dilluns, 7 abril de 2014

Pacte faustià?

Fa 18 mesos, Mario Draghi aconseguia que els mercats financers li donessin un cop de mà per resoldre la crisi existencial que patia la zona euro, i ho va fer a través d´una promesa. "Faré tot el que faci falta", els deia, "tot". I durant un temps la fórmula va funcionar, però això va ser ahir, i avui, aquests fidels socis han vingut a cobrar. Tal com estan les coses, els mercats donen per fet que el BCE no dubtarà a implementar un programa davant el creixent risc de deflació en la zona euro. És a dir, que en algun moment el BCE començarà a comprar bons de tots els Estats membres en grans quantitats. Seria la japonització de la seva política monetària.

Evidentment, el sr. Draghi sí que té els seus dubtes, però de poc li serveixen, perquè les polítiques d´antany han perdut el seu potencia.

L´allau de diners entrant als països de la perifèria d´Europa està forçant la seva mà.Per molt que li agradés canviar les coses amb dolces paraules, l´euro no vol baixar, i depreciar la moneda seria la manera més ràpida i eficaç d´alleujar la pressió deflacionista.

L´instrument més popular entre els compradors són de lluny els bons grecs, el rendiment dels quals ha baixat des d´un 10% fins a un 6% en qüestió de setmanes. L´economia del país hel.lènic és lluny de donar senyals de resurrecció -l´atur supera el 27% i va per dalt- però no importa, hi ha tant interès que el Govern està plantejant la seva primera emissió de bons en molts anys, possiblement abans de Setmana Santa. Amb un deute sobirà de més del 175% de PIB poques possibilitats hi ha que aquests diners nous es puguin tornar, però és igual: al principi donaran un bon rendiment, i després els comprarà el sr. Draghi. Quina sort!

La ironia de tot això és que mentre aquest programa seria molt atractiu per als inversors, no hi ha cap garantia que frenés la deflació, la qual cosa em porta a la següent reflexió: abans de fer una promesa, vigila amb qui pactes!

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 6 de abril de 2014 en el suplement Dinero

divendres, 4 abril de 2014

El programa d’estímul genera grans incerteses, però s’acabarà fent

Quan el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va dir ahir que al consell del banc hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que l’aplicació d’un programa de quantitative easing (o QE) no infringiria de cap manera el seu mandat, aquesta afirmació va agafar per sorpresa molta gent. Molt menys sorprenent va ser la decisió del BCE de no iniciar cap nova política -de moment- per frenar l’arribada d’una baixada sistemàtica de preus, un fenomen conegut amb el nom de deflació.

De fet, ja fa temps que els experts en la matèria han anat alertant del perill que representava la deflació, sobretot per als països fortament endeutats del sud d’Europa. També han estat apuntant la possibilitat que el BCE no tindrà més remei que començar un programa d’aquest tipus a causa de l’amenaça que un procés deflacionista representaria per a la unió monetària.

Però, mentre el temps passa, la indecisió dels consellers del BCE no és difícil d’entendre perquè es parla d’un programa que fa escassos mesos poca gent haurien cregut possible. S’afirmava que comprar bons sobirans -una pràctica habitual al Regne Unit o als Estats Units- contradeia l’esperit del Tractat de Maastricht, que prohibeix finançar els governs. Ara, però, sembla que fer la mateixa cosa amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat de preus no molestarà ni tan sols el Bundesbank, el banc central alemany.

La diferència és que, en lloc de comprar bons d’un determinat país a canvi de polítiques determinades, el que es planteja ara és la compra de bons de tots els estats membres en proporció amb la seva part de participació del PIB col·lectiu.

Fer les coses d’aquesta manera facilita la legalitat del programa, sobretot davant del Tribunal Constitucional alemany, alhora que deixa la política lliure de cap tipus de contrapartida als estats membres. El perill -vist amb els ulls del BCE- és que cada país podrà començar a fer els seus pressupostos com li doni la gana. És a dir, el BCE i la Comissió Europea perdrien la seva eina principal per convèncer els governs de complir els seus objectius de dèficit. En el cas d’Itàlia, per exemple, ¿com es podrà impedir que el seu deute -que ja representa un 132% del seu PIB- segueixi escalant fins al 150%, o més?

