual cosa em va fer més pena que gràcia. Doncs bé, els d’Hisenda deuen tenir-me mania, perquè ara resulta que m’han cobrat, a més a més, un altre import, corresponent a una altra declaració de la renda! Per aquest motiu, ahir vaig anar a fer la reclamació, i els vaig dir que triïn ells la que prefereixin, però que només me’n cobrin una, si els plau!



En acabat, vaig decidir fer una passejada per la ciutat, talment com si fos una turista, mirant-m’ho tot amb ulls encuriosits i intentant oblidar que és la meva ciutat i que la conec com el palmell de la mà. Vaig passejar per carrers amples i elegants, per carrers estrets i amb l’encant que els afegeix la història, i per carrers bruts i deixats, amb pudor a pipís i a escombraries, enfortida per la calor de l’estiu.



Vaig veure indigents de tots els països i races, i en especial em va cridar l’atenció un home que estava totalment quiet, estirat al terra, i vaig suposar que estaria alcoholitzat, si bé també vaig arribar a témer que estigués mort... No sé si hi ha centres o granges especials, allunyades del soroll mundanal, on aquestes persones que ho han perdut tot, fins i tot la dignitat, puguin aprendre una altra manera de viure; penso jo que, potser amb molta paciència, afecte i el contacte amb la natura, algunes d’elles trobin, al final del túnel, la llum que se’ls va apagar en algun moment...



En el meu tour turístic, també vaig observar que alguns obrers treballaven en la construcció d’edificis, d’habitacles que difícilment seran habitats a curt termini, perquè no crec que ningú s’embranqui ara, tal i com estan les coses de lletges, amb una hipoteca per la compra d’un pis...

I caminant-caminant, vaig arribar a casa, tota suada i fastiguejada d’aquesta calor humida que m’estova les idees i em treu les ganes de tot; vaig anar de dret a la dutxa, amb la sensació que no sabia què pensar de la meva ciutat... Havia vist coses boniques, i coses lletges i també tristes. Però potser el que havia passat és que no havia triat bé el dia...

dimarts, 5 d’agost de 2008

Un Nou Indicador Per L'Economia Espanyola



















Segons How Di Bohdi:


Al tornar a terra, en el nostre cotxe, vàrem veure un altre vaixell capgirat a la llacuna. Una canoa tota vermella i de fusta, amb una proa llarga, com una joguina de nen."- Aquest vaixell ve de Casamance, ple d’immigrants sense papers, i de camí cap a Espanya" - va dir el conductor del nostre vaixell en el moment en què passàvem de llarg : "- Tenien problemes amb el vaixell i van parar aquí. La policia va pujar-hi i van detenir 25 persones. Els altres van fugir corrents".


El preu per anar a Espanya ha baixat notablement en els últims mesos. Abans solia pujar fins a gairebé mil lliures (£1000), però el 2006 va baixar fins a quatre-cents cinquanta (£450). Ara per ara es pot viatjar per solament tres-cents cinquanta. Això ha de ser l'única cosa al Senegal que ha baixat de preu. Una barra de pa ha pujat un terç, des de l’última vegada que en vaig comprar una.

Així que, a base d’un increment de l'oferta i després una baixada de demanda, el preu del viatge va baixant malgrat l’apujada dels carburants.El telèfon mòbil serveix per a moltes coses, incloent el fet de mantenir els senegalesos informats de l'abast d’alguns fets que els catalans i els espanyols encara ignoren.


Estic agraït al meu amic Charles Butler de Ibex Salad pel vincle original.