dijous, 23 d’octubre de 2008

Alegria, anem de casori!

Fa un parell de caps de setmana vam anar de casori! A mi no m’agraden pas gaire, les festes multitudinàries, perquè et veus obligada a somriure durant hores, a preguntar als altres convidats què és de la seva vida, i també a cridar Viscaaaa els nuvis! perquè et sap greu que el trempat del grup no es quedi sol cridant…! I et fas un fart de menjar, com si fos l’últim àpat de la teva vida. Però aquesta ocasió de què parlo era especial: es casava un de la colla, un bon amic, en Ferran. Ens vam conèixer fa un munt d’anys, estudiant el BUP. Ell era el millor de la classe, el més llest, sobretot destacava en Física i Química, i si ens vàrem fer amics va ser precisament perquè jo no entenia un borrall, d’aquella assignatura! I com sèiem junts, jo l’atabalava fent-li preguntes, i ell es convertí, de mica en mica, en el meu professor particular, qui em feia entendre els misteris de les fórmules i de la taula periòdica.

Durant un temps vam estar flirtejant, ens agradàvem… Però durant un estiu a Eivissa ell va conèixer una franceseta que li deia: -Je t’aime!, amb boqueta de pinyó, i allà es va acabar el nostre coqueteig!


Malgrat el distanciament, sempre hem estat bons companys. Al casament, va convidar cinc dels seus millors amics; la Martina, la meva millor amiga, també hi era. La pobra està passant una mala ratxa: acaba de renyir amb el seu xicot, després de dos anys de sortir plegats. I ja sabeu que, de vegades, els casaments ens posen sentimentals, sobretot quan no estem gaire fins; i això és el que li passava aquest dia a la meva amiga, que estava molt ensopida i, a part de no voler ballar i de seure tota moixa en una cadira, contínuament feia ullades dissimulades al telèfon mòbil, esperant trobar-hi una trucada perduda del seu expromès. La Martina és una noia intel·ligent, simpàtica, que ha tingut molts pretendents, i es guanya bé la vida com a arquitecta. De moment, està tenint sort: la crisi immobiliària encara no l’ha afectada! Però el dia de les noces del Ferran, ella vivia la seva pròpia crisi personal: no podia gaudir de la felicitat del seu amic perquè la trucada que ella necessitava no arribava…


Per cert, en Ferran no es va casar amb la franceseta, sinó amb una noia italiana que, n’estic ben convençuda, li xiuxiuejava, a cau d’orella: - Io ti amo, il mio amoooooore!