Ara bé, els consellers del BCE estan entre l’espasa i la paret pel que fa al deute, perquè, si no aconsegueixen frenar la deflació, de totes maneres el deute pujarà, ja que aquesta és una de les conseqüències de la caiguda de preus. Així s’ha evidenciat al Japó, que fa quinze anys va entrar en la deflació i ara té un deute públic del 245% del PIB, un rècord mundial.

D’altra banda, la reticència del BCE també es pot entendre per la falta de certesa de si la baixa inflació que hi ha ara pot acabar derivant en un veritable procés deflacionista. Si el fenomen és simplement passatger, aleshores per què embarcar-se en una política de tan alt risc? Al cap i a la fi, l’eurozona viu una lleu recuperació que pot comportar més inflació d’aquí un temps. Però el risc de no actuar és encara més gran, ja que, quan es consolida entre els ciutadans l’expectativa que els preus baixaran, es genera una dinàmica molt difícil de trencar.

Però potser l’obstacle més gran per a la presa d’aquesta decisió és la falta de garanties que aquesta política realment funcioni. El sistema japonès, batejat com a Abenomics, encara és només un experiment i planteja moltes incògnites. Total, aquí només hi ha dubtes i incerteses, però sembla que malgrat això el BCE s’embarcarà en un procés de QE d’aquí tres o quatre mesos.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 4 de març de 2014.

'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'

'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'

Entrevista a l'economista gal·lès instal·lat a Catalunya, arran de les últimes dades de desocupació fet amb VilaWeb per la periodista Bel Zaballa

Les dades publicades pel govern espanyol indiquen un descens de la desocupació i un creixement del nombre d'afiliats a la seguretat social. Això vol dir que la situació econòmica ha millorat i que hem començat a sortir de la crisi, com assegura el govern de Rajoy? L'economista Edward Hugh afirma rotundament que la crisi del sistema financer es va acabar fa més d'un any, però que la crisi de l'economia real, que és aquella que ens toca de prop, no s'ha acabat pas: 'Piquem pedra i no aconseguim gran cosa', diu en aquesta entrevista a VilaWeb, en què dibuixa una 'nova normalitat' econòmica i laboral.

El govern espanyol diu que comencem a sortir de la crisi, i posa d'exemple dades com ara el descens de la desocupació. Què ens n'hem de creure, d'això?

—Les dades, les hem de creure. Ara, si sortim de la crisi? De quina crisi parlem? De la financera? Jo crec que fa un any i escaig que la vam deixar enrere, la crisi financera. Però si parlem de la crisi de l'economia real, no n'hem sortit pas. Els mercats financers van molt bé, fins i tot he llegit que Grècia ha tornat als mercats per vendre bons. I Espanya és un dels estats més beneficiats d'aquesta tendència dels inversors. Som en l'època en què les males notícies són bones notícies per als inversors. Perquè hi ha més possibilitat que s'abaixin preus i que Mario Draghi faci un programa de compra de bons. Però aquestes polítiques del senyor Draghi els ajuden a ells, no ajuden gaire els meus veïns.

Aquí volíem anar…

—Les pràctiques dels bancs centrals ajuden els qui ja estan més o menys bé, els qui tenen accions o instruments financers, però no arriba a les persones. Fan programes que fan pujar la borsa, que beneficien els bancs i prou. El mercat de treball, com diu el ministre De Guindos, comença a recuperar-se: aquest mes de març hi ha hagut 115.000 persones més contribuint al sistema de seguretat social que el març de l'any passat. Però la desocupació ha baixat de 239.000. Això és més del doble. Què se n'ha fet, de l'altra gent? Una part s'ha jubilat. Però una altra ha marxat del país. La desocupació baixa de 239.000 però només 115.000 troben feina.

