dimarts, 29 de setembre de 2009

Un Fantasma ronda per Europa

Un fantasma ronda per Europa, però no és un fantasma de rebel•lió de les masses populars, ni d’una altra onada de rescats bancaris, no. El que actualment ronda per Europa és el fantasma de l’economia espanyola, que roman en una línia plana mentre les altres economies d’Europa, una per una, comencen a lluitar per reviscolar. I el principal motiu pel qual aquesta imatge fantasmal està provocant en tothom tantes nits en blanc, és perquè l’actual estructura institucional europea està escassament preparada per a un eventual malson així.

Deficiències Arquitectòniques Europees

La presa de decicions a l’Europa moderna s’aguanta sobre dos pilars. Per una banda, pel que fa a les decisions fiscals, tenim la Comissió Europea, els poders de la qual huarien de ser d’aquí a poc temps estesos per l’important Tractat de Lisboa. Fins i tot aquest modest pas endavant, no obstant, roman empantanegat en litigi, ja que encara no ha estat ratificat per tots els estats membres de la UE, i en particular, per l’important grup d’euroescèptics; Irlanda, la República Txeca i el Regne Unit. Per altra banda, quan es tracta de política monetària, els poders del Banc Central (el BCE) estan severament restringits (com a mínim en teoria) pels termes del Tractat de Maastricht, que així com va crear el Banc, també va establir la mateixa UE com una entitat legal. L’actual govern espanyol té – com tots els governs de la UE – un ampli marge de maniobra per gestionar la crisi, donat per ambdós; la ranquejant Comissió Europea i el BCE – amb prou feines hi ha una altra opció donat el grau de sobirania que encara retenen els estats membres – però aquest grau de tolerància segurament no durarà per sempre, i no es permetrà que el present increment del deute espanyol seguixi descontrolat el 2010 i més enllà.

L’economia d’Espanya pateix d’uns problemes més seriosos que la majoria de les economies de l’Europa occidental, ja que abans que esclatés la crisi financera global Espanya havia experimentat la major bombolla immobiliària i de la construcció en la breu història del nostre planeta. Aquesta bombolla va produïr tota mena de problemes a llarg termini, incloent un nivell molt elevat d’endeutament per part de les empreses i una gran pèrdua de competitivitat a Espanya dels sectors industrial i de serveis. Així que Espanya no només necessita eliminar gran part de la seva capacitat de construcció, sinó que també necessita trobar clients externs per els seus productes, en gran part massa cars.

Però més que no pas abordar els assumptes que hi ha al darrere, l’actual govern espanyol ha optat per intentar mantenir-se ferm en un rumb recte, en un intent inútil de fer al mal temps bona cara, i sortir de la tempesta global intacte amb la ingènua esperança que les coses senzillament es solucionaran soles una vegada l’activitat global torni a la normalitat. El resultat de tota aquesta dilació és que Espanya es veurà ara forçada a encarar el pitjor de tots els escenaris possibles, per no haver portat a terme la necessària correcció de l’economia durant els anys de tolerància, quan les taxes d’interès eren properes a zero, la liquiditat dels bancs era abundant, i la capacitat del govern per signar xecs pràcticament no tenia límit. Ara haurà de fer-ho en un escenari en el qual no hi ha presents cap d’aquests factors d’amortiment.

En poques paraules, Espanya s’enfrontarà a gravíssims problemes si quan la resta d’Europa es comença a recuperar les taxes d’interès comencen a pujar, la provisió de liquiditat al BCE es va tancant de manera gradual, i tots els subsidis governamentals trascendentals als altres països de la UE – que tant van ajudar a l’assetjat sector espanyol de l’automoció – s’acaben. Només mancarà un cop de gràcia final, i això, com veurem, no trigarà a arribar: un procediment de control de l’excés de dèficit fiscal molt més estricte per part de la Comissió Europea.


Recuperació a Europa?

Se segueix parlant d’una recuperació a l’Eurozona. A finals de setembre,
es va produir una sèrie densa de dades, incloses les enquestes d’empreses per setembre i les xifres de les despeses de consum de l’estiu a França.
Les dades segueixen recolzant la idea d’una continuació de la recuperació durant el tercer trimestre, però suggereixen que l’economia no està generant l’impuls subjacent que es pensava. A França, les últimes dades de consum de les llars apuntaven cap a una caiguda de l’ 1% mensual, tant al juliol com a l’agost, així com un repunt de la inflació i les pèrdues de llocs de feina que seguien pesant sobre el consum. El desmarcament de la inflació francesa, mentre que els índexs de preus segueixen negatius a Espanya, Irlanda, Finlàndia i fins i tot a Alemanya, constitueix només un dels maldecaps que es cerneixen sobre el BCE.

La feble tendència del consum francès va ser, malgrat tot, compensada per un desempenyorament força sòlid en els sectors industrial i de serveis, amb l’índex PMI per damunt del nivell crític de 50. No es varen produir, però, millores similars a Alemanya, on tant l’enquesta IFO com el PMI van estar per sota de les expectatives.
Així doncs, França, lluny de ser un presagi favorable, pot arribar a ser l’excepció en una regió caracteritzada per l’estancament -en el millor dels casos-, o una forta contracció continuada (Irlanda, Finlàndia, Espanya).

Per tant, l’única notícia bona per a Espanya en aquest moment sembla ser el fet que el sistema econòmic i financer en el seu conjunt es posarà a prova més tard del previst, tot i que, finalment, el dia d’aquesta prova acabarà per arribar.

Precisament la cautela a l’entorn de la fragilitat de la recent estabilització en la zona euro va ser subratllada pel President del Bundesbank, Axel Weber, en una entrevista publicada per Market News. El senyor Weber va esforçar-se a recalcar que ell segueix considerant adequat el nivell actual dels tipus d’interès i que encara és massa aviat “per superar la molt laxa política monetària actual”. També va advertir que la recuperació serà “molt lenta”. El sr. Weber va posar un èmfasi considerable en el comportament del crèdit bancari, afirmant que no esperava cap recuperació en l’actual declivi abans de mitjan 2010. És evident que això és, potser, l’indicador decisiu perquè el BCE comenci a drenar liquiditat. “Quan sortim d’aquesta crisi i l’economia es recuperi i el cicle creditici faci un canvi, crec que tenim l’obligació d’enfrontar-nos amb decisió als riscs d’inflació a llarg termini”, va dir.


