dilluns, 20 d’abril de 2015

El tallafoc amb Grècia es diu BCE

A aquestes altures del pols que mantenen Grècia i les institucions europees, ningú vol que el país hel·lè surti de l’euro... però ningú pot garantir tampoc que això no acabi passant. Serà un frec a frec entre totes dues parts fins al final, i no se sap qui cedirà primer o si, simplement, no afluixaran ni l’un ni l’altre. Dit això, si el pitjor escenari arriba i Grècia surt de mala manera de la unió monetària no serà bo per a ningú i serà especialment dolent per als grecs, que trigaran anys a recuperar-se. Tampoc serà senzill per als altres països: d’entrada perdran els diners prestats a Grècia, però després els mercats començaran a especular sobre qui serà el següent a deixar l’euro: Portugal potser, o Itàlia?

 Tothom diu que ara el risc de contagi és molt menor però, en realitat, això és gràcies a la política de compra de bons sobirans que practica el BCE. Sense aquesta política, parlar de Grexit seria impensable, de la mateixa manera que seria impossible no mantenir-la durant molt de temps, si això que no ha de passar passés.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 21 de abril de 2015.

diumenge, 12 d’abril de 2015

Benvinguts a la societat de creixement mínim

El debat iniciat per l’economista nord-americà Larry Summers fa un any i mig acaba de donar el seu primer fruit: finalment, l’FMI ha reconegut que les taxes del creixement no arribaran mai als nivells d’abans de la crisi. La novetat no és l’excés d’endeutament, que encara n’hi ha, sinó el paper que hi juguen els canvis demogràfics, i el baix nivell de productivitat que es pot esperar d’una població activa cada vegada més envellida.

El que alguna vegada va ser un somni dels ecologistes sembla que ja s’ha convertit en realitat. Encara que de moment no parlem de decreixement, sí que comencem a parlar de tenir-ne poc. Però això que pot ser un regal per al medi ambient i per a la sostenibilitat del planeta no serà una cosa fàcil de gestionar políticament en un entorn de postcrisi, en què de vegades les taxes d’atur són encara molt elevades.

Les perspectives per a l’economia espanyola a curt termini sembla que són molt bones, es parla fins i tot d’un creixement superior al 2,5% aquest any, i potser d’una xifra semblant el 2016, malgrat que no es diu gaire sobre la qualitat del creixement, i encara menys del tipus de llocs de treball que s’estan creant.

Després de la dècada perduda

El futur és sempre incert, però, de tota manera, sembla clar que el PIB espanyol no arribarà fins al 2017 als nivells que tenia el 2007. És a dir: en el millor dels casos, estem parlant d’una dècada perduda. Però què passarà la dècada següent? Aquest és el tema de l’informe de l’FMI, i la resposta sembla que és: molt menys del que preveuen els polítics actualment. Potser estem parlant d’una xifra que es mou entre un creixement d’entre l’1% i l’1,5% anual.

Això vol dir que, per força, serem menys materialistes i consumistes. Però, en una societat que tindrà com a punt de partida un mínim d’un 18% d’aturats i un nombre creixent de gent gran, gestionar els serveis socials i el sistema sanitari serà tot un repte per a qui estigui al capdavant del govern.

Naturalment, com a societat, haurem d’esdevenir més solidaris, i invertir més en el sistema educatiu dels nostres fills. Per cert: necessitem més que mai que es quedin a treballar aquí.

Dit això, ¿no seria hora que el debat polític expliqués d’una vegada aquesta realitat, i deixés de banda el to triomfalista que el caracteritza? Els reptes del futur no seran fàcils de superar, però tot plegat seria una mica menys farragós si gaudíssim d’unes expectatives més conformes amb la realitat.

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de abril de 2015.