dijous, 5 de febrer de 2015

Comença un altre debat

Per fi el Banc Central Europeu ha activat la seva decisió d’iniciar un programa de compra de bons sobirans. Fa mesos que la resposta del BCE a la dèbil taxa d’inflació de l’eurozona estava cantada, i fins i tot els efectes han arribat abans que s’apliqués. Les grans conseqüències d’aquest programa -baixada de la moneda, pujada de les borses, baixada del tipus d’interès sobre el deute dels governs- ja han tingut lloc, i a curt termini potser això serà tot.

Tampoc em sorprendria que l’especulació constant sobre quan havien de començar les compres de deute es converteixi ara en un debat sobre quan acabaran. Les últimes dades econòmiques generen optimisme, potser massa. Alemanya no voldria aquestes compres de cap manera. ¿Tornaran a guanyar els alemanys?

L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.

Un acord entre Grècia i la UE és possible

El 2015 no és el 2012. Els grecs ja han passat per una recessió molt forta, han fet un ajust fiscal enorme, i ara estan atrapats en la deflació i una mena de depressió econòmica molt profunda

La imatge del ministre de Finances grec i el seu homòleg alemany de costat en una conferència de premsa quan no havien sigut capaços de posar-se d’acord ni tan sols en què estaven en desacord potser no serà la més memorable de les moltes que ens quedaran a la memòria, però diferia completament de la no encaixada de mans amb el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, una setmana abans.

De fet, el discurs de herr Schaüble no ens deia res de nou: revelava una predisposició d’arribar a un acord, però no va donar gaires indicis del com. Per contra, el de Iannis Varufakis sí que oferia unes quantes novetats. Va deixar clar que el govern grec ja no volia fer una fallida estructurada dels deutes del país, que no estava tancat a arribar a un nou acord amb condicions amb la Unió Europea com a moneda de canvi per una línia de crèdit del fons d’estabilitat (MIDE).

Un acord a l’abast

Però més que el contingut del seu discurs va ser el tarannà del grec el que em va deixar amb una clara sensació que un acord global ja és a l’abast de les parts. La raó principal de la meva impressió és que el 2015 no és el 2012. Els grecs ja han passat per una recessió molt forta, han fet un ajust fiscal enorme, i ara estan atrapats en la deflació i una mena de depressió econòmica molt profunda.

A més a més, la conjuntura és molt diferent si comencem a pensar en la política europea i en les seves prioritats. Fora de Grècia no hi ha cap altre país que estigui patint una crisi de deute encara que, com en el cas d’Itàlia, n’hi ha que encara tenen càrregues molt altes i fins i tot insostenibles. Sobre els països de la zona euro plana l’ombra de la deflació i el Banc Central Europeu està a punt de començar l’esperat programa de compra de bons sobirans. La imminència d’aquesta política ja ha fet que els tipus d’interès pagats baixin a nivells extraordinaris, i que fins i tot en alguns casos siguin negatius. Ara mateix, ja gairebé ningú no es recorda de la famosa prima de risc.

Els mercats internacionals han posat tota la seva atenció sobre el BCE, i amb prou feines es fixen en els dèficits fiscals. Això es fàcil de veure si considerem que l’economia espanyola és el seu alumne preferit, malgrat que té el dèficit més alt dels països del grup. Grècia, per contra, ja no té dèficit (si excloem els interessos del càlcul).

Partidaris de la flexibilitat

Aquesta circumstància dóna una nova perspectiva als països de l’euro: cada vegada són més les veus que demanen una política fiscal més flexible, cosa que sembla que volen una majoria de països -liderats per Mario Draghi i François Hollande-; en canvi, Alemanya no ho vol de cap manera. Així que el problema de Grècia és només una pinzellada en un quadre de gran format, i no tindria cap sentit deixar-la fora en el moment precís en què el conjunt dels altres països estan canviant de rumb. I com que el país hel·lènic tampoc se’n vol anar, les possibilitats que això succeeixi són molt petites, tot i que encara no sabem com acabarà el conte.

Es diu que el ministre de Finances grec és un expert en la teoria del joc, però no sabrem mai si la seva intenció inicial era la de portar el país fins a l’extrem que el seu discurs indicava, ni si la visita d’Alexis Tsipras a la tomba dels grecs morts a mans dels nazis alemanys era teatre en la seva versió més pura. El fet és que, d’una manera o d’una altra, tots dos han acabat amb la troica, i, encara que compleixin amb els requisits per acabar bé el programa de rescat, els seus interlocutors principals a partir d’ara seran els altres països de l’Eurogrup.

El que m’ha cridat l’atenció aquesta darrera setmana és que Espanya ha sigut l’únic país dels cinc grans de la UE on no han posat el peu els representants del nou govern grec. Suposo que les raons que han portat el govern de Mariano Rajoy a prendre aquesta decisió són evidents.

Un gest de bona voluntat

En tot cas, el que sembla clar és que hi ha un reconeixement total del fet que els països del sud han pagat un preu massa alt per la crisi i que això és el que ha parit moviments com Syriza i Podem. Més que fer-los fora, el que Europa intenta propiciar és un règim de convivència mentre els problemes de fons es van solucionant. Un senyal d’això seria que el Banc Central Europeu -després d’haver pres una decisió molt criticada reduint el finançament als bancs grecs- acaba d’anunciar la provisió de 10.000 milions d’euros addicionals a la seva disposició mentre durin les negociacions.

L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.