Manca de Demanda a Espanya?

Espanya està, com jo dic, patint d’un seriós dèficit en la demanda interna. Les últimes dades de vendes al detall (juliol) continuen confirmant l’actual davallada, amb una baixada de les vendes de l’1,2% mes a mes des de Juny i 6,47% des de juliol de 2008. Les vendes són ara un 10,1% inferiors respecte al màxim del novembre de 2007. La construcció a Espanya cau de nou entre maig i juny, tot i l’omnipresent “Plan E”, un 0,2% en l’últim més. Les xifres anuals són ara del tot insignificants per una indústria que havia estat contraient-se durant els 3 últims anys, des del punt àlgid, la indústria és ara un 70% del que va arribar a ser, i encara hi ha un llarg camí per recórrer. La producció industrial va continuar caient al juliol, fins a un 17,4% interanual, el que suposa que ja s’ha reduït un 35% des del màxim de juliol de 2007.

Amb el col·lapse en la demanda interna el govern espanyol s’ha vist obligat a intervenir per donar suport a l’economia. Tal intervenció està plenament justificada ja que sense ella, el nivell de vida espanyol cauria dramàticament, però darrera la despesa hi hauria d’haver un pla, i això és el que realment trobo a faltar en el cas d’Espanya. L’economia espanyola ha esdevingut deficient en termes de demanda perquè tots els principals grups d’agents econòmics estan intentant retallar la despesa i el deute sense descans, i el sector orientat a l’exportació, desprès d’anys d’abandonament i inflació interna, no és suficientment competitiva per compensar l’escletxa.

I encara pitjor, donat això, els inversors no estan exactament fent cua per posar diners en una nova capacitat d’exportació, la qual cosa seria l’única altra font de creixement a la que Espanya pot aspirar en aquests moments.

I és en aquest punt que tornem a l’eficiència de les estructures institucionals de la Unió Europea. donat que el Banc d’Espanya és només un regulador contable, és el Banc Central Europeu qui té la responsabilitat de millorar la liquiditat dels bancs espanyols. La gran notícia és que és el BCE qui - conscient o inconscientment - indirectament finança el dèficit fiscal a través de les provisions de liquiditat.

Les dades són una mica inaccessibles però si mirem el que tenim, sorpresa, els bancs de països que han experimentat grans increments en l’emissió de deute públic (els quals prèviament havien estat subjectes a àmplies difusions respecte les obligacions equivalents alemanyes) han estat molt actius en suport dels seus propis mercats crediticis aquest any, i al mateix temps les emissions han retrocedit.

De fet, el sistema financer que ha estat el major comprador, endevineu qui, l’espanyol. Les institucions financeres espanyoles han estat comprant regularment per valor d’uns 9 bilions d’euros al mes - estrany que aquesta xifra sigui just el que es necessita per cobrir el deute per compte corrent, no?

Una altra evidència que el BCE està finançant al Sr. Zapatero ve del detall que la participació espanyola de 442 bilions d’euros del 24 de juny va representar més del 15% del total mentre que la participació del Banc d’Espanya en el Eurosistema és d’una mica més del 8%. I, per suposat, mentre els bancs espanyols estan preocupats pel seu nivell de deute al BCE, els crèdits, tant a les empreses com els particulars, estan estancats o van a la baixa. Així que preguntat a tu mateix, on van tots aquests diners?

SI ens fixem en les emissions de deute del govern espanyol fins al moment, està clar que en el cas d’Espanya al menys, el recent estretament dels marges és conseqüència directa de les provisions de liquiditat del BCE.

De fet, l’interès que els inversors exigeixen per mantenir el deute espanyol en comptes de l’equivalent alemany està ara rondant el 51%, una prima que és 4 vegades més gran del que era al començament del 2008, però força per sota del record de 128 que va assolir el febrer. I és evident que en l’actual dinàmica de l’economia espanyola això pot tenir poc a veure amb qualsevol millora dels anomenats “elements fonamentals”.

Tot això és un exemple de només una de les raons per les quals el Tractat de Maastricht va intentar lligar de mans el Banc Central Europeu fermament, però , és clar, inclús els documents escrits amb més cura poden trencar-se si la pressió sobre ells és suficientment forta.

No és que Brussel·les i Frankfurt no siguin conscients del problema, és només que trobar una solució és complicat dins del marc existent. El cap de l’Agència de Crèdit Espanyola ha estat substituït en els últims dies, i l’ex titular del càrrec ha estat traslladat a la representació permanent espanyola (llegeixis ambaixada) a Brussel·les d’una manera que fa pensar que algú (presumiblement Joaquin Almúnia) està intentant prendre el control d’alguna cosa (el procés d’emissió de deute) I no hi ha dubte que hi han hagut dures negociacions entre bastidors.

La Ministra d’Economia Espanyola, Elena Salgado va anunciar recentment que l’objectiu de dèficit pels pressupostos del 2010 seria ara del 8,1%, reduint-ne l’objectiu del 8,4%, així que algú a algún lloc està retallant. El govern espanyol està sent forçat a incrementar l’impost al valor afegit fins al 18% des del 16% el proper juliol, en un primer pas d’un llarg camí cap als programes que estem veient implementats sota l’auspici de la UE/FMI a Irlanda i Europa de l’Est.

El deute brut del govern espanyol es preveu que arribi al 62,5% del PIB al 2010, dramàticament per sobre del 40% del 2008. Però encara depèn molt del dèficit anual del sector públic, el qual és actualment del 9,5% però podria fàcilment arribar fins al 12% o més, depenent del nivell de contracció econòmica durant el segon semestre de l’any.

