El ball de números i arguments sobre els costos laborals a Espanya continua tant viu com sempre. Aquesta mateixa setmana l´Institut Nacional d´Estadística ha publicat el seu informe trimestral sobre aquets costos. La conclusió del INI va ser sorprenent: el cost laboral per hora efectiva augmenta un 2,3% en taxa anual. Llavors podem concloure que les pujades de salaris tornen, i que tot el discurs sobre el perill d´un període de deflació per com els salaris van baixant lleugerament no té cap fonament?
Un moment, un moment, senyors i senyores, abans d´arribar a un discurs tan contundent amb tanta rapidesa. Primer millor mirar el que diu la lletra petita.
Llegint amb deteniment l´informe, trobem l´explicació que el cost salarial per treballador i mes -que comprèn salari base, complements salarials, pagaments endarrerits i per hores extraordinàries i pagues extraordinàries- va pujar un 2,5% en taxa anual. Mentrestant, si s´exclou el factor variable dels salaris (pagues extraordinàries i retards) trobem que el cost salarial ordinari disminueix un 0,3%, una xifra més comprensible quan pensem en la tendència salarial que estem veient.
Què està passant,doncs? Primer cal tenir en compte que el resultat global està fortament distorsionat per la recuperació per part dels empleats públics de la paga de Nadal que es va anul.lar l´any anterior.
Segons els càlculs de l´Eurostat, aquest impacte significava una pujada salarial per hora treballada interanual d´un 13,6% al sector públic, mentre que els mateixos salaris en el business sector van baixar un 0,3%.
Segon, s´aprecia que, en la mesura que l´economia es recupera, els treballadors van fent més hores recuperant primes i pagaments per hores extres, amb la qual cosa compte amb la millora aconseguida en aquets famosos costos unitaris laborals, perquè l´única cosa segura aquí és que no tot en aquest món és el que sembla.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 23 de març de 2014 en el suplement Dinero
dilluns, 24 de març del 2014
dissabte, 22 de març del 2014
La jubilació als 60 permetria reduir la taxa d'atur
El macroeconomista Edward Hugh radiografia en el seu darrer llibre la crisi i apunta possibles sortides.
‘¿Adiós a la crisis?' (Ed. Deusto), el darrer llibre del macroeconomista Edward Hugh, és, alhora que una radiografia precisa de la crisi a Espanya però també d'arreu, un advertiment que cal fer profunds replantejaments per no tornar a estimbar-nos pel precipici.
Una sortida sòlida de la crisi ha de comportar, com assenyala Edward Hugh en l'entrevista, un pacte de confiança que ens concerneix a tots. El dubte és saber si realment hi estem preparats.
En el llibre planteja una reedició dels pactes de La Moncloa per redreçar l'economia espanyola, en què els treballadors renuncien a salari i els empresaris a beneficis. Creu que la patronal hi podria accedir?
No es tracta que els empresaris renunciïn a obtenir benefici. Es tracta que, per posar un exemple, si l'empresari té un cost salarial de cent milions d'euros, el mantingui, a canvi de més hores de treball, amb més treballadors. Amb més treballadors pot tirar endavant amb més producte en el mercat, i així pot tenir més beneficis, que li poden permetre fer noves inversions i contractar més persones. Sé que per a alguns aquests plantejaments generen desconfiança, però en el capitalisme, si no hi ha confiança entre tots, la cosa no funciona.
Si no és així, sempre hi ha la política fiscal.
Sí, el que hem vist fa pocs dies seria l'altra alternativa, unes recomanacions fiscals per les quals s'apuja l'IVA perquè la gent es quedi a casa, ja que no es crea ocupació. És una política típica dels anys vuitanta: fer pagar menys per IRPF per fer pagar més per IVA, perquè comprarem més. Però això és un invent d'aquells temps, en què l'economia estava en fase d'expansió. Tampoc serveix ara, com antany, fer polítiques de construcció d'infraestructures, amb un mercat tan aturat. Recordem que el Pla E de Rodríguez Zapatero no va funcionar, tot i que molts pobles deuen estar contents per les placetes que s'hi van construir gràcies a aquesta iniciativa.
Però demanar a la gent que se li retalli encara més el salari...
Et poso el cas hipotètic d'algú que amb 14 anys ha entrat a treballar i fins als 55 anys no li han tocat el salari perquè té un contracte de principis dels vuitanta. Ara ja hi ha una altra generació de salaris, però als treballadors que ja porten molt de temps no els han retallat el sou. Siguem honestos: del que estem parlant és de si cal retallar aquests contractes de llarga durada, que volen cobrar una pensió. Però justament el seu egoisme pot provocar precisament que se'n quedin sense... De fet, quan diem que baixen els salaris, ens estem referint realment a la mitjana, perquè a mesura que passen els anys la major part dels salaris són els de nova contractació, sensiblement més baixos.
La proposta de l'FMI, que si reduïm els salaris un 10% creixerà un 7% l'ocupació, és creïble?
És una idea per tenir una taula de referència. És cert que l'economia ha de créixer per poder crear llocs de treball, via exportacions, per exemple. Però justament els que estan implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici en salari, tot tenint més persones treballant, per beneficiar el sector més vinculat a la demanda interna, que no pot fer res. Amb el creixement del sector de les exportacions, els altres sectors poden proporcionar béns als que treballen en el sector exportador. A més, amb la reducció de costos, els preus dels productes de la demanda interna poden baixar, i amb aquesta baixada es pot viure més barat.
