divendres, 22 de febrer de 2013

Pactar Amb El Diable a Itàlia

L’aliança entre Leo Bersani i Mario Monti hauria estat, com diuen, un matrimoni fet al cel. Almenys aquesta será la percepció a Brussel•les, Berlin i Washington. Continüitat será la lema. Les coses no canviaran, i aixó és el que compte més.

En les eleccions italianes, si la continuïtat és l'objectiu, aleshores sembla que s'assolirà. Tanmateix, la moneda té dues cares. L'estabilitat en l línea política és molt important per a un país que passa per una crisi severa. Però, continuïtat en el camp econòmic no seria una bona notícia. En contra de totes les expectatives, l'ultim trimestre de 2012, lluny de remuntar, el PIB italià accelerava la seva caiguda i saldava l'any amb un retrocés del 3,8%, que el situava en nivells de l'any 2000.

I mentre l'economia tornava al passat, l'endeutament del seu Govern va avancant cap al futur, a pas de llampec. El septembre passat va assolir nivells rècord, del 127% del PIB. Tot aixó malgrat els esforços del Govern per contenir el dèficit. El problema és que l'economia en comptes de creixer decreix constantment i això fa que el deute històric sigui cada vegada més imponent.

L'atur, entorn de l'11%, no es gaire alt comparat amb Grecia o Espanya, pero la impopularitat del govern, i de la classe política creix a mesura que s'estén el decencís devant la falta dels fruits visibles que haurien d'oferir els sacrificis. I aquest es el quid de la qüestió. Ni Berlusconi, ni el líder del moviment dels indignats Cinc Estrelles, Beppe Grillo, es caracteritzen precisamentpel seu entusiasme per l'euro, i ni l'un ni l'altre no descarten una sortida si les coses no milloren. Si el nou govern no aconsegueix èxits notables aviat, el clima es pot tornar inestable i el país es pot trobar davant uns nou comicis, amb la possibilitat que les forçes polítiques avui excloses siguin les que acabin decidint el futur del país. Tic-tac, tic-tac, el rellotge està en marxa.  


L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de febrer de 2013 en el suplement Dinero

dilluns, 18 de febrer de 2013

Un Lastre Per Tota La Vida?

Dació En Pagament Retroactiva Només Adreça Una Part Del Problema De Les Hipoteques

Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.



Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.

Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.

El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.

Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.

Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.

Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.

Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.

Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.

D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.

El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.

 L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa

dimecres, 13 de febrer de 2013

La Nova Guerra Dels Galàctics

L´euro torna a ser notícia. Aquesta vegada no perquè pugui desaparèixer, sinó pel contrari: perquè és massa fort. Els comentaris de Draghi dijous poden llegir-se en aquest sentit: L´alça de l´euro redueix el risc d´inflació, però també les perspectives de creixement, especialment en una perifèria bolcada a incrementar les exportacions.

 Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.

De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.

El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha  res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.

Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.


El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.

I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro


 

Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.

Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.

Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero

dimarts, 12 de febrer de 2013

El Peix Que Es Mossega La Cua

La Sortida de Joves preparats no només retarda la recuparació económica, fins i tot ens fa plantejar que no arribara mai.

------------------------------------

Fa temps que es veia venir. La falta d’oportunitats i l’estancament econòmic fa la vida insostenible per molts joves en el nostre país. Per tant, no els deixem amb cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.

Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l’arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s’ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en un allau. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat al mes de juny de l’any passat al saldo negatiu de sortides migratòries d’Espanya va ser d’una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla molt, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.



Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per l’altre banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet de que els responsables per formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos per mesurar el veritable abast del problema.

Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador de menys pel gran stock d’habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d’aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s’observa per tota la perifèria europea.

Però, el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions de immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents.



Des de l’òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l’augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible donat que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.


Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguritat social és estructuralment deficitari. Per altre banda, el creixement potencial de l’economia va reduint a la mesura que la força laboral s’encongeix, i l’edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.



En resum, la situació és preocupant. I la tendència no va cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d’atur a d’Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l’economia espanyola a hores d’ara està atrapada en una mena d’espiral negatiu. Un procés que s’autoalimenta, com un peix que es menja la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l’habitatge. Però si cada més hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d’assolir.



I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb el que l’exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardius d’aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.

El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si arribarem a temps, però sí que estic segur de que si seguim amb aquesta política d’estruç, de no buscar els fets de fons, i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle vint-i-u, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n’han donat compte. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d’un dels reptes més grans de la seva història – l’envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai tindrem si no fem res.

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement l'Economic.