Espanya és el nou Japó?

Espanya, segons Jonathan Tepper - de l’empresa londinenca d’anàlisi econòmica Variant Perception -, s’ha convertit en un segon Japó. El govern espanyol segueix cobrint el país amb guix i ciment, en un intent de mantenir amb vida el moribund sector de la construcció, mentre que els bancs del país segueixen negant-se a reconèixer les seves pèrdues vertaderes. En aquest procés, s’estan asfixiant, per manca de finançament, sectors potencialment rentables, de forma semblant al cas dels bancs japonesos entre 1992 i 1995. En continuar finançant les empreses econòmicament febles, els anomenats promotors i constructors zombis, els bancs espanyols no estan proporcionant capital a altres empreses que el necessiten desesperadament. Avui encara reserven 52 mil milions d’euros per ajudar a construir un altre milió d’habitacles indigeribles pel mercat, segons l’últim informe dels analistes de bens arrels RR d’Acuña & Asociados. Les empreses viables se’n van a pic per manca de liquiditat i finançament, mentre que els bancs, en convertir-se en propietaris de grans stocks d’immobiliària invendible, estan posant els seus balanços en situació de risc greu de cara al futur. A principi d’aquest any, Daniel Villalba, de la Universidad Autónoma de Madrid, reflectia de forma encertada la situació:

“Quan s’enfronten a un promotor morós, els bancs espanyols tenen dues alternatives simples: poden anar per la via directa i simplement fer que l’empresa sigui declarada fallida, a veure què se n’obté quan es subhastin les propietats ofertes com a garantia; o bé poden intercanviar les propietats per un preu exactament igual al deute pendent més els interessos –l’anomenada dació en pagaments.

La diferència entre aquests dos enfocaments és que mentre que en el primer cas la taxa de préstecs fallits del banc es dispara, en el segon cas el banc elimina un préstec potencialment fallit i no ha de declarar cap pèrdua, ja que, amb la introducció de la nova normativa comptable, la llei no obliga el banc a reflectir el valor dels actius a preus de mercat. Però la segona opció té un gran punt flac, i presenta riscos importants de cara al futur, ja que els bancs poden veure’s finalment obligats a treure part d’aquests actius recentment adquirits al mercat a preus molt per sota de les valoracions actuals.

Diu Villalba: “ Després de set o vuit anys del començament de la crisi, el govern japonès va haver de forçar el sanejament dels bancs. Durant aquest temps, els bancs varen ser veritables zombis, però seguien operant.

Tot sembla indicar que aquí estem seguint els mateixos passos que el Japó en aquesta dècada perduda. Ja tenim bancs zombis. I, mentrestant, les Pymes productives s’asfixien i, en molts casos, acaben morint”.

I, dementre, des de les seves torres a Brussel•les i Frankfurt, els que són els vertaders responsables de la presa de decisions a Europa es veuen forçats a la situació frustrant de ser simples espectadors, conscients que al final hauran d’anar a apagar el foc, però sense accés als instruments de política directa que els hagués permès d’apagar-lo quan tot just s’estava iniciant.

dilluns, 14 de setembre de 2009

Allò que hauríem de saber sobre el cas NAMA

Document escrit per Silvia Escrihuela

The Nama Project (Irish Times 17-09-2009)

Race on for Irish banks to offer NAMA clarity - (Reuters 16-09-2009)

Ireland's "Bad Bank" To Give 30% Loan Discounts (Wall Street Journal 16-09-2009)

Ireland to Pay 54 Bln Euros For "Bad Bank" (New York Time (16-09-2009)

Ireland bet to avoid meltdown works, for now (Market Watch 16-09-2009)

Tenim tendència a pensar que aquells problemes que succeeixen lluny de nosaltres no ens afecten. Ens preocupem d’allò que tenim més a prop. Actuem en la nostra realitat més immediata i en els àmbits més propers: el nostre treball, la ciutat on vivim, la societat que ens envolta …

Ens costa, a vegades, assimilar que el món està actualment molt globalitzat, i que segurament allò que avui té una forta repercussió a milers de quilòmetres de distancia, acabarà revertint, d’una o altra manera, demà a casa nostra.

Així doncs, els que dediquem la major part dels nostres esforços a millorar i canviar el que ens envolta, i els que ens impliquem en la contínua construcció d’una societat equilibrada i justa, hauríem d’estar alertes, també, d’aquelles coses que, tot i passar lluny nostre, poden influir fortament en la nostra vida quotidiana. Hauríem de mirar més enllà del nostre barri, més enllà de la nostra ciutat, més enllà del nostre país (i quan jo penso en el meu país, penso en Catalunya).

Hauríem de mirar, més sovint, cap a Europa, i tenir molt en compte el que està passant en alguns dels seus països, sobretot arrel de l’actual crisi econòmica que en envolta. Països com, per exemple, Irlanda, sotmesos a una forta polèmica pel cas NAMA.

Ara bé, trobarem que a la premsa catalana i espanyola no parlen del cas NAMA. Seria bo que algun dia parléssim també sobre la suposada qualitat de la premsa que aquí es publica. Hem d’acudir a premsa estrangera, i llegir els articles del “The Irish Times” irlandès, el “The Financial Times” britànic, o el “The New York Times” nordamericà, informacions el prestigi de les quals ningú dubta.

Ens interessa saber que NAMA (sigles que corresponen a la National Asset Management Agency, Agència Nacional de Gestió d’Actius), és una entitat que el Govern irlandès vol crear per tal d’eixugar els préstecs immobiliaris “tòxics” dels bancs, que es calcula que poden sumar uns 90 bilions d’euros, i salvar així la malmesa estabilitat financera i econòmica d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès, Brian Lenihan, del partit Fianna Fáil, ha assegurat, però, que aquests préstecs serien adquirits, per NAMA, mitjançant significatius descomptes, i a canvi de bonus de l’Estat que els bancs podrien canviar per diners en efectiu al Banc Central Europeu, que seria qui, indirectament, prestaria els diners que Irlanda necessita.