La devaluació interna no genera ingressos al govern per eixugar el deute.
Sí, una pota és la devaluació interna i l'altra, un acord amb els socis europeus. La crisi de l'euro no s'ha esvaït, s'ha estancat. El que es pot fer amb Grècia, fer la vista grossa, no es pot fer amb Itàlia i Espanya, que no poden pagar, però els altres socis no sembla que ho vulguin entendre. És un deute que no es pot pagar, i més encara si no es fan acords per guanyar en competitivitat. Si els socis europeus no ho volen veure, revifarà la crisi de l'euro, i aquest cop sí que petarà la moneda única. Draghi, quan va dir que el BCE “farà el que calgui” per protegir Grècia i les altres economies en situació delicada, va fer un avís que ha durat el que ha durat, perquè els mercats estan en un estat d'efervescència semblant al d'abans de la crisi, no es volen fer ressò de cap mala notícia. Però algun dia pot passar alguna cosa, com el que va passar amb les subprime als EUA.
En el cas de la concessió de crèdits, els bancs no s'estan portant per una política massa restrictiva, i no miren cas per cas.
És difícil, segur que hi ha empreses que no els arriben diners i podrien rebre'ls, però em costa entendre que els bancs renunciïn a fer el seu negoci més rendible, al marge de comprar bons de l'Estat, és clar. I si estan donant crèdit a grans empreses, en alguns casos és per compromís que se'ls manté en un estat de zombi. Potser sí que el BCE podria fer alguna política original, un paquet de diners només per a empreses que compleixin un certs requisits. Segur que a Alemanya s'està prestant a empreses que no ho mereixen, mentre que altres a Espanya sí que ho mereixerien. També el BCE podria fer altres coses imaginatives, com destinar diners a les rendes mínimes d'inserció, les Pirmi, amb l'objectiu d'incentivar el consum. I es podria pagar amb els senyoratges, el que guanya el Banc Central Europeu imprimint bitllets sense pagar el cost, ja que els ofereix al mercat, cobrant. És un guany que es traspassa als governs, i es podrien destinar a aquestes rendes mínimes d'inserció.
Estem en condicions de fer polítiques de natalitat?
En primer lloc, caldria un canvi cultural. A Suècia tenen més fills perquè els tenen més aviat, les parelles es formen als 25 anys, i no esperen que els pares els comprin un pis quan es casin, no esperen una injecció de diners a canvi de complir uns patrons culturals. Així, el primer fill neix aviat. D'altra banda, una bona política de natalitat és pagar per rapidesa: no pagar tant pel primer fill, sinó més pel segon, si s'ha tingut dins d'un espai de temps convingut. I si tens un tercer, fins i tot més. A Suècia les polítiques d'ajut familiar per estimular la natalitat han anat millor que a Alemanya, que posa com a condicionament als seus ajuts familiars que la parella estigui casada legalment, cosa que no fa Suècia.
No hi ha manera de mantenir el sistema de pensions sense reduir les prestacions?
El Fons de Reserva s'acaba en dos anys. El sistema de pensions no perilla, simplement cal fer-hi un ajustament, en la mesura que puja la població jubilada. La base mitjana de la cotització va baixant, perquè baixen els salaris, mentre que les persones que es jubilen han cotitzat molts anys, amb la qual cosa la mitjana de pensió és alta. Anem, a partir de l'any 2016, després de les eleccions, a una situació de baixada de les pensions. D'altra banda, en un país amb un 25% d'aturats, és una bestiesa tenir persones treballant fins als 65 o 67 anys. Caldria que es jubilessin als 60, perquè les empreses puguin col·locar un jove en el lloc que ha deixat el gran.
Parla en el llibre d'una dinàmica d'emigricidi.
Itàlia té treballadors marxant des de principis del segle XXI, igual que Portugal. Eren països que no creixien, no generaven llocs de treball. L'entrada d'immigrants compensava la pèrdua de població. Durant aquells anys, fins al 2008, els joves d'aquí feien un Erasmus i tornaven, anaven de festa a Londres uns mesos i tornaven, però ara hem entrat en la mateixa dinàmica que Portugal i Itàlia, una fuita constant, perquè el mercat de treball no generarà llocs de treball de qualitat. I la diferència és que aquí els ni-ni, que ni estudien ni treballen, no es poden moure. I també és preocupant que estiguin marxant eximmigrants, cosa que no és bona, perquè deixen cases on ja no hi viu ningú, i deixen de comprar a les botigues dels seus barris.
També demana una Europa solidària, en què els països més forts demogràficament ajudin els més febles.
Això es podria aconseguir amb un sistema de pensions comú. L'emigració de joves, als EUA, no té importància, perquè si es paga una pensió a Califòrnia, arriba a Alabama. Això és el que necessitem. Sense un sistema de pensions de la UE, no es pot aconseguir un mercat laboral unitari.
Amb els nostres estalvis caldria fer algun sacrifici, per arranjar el problema del deute.