També hi ha gent que continua sense feina però que ja no apareix registrada als serveis d'ocupació i no té prestació de desocupació…

—Sí, però mirant les xifres de l'Institut d'Estadística em sembla que la deducció més lògica és que una part important ha emigrat. Sí que hi ha gent que no cobra i no és registrada enlloc; aquesta xifra apareix a l'Enquesta de Població Activa, que és més rigorosa. Ara, la tendència de l'EPA serà més o menys igual. Hi ha un canvi de tendència al mercat laboral. Però fixem-nos en les xifres. Els contribuents de la seguretat social són 115.000 més, enguany. Seguint la mateixa taxa, caldrien deu anys perquè la xifra cresqués d'un milió. Però havia baixat de tres milions, de manera que caldrien trenta anys per a arribar a les xifres d'abans. Suposo que aquesta taxa s'accelerarà, però això vol dir que de moment piquem pedra i no arribem a aconseguir gran cosa.

No convida gaire a l'optimisme això, doncs.

—És que som en una nova normalitat. No podem esperar gaire creixement. Jo crec que no podem esperar grans canvis de situació. La interpretació que en faig és que només se'n podia esperar això. Mirem-ho per una altra banda: els ingressos de contribuents al sistema de la seguretat social han disminuït cada any, mentre que la despesa ha crescut perquè hi ha més jubilats. El sistema de pensions és com més va més precari. Al llibre 'Adiós a la crisis' ja dic que, si no fem res ni a Catalunya ni a Espanya per canviar la direcció, serà inevitable que les pensions comencin a baixar. Perquè no pots deixar que les persones marxin, contribueixin al sistema alemany o allà on siguin, i aquí es continuï pagant el mateix nombre de persones.

Què s'hauria de fer, segons el vostre parer?

—Més solidaritat i sacrificis conjuntament. Per exemple, jo que en tinc 65; diria que s'hauria de permetre que es jubilés tota la gent de més de 60 anys que volgués fer-ho, voluntàriament. I, en canvi d'això, col·locar un jove de menys de 30 anys en el meu lloc de feina. Com a contrapartida, hi hauria d'haver una rebaixa del sistema de pensions i ajustar-lo per sota per tal de recuperar aquesta gent. Jo crec que, a llarg termini, hem de treballar més anys, tenint en compte l'augment de l'esperança de vida, però fer-ho ara mateix és un disbarat perquè es bloca la situació als joves. I això és molt injust. De fet, tot això que passa és molt injust per als joves. Hi ha un conflicte d'interessos generacionals que en aquest moment no s'encara. En segon lloc, sóc partidari --tot i que ja sé que no és gaire popular-- de la proposta del Fons Monetari Internacional de fer una reducció de salaris individual per col·locar més gent a treballar.

Minifeines?

—No, es tractaria de cobrar per trenta-cinc hores treballades, però en realitat treballar-ne quaranta.

Això no és precaritzar encara més la situació laboral de la gent?

—La situació és tan precària que el país es morirà. Vivim en una dinàmica lenta de no-sostenibilitat. El deute del govern puja cada any. Els joves, que són el futur del país, se'n van perquè no poden entrar en el mercat laboral. Si no fem res, d'aquí a deu anys les pensions seran dos terços d'això que són ara. I jo demano: què és més solidari ara? Fer pagar una mica més d'IVA, que és la proposta de govern, i fer que la gent continuï a casa perquè no li donarem feina, o bé abaixar una mica els salaris en canvi --i això és molt important i ara no passa-- de col·locar, amb aquests diners, més gent a treballar. Jo no dic que sigui l'única via, però és una proposta que hi ha damunt la taula, i se n'ha de parlar. O ens quedem plegats de braços? Això em recorda els últims anys del franquisme. Franco s'hauria d'haver apartat molts anys abans, però van esperar que es morís al llit abans de fer canvis. Si esperem que Catalunya i Espanya es morin al llit, què farem després? Crec que cal més creativitat, imaginació i energia per a fer canvis i encarar el futur.

Abans heu dit que érem en una nova normalitat. Quina és i cap on anem?

—El creixement normal serà d'un 1%. Ens havíem acostumat a un creixement del 3% o del 4%. Ara la tendència és d'un 1%, i veurem si més endavant encara baixa. Però hi ha un abans i un després de la crisi. Cap dels països desenvolupats no ha estat capaç de mantenir una taxa de creixement superior a l'1% sense ajuts d'estímuls econòmics. Abans de la crisi la taxa era més alta, ara és més baixa. Per què? Jo crec que és per l'envelliment de la població. Tot això d'esperar la recuperació amb taxes d'un 2,5% o 3% és vendre fum.