El projecte serà presentat al Parlament irlandès el proper dia 16. Els demòcrata-cristians del partit Fine Gael, ja han anunciat que hi votaran en contra, i que aposten per una inversió conjunta de l’Estat, el Banc Central Europeu i els mercats monetaris internacionals. El Partit Verd, soci minoritari del Govern, no assegura el seu suport, doncs considera que els descomptes dels préstecs no seran suficients per a protegir als contribuents de les pèrdues, el risc de les quals haurien de compartir també els accionistes dels bancs. El Partit Laborista ha declarat que l’opció més econòmica i eficaç seria la nacionalització temporal completa dels bancs.

La polèmica a Irlanda, doncs, està servida. Els sectors econòmics es mostren escèptics respecte a l’eficàcia que NAMA pugui tenir per a resoldre el problema. Són molts els que consideren que si s’adquireixen aquests préstecs amb descompte no es liquidaria la totalitat dels deutes dels bancs, amb la qual cosa l’Estat es veuria obligat a injectar més capital, i per tant, nacionalitzar-los.

D’altra banda, hi ha qui argumenta que l’Estat pagarà, en qualsevol cas, massa diners pels préstecs, molt per sobre del valor de mercat, i que en realitat qui acabaria carregant amb les pèrdues dels bancs seria el contribuent, i que fins i tot es crearia una enorme càrrega financera sobre les generacions futures.

Si esbrinem l’origen del problema, tot porta cap a la mateixa direcció. Crisi econòmica, sí; crisi financera, és clar; però també crisi immobiliària, en el fons. Primer van ser les “subprimes” a Estats Units. Ara, les bombolles immobiliàries, també a Europa.

Pot arribar, tot plegat, a casa nostra? Pot ser. Com estan afectant, les crisis econòmica i financera, a Catalunya? I el sector immobiliari, com està a Catalunya?

Malauradament, Catalunya depèn de l’Estat espanyol. Amb un dèficit de 49.000 milions d’euros, generats en la primera meitat del que va d’any, i amb l’atur més alt (18 %) de la Unió Europea, no podem dir que els símptomes siguin bons.

Irlanda té moltes similituds amb Espanya i amb Catalunya; sobretot amb aquesta última, doncs gairebé tenen la mateixa extensió territorial. En quant a les seves economies, el sector de la construcció va augmentar, tant a Espanya com a Irlanda, un 130 % durant el període 2001-2007.

A l’any 2008, el sector de la construcció va pujar, a Irlanda i a Espanya, fins a un 12 % del PIB. Diuen els experts que per ambdues economies, el marge ideal estaria entre el 3’5 i el 5 %, per a no ser tan dependentes d’un sol sector. I si tenim en compte les activitats associades a la construcció (serveis financers, agències immobiliàries, ...) el marge va enfilar-se fins el 20 %. A Alemanya, per exemple, la construcció durant l’any 2008 va pujar un 3’5 % del PIB, una xifra molt més saludable econòmicament.

Es calcula que a Espanya hi ha més d’un milió de vivendes, de nova construcció, que no s’han venut; sense oblidar els habitatges de segona residència, fenomen que comparteix amb tots els països de la perifèria d’Europa (Grècia, Bulgària, Turquia, Marroc, Portugal). Fent una estimació del deute que això pot haver generat a Espanya, ens hem de qüestionar si realment els bancs espanyols poden mantenir la seva liquiditat.

Des del sector bancari, el crèdit no acaba d’arribar a les empreses, les caixes d’estalvi estan en constant moviment per a fusionar-se entre sí, i ningú vol parlar del sistema de remuneració per bonus dels executius financers (recordem que Sarkozy i Merkel sí que estan començant a remoure aquest tema a França i Alemanya; curiosament els dos països que sí sembla que estan donant el primers signes de recuperació econòmica).

En quant al sector immobiliari, ningú en parla gaire tampoc a Espanya; si acudim a Europa cercant, altre cop, més informació, trobarem informes tan poc esperançadors com el de “Variant Perception”, que fins i tot afirma que Espanya té la “bombolla” immobiliària més gran de tota Europa.

Així doncs, ens trobem amb que a Espanya no disposem de prou informació sobre la veritable situació dels sectors immobiliari i bancari. Per què? No se’n vol parlar massa profundament d’aquests temes? No interessa? A qui no interessa?

Sembla que s’estigui esperant a que el mercat immobiliari es recuperi per ell sol, però … i si triga massa a fer-ho? I si les pèrdues esclaten abans?

Mentrestant, no estaria malament posar-nos al dia amb el cas d’Irlanda. Tot i la polèmica de NAMA, al menys allí ja s’estan movent i debatent per a trobar solucions que puguin evitar pitjors mals. A Espanya no s’està fent res al respecte.

Als catalans no ens agrada l’actitud de no fer res davant un problema que es veu a venir. Som gent acostumada a lluitar contra les dificultats, i sempre hem treballat molt dur. Ara, més que mai, no podem deixar-nos portar ni per l’excés d’eufòria dels que diuen que tot va molt bé, ni tampoc podem deixar-nos portar pel pessimisme dels que diuen que tot és una catàstrofe.

Ara, més que mai, hem de ser equilibrats i realistes; i per a ser-ho, el primer que necessitem és informació veraç, dades concretes, proves clares; i aquesta informació tenim tot el dret a reclamar-la i exigir-la. A Espanya i a on calgui …

Un cop sapiguem l’abast real dels problemes, caldrà actuar. Amb força, amb decisió, i amb molta confiança en nosaltres mateixos ( … i només en nosaltres). De moment, però, podem informar-nos sobre Irlanda i el cas NAMA, no sigui que a Espanya haguem d’arreglar algun NYAP.


