dijous, 25 de juny de 2009

I Arriba l’Estiu...

Aquest matí, dia de Sant Joan, m’han despertat els lladrucs del gos del veí. És un gos petit, escarransit, però caram, com borda el condemnat! Fa uns mesos que al meu replà, al pis del costat, s’ha instal•lat una nova família, i en el paquet s’hi inclou el gosset de marres! Cada dia, quan marxen a treballar, el deixen sol, i llavors comença la nostra desesperació, la dels veïns. Sembla mentida com un gos tan esquifit pot tenir tanta potència gutural! Fa uns lladrucs aguts, impertinents, que et trepanen el cap, i així pot estar-s’hi durant hores! Dóna la circumstància que ahir vaig anar a celebrar la revetlla a casa d’una amiga, i vaig ficar-me al llit tard. Avui desitjava dormir fins que el cos em digués prou, però a dos quarts de nou del matí el despertador gossil s’ha posat en marxa! Quan he sortit al replà he vist una nota penjada a la seva porta, escrita pel veí del davant que es queixava del gos i exigia una solució. Jo hi he penjat una altra noteta a sota, adherint-me a la queixa!

En acabat, he optat per anar amb una amiga a la platja, a la Vila Olímpica, que és la platja dels desesperats, allà on vas quan no tens ningú que et porti o t’acompanyi a una altra de més llunyana. Només pujar a l’autobús, la meva amiga em pregunta si porto el mòbil, que voldria telefonar a sa mare, que no es trobava gaire fina quan l’ha deixada; li responc que sí el porto, i li pregunto què se n’ha fet, del seu, i em diu que no l’ha dut perquè no volia perdre’l a la platja! Jo li he dit, un xic malhumorada, que ja sap que mai no truco amb el mòbil si no és per una urgència, que si sa mare no estava fina, l’hagués hagut d’agafar. No hi ha insistit.

Hem començat a plantar el para-sol a les 11h i al cap de mitja hora, la meva amiga ja m’estava dient que aviat hauríem de marxar… “Estira’t una mica i gaudeix del sol!”- li dic jo. Ella ha volgut anar a remullar-se i li he dit que hauríem de fer torns per vigilar les bosses, ja que he llegit a la premsa que hi ha molts robatoris a banyistes despistats; així doncs, primer hi va ella i jo em quedo de vigilant. En acabat, quan torna, s’estira a prendre el sol, i jo li dic: “Ara et toca a tu vigilar, me’n vaig a l’aigua!”. La meva amiga em diu, amb veu llastimosa: “Ai…, segur que et vols banyar? És que ara estic molt a gust així estirada, i no tinc ganes de vigilar”. Li dic, un xic molesta, que pot seguir estirada, però amb els ulls ben oberts i vigilant, però que ara em toca a mi anar a l’aigua! No remuga; a n’ aquesta se l’ha de lligar ben curt; si no, et pren el pèl!
Quan torno del breu bany (l’aigua encara és massa freda per a mi), em diu que serà millor marxar aviat, perquè fa fred (corre una agradable brisa marina i el sol llueix) i, a més, s’ha de dutxar abans de dinar. Li dic que no fa ni tres quarts d’hora que hem arribat, que jo estic mullada, i que la meva intenció era estar-m’hi una bona estona més...! Ella calla durant una estona; però aleshores m’arriba la veu ronca d’una dona que enraona amb una altra, dempeus, i es lamenta de la crisi i dels seus problemes laborals; no parla, sinó que xiscla! Si prou que ho entenc, jo, que tingui necessitat d’explicar a la gent tots els seus problemes, però no sé per què me n’he d’assabentar jo! La bona dona (no tinc cap raó per pensar que és dolenta) fa com el gos del meu veí: no té fi! Xerra i xerra, sense interrupció, i la seva veu se’m fica dins del timpans i deixo de sentir la remor de les onades.

M’aixeco d’una revolada i li dic a la meva amiga: “Marxem! A casa falta gent!”.

Aquest ha estat el meu dia de sant Joan i el meu inici d’estiu. Esperem que els sorolls s’aplaquin i gaudim tots d’un tranquil i assossegat estiu!