Hi ha cap especificitat en la situació laboral als Països Catalans?

—Catalunya va una mica millor perquè té un sector industrial que comença a atreure inversions; té un sector turístic que funciona, i també hi ha moviments en el sector alimentari. Però també aquí hi ha una gran quantitat de joves que se'n va del país per trobar feina. Aquest fenomen també ens afecta.

dilluns, 24 març de 2014

El que baixa no sempre torna a pujar

El ball de números i arguments sobre els costos laborals a Espanya continua tant viu com sempre. Aquesta mateixa setmana l´Institut Nacional d´Estadística ha publicat el seu informe trimestral sobre aquets costos. La conclusió del INI va ser sorprenent: el cost laboral per hora efectiva augmenta un 2,3% en taxa anual. Llavors podem concloure que les pujades de salaris tornen, i que tot el discurs sobre el perill d´un període de deflació per com els salaris van baixant lleugerament no té cap fonament?

Un moment, un moment, senyors i senyores, abans d´arribar a un discurs tan contundent amb tanta rapidesa. Primer millor mirar el que diu la lletra petita.

Llegint amb deteniment l´informe, trobem l´explicació que el cost salarial per treballador i mes -que comprèn salari base, complements salarials, pagaments endarrerits i per hores extraordinàries i pagues extraordinàries- va pujar un 2,5% en taxa anual. Mentrestant, si s´exclou el factor variable dels salaris (pagues extraordinàries i retards) trobem que el cost salarial ordinari disminueix un 0,3%, una xifra més comprensible quan pensem en la tendència salarial que estem veient.

Què està passant,doncs? Primer cal tenir en compte que el resultat global està fortament distorsionat per la recuperació per part dels empleats públics de la paga de Nadal que es va anul.lar l´any anterior.

Segons els càlculs de l´Eurostat, aquest impacte significava una pujada salarial per hora treballada interanual d´un 13,6% al sector públic, mentre que els mateixos salaris en el business sector van baixar un 0,3%.

Segon, s´aprecia que, en la mesura que l´economia es recupera, els treballadors van fent més hores recuperant primes i pagaments per hores extres, amb la qual cosa compte amb la millora aconseguida en aquets famosos costos unitaris laborals, perquè l´única cosa segura aquí és que no tot en aquest món és el que sembla.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 23 de març de 2014 en el suplement Dinero

dissabte, 22 març de 2014

La jubilació als 60 permetria reduir la taxa d'atur

El macroeconomista Edward Hugh radiografia en el seu darrer llibre la crisi i apunta possibles sortides.

  • El BCE podria fer polítiques més socials, com ara destinar diners a la Pirmi
  • Cal una política de natalitat que premiï la rapidesa a tenir el segon fill, com a Suècia
  • És preocupant que també marxin els immigrants, que participaven en el consum
  • Els treballadors implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici
  • Quan es parla de retallar salaris, estem parlant dels contractes de llarga durada
  • A banda de la devaluació interna, cal un acord amb la UE sobre el deute
  • Hauríem de tenir a la UE un sistema de pensions comú, per solidaritat
  • Per reduir el deute, caldria tipus d'interès negatius en els dipòsits

‘¿Adiós a la crisis?' (Ed. Deusto), el darrer llibre del macroeconomista Edward Hugh, és, alhora que una radiografia precisa de la crisi a Espanya però també d'arreu, un advertiment que cal fer profunds replantejaments per no tornar a estimbar-nos pel precipici.

Una sortida sòlida de la crisi ha de comportar, com assenyala Edward Hugh en l'entrevista, un pacte de confiança que ens concerneix a tots. El dubte és saber si realment hi estem preparats.

En el llibre planteja una reedició dels pactes de La Moncloa per redreçar l'economia espanyola, en què els treballadors renuncien a salari i els empresaris a beneficis. Creu que la patronal hi podria accedir?