Intentar reinflar una economia que esta en fase de contracció tendencial per falta de habitants és una equivocació, és millor acceptar el que tenim i intentar gestionar-ho bé. Això vol dir que no es pot pagar la gent pel fet de tenir els seus estalvis al banc, cal que hi hagi tipus d'interès negatius. Cal ser realistes i acceptar de pagar al banc per pagar els nostres diners, amb el benentès que els nostres diners no perdran valor. Si reduïm cada any un 1% no hi haurà un gran catacrac, quitances més grans en el futur. Així es podria alentir la taxa d'estalvi; s'està estalviant massa arreu. Ben Bernanke, l'expresident de la Reserva Federal, s'ha estat queixant d'això des del 2005. Hi ha massa estalvis, i arriba un excés de liquiditat a llocs on no ha d'arribar, i això fomenta bombolles.
L'entrevista que vaig fer amb Jordi Garriga, que va publicar El Punt Avui el disabte 22 de març de 2014 en el suplement l'Economic.
Val la pena recalcar que quan parlo de la jubiliació de la gent amb més de 60 anys estic parlant d'una jubilació sempre voluntaria. Unes jubilacions que implicaran sacrificis per tot el col·lectiu de pensionistes, donat que el principi de sostenibilitat significa que el sistema pot pagar en cada exercici només la quantitat de diners que ingresa. No pot ser deficitari. Llavors la quantia cobrada serà proporcionalment menor per cada pensionista, a mesura que hi hagi més persones cobrant. A llarg termini - quan s'hagi reduit l'atur per sota del 10%, si és que passa - tothom haurà de treballar més anys en proporció de l'esperança de vida, tal i com explico en el llibre.
- El BCE podria fer polítiques més socials, com ara destinar diners a la Pirmi
- Cal una política de natalitat que premiï la rapidesa a tenir el segon fill, com a Suècia
- És preocupant que també marxin els immigrants, que participaven en el consum
- Els treballadors implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici
- Quan es parla de retallar salaris, estem parlant dels contractes de llarga durada
- A banda de la devaluació interna, cal un acord amb la UE sobre el deute
- Hauríem de tenir a la UE un sistema de pensions comú, per solidaritat
- Per reduir el deute, caldria tipus d'interès negatius en els dipòsits
‘¿Adiós a la crisis?' (Ed. Deusto), el darrer llibre del macroeconomista Edward Hugh, és, alhora que una radiografia precisa de la crisi a Espanya però també d'arreu, un advertiment que cal fer profunds replantejaments per no tornar a estimbar-nos pel precipici.
Una sortida sòlida de la crisi ha de comportar, com assenyala Edward Hugh en l'entrevista, un pacte de confiança que ens concerneix a tots. El dubte és saber si realment hi estem preparats.
En el llibre planteja una reedició dels pactes de La Moncloa per redreçar l'economia espanyola, en què els treballadors renuncien a salari i els empresaris a beneficis. Creu que la patronal hi podria accedir?
No es tracta que els empresaris renunciïn a obtenir benefici. Es tracta que, per posar un exemple, si l'empresari té un cost salarial de cent milions d'euros, el mantingui, a canvi de més hores de treball, amb més treballadors. Amb més treballadors pot tirar endavant amb més producte en el mercat, i així pot tenir més beneficis, que li poden permetre fer noves inversions i contractar més persones. Sé que per a alguns aquests plantejaments generen desconfiança, però en el capitalisme, si no hi ha confiança entre tots, la cosa no funciona.
Si no és així, sempre hi ha la política fiscal.
Sí, el que hem vist fa pocs dies seria l'altra alternativa, unes recomanacions fiscals per les quals s'apuja l'IVA perquè la gent es quedi a casa, ja que no es crea ocupació. És una política típica dels anys vuitanta: fer pagar menys per IRPF per fer pagar més per IVA, perquè comprarem més. Però això és un invent d'aquells temps, en què l'economia estava en fase d'expansió. Tampoc serveix ara, com antany, fer polítiques de construcció d'infraestructures, amb un mercat tan aturat. Recordem que el Pla E de Rodríguez Zapatero no va funcionar, tot i que molts pobles deuen estar contents per les placetes que s'hi van construir gràcies a aquesta iniciativa.
Però demanar a la gent que se li retalli encara més el salari...
Et poso el cas hipotètic d'algú que amb 14 anys ha entrat a treballar i fins als 55 anys no li han tocat el salari perquè té un contracte de principis dels vuitanta. Ara ja hi ha una altra generació de salaris, però als treballadors que ja porten molt de temps no els han retallat el sou. Siguem honestos: del que estem parlant és de si cal retallar aquests contractes de llarga durada, que volen cobrar una pensió. Però justament el seu egoisme pot provocar precisament que se'n quedin sense... De fet, quan diem que baixen els salaris, ens estem referint realment a la mitjana, perquè a mesura que passen els anys la major part dels salaris són els de nova contractació, sensiblement més baixos.
La proposta de l'FMI, que si reduïm els salaris un 10% creixerà un 7% l'ocupació, és creïble?