*********************************************************


Abaix presentem una traducció d'un article que va appareixer en l'Irish Times de 29 d'agost 2009 - Who Stands Where On Nama?


Quines són les opinions sobre el pla Nama?

SIMON CARSWELL

El debat oficial haurà d’esperar fins al proper mes (*), però continuen dominant els arguments públics sobre l’encert del pla Nama.

Ja fa 20 setmanes que el Govern va anunciar plans per crear l’Agència per a la gestió dels fons nacionals (National Asset Management Agency (Nama)), l’anomenat “banc dolent”, per intentar netejar préstecs per al desenvolupament de propietats contaminats, activar el crèdit i salvar l’economia. Però el factor clau per saber si el pla funcionarà encara és un misteri. El Govern encara ha de dir quina quantitat pagarà als tres bancs participants i a les empreses constructores per préstecs valorats en 90 bilions d’euros als seus llibres.

Taoiseach Brian Cowen va dir el mes passat que el Govern “ha d’escriure quins xecs calen per mantenir l’estabilitat financera”. El Ministre de Finances Brian Lenihan ha dit que els préstecs es compraran amb un “descompte significatiu” i que el 16 de setembre esbossarà el cost del pla, quina quantitat és probable que es pagui a cada prestador per als préstecs i si necessitaran més inversions de l’Estat.

La resistència al Nama va augmentar més o menys a finals de la setmana passada, després que el Fine Gael afirmés que votaria contra el pla, fins i tot abans que s’hagués debatut. El senador Dan Boyle, dels Verds, el soci jove del Govern, va dir posteriorment que el suport del partit a la legislació sobre el Nama no es podia donar per fet.

Llavors 46 professors titulars i adjunts d’economia van expressar la seva oposició en un article publicat a l’Irish Times de dimecres. Això va comportar una forta reacció del Govern, que va haver de recórrer a l’economista Dr Alan Ahearne, assessor de Lenihan, el qual va qualificar la crítica dels professors d’”enganyosa”.

La dificultat del Govern és que el buit d’informació sobre el preu que s’ha de pagar pels préstecs relacionats amb el Nama s’està omplint d’opinions sorolloses contràries al pla, les quals s’anticipen al debat oficial sobre la legislació que tindrà lloc el mes vinent. Els crítics addueixen que l’Estat pagarà massa pels préstecs – molt per damunt del valor actual del mercat de les propietats que les garanteix- i que el contribuent tindrà pèrdues desconegudes durant un període de temps inquantificable, les quals comportaran una gran càrrega financera per a les generacions futures.

Aquestes pors han augmentat a causa de les xifres divulgades pels tribunals sobre el possible ensorrament del Grup Zoe, un negoci controlat per un dels més grans emprenedors, Liam Carroll. Aquest grup deu 1,35 bilions d’euros, incloent 1,21 bilions a vuit bancs. Si això es liquidava, els bancs es veurien obligats a reconèixer 1,15 bilions d’euros, o el 90 per cent dels seus deutes. Alguns taxadors del grup argumenten que les seves propietats valdrien 644 milions d’euros si es venien dintre dels propers sis mesos “vendes forçades o per necessitat”, però valdrien 1,21 bilions si es venien de manera programada després de tres anys (suposant que el mercat de la propietat es comencés a recuperar el 2011).

Amb uns €90 billion en joc, el debat simplement acaba de commencar.


Fianna Fáil

El Ministre de Finances irlandès Brian Lenihan ha dit que l’Estat comprarà els préstecs tòxics de la propietat (préstecs amb risc de no ser pagats), que consten dels préstecs de promotors amb un valor nominal actual de 60 mil millions de euros i els préstecs d’inversió de la propietat amb un valor de 30 mil millions de euros, a canvi de bons del govern.

Si el govern paga amb un descompte del 30% - xifra que prové d’alguns cercles oficials - del valor nominal dels préstecs, donarà als bancs accés a uns 60 mil millions de euros en bons, els quals ells poden intercanviar més tard per diner en efectiu al Banc Central Europeu (ECB). La majoria dels préstecs dels promotors van ser proporcionats en un 75% del valor de la terra que els avala, així doncs, una reducció dels valors de la propietat a la meitat no significa que els préstecs hagin reduït el seu valor en les mateixes proporcións.

Lenihan ha dit que alguns préstecs seran comprats al seu valor de mercat actual, tenint en compte les grans caigudes – en alguns casos d'un 90% - en el valor de les terres per edificar, mentre que altres seran adquirits o comprats a un “valor econòmic de llarg termini”, tenint en compte els valors que les terres, les obres mig acabats i les propietats ja terminades puguin adquirir sobre els 10 anys de duració de Nama.


Els Verds

El Partit Verd està preocupat per si el nivell de descompte dels crèdits no serà suficient per protegir el contribuent de les pèrdues per damunt dels esperats durant els 10 anys de vida de Nama.

El partit, que celebrarà un congrés a l’octubre per tal de considerar l’assumpte Nama, vol que el pla inclogui salvaguardes que assegurin que el risc per als contribuents sigui compartit amb els accionistes de la banca, tal i com ha estat suggerit pel Prof Patrick Honohan del Trinity College Dublin.

El govern està considerant aquestes opcions de compartir riscos, incloent retenir una part del pagament pels préstecs, els quals només serien pagats si l’Estat té guanys sobre els crèdits adquirits. Això faria desaparèixer el risc de sobrepagament.

Una dificultat d’aquest pla és de quina manera els bancs comptabilizarien aquesta pròrroga en els seus llibres de comptes. Els seus préstecs serien comprats, però ells podrien tenir un passiu contingent en algun moment en el futur.


Lenihan diu que, si Nama tingués una pèrdua al final del proces, el govern recuperaria els diners cobrant als bancs un impost. Malgrat tot, l’impost no ha estat inclòs en la legislació, i això ha estat degut, en part, a les pors que projectaria una ombra per damunt dels bancs i els obligaria a negociar amb un contingent passiu similar. L’objectiu indicat de Nama és acabar amb totes les incerteses sobre els bancs, legislant un impost que contrarestaríem el pla. A pesar de tot, Leniham creu que Nama acabarà traient-ne beneficis.