No es tracta que els empresaris renunciïn a obtenir benefici. Es tracta que, per posar un exemple, si l'empresari té un cost salarial de cent milions d'euros, el mantingui, a canvi de més hores de treball, amb més treballadors. Amb més treballadors pot tirar endavant amb més producte en el mercat, i així pot tenir més beneficis, que li poden permetre fer noves inversions i contractar més persones. Sé que per a alguns aquests plantejaments generen desconfiança, però en el capitalisme, si no hi ha confiança entre tots, la cosa no funciona.

Si no és així, sempre hi ha la política fiscal.

Sí, el que hem vist fa pocs dies seria l'altra alternativa, unes recomanacions fiscals per les quals s'apuja l'IVA perquè la gent es quedi a casa, ja que no es crea ocupació. És una política típica dels anys vuitanta: fer pagar menys per IRPF per fer pagar més per IVA, perquè comprarem més. Però això és un invent d'aquells temps, en què l'economia estava en fase d'expansió. Tampoc serveix ara, com antany, fer polítiques de construcció d'infraestructures, amb un mercat tan aturat. Recordem que el Pla E de Rodríguez Zapatero no va funcionar, tot i que molts pobles deuen estar contents per les placetes que s'hi van construir gràcies a aquesta iniciativa.

Però demanar a la gent que se li retalli encara més el salari...

Et poso el cas hipotètic d'algú que amb 14 anys ha entrat a treballar i fins als 55 anys no li han tocat el salari perquè té un contracte de principis dels vuitanta. Ara ja hi ha una altra generació de salaris, però als treballadors que ja porten molt de temps no els han retallat el sou. Siguem honestos: del que estem parlant és de si cal retallar aquests contractes de llarga durada, que volen cobrar una pensió. Però justament el seu egoisme pot provocar precisament que se'n quedin sense... De fet, quan diem que baixen els salaris, ens estem referint realment a la mitjana, perquè a mesura que passen els anys la major part dels salaris són els de nova contractació, sensiblement més baixos.

La proposta de l'FMI, que si reduïm els salaris un 10% creixerà un 7% l'ocupació, és creïble?

És una idea per tenir una taula de referència. És cert que l'economia ha de créixer per poder crear llocs de treball, via exportacions, per exemple. Però justament els que estan implicats en el sector exportador poden fer un sacrifici en salari, tot tenint més persones treballant, per beneficiar el sector més vinculat a la demanda interna, que no pot fer res. Amb el creixement del sector de les exportacions, els altres sectors poden proporcionar béns als que treballen en el sector exportador. A més, amb la reducció de costos, els preus dels productes de la demanda interna poden baixar, i amb aquesta baixada es pot viure més barat.

La devaluació interna no genera ingressos al govern per eixugar el deute.

Sí, una pota és la devaluació interna i l'altra, un acord amb els socis europeus. La crisi de l'euro no s'ha esvaït, s'ha estancat. El que es pot fer amb Grècia, fer la vista grossa, no es pot fer amb Itàlia i Espanya, que no poden pagar, però els altres socis no sembla que ho vulguin entendre. És un deute que no es pot pagar, i més encara si no es fan acords per guanyar en competitivitat. Si els socis europeus no ho volen veure, revifarà la crisi de l'euro, i aquest cop sí que petarà la moneda única. Draghi, quan va dir que el BCE “farà el que calgui” per protegir Grècia i les altres economies en situació delicada, va fer un avís que ha durat el que ha durat, perquè els mercats estan en un estat d'efervescència semblant al d'abans de la crisi, no es volen fer ressò de cap mala notícia. Però algun dia pot passar alguna cosa, com el que va passar amb les subprime als EUA.

En el cas de la concessió de crèdits, els bancs no s'estan portant per una política massa restrictiva, i no miren cas per cas.