És una idea per tenir una taula de referència. És cert que l'economia ha de créixer per poder crear llocs de treball, via exportacions, per exemple. Però justament els que estan implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici en salari, tot tenint més persones treballant, per beneficiar el sector més vinculat a la demanda interna, que no pot fer res. Amb el creixement del sector de les exportacions, els altres sectors poden proporcionar béns als que treballen en el sector exportador. A més, amb la reducció de costos, els preus dels productes de la demanda interna poden baixar, i amb aquesta baixada es pot viure més barat.
La devaluació interna no genera ingressos al govern per eixugar el deute.
Sí, una pota és la devaluació interna i l'altra, un acord amb els socis europeus. La crisi de l'euro no s'ha esvaït, s'ha estancat. El que es pot fer amb Grècia, fer la vista grossa, no es pot fer amb Itàlia i Espanya, que no poden pagar, però els altres socis no sembla que ho vulguin entendre. És un deute que no es pot pagar, i més encara si no es fan acords per guanyar en competitivitat. Si els socis europeus no ho volen veure, revifarà la crisi de l'euro, i aquest cop sí que petarà la moneda única. Draghi, quan va dir que el BCE “farà el que calgui” per protegir Grècia i les altres economies en situació delicada, va fer un avís que ha durat el que ha durat, perquè els mercats estan en un estat d'efervescència semblant al d'abans de la crisi, no es volen fer ressò de cap mala notícia. Però algun dia pot passar alguna cosa, com el que va passar amb les subprime als EUA.
En el cas de la concessió de crèdits, els bancs no s'estan portant per una política massa restrictiva, i no miren cas per cas.
És difícil, segur que hi ha empreses que no els arriben diners i podrien rebre'ls, però em costa entendre que els bancs renunciïn a fer el seu negoci més rendible, al marge de comprar bons de l'Estat, és clar. I si estan donant crèdit a grans empreses, en alguns casos és per compromís que se'ls manté en un estat de zombi. Potser sí que el BCE podria fer alguna política original, un paquet de diners només per a empreses que compleixin un certs requisits. Segur que a Alemanya s'està prestant a empreses que no ho mereixen, mentre que altres a Espanya sí que ho mereixerien. També el BCE podria fer altres coses imaginatives, com destinar diners a les rendes mínimes d'inserció, les Pirmi, amb l'objectiu d'incentivar el consum. I es podria pagar amb els senyoratges, el que guanya el Banc Central Europeu imprimint bitllets sense pagar el cost, ja que els ofereix al mercat, cobrant. És un guany que es traspassa als governs, i es podrien destinar a aquestes rendes mínimes d'inserció.
Estem en condicions de fer polítiques de natalitat?
En primer lloc, caldria un canvi cultural. A Suècia tenen més fills perquè els tenen més aviat, les parelles es formen als 25 anys, i no esperen que els pares els comprin un pis quan es casin, no esperen una injecció de diners a canvi de complir uns patrons culturals. Així, el primer fill neix aviat. D'altra banda, una bona política de natalitat és pagar per rapidesa: no pagar tant pel primer fill, sinó més pel segon, si s'ha tingut dins d'un espai de temps convingut. I si tens un tercer, fins i tot més. A Suècia les polítiques d'ajut familiar per estimular la natalitat han anat millor que a Alemanya, que posa com a condicionament als seus ajuts familiars que la parella estigui casada legalment, cosa que no fa Suècia.
No hi ha manera de mantenir el sistema de pensions sense reduir les prestacions?
El Fons de Reserva s'acaba en dos anys. El sistema de pensions no perilla, simplement cal fer-hi un ajustament, en la mesura que puja la població jubilada. La base mitjana de la cotització va baixant, perquè baixen els salaris, mentre que les persones que es jubilen han cotitzat molts anys, amb la qual cosa la mitjana de pensió és alta. Anem, a partir de l'any 2016, després de les eleccions, a una situació de baixada de les pensions. D'altra banda, en un país amb un 25% d'aturats, és una bestiesa tenir persones treballant fins als 65 o 67 anys. Caldria que es jubilessin als 60, perquè les empreses puguin col·locar un jove en el lloc que ha deixat el gran.
Parla en el llibre d'una dinàmica d'emigricidi.
Itàlia té treballadors marxant des de principis del segle XXI, igual que Portugal. Eren països que no creixien, no generaven llocs de treball. L'entrada d'immigrants compensava la pèrdua de població. Durant aquells anys, fins al 2008, els joves d'aquí feien un Erasmus i tornaven, anaven de festa a Londres uns mesos i tornaven, però ara hem entrat en la mateixa dinàmica que Portugal i Itàlia, una fuita constant, perquè el mercat de treball no generarà llocs de treball de qualitat. I la diferència és que aquí els ni-ni, que ni estudien ni treballen, no es poden moure. I també és preocupant que estiguin marxant eximmigrants, cosa que no és bona, perquè deixen cases on ja no hi viu ningú, i deixen de comprar a les botigues dels seus barris.
També demana una Europa solidària, en què els països més forts demogràficament ajudin els més febles.
Això es podria aconseguir amb un sistema de pensions comú. L'emigració de joves, als EUA, no té importància, perquè si es paga una pensió a Califòrnia, arriba a Alabama. Això és el que necessitem. Sense un sistema de pensions de la UE, no es pot aconseguir un mercat laboral unitari.
Amb els nostres estalvis caldria fer algun sacrifici, per arranjar el problema del deute.