Els Economistes

46 economistes acadèmics, van dir en un article d’aquesta setmana, elaborat per Prof Brian Lucey del Trinity College de Dublín, que la principal dificultat que enfronta el Govern és que si es compren els préstecs comprats a preus basats en els actuals valors depreciats del mercat immobiliari, deixaria pèrdues substancials en els bancs i acabaria amb el seu capital. Això forçaria l'Estat a injectar més diners als bancs i a prendre grans participacions, el que suposaria a efectes pràctics la seva nacionalització.

Els economistes sostenen que és per això que el Govern està disposat a pagar a l’alça pel sòl i l’activitat especulativa. Si paga preus de mercat, el Govern s’enfrontaria a unes despeses molt majors a més del mal de cap que suposaria la nacionalització d’un gran nombre de bancs.

Els accionistes dels bancs perdrien les seves inversions degut a l’escala de pèrdues sofertes pels bancs, suggereixen els economistes, i els inversors en bons haurien d’acceptar pèrdues en les seves inversions i bescanviar-lo per deute. Els economistes diuen que els préstecs són per valor de 30 milions d’euros, el que equival a una rebaixada d'un 66%, una xifra desmentida pel Govern ja que els valors de les propietats no han caigut tan dràsticament.


Fine Gael

El partit vol establir un banc nacional de recuperació, o "bon banc", utilitzant la inversió de l'Estat impulsada pel finançament addicional del ECB i els mercats monetaris internacionals.

D’acord amb el seu pla, aquest organisme prendria possessió dels bancs fins el setembre de 2010, quan passarien un control que demostrés haver sanejat els seus balanços mitjançant la venda d’actius (tals com empreses estrangeres), augmentant els dipòsits i negociant amb els inversors per amortitzar les pèrdues.

Si no superessin la prova, cada banc es dividiria en dos, i els actius negatius, inclosos els préstecs als promotors, passarien a formar part de "societats de gestió d’actius heretats" de propietat dels accionistes i altres inversors que tinguessin diners als bancs en bons i altres formes de deute.

Dipòsits, préstecs a curt termini, les sucursals bancàries i la major part dels seus efectius es traslladaria a un nou banc creat a partir de l’antic. Aquesta entitat estaria en propietat i seria avalada pel contribuent i així podria, creu Fine Gael, prestar de nou.

Un punt clau del pla del partit és el fet que es negociaria amb els inversors pagar-los els seus passius a preus molt rebaixats o mitjançant el bescanvi per l’equitat en els bancs. En altres paraules, el partit els hi demanaria que prenguessin part en les pèrdues. El portaveu de Finances Richard Bruton diu que és internacionalment acceptat que els inversors de risc dels bancs, com ara els propietaris del deute subordinat ( "sub debt") – el nivell més baix d’inversió protegida en un banc, però que dona un alt rendiment - haurien d’absorbir els préstecs amb pèrdues abans que els contribuents. El partit diu que el Govern podria exposar als contribuents a fer-se càrrec d’un cost de fins a 10 bilions d’euros si "permetés que alguns inversors i especuladors quedessin impunes ".

Dels 10,9 bilions d’euros de "sub debt", dels inversors dels dos bancs més grans, el Banc d'Irlanda i l’Allied Irish Banks (AIB), uns 8/9 bilions d’euros estan garantits per l'Estat, segons les pròpies xifres dels bancs, i part d’aquesta quantitat ha de ser reemborsada durant el període de garantia.

Un problema del pla de Fine Gael és que els mercats internacionals operen sobre la base de que els bancs han de pagar els seus deutes als inversors i, si no poden, aleshores l'Estat hi ha d’intervenir.

Els inversors internacionals veurien un impagament del deute amb certa alarma, diuen els analistes de mercat, i l'Estat pot tenir dificultats per rebre un préstec internacional una altra vegada quan demani més de 20 bilions d’euros l’any que ve per assegurar el funcionament del país.

El Partit Laborista

Molts dels oponents al plan NAMA creuen, que prendre els bancs, temporalment, com a propietat de l´Estat, és la millor opció ara per ara, ja que d'aquesta forma s´eliminaria el risc associat a comprar els préstecs a un preu equivocat. Aixi que L´Estat estaria representat tant per part del compredor (NAMA) com per part del venedor ( els bancs). El Partit Laborista, presidit per Eamon Gimore, ha dit que la millor i més econòmica opció seria la temporal nacionalització dels bancs. Sota aquest plan, es desvaluaria els "préstecs toxics" establint entitats dins els bancs i atraves d'un sistema de saldar comptes a nivell de tota l'indústria bancaria per minimizar el cost legal. Una vegada que els bancs queden nets, l´Estat els posaria a la venta per a reflotar-los a preus de mercat, i així obtindrian uns beneficis per cobrir el cost del rescat.

El Govern s´oposa a la total nacionalització, ja que carregaria tots els deutes dels bancs en l´Estat i s´assequerien tant els fons d´inversors, com els de de pensions i els fons d´inversió, i les grans empeses haurien de distribuir el risc mitjançant la inversió en altres institucions. Lenihan ha dit que l´Estat podrà participar en la nacionalització d´algunes de les institucions. També, ha afirmat que el Govern prendria grans participacions en el capital ordinari dels bancs si les pèrdues en el descompte del préstec fossin tan grans que requerissin més capital i financiació estatal. S'espera que els préstecs transferits significaria que L'Estat agafés una gran participació en AIB perquè aquest banc té una proporció mes alta de préstecs dels promotors i menys garanties subsidiàries que el Banc d´Irlanda.