És difícil, segur que hi ha empreses que no els arriben diners i podrien rebre'ls, però em costa entendre que els bancs renunciïn a fer el seu negoci més rendible, al marge de comprar bons de l'Estat, és clar. I si estan donant crèdit a grans empreses, en alguns casos és per compromís que se'ls manté en un estat de zombi. Potser sí que el BCE podria fer alguna política original, un paquet de diners només per a empreses que compleixin un certs requisits. Segur que a Alemanya s'està prestant a empreses que no ho mereixen, mentre que altres a Espanya sí que ho mereixerien. També el BCE podria fer altres coses imaginatives, com destinar diners a les rendes mínimes d'inserció, les Pirmi, amb l'objectiu d'incentivar el consum. I es podria pagar amb els senyoratges, el que guanya el Banc Central Europeu imprimint bitllets sense pagar el cost, ja que els ofereix al mercat, cobrant. És un guany que es traspassa als governs, i es podrien destinar a aquestes rendes mínimes d'inserció.

Estem en condicions de fer polítiques de natalitat?

En primer lloc, caldria un canvi cultural. A Suècia tenen més fills perquè els tenen més aviat, les parelles es formen als 25 anys, i no esperen que els pares els comprin un pis quan es casin, no esperen una injecció de diners a canvi de complir uns patrons culturals. Així, el primer fill neix aviat. D'altra banda, una bona política de natalitat és pagar per rapidesa: no pagar tant pel primer fill, sinó més pel segon, si s'ha tingut dins d'un espai de temps convingut. I si tens un tercer, fins i tot més. A Suècia les polítiques d'ajut familiar per estimular la natalitat han anat millor que a Alemanya, que posa com a condicionament als seus ajuts familiars que la parella estigui casada legalment, cosa que no fa Suècia.

No hi ha manera de mantenir el sistema de pensions sense reduir les prestacions?

El Fons de Reserva s'acaba en dos anys. El sistema de pensions no perilla, simplement cal fer-hi un ajustament, en la mesura que puja la població jubilada. La base mitjana de la cotització va baixant, perquè baixen els salaris, mentre que les persones que es jubilen han cotitzat molts anys, amb la qual cosa la mitjana de pensió és alta. Anem, a partir de l'any 2016, després de les eleccions, a una situació de baixada de les pensions. D'altra banda, en un país amb un 25% d'aturats, és una bestiesa tenir persones treballant fins als 65 o 67 anys. Caldria que es jubilessin als 60, perquè les empreses puguin col·locar un jove en el lloc que ha deixat el gran.

Parla en el llibre d'una dinàmica d'emigricidi.

Itàlia té treballadors marxant des de principis del segle XXI, igual que Portugal. Eren països que no creixien, no generaven llocs de treball. L'entrada d'immigrants compensava la pèrdua de població. Durant aquells anys, fins al 2008, els joves d'aquí feien un Erasmus i tornaven, anaven de festa a Londres uns mesos i tornaven, però ara hem entrat en la mateixa dinàmica que Portugal i Itàlia, una fuita constant, perquè el mercat de treball no generarà llocs de treball de qualitat. I la diferència és que aquí els ni-ni, que ni estudien ni treballen, no es poden moure. I també és preocupant que estiguin marxant eximmigrants, cosa que no és bona, perquè deixen cases on ja no hi viu ningú, i deixen de comprar a les botigues dels seus barris.

També demana una Europa solidària, en què els països més forts demogràficament ajudin els més febles.

Això es podria aconseguir amb un sistema de pensions comú. L'emigració de joves, als EUA, no té importància, perquè si es paga una pensió a Califòrnia, arriba a Alabama. Això és el que necessitem. Sense un sistema de pensions de la UE, no es pot aconseguir un mercat laboral unitari.

Amb els nostres estalvis caldria fer algun sacrifici, per arranjar el problema del deute.

Intentar reinflar una economia que esta en fase de contracció tendencial per falta de habitants és una equivocació, és millor acceptar el que tenim i intentar gestionar-ho bé. Això vol dir que no es pot pagar la gent pel fet de tenir els seus estalvis al banc, cal que hi hagi tipus d'interès negatius. Cal ser realistes i acceptar de pagar al banc per pagar els nostres diners, amb el benentès que els nostres diners no perdran valor. Si reduïm cada any un 1% no hi haurà un gran catacrac, quitances més grans en el futur. Així es podria alentir la taxa d'estalvi; s'està estalviant massa arreu. Ben Bernanke, l'expresident de la Reserva Federal, s'ha estat queixant d'això des del 2005. Hi ha massa estalvis, i arriba un excés de liquiditat a llocs on no ha d'arribar, i això fomenta bombolles.