Intentar reinflar una economia que esta en fase de contracció tendencial per falta de habitants és una equivocació, és millor acceptar el que tenim i intentar gestionar-ho bé. Això vol dir que no es pot pagar la gent pel fet de tenir els seus estalvis al banc, cal que hi hagi tipus d'interès negatius. Cal ser realistes i acceptar de pagar al banc per pagar els nostres diners, amb el benentès que els nostres diners no perdran valor. Si reduïm cada any un 1% no hi haurà un gran catacrac, quitances més grans en el futur. Així es podria alentir la taxa d'estalvi; s'està estalviant massa arreu. Ben Bernanke, l'expresident de la Reserva Federal, s'ha estat queixant d'això des del 2005. Hi ha massa estalvis, i arriba un excés de liquiditat a llocs on no ha d'arribar, i això fomenta bombolles.
L'entrevista que vaig fer amb Jordi Garriga, que va publicar El Punt Avui el disabte 22 de març de 2014 en el suplement l'Economic.
Val la pena recalcar que quan parlo de la jubiliació de la gent amb més de 60 anys estic parlant d'una jubilació sempre voluntaria. Unes jubilacions que implicaran sacrificis per tot el col·lectiu de pensionistes, donat que el principi de sostenibilitat significa que el sistema pot pagar en cada exercici només la quantitat de diners que ingresa. No pot ser deficitari. Llavors la quantia cobrada serà proporcionalment menor per cada pensionista, a mesura que hi hagi més persones cobrant. A llarg termini - quan s'hagi reduit l'atur per sota del 10%, si és que passa - tothom haurà de treballar més anys en proporció de l'esperança de vida, tal i com explico en el llibre.
diumenge, 9 de març del 2014
La terra promesa
Aquests dies han estat bastant moguts per a mi, amb la promoció del meu llibre Adiós a la crisi? Sobretot m´ha cridat l´atenció la insistència amb què m´han preguntat sobre la qüestió dels salaris: per què hi ha encara necessitat de baixar-los més? “¡Home, si fins i tot tu dius que hem sortit de la crisi!!”
Hem sortit de la crisi, hem creuat el cap d´Hornos i som a la terra promesa, encara que el país on ens trobem tampoc és el país que esperàvem quan patim aquelles tempestes a l´estret de Magallanes.
El que he percebut en contestar les preguntes és que el debat ha canviat. La famosa devaluació interna que jo defensava fa quatre anys ja està en marxa. La reforma laboral està fent la seva feina, i per l´efecte composicional d´edats, els salaris mitjans vant baixant lleugerament.
Aquest procés pot durar anys, i precisament aquí és on hi ha el problema, perquè la càrrega del canvi de model està mal distribuïda. Un 75% de la ciudadania ja està tirant endavant, mentre que un altre 25% està estancada en el no-res.
Per aquest motiu venia la sorprenent proposta de l´FMI de l´estiu passat d´abaixar sous i preus de cop, no simplement per recuperar competitividat sinó també per combatre l´exclusió social.
En comptes de pagar més impostos per mantenir les persones a casa seva sense poder fer res, rebaixem una mica els sous de tothom – de forma solidària- perquè aquestes persones puguin tornar a treballar.
De fet la pregunta que cal fer a la ciutadania és bastant senzilla: vols tenir més salari ara i més pensió més endavant?
Perquè això és el que hi ha, abaixar els salaris ara o baixar encara més les pensions més tard.
Des del 2008 són 165.000 espanyols els que s´han donat d´alta en el sistema de seguretat social britànic, i cada any n´arriben més que l´anterior. Aquesta hemorràgia, o la tallem de soca-rel ara mateix, o acabarà matant el futur de tots.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de març de 2014 en el suplement Dinero
Hem sortit de la crisi, hem creuat el cap d´Hornos i som a la terra promesa, encara que el país on ens trobem tampoc és el país que esperàvem quan patim aquelles tempestes a l´estret de Magallanes.
El que he percebut en contestar les preguntes és que el debat ha canviat. La famosa devaluació interna que jo defensava fa quatre anys ja està en marxa. La reforma laboral està fent la seva feina, i per l´efecte composicional d´edats, els salaris mitjans vant baixant lleugerament.
Aquest procés pot durar anys, i precisament aquí és on hi ha el problema, perquè la càrrega del canvi de model està mal distribuïda. Un 75% de la ciudadania ja està tirant endavant, mentre que un altre 25% està estancada en el no-res.
Per aquest motiu venia la sorprenent proposta de l´FMI de l´estiu passat d´abaixar sous i preus de cop, no simplement per recuperar competitividat sinó també per combatre l´exclusió social.
En comptes de pagar més impostos per mantenir les persones a casa seva sense poder fer res, rebaixem una mica els sous de tothom – de forma solidària- perquè aquestes persones puguin tornar a treballar.
De fet la pregunta que cal fer a la ciutadania és bastant senzilla: vols tenir més salari ara i més pensió més endavant?
Perquè això és el que hi ha, abaixar els salaris ara o baixar encara més les pensions més tard.