El Fons Monetari Internacional

El Fons Monetari Internacional (FMI) diu que l´establimet d´uns preus pels "préstecs toxics" irlandesos seria més fàcil amb la nacionalització dels bancs. El FMI creu que si els "préstecs toxics" són tan grans com per que deixin un banc sense capital o insolvent, l´única opció seria la temporal nacionalització. El Fons, que té La Seu als Estats Units, ha aconsellat L'Estat de compartir riscos en NAMA amb els bancs, amb L'Estat pagant el préstecs a un valor per sota el valor del mercat actual i deixant els accionistes una part dels futur beneficis. De la mateixa manera, es pot deixar al govern la possibilitat de tenir beneficis en el futur, si el valor de les accions dels bancs, una vegada netejada, torna a pujar.

diumenge, 13 de setembre de 2009

La Pujada d'Impostos No Es Una Solucció Per Espanya

Fa unes setmanes , el corresponsal del Financial Times a Espanya, Victor Mallet, va citar al ministre de Foment, José Blanco ,qui estava especulant sobre la possibilitat que el govern central apugés impostos com una manera d´ alleugerar la crisi que s'està produint en la financiació del govern degut a la contracció econòmica.

Al meu entendre, la Espanya de Zapatero, se sembla cada dia més a la Hongria de l'antic primer ministre Ferenc Gyurcsány qui va haver de deixar el seu càrrec després que en una reunió de primers ministres dels estats europeus es va veure ben clar que ell era el principal obstacle a les reformes estructurals i socials que tan necessitava el seu país. I aixó també ho dic des del punt de vista dels dos grans problemes que té Espanya tant pel que fa els dèficits públics com pel que fa el dèficit en el compte corrent, i la impressió que dóna el govern que les coses estan fora de control i , sobretot, que ningú sap precisament què fer.

Ara bé, jo no sóc militant de cap partit polític, i de cap manera, les meves observacions s´han d´entendre en aquest sentit . La situació s´ha anat deteriorant des que Pedro Solbes i David Vergara varen ser cessats. L´ únic gran misteri per a mi és perquè, en un país en el bell mig de la crisi més gran que s'ha conegut mai aquí, varen ser substituïts per un equip sense cap mena d'experiència rellevant i que sembla no entendre gairebé res de macroeconomia ni de la patologia especifica que pateix Espanya. Per deixar constància, si les coses segueixen així, no tinc cap dificultat en predir que el Fons Monetari Internacional (FMI) tindrà una delegació permanent a Madrid abans de acabar el 2011 .

La següent gràfica de Dominic Bryant Cap d'Economia Europea a PNB Paribas, deixa clar, que malgrat que les famílies espanyoles i les empreses s’estan activament desendeutant , les finances del Estat s’estan deteriorant d´ una manera completament insostenible.




En relació a la declaracions del ministre Blanco, i les subsegüents declaracions del president de govern Zapatero i de la ministra Salgado, simplement m’agradaria fer tres aclariments:

En primer lloc , està poc clar que la proposta actual sigui una proposta ben pensada . Com a recepta per atacar la crisi actual és molt poc seriosa. Sembla que darrere la cortina hi ha una batalla campal per a prendre llocs dintre del mateix PSOE , i les darreres declaracións del conseller Castells han de ser contemplades en aquest sentit.

Bàsicament, a mi em sembla que el govern espanyol no vol ni sentir-ne parlar del procès, imprescindible per cert, de devaluació interna, i farà el que pugui per evitar anar en aquesta direcció. La mare de tots els ous és el problema de la deflació, i la caiguda de recaptació que suposaran la baixada continua de preus. El que està passant a Espanya, té molt a veure amb el que hem vist passar als països de l'Europa de l’Est, amb un decalatge de 12 mesos, i amb la diferència que els estats del Sud d’Europa són més rics, i per tant tenien més coixí quan la crisi va esclatar. A més a més, tenen el recolzament de liquiditat abundant del Banc Central. Mentre que ningú sap què passarà si Espanya no ha fet els canvis estructurals necessaris abans que l'activitat economica recomenci en altres paisos d'Europa.

El govern està tancat a "cal y canto" en tots els costats, i simplement no sap cap a on tirar, i té, per exemple compromisos d’increments salarials amb els funcionaris, pel pròxim any, que difícilment podrà acomplir amb la difícil situació actual. Falta la valentia moral per dir-les als funcionaris que quan no hi ha diners, no hi ha diners. I només som al principi.

En segon lloc, existeix un gran problema poc explicat o del qual pocs en volen parlar, i aquest és un problema que també s´està veient a altres economies, i és que amb la pressió de la crisi molta activitat econòmica passa al sectors submergits. Mireu el que està passant a Itàlia amb el deute públic, i això ha estat així durant molts anys. També ho hem vist als països de l’Est . Les contraccions de les economies dels estats Bàltics, en teoria són d'un grau aproximat del 20% annual, però en la meva opinió, malgrat que les contracions són prou grans per ser greus no ho són de tal magnitud. El que està passant és que la gent simplement declara cada vegada menys. Mireu el percentatge d'autònoms que són en teoria mileuristes, realment creieu que aixó es aixi?

De fet, això és un problema contra el qual el FMI està lluitant dia i nit a Letònia. Però tot aquest procés fa les coses molt difícils pels ministres d’Hisenda , com podem imaginar. Més impostos pels més rics i pels professionals de la classe mitja seria totalment improductiu en les condicions d´ ara, ja que només acceleraria encara més el procés de contracció econòmica.