L'entrevista que vaig fer amb Jordi Garriga, que va publicar El Punt Avui el disabte 22 de març de 2014 en el suplement l'Economic.

Val la pena recalcar que quan parlo de la jubiliació de la gent amb més de 60 anys estic parlant d'una jubilació sempre voluntaria. Unes jubilacions que implicaran sacrificis per tot el col·lectiu de pensionistes, donat que el principi de sostenibilitat significa que el sistema pot pagar en cada exercici només la quantitat de diners que ingresa. No pot ser deficitari. Llavors la quantia cobrada serà proporcionalment menor per cada pensionista, a mesura que hi hagi més persones cobrant. A llarg termini - quan s'hagi reduit l'atur per sota del 10%, si és que passa - tothom haurà de treballar més anys en proporció de l'esperança de vida, tal i com explico en el llibre.


diumenge, 9 març de 2014

La terra promesa

Aquests dies han estat bastant moguts per a mi, amb la promoció del meu llibre Adiós a la crisi? Sobretot m´ha cridat l´atenció la insistència amb què m´han preguntat sobre la qüestió dels salaris: per què hi ha encara necessitat de baixar-los més? “¡Home, si fins i tot tu dius que hem sortit de la crisi!!”

Hem sortit de la crisi, hem creuat el cap d´Hornos i som a la terra promesa, encara que el país on ens trobem tampoc és el país que esperàvem quan patim aquelles tempestes a l´estret de Magallanes.

El que he percebut en contestar les preguntes és que el debat ha canviat. La famosa devaluació interna que jo defensava fa quatre anys ja està en marxa. La reforma laboral està fent la seva feina, i per l´efecte composicional d´edats, els salaris mitjans vant baixant lleugerament.

Aquest procés pot durar anys, i precisament aquí és on hi ha el problema, perquè la càrrega del canvi de model està mal distribuïda. Un 75% de la ciudadania ja està tirant endavant, mentre que un altre 25% està estancada en el no-res.

Per aquest motiu venia la sorprenent proposta de l´FMI de l´estiu passat d´abaixar sous i preus de cop, no simplement per recuperar competitividat sinó també per combatre l´exclusió social.

En comptes de pagar més impostos per mantenir les persones a casa seva sense poder fer res, rebaixem una mica els sous de tothom – de forma solidària- perquè aquestes persones puguin tornar a treballar.

De fet la pregunta que cal fer a la ciutadania és bastant senzilla: vols tenir més salari ara i més pensió més endavant?

Perquè això és el que hi ha, abaixar els salaris ara o baixar encara més les pensions més tard.

Des del 2008 són 165.000 espanyols els que s´han donat d´alta en el sistema de seguretat social britànic, i cada any n´arriben més que l´anterior. Aquesta hemorràgia, o la tallem de soca-rel ara mateix, o acabarà matant el futur de tots.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 9 de març de 2014 en el suplement Dinero

"Anem cap a la 'japonització' de l’economia europea"

L’economista britànic resident a Catalunya aposta per “solucions dràstiques” perquè disminueixi el nombre d’aturats al país.



En el seu últim llibre titulat Adéu a la Crisi? (Ed. Deusto 2014), l’economista britànic Edward Hugh desgrana les causes per les quals el canvi de tendència econòmica, que ven el govern espanyol en els seus discursos optimistes, no és percebut per la majoria de la població. En una entrevista a VIAempresa, l’autor gal·lès format a la London School of Economics, alerta que Espanya està en un moment crític de la història i aposta per posar fre a tres grans problemes conjunturals: el declivi demogràfic, l'emigració de joves i professionals, i la manca de creixement econòmic de forma sostinguda.

Al subtítol del seu llibre diu que no tornarem a viure com abans... Viurem, però, millor que ara?

Vivim malament ara?

Home, diria que la quarta part de la població en situació d’atur no viu gaire bé.