Des del 2008 són 165.000 espanyols els que s´han donat d´alta en el sistema de seguretat social britànic, i cada any n´arriben més que l´anterior. Aquesta hemorràgia, o la tallem de soca-rel ara mateix, o acabarà matant el futur de tots.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de març de 2014 en el suplement Dinero
"Anem cap a la 'japonització' de l’economia europea"
L’economista britànic resident a Catalunya aposta per “solucions dràstiques” perquè disminueixi el nombre d’aturats al país.
En el seu últim llibre titulat Adéu a la Crisi? (Ed. Deusto 2014), l’economista britànic Edward Hugh desgrana les causes per les quals el canvi de tendència econòmica, que ven el govern espanyol en els seus discursos optimistes, no és percebut per la majoria de la població. En una entrevista a VIAempresa, l’autor gal·lès format a la London School of Economics, alerta que Espanya està en un moment crític de la història i aposta per posar fre a tres grans problemes conjunturals: el declivi demogràfic, l'emigració de joves i professionals, i la manca de creixement econòmic de forma sostinguda.
Al subtítol del seu llibre diu que no tornarem a viure com abans... Viurem, però, millor que ara?
Vivim malament ara?
Home, diria que la quarta part de la població en situació d’atur no viu gaire bé.
Aquests sí! Però els altres no sé què dir-te. I aquest és el drama. Es pot dir, en certa manera, que la crisi ha acabat però és enganyós afirmar-ho quan, com dius, hi ha un 25% d’atur. El creixement és un altre tema. Tots els països desenvolupats han passat un punt d’inflexió respecte la crisi financera que, per altra banda, no hem discutit a fons per què es va produir. El que està clar és que en aquests països el dinamisme de la força laboral s’ha frenat.
Llavors la crisi que s’ha acabat és la financera però no la de les persones.
Exacte! L’altra part de la crisi, la que afecta l’economia real continua. Tu mateix ho deies. Una quarta part de la població activa ha quedat exclosa d’aquesta magnífica recuperació. Recuperació que, per cert, serà d’un creixement del PIB d’entre un 1 i un 1,5%.
Veurem un creixement a la japonesa, minso i poc vigorós, durant anys?
Eventualment podem fins i tot veure creixements tendencials negatius com al Japó que ells corregeixen amb un deute del 250% del PIB. Si no s’endeutés, el Japó tindria creixement negatiu.
A l’estat espanyol no li permetran endeutar-se així!
Jo crec que anem cap a la “japonització” de l’economia europea. I el Japó no ha petat i porta així molts anys...
Tornem aquí. La Troika segueix demanant més reformes a Espanya. Què més es pot fer?
Si anem als salaris per exemple. Els costos laborals han baixat no per una rebaixa de sous sinó per una reducció del nombre de treballadors. Produïm el 93% del que produíem abans amb un 80% dels treballadors que teníem abans. El que vull dir és que no hi ha hagut una gran baixada de salaris. Al sector públic és una altra cosa... Ara bé, veurem una tònica de baixada de salaris que s’aguditzarà. Amb la nova reforma laboral hi ha una nova generació de contractes i, a mesura que es vagi jubilant gent amb contractes de més de 30 anys, entraran nous treballadors amb noves condicions. Això no és un gran daltabaix però sí que marcarà una clara tendència a la baixa dels salaris reals com a mínim durant una dècada.
Doncs que bé...
El Fons Monetari Internacional (FMI) ja diu que el cost de la crisi està mal distribuït. Els que no tenen feina són els que ho han pagat més i s’ha de fer alguna cosa o els joves marxen. Al Regne Unit s’han donat d’alta a la seguretat social 165.000 espanyols des de l’any 2008. Alguns potser han tornat però el fenomen no fa l’efecte que canviï. Caldrà fer algun sacrifici.
Més encara? De què parlem?
Una rebaixa a tothom del 10% del salari com diu l’FMI i generar llocs de treball amb compromís per a joves. Cal una iniciativa d’aquest tipus. Potser no exactament aquesta però...
Això és molt dràstic!
Alguna reforma dràstica hem de fer o morirem com a país. Mirem les pensions per exemple. Ara hi ha reserves però en dos anys s’esgotarà. No hi haurà una bancarrota però els ingressos s’adequaran als costos i les pensions hauran de baixar. Però això dic que cal fer alguna cosa dràstica tot i que veig que no hi ha ganes de fer-ho. Vénen la recuperació però només es miren certs indicadors. I si es redueix la població un 3% com diu l’Institut d’Estadística serà molt difícil donar la volta a la situació.
Entén, doncs, que un jove amb estudis marxi del país?
Perfectament. Començaran com un que jo conec netejant vidres a Londres però això serà el primer pas i després milloraran la situació i potser com els polonesos es quedaran quan s’estabilitzin i trobin parella.
Canviem de tema. Tenir l’euro és un problema o un solució?
A curt termini el que ha de fer el Banc Central Europeu és comprar bons a Itàlia o Espanya. Això dona certa estabilitat monetària però no és suficient per remuntar. El que també seria recomanable és un sistema comú de pensions però dubto que es faci.
Els grans països encara manen per sobre la Unió...
Més que els grans països jo diria Alemanya. França i Itàlia no s’hi oposarien.
L'entrevista, fet per Joan Ramon Armadás, que va publicar el diari Via Empresa el dimecres 5 de març de 2014.
