dijous, 13 de gener de 2011

Un Temps Per Fer Deures O Maletes?

L'economia catalana desprès de deu anys de desajustos, pateix greus problemes, que no seran gens fàcils de corregir. Els anys que venen seran complicats per tota la societat catalana. Complicats però al mateix temps plens de reptes i possibilitats. Com es ben conegut, els primers anys d'aquest segle eren els anys de la bombolla immobiliària, una època en la que tota una societat gaudia d'un nivell de vida molt per sobre de les possibilitats econòmiques reals dels seus integrants. Com deia Titus Maccius Plautus "soc un home ric perquè no pago els meus creditors".
Ara ha arribat el moment de fer els deures i preperar-nos per tornar els diners prestats. O aixó, com a minim es el que el seny ens aconsella. Pero la raó també ens fa recordar que aquesta situació no serà fàcil de gestionar, ni al nivell personal, ni al nivell social i politic, degut el fet de que durant un llarg període el nivell de vida es mantindrà per sota de les possibilitats del conjunt de la societat mentre els balanços aniran corregint-se. I a mes a mes, tindrem el vent en contra, ja que seran anys de ràpid envelliment , amb uns índex percentuals de dependència de la gent gran que aniran pujant al mateix temps que haurem de fer front als problemes ja acumulats. Per tant, hem de tenir present que pot passar que no tot surt com previst. Llavors, tenim un plan “B”?

El que potser s’ha recalcat menys en tot aixó es el vincle que existeix entre els desequilibris que pateix l'economia catalana i l'experiment monetari que ha donat vida al euro. Si l'any 2005 va ser possible donar una nota d'aprovat amb excel•lència a la moneda única, al final de la dècada el veredicte no sembla tan clar. Amb l’arribada de la crisi de deute sobirana la existència de mancances institucionals importants s'ha fet palesa. A mes a mes, tothom es conscient que s'han comes errors en l'aplicació del pacte de estabilitat i creixement i en la política monetària dut a terme. Llavors els problemes que patim no son exclusivament nostres. Son problemes compartits, amb responsabilitats col•lectives. Pero, estarem a l’altura de aquestes reponsibilitats? El problema esta en fins a quin punt els països membres de la unió monetària estan disposats a compartir-les. Al cap i a la fi, qui pagarà els plats trencats? Si no trobem un acord entre els països de la zona euro en aquest sentit, difícilment la moneda sobreviurà. Aquest es el principal motiu per el qual els inversors i els mercats estan tan nerviosos últimament.

Bàsicament, ara per ara, hi ha tres escenaris pel futur, i en funció de quin sigui el definitiu, la lectura política pot canviar.

Els problemes actuals no son simplement qüestions fiscals. Han creat desequilibris importants, i s'han de corregir, si no les economies de la perifèria de Europa no tornaran a créixer. Per assolir aquest fi Alemanya hauria de canviar radicalment de postura, ja que la estructura de la zona euro des de el punt de vista politic hauria de convertir-se en un sol estat federal, semblant els Estats Units.

Si això no resulta viable els Alemanys (potser en compania dels Holandesos i els Austríacs) es poden cansar de dur el pes del vaixell i marxar de la zona euro per crear la seva pròpia moneda, deixant Espanya, i per tan el nostre país, en una mena de “Euro Latino”. Aixó reduiria la pressió de preus sobre els sectors turistics, industrials i immobiliaris, pero ens deixaria amb un entorn politic complicat i poc estable.

La tercera possibilitat es que ningú faci res, o millor dit que no facin prou, ni prou rapid. Si les coses van així pot pasar el pitjor de tot, que seria que l’euro desintegres pel seu propi pes en mans dels mercats financers i per tan de forma caòtica. En aquest cas Espanya tornera a la pesseta en condicions pèssimes, i els catalans haurem de preguntar-nos, i de forma ben clara: que fem?