Aquests sí! Però els altres no sé què dir-te. I aquest és el drama. Es pot dir, en certa manera, que la crisi ha acabat però és enganyós afirmar-ho quan, com dius, hi ha un 25% d’atur. El creixement és un altre tema. Tots els països desenvolupats han passat un punt d’inflexió respecte la crisi financera que, per altra banda, no hem discutit a fons per què es va produir. El que està clar és que en aquests països el dinamisme de la força laboral s’ha frenat.

Llavors la crisi que s’ha acabat és la financera però no la de les persones.

Exacte! L’altra part de la crisi, la que afecta l’economia real continua. Tu mateix ho deies. Una quarta part de la població activa ha quedat exclosa d’aquesta magnífica recuperació. Recuperació que, per cert, serà d’un creixement del PIB d’entre un 1 i un 1,5%.

Veurem un creixement a la japonesa, minso i poc vigorós, durant anys?

Eventualment podem fins i tot veure creixements tendencials negatius com al Japó que ells corregeixen amb un deute del 250% del PIB. Si no s’endeutés, el Japó tindria creixement negatiu.

A l’estat espanyol no li permetran endeutar-se així!

Jo crec que anem cap a la “japonització” de l’economia europea. I el Japó no ha petat i porta així molts anys...

Tornem aquí. La Troika segueix demanant més reformes a Espanya. Què més es pot fer?

Si anem als salaris per exemple. Els costos laborals han baixat no per una rebaixa de sous sinó per una reducció del nombre de treballadors. Produïm el 93% del que produíem abans amb un 80% dels treballadors que teníem abans. El que vull dir és que no hi ha hagut una gran baixada de salaris. Al sector públic és una altra cosa... Ara bé, veurem una tònica de baixada de salaris que s’aguditzarà. Amb la nova reforma laboral hi ha una nova generació de contractes i, a mesura que es vagi jubilant gent amb contractes de més de 30 anys, entraran nous treballadors amb noves condicions. Això no és un gran daltabaix però sí que marcarà una clara tendència a la baixa dels salaris reals com a mínim durant una dècada.

Doncs que bé...

El Fons Monetari Internacional (FMI) ja diu que el cost de la crisi està mal distribuït. Els que no tenen feina són els que ho han pagat més i s’ha de fer alguna cosa o els joves marxen. Al Regne Unit s’han donat d’alta a la seguretat social 165.000 espanyols des de l’any 2008. Alguns potser han tornat però el fenomen no fa l’efecte que canviï. Caldrà fer algun sacrifici.

Més encara? De què parlem?

Una rebaixa a tothom del 10% del salari com diu l’FMI i generar llocs de treball amb compromís per a joves. Cal una iniciativa d’aquest tipus. Potser no exactament aquesta però...

Això és molt dràstic!

Alguna reforma dràstica hem de fer o morirem com a país. Mirem les pensions per exemple. Ara hi ha reserves però en dos anys s’esgotarà. No hi haurà una bancarrota però els ingressos s’adequaran als costos i les pensions hauran de baixar. Però això dic que cal fer alguna cosa dràstica tot i que veig que no hi ha ganes de fer-ho. Vénen la recuperació però només es miren certs indicadors. I si es redueix la població un 3% com diu l’Institut d’Estadística serà molt difícil donar la volta a la situació.

Entén, doncs, que un jove amb estudis marxi del país?

Perfectament. Començaran com un que jo conec netejant vidres a Londres però això serà el primer pas i després milloraran la situació i potser com els polonesos es quedaran quan s’estabilitzin i trobin parella.

Canviem de tema. Tenir l’euro és un problema o un solució?

A curt termini el que ha de fer el Banc Central Europeu és comprar bons a Itàlia o Espanya. Això dona certa estabilitat monetària però no és suficient per remuntar. El que també seria recomanable és un sistema comú de pensions però dubto que es faci.

Els grans països encara manen per sobre la Unió...

Més que els grans països jo diria Alemanya. França i Itàlia no s’hi oposarien.

L'entrevista, fet per Joan Ramon Armadás, que va publicar el diari Via Empresa el dimecres 5 de març de 2014.