En el seu últim llibre titulat Adéu a la Crisi? (Ed. Deusto 2014), l’economista britànic Edward Hugh desgrana les causes per les quals el canvi de tendència econòmica, que ven el govern espanyol en els seus discursos optimistes, no és percebut per la majoria de la població. En una entrevista a VIAempresa, l’autor gal·lès format a la London School of Economics, alerta que Espanya està en un moment crític de la història i aposta per posar fre a tres grans problemes conjunturals: el declivi demogràfic, l'emigració de joves i professionals, i la manca de creixement econòmic de forma sostinguda.
Al subtítol del seu llibre diu que no tornarem a viure com abans... Viurem, però, millor que ara?
Vivim malament ara?
Home, diria que la quarta part de la població en situació d’atur no viu gaire bé.
Aquests sí! Però els altres no sé què dir-te. I aquest és el drama. Es pot dir, en certa manera, que la crisi ha acabat però és enganyós afirmar-ho quan, com dius, hi ha un 25% d’atur. El creixement és un altre tema. Tots els països desenvolupats han passat un punt d’inflexió respecte la crisi financera que, per altra banda, no hem discutit a fons per què es va produir. El que està clar és que en aquests països el dinamisme de la força laboral s’ha frenat.
Llavors la crisi que s’ha acabat és la financera però no la de les persones.
Exacte! L’altra part de la crisi, la que afecta l’economia real continua. Tu mateix ho deies. Una quarta part de la població activa ha quedat exclosa d’aquesta magnífica recuperació. Recuperació que, per cert, serà d’un creixement del PIB d’entre un 1 i un 1,5%.
Veurem un creixement a la japonesa, minso i poc vigorós, durant anys?
Eventualment podem fins i tot veure creixements tendencials negatius com al Japó que ells corregeixen amb un deute del 250% del PIB. Si no s’endeutés, el Japó tindria creixement negatiu.
A l’estat espanyol no li permetran endeutar-se així!
Jo crec que anem cap a la “japonització” de l’economia europea. I el Japó no ha petat i porta així molts anys...
Tornem aquí. La Troika segueix demanant més reformes a Espanya. Què més es pot fer?
Si anem als salaris per exemple. Els costos laborals han baixat no per una rebaixa de sous sinó per una reducció del nombre de treballadors. Produïm el 93% del que produíem abans amb un 80% dels treballadors que teníem abans. El que vull dir és que no hi ha hagut una gran baixada de salaris. Al sector públic és una altra cosa... Ara bé, veurem una tònica de baixada de salaris que s’aguditzarà. Amb la nova reforma laboral hi ha una nova generació de contractes i, a mesura que es vagi jubilant gent amb contractes de més de 30 anys, entraran nous treballadors amb noves condicions. Això no és un gran daltabaix però sí que marcarà una clara tendència a la baixa dels salaris reals com a mínim durant una dècada.
Doncs que bé...
El Fons Monetari Internacional (FMI) ja diu que el cost de la crisi està mal distribuït. Els que no tenen feina són els que ho han pagat més i s’ha de fer alguna cosa o els joves marxen. Al Regne Unit s’han donat d’alta a la seguretat social 165.000 espanyols des de l’any 2008. Alguns potser han tornat però el fenomen no fa l’efecte que canviï. Caldrà fer algun sacrifici.
Més encara? De què parlem?
Una rebaixa a tothom del 10% del salari com diu l’FMI i generar llocs de treball amb compromís per a joves. Cal una iniciativa d’aquest tipus. Potser no exactament aquesta però...
Això és molt dràstic!
Alguna reforma dràstica hem de fer o morirem com a país. Mirem les pensions per exemple. Ara hi ha reserves però en dos anys s’esgotarà. No hi haurà una bancarrota però els ingressos s’adequaran als costos i les pensions hauran de baixar. Però això dic que cal fer alguna cosa dràstica tot i que veig que no hi ha ganes de fer-ho. Vénen la recuperació però només es miren certs indicadors. I si es redueix la població un 3% com diu l’Institut d’Estadística serà molt difícil donar la volta a la situació.
Entén, doncs, que un jove amb estudis marxi del país?
Perfectament. Començaran com un que jo conec netejant vidres a Londres però això serà el primer pas i després milloraran la situació i potser com els polonesos es quedaran quan s’estabilitzin i trobin parella.
Canviem de tema. Tenir l’euro és un problema o un solució?
A curt termini el que ha de fer el Banc Central Europeu és comprar bons a Itàlia o Espanya. Això dona certa estabilitat monetària però no és suficient per remuntar. El que també seria recomanable és un sistema comú de pensions però dubto que es faci.
Els grans països encara manen per sobre la Unió...
Més que els grans països jo diria Alemanya. França i Itàlia no s’hi oposarien.
L'entrevista, fet per Joan Ramon Armadás, que va publicar el diari Via Empresa el dimecres 5 de març de 2014.
“Som en un punt d’inflexió en la història moderna d’Occident”
Edward Hugh (Liverpool, 1948) és un economista anglès que fa un quart de segle va decidir instal·lar-se a Catalunya, on resideix des d’aleshores. Col·laborador habitual de l’ARA, és analista de referència per a la premsa estrangera que vol entendre què passa a l’economia catalana i espanyola, però també coneix amb detall l’economia mundial. Acaba de publicar un llibre ( ¿Adiós a la crisis?, Deusto) amb una conclusió que costa de digerir: mai més tornarem a viure com abans.
