diumenge, 23 de desembre del 2012

El Sorteig de Nadal Del BCE

Mentre que uns celebreran els guanys (i altres comtabilitzen les perdues) tot mirant la llista de la Loteria de Nadal, els que gestionen els comptes dels bancs espanyols i catalans potser passaran aquest cap de setmana amb els ulls clavats sobre un altre bloc de numeros - els que venen del oferiment record de diners que va fer efectiu el BCE aquest passat dimecres. El BCE va otorgar un total de 489.000 milions de euros a mes de cinc cent bancs, una quantitat equivalent a un cinc percent del PIB de la euro zona, i la mes gran que ha fet mai el BCE en una sola operació. Pero el detall mes important d'aquesta operació no va ser la quantitat de diners subministrada - de fet la suma de prestecs que el BCE te pendents ara per ara no es molt diferent al total assolit el Septembre del 2009 o el Juny 2010 - sinó el termini dels prestecs, que eren de tres anys. Prestant diners a mes llarg termini, s'espera, no només ajudara els bancs amb els problemes mes urgents de liquiditat, sinó que també facilitara treure una mica de la presió que ara plana sobre el BCE comprant deute public dels paisos periferics.

El rerafons de la situació es el nivell de financament del Fons de Estabilitat Financera Europea - el vehicle que l’Unió Europea ha creat per intentar frenar la crisi de deute. Donat que hi ha molts dubtes sobre la quantitat de diners que aquesta entitat pot recaptar, els liders europeus busquen altres fonts de diners allà on sigui en aquests moments, fins i tot en paisos emergents com la Xina o Brazil. Els estats nacionals de la zona euro volen a tota costa no pujar el volum del seu deute, i sobretot no ampliar la seva exposició al deute de altres estats. Aleshores la presió cau sobre el BCE, i el senyor Draghi (recolzat pels representants del Bundesbank) es contundent quan diu que el risc no es trespasara a la seva institució, i d'aqui el recurs als bancs comercials per comprar el deute, ja que en ultima instancia els bancs i la seva recapitalizació si fes falta son responsibilitat dels Estats respectius.

Pero hi ha una part de l'ultim canvi de politica del BCE que ha rebut menys atenció, i aquí em refereixo a l'ampliació del tipus de colateral que el banc pot acceptar. A partir d'ara, els bancs, a mes a mes de deute public poden utilitzar certs tipus de credit amb el sector privat com colateral. Aquesta mesura estaría encaminada a facilitar l'aribada de diners sobretot a les petites i mitjanes empreses, i pot fer arribar circulant a les empreses a través, per exemple, de convertir linees de credit en prestecs normals. Com que aquests prestecs no estan clasificats per cap agencia extern de rating, el criteri de prestecs acceptables es deixara en mans del banc central de cada pais, pero en principi sembla que qualsevol prestec bilateral que no tingui indicis de morositat pot servir.

Potser per canviar de tema i oblidar-se d’aquest numero de loteria que volia per que no va arribar ano comprar alguns, segurament, es tornara la pagina per mirar un altre lista, la dels ministres del flamant govern de Mariano Rajoy. Arribat el cas, i tenint en comte que el ministre d’ economia serà el connegut ex director de Lehman Brothers espanya, Don Luis de Guindos, potser mes d'un es deixara pensar en el anomenat "banc dolent", i en que fara el nou responsable d'economia al respecte. Aquí, com sempre, el problema no es que vols fer, pero com fer el que vols fer sense gastar diners que no tens. Doncs bé, per aqui potser el nou ministre trobara un petit regal de nadal del Senyor Draghi, perque tenint en compte que no tots els prestecs a promotors estan considerats "toxics" pel Banc d'Espanya no es del tot descartartable que una bona part d'aquest prestecs "bons" arribaran als mans del BCE com colateral, i així sera factible mantenir aquests prestecs en balanç com a minim tres anys més, a l'espera, naturalment, de temps millors. Bon Nadal a tothom!