Per últim , increments en l' lVA també són contraproduents, malgrat la negació rotunda de José Luis Rodríguez Zapatero de què aixó sigui així, perquè aquest tipus d'impost fa minvar el consum directament, i estem en una situació on el consum ha anat baixant durant molts mesos, i seguirà declinant per tot arreu. Tot aquests increments el que faran és accelerar encara més la contracció. I de fet, apostaria fort a que els increments de l´IVA seran negatius fins i tot en la recaptació , per la caiguda del consum. De fet, el president del govern espanyol s'ha entossudit en què a Alemanya la creació de llocs de treball va venir inclús després de la pujada de l´ IVA, el gener de 2007. El que no explica Zapatero, com en tantes altres ocasions, és que Alemanya és un país totalment dependent de les exportacións, i per tant els llocs de treball van seguir pujant degut a la forta capacitat de la economia alemana de fer exportacions, i no perquè el consum intern hagués aguantar, com es veura en els gràfics, més abaix. El consum intern va rebre un cop mortifer degut a la pujada de l´IVA, que només va fer que la economia alemana continui encara més pendent de les exportacions, per la qual cosa s'ha resentit molt últimament, i raó per la qual, malgrat no tenir "una bombolla immobiliaria", l'economia alemana està caient més ràpid, inclús, que la economia espanyola enguany.


dilluns, 7 de setembre de 2009

Realment Hi Ha Senyals De Recuperacíó A L'Economia Espanyola?

Bé, darrerament s’està divagant i es parla molt sobre brots de recuperació moderada, però sovint manquem dades contrastades que donin suport a aquests arguments. Particularment, quan es parla d’Espanya m’agradaria saber on es troba la justificació per tot aquest optimisme, ja que com veurem més endavant, hi ha poques dades que suggereixin una altra cosa que no sigui la continuïtat del deteriorament. En aquest article veurem les dades més recents de tres indicadors clau – la construcció, la indústria i les vendes al detall, així com els índexs més recents dels gerents de compres de serveis i manufacturació (PMI, Agost).

Com veureu, també he introduït una nova mesura – P2P ( Que respon als termes “Peak to Present” en Àngles ), ja que després de 12 mesos de caiguda, la mesura d’any en any perd l’interès, i més aviat pot induir a errors.

Així doncs, trobareu una sèrie de gràfics P2P – que mostren el percentatge de caiguda des del màxim fins a l’actualitat, el qual ens permetran seguir l’evolució de la crisi.

Així mateix, també trobareu els gràfics dels índexs pertinents, que també donen una idea de la magnitud de la caiguda.

Vendes al detall

Les darreres xifres de vendes al detall (juliol) segueixen confirmant la mateixa situació. Segons les dades d’Eurostat, les vendes al detall van baixar un 1.2% mensual a finals de juny, i un 6.47% a finals de juny de 2008. Les vendes han baixat al 10.11% des del seu màxim al novembre de 2007. Per tant, com podem veure, les vendes estan descendint de manera constant i la tendència és implacable.





Construcció

Les últimes dades mostren que la construcció espanyola va caure una altra vegada entre el maig i el juny, malgrat el plan E, amb una caiguda del 0.2%. Les xifres anuals / d’any en any no tenen sentit per una indústria que el juliol farà 3 anys que ha estat contractant, però que ara es troba un 30.5% per sota de l’activitat màxima (juliol 2006) – es a dir que la industria s’ha reduït fins a un 70% del que havia arribat a ser.






Producció Industrial

La producció industrial va seguir caient el juny, i es va reduir en un 16.2% anual, el que significa que ha caigut un 33,45% des del seu màxim de juny de 2007. Es a dir, la producció ha estat decreixent durant més de dos anys i la caiguda sembla tenir continuïtat a l’agost (veure l’informe de la manufactoració - PMI - resumit més endavant).






Enquestes dels Gestors de compres de manufacturació (PMI) d’agost

I he afegit els dos gràfics dels índexs de Gerents de Compres – de serveis i manufacturació – de juliol, que és el primer més del tercer trimestre, i per tant ens dona alguna idea de cap a on ens dirigim. Com es pot veure, la contracció continua, de manera més moderada, però continua.

L’índex de Gerents de Compres de Mercat del dimarts queia lleument del 47.3 del juliol al 47.2, mentre que la producció de manufactures queia de nou per sota de la marca de 50 – la línia divisòria entre l’expansió i la contracció – després de sobrepassar aquest nivell el mes passat per primera vegada des del gener de 2008. “El sector manufacturer espanyol sembla estar estancat, en comptes d’entrar en un mode de plena recuperació durant el tercer trimestre” va dir Mark Harker, economista de Markit, després d’evaluar l’enquesta.



L’ocupacióha seguit disminuint, tot i que a un ritme més lent, per segon més consecutiu. L’índex d’ocupació ha mostrat retallades en els llocs de treball cada mes en els últims dos anys.

Enquestes dels Gestors de compres (PMI) de Serveis d’agost

L’activitat empresarial del sector de serveis espanyol va seguir deteriorant-se a l’agost, encara que les dades apunten a una caiguda molt més lenta en la activitat que en juliol. Els preus van pujar per primera vegada des del decembre de 2008, la qual cosa reforça l’optimisme. L’Índex d’Activitat Empresarial, que es basa en una única pregunta per reflexar el canvi de l’activitat empresarial en les empreses respecte el mes anterior, va créixer del 40.8 al juliol fins el 45.3 a l’agost. Tot i que les dades indiquen una marcada contracció en l’activitat empresarial, va ser el més lent des de febrer de 2008. L’activitat ha disminuït en cadascun dels últims vint mesos.




No obstant, la confiança del consumidor segueix creixent

I aleshores, el més estrany de tot, la confiança del consumidor segueix creixent. La confiança en l’actual clima econòmic va créixer en 3,9 punts al juliol, continuant una tendència de sis mesos d’augment d’optimisme. L’enquesta també indicava que els consumidors espanyols tenen més esperança que mai en el futur de l’economia, i l’indicador de expectatives econòmiques futures es troba actualment al 106.7, per sobre del seu mínim de 59.8 al juliol de 2008, en part, segons l’ICO (organitzadors de l’enquesta), degut a l’expectativa de que el mercat laboral millorarà abans de finals de 2009. La meva conjectura és que la combinació de la caiguda de preus i els tipus d’interès, juntament amb alguns augments de sou per contractes indefinits té molt a veure amb aquest optimisme exhuberant.Com que el mercat laboral continuarà deteriorant-se a la tardor, jo predic que començarem a veure un canvi en aquesta tendència.