Vostè diu que això no és una simple crisi, sinó un canvi de paradigma, i que res tornarà a ser com era. ¿Som en una nova normalitat?
Això crec. Som en un punt d’inflexió en la història moderna d’Occident.
I com és aquest nou paradigma?
El gran canvi és que ja no podem comptar que el creixement econòmic provingui de l’augment dels treballadors, com havia passat fins ara. Des de finals del segle XVIII el creixement de la població ha estat relacionat amb el creixement de l’economia i l’acceleració dels avenços tecnològics. Durant 10.000 anys la població i l’economia van estar estancades i la tecnologia avançava molt poc. Però ara les forces laborals estan arribant als seus límits en molts països, com li va passar al Japó el 1997. Hi haurà immigració, però en països com la Xina la força laboral també està arribant al seu límit i la immigració no serà una solució perquè són un país molt gran. L’última gran font d’immigració és l’Àfrica subsahariana, però acabarà baixant. L’est d’Europa ja està buit.
I els xinesos no emigraran?
Si la seva economia pateix un gran crac potser sí, però ara estan bé a casa seva; els salaris estan pujant. Sempre hi haurà moviments de persones, però em refereixo a grans moviments migratoris.
I això què implicarà?
Fins ara, el creixement del PIB era la suma de força laboral i de la productivitat. Però, si decreix la força laboral, el creixement econòmic vindrà només de la productivitat.
Espanya ha guanyat productivitat, però sobretot perquè les empreses han acomiadat treballadors.
Sí, i des de la reforma laboral estan començant a abaixar salaris. De fet, la baixada s’havia iniciat abans, però com que els treballadors menys qualificats van ser acomiadats, de mitjana els sous semblava que pujaven, però simplement era perquè hi havia menys treballadors. Des de la reforma laboral, els treballadors que troben feina ja s’incorporen amb salaris més baixos. L’FMI demana una nova reforma laboral, però Espanya ja l’ha fet. Ara bé: la reforma laboral trigarà una dècada a complir el seu objectiu, que és reduir els salaris de tots els treballadors un 20%.
¿La reforma laboral no tenia com a objectiu que els aturats trobessin feina? ¿I, si podia ser, feina de qualitat, que també milloraria la productivitat?
Jo no sé si era l’objectiu. Sempre he cregut que la reforma volia implantar una devaluació interna [baixada de sous i de preus] lenta, a llarg termini, mentre els bancs es van desfent dels seus actius tòxics i els seus préstecs de difícil cobrament.
Però no hi ha cap previsió, cap ni una, que l’atur millorarà substancialment en els pròxims anys.
No hi ha solució, per això parlo de canvi de paradigma. El drama d’Espanya és que ha entrat en aquest moment difícil tenint moltes persones aturades. I ha tingut el llast de l’euro, que ha impedit que es fes una devaluació. Espanya la necessitava tant com l’ha necessitat el Japó.
Aquest canvi de paradigma es basa en el fet que la població mundial baixarà, però ara està creixent.
Les Nacions Unides projecten que cap al 2070 la població mundial començarà a baixar, a mesura que els països emergents o en vies de desenvolupament guanyin poder adquisitiu. Per tant, el nombre d’habitants es reduirà i el PIB creixerà molt poquet. Nosaltres, els economistes, com els meteoròlegs, no podem fer prediccions. Com a màxim podem fer previsions a curt termini. Però igual que els meteoròlegs poden avisar de l’existència d’un canvi climàtic, nosaltres també podem avisar: som davant d’un canvi climàtic econòmic per l’envelliment de les poblacions.
Dibuixa un escenari molt dur.
No tot és negatiu! Si el PIB baixa i la població també, el PIB per càpita podria créixer. Jo crec que el nivell de vida serà millor. Hi haurà avenços tecnològics que milloraran la vida, però segurament a hores d’ara no sabem mesurar bé l’aportació d’aquests avenços a la productivitat i al creixement econòmic. Avui dia els pobres que arriben de l’Àfrica vénen amb mòbils, mentre que el meu pare no va tenir sabates fins als 12 anys i vivia al Regne Unit, que era el país més ric del món en aquell moment! El canvi tecnològic fa pujar el nivell de vida. Però no sabem quant ni com. El futur és més indeterminat del que pensàvem.
D’aquest nou paradigma que vostè explica, ¿el primer a arribar-hi va ser el Japó?
Sí.
¿I, per tant, anem tots cap al model japonès?
Més de pressa o més lentament, però crec que sí. El que determinarà si més de pressa o més lentament serà si el país en qüestió té immigració o emigració. Els països que tenen immigració estable, com els Estats Units, el Regne Unit i Suècia -no com Espanya, que ha viscut una bombolla demogràfica-, han anat augmentant la població gradualment. Això és com una granja que dóna matèria primera al mercat laboral. Suècia, a més, ha invertit diners a tenir fills! Envelliran igualment, però hi arribaran més lentament, i això els permetrà aprendre a gestionar millor el procés.
L'entrevista que va publicar el diari Ara el diumenge 9 de març de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