L'article que va publicar El Punt Avui el disabte 24 de decembre de 2011 en el suplement l'Economic.

diumenge, 16 de desembre del 2012

De Silvio Con Amor

La semana pasada hemos visto una vez más la crisis italiana sacando titulares en la prensa mundial. La decisión del ex primer ministro Silvio Berlusconi de negar su apoyo al gobierno tecnócrata de Mario Monti disparó los mecanismos de alarma en todos los mercados financieros. Pero el entusiasmo duró poco. Este jueves Italia vendió € 3,5 mil millones de un nuevo bono de tres años por un 2,50 por ciento, la menor rentabilidad de la deuda de similar vencimiento desde octubre de 2010 y significativamente por debajo del 2,64 por ciento pagado el 14 de noviembre.

La razón principal por esta tranquilidad es la existencia del programa de compra de bonos abierto por Mario Draghi en el BCE. A pesar de la lentitud con que los líderes de Europa toman sus decisiones, los inversores confían en que con el tiempo las adecuadas y necesarias se adoptaran a tiempo.

Por el momento, la amenaza de Berlusconi permanece vacío de contenido, pero los votantes italianos están cada vez más inquietos porque lo tienen cada vez mas difícil ver la luz al final del túnel.

La economía del país apenas ha crecido en toda una década, y sigue contrayéndose. La producción nacional se va atrasando en el tiempo, pero la deuda soberana avanza, y es muy probable que alcanzara el 130% del PIB en 2013. El país tiene un problema demográfico grave, de igual tamaño como Japón, pero a pesar de la presencia de inmigración el nivel de productividad es tan baja que la existencia de un millón de nuevos trabajadores solo se nota en la economía sumergida.

El Partido Demócrata, ganador probable de los propios comicios necesitara el apoyo de otra formación política, haciendo difícil la formación de un gobierno estable. Y mientras tanto una "coalición de los dispuestos" – el partido de Berlusconi, la separatista Liga del Norte y el nuevo movimiento "Cinco Estrellas" de Beppe Grillo - podría estar formándose, unidos por un solo objetivo, sacar a Italia fuera de la unión monetaria. No dudo que Mario Draghi hará todo lo que pueda, pero ¿será suficiente?

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de decembre de 2013 en el suplement Dinero

diumenge, 2 de desembre del 2012

En El Punto Muerto

Todos somos humanos y de vez en cuando todos nos equivocamos. Hace cuestión de semanas predecía que España no tendría más remedio que pedir rescate, posiblemente después de las elecciones catalanas, o como muy tarde antes de Navidad.

Me equivoqué. En un cambio de escenario bastante radical, parece que los mercados de bonos están dispuestos a aceptar la declaración de Mario Draghi sin más, y de momento no hace falta activar el programa de compras. Incluso parece que el estado puede ir financiándo-se durante todo el primer trimestre del año que viene.

Este cambio de rumbo significa que no hay presión sobre el gobierno de Mariano Rajoy para acudir en el futuro inmediato al fondo de rescate europeo y, por lo tanto, no veremos a los hombres de negro desembarcando de ningún avión en el aeropuerto de Barajas. Esta nueva circunstancia esta debida principalmente a la confianza de los inversores de que después de las elecciones alemanas veremos nuevos medidas a nivel europeo, por lo que el mar estará bastante tranquillo durante este intermedio. Incluso están dispuestos a ganar un poco de dinero mientras tanto practicando el nominado “carry” , o sea, pidiendo prestado dinero al BCE a menos de un 1%, y prestando este dinero a los gobiernos de la periferia por más de un 5%.

Es decir, el interregno que vivimos significa que los gobiernos pueden financiarse con más o menos facilidad, mientras que la economía real sigue su camino hacia abajo. Todos hemos visto esta semana las previsiones de la OCDE: por una parte una caida del PIB español para el año que viene de mayor magnitud que para este año, y por otra, una subida del paro de hasta un 27% por ciento de la población activa.

Está claro que hay un desfase escandaloso entre las necesidades de la gente que está casi literalmente en la calle y las de los que la gobiernan. A lo mejor el Presidente del Gobierno español encuentre los tipos de interés actuales aceptables, pero tal y como yo dije a la Cámara de Comercio Británico la semana pasada, no es precisamente él el que los tiene que pagar de su propio bolsillo.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 2 de decembre de 2012 en el suplement Dinero