Nous Camins De L’Exili

La Marxa De Joves Cap A L’Estranger Esta A Punt De Convertir-se En El Problema Mes Important Que Enfronta El Pais


Què podria ser més evident? A Espanya hi ha uns 5 milions d’immigrants al mateix temps que el país té 5 milions d’aturats. Si la gent tendeix a marxar els números ens quadraran, veritat? Com en moltes coses a la vida, tot no és tan fàcil ni evident com sembla. La Terra gira al voltant del Sol, encara que per a la nostra percepció sembli a viceversa . És a dir, a vegades el sentit comú ens enganya, i sobretot en casos i situacions complexes.

El problema que pateixen les economies espanyola i catalana no es que hi ha un exces de gent, és que no generen llocs de treball. De fet, la tònica és més aviat cap a una destrucció contínua. La taxa d'atur entre els joves menors de 25 anys és al voltant d'un 55%, però la taxa dels que tenen entre 26 i 30 anys no és gaire millor.

Molts joves surten molt ben preparats del seus estudis universitaris cap a un mercat laboral quasi inexistent. És aleshores que han de decidir què fan: Marxen a altres països buscant una sortida laboral? Aquesta opció és la que cada vegada més joves hi opten. Per l'altra banda l'edat mitjana de la població catalana és cada vegada més gran, i per tant hi ha cada vegada més persones d'edats avançades que viuen soles a casa i necessiten una persona per atendre-les de manera permanent. Aleshores, arriben dones d’Amèrica Llatina per cobrir aquesta demanda de feina, per cert, una tasca que no és especialment ben remunerada.

Segons les xifres del Instituto Nacional de Estadística al final de 2012 el balanç de tots aquests moviments migratoris era un saldo negatiu d’unes 20.000 persones al mes. En un primer moment, aquesta xifra no sembla molt significativa, però representa un quart de milió de persones a l’any, o un milió cada quatre anys. I com he comentat anteriorment, la velocitat de sortida s’està accelerant.

Doncs, quines seran les conseqüències d'aquests moviments migratoris a llarg termini?. Per avaluar aquest tema, s’ha de tenir present tres factors: el creixement econòmic, les pensions i l'estoc d’habitatges. Durant els anys de bonança econòmica, entre 2000 i 2008, l'economia espanyola va créixer a un ritme al voltant d'un 4% anual. Però, durant aquests anys la població d'Espanya va augmentar uns sis milions de persones, i els llocs de treball reals al voltant d’ uns 2 milions. Mentrestant, la productivitat va créixer menys d'un 1% anual. Es a dir, la gran part d'aquesta taxa de creixement tant espectacular va venir a través d'un increment dramàtic i irrepetible de la força laboral. Sense aquest augment, la taxa de creixement del PIB hauria estat entre un 1% i un 2%.

Però, en aquests moments la població del país baixa, restant potencial a la taxa de creixement a llarg termini. I la força laboral, a mes a mes de baixar, esta envellint. Parlar d'un creixement mitjà de més d'un 1% en el futur, ara per ara, a mi em sembla un despropòsit. Però perquè aquest tema té tanta importància, no parlen molts ecologistes d’una societat de creixement zero?

Com sempre, tot no es tan fàcil. Potser les nostres societats han patit un excés de consum innecessari en l’ultima dècada, però en el pròxim futur hi ha unes necessitats bàsiques a les que hauríem d’atendre, i si volem fer les coses bé necessitarem creixement econòmic.

En primer lloc, s'ha de pensar en el sistema de pensions. Si avui dia el sistema ja és deficitari, el fet que cada vegada menys gent treballa i alhora que el numero de persones en edat de jubilació no deixa de créixer només faran que la situació empitjori, pintant un futur bastant negre . El mateix criteri es pot aplicar igualment al sistema sanitari. Sense creixement hi hauran retallades anual gairebé per sempre.

En segon lloc, cal fixar-nos en el gran estoc de pisos i cases no venudes que té tant Espanya com Catalunya. Si afegim la realitat que molts joves estan emigrant i per tant, la taxa de formació de llars esta en vies de baixar encara més del previst, des de un nivell que ja era prou escàs per la falta de natalitat.

Es per aquests motius diversos que dono tanta importància als fenòmens demogràfics, i per això crec que la sortida de joves cap a altres països és un dels problemes més greus que s’enfronta el nostre país en aquests moments (i deu n'hi do hi ha bastants). Un problema que hem de afrontar i solucionar, vull dir, si en un futur no tan llunyà volem viure en un país sostenible, un país amb futur.

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de març de 2013 en el suplement Economia i Empresa

El Rescat de Xipre

Edward Hugh: 'Ningú no ha de treure els diners ara'  - Entrevista amb Vilaweb

 L'economista gal·lès veu preocupant la sensació d'incertesa pel rescat de Xipre, però no creu que tingui un efecte immediat en els altres estats


Edward Hugh, economista gal·lès instal·lat a Catalunya, opina que les condicions imposades a Xipre per al rescat obren la porta al dubte i a la incertesa sobre la seguretat dels estalvis dels ciutadans de tota l'eurozona, especialment d'aquells estats, com l'espanyol, que podrien arribar a demanar un rescat. 'No és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra', diu Hugh. Això no obstant, no creu que en estats com Espanya o Itàlia hi pugui haver cap situació semblant a curt termini. I recomana: 'Ningú no ha de treure els diners ara.'


— Què pot passar si el parlament de Xipre manté la negativa d'acceptar el rescat?

— Xipre faria fallida. Però crec que, igual com va passar a Grècia, a Xipre adopten una posició de força per aconseguir alguna cosa. No interessa ningú que Xipre faci fallida.

— Però si és així, juguen amb foc…

— Evidentment, perquè no té una estratègia alternativa viable. No aprovar el rescat implica la fallida del pais, i la sortida automàtica del euro. Tindria conseqüències geopolítiques, perquè l'illa dependrà més de Rússia, i no s'ha d'oblidar que hi ha una zona que és de Turquia. Però com que no queda clar quin benefici trauria el ciutadà xipriota de la fallida, cal imaginar que no busquen pas això, i que es tracta d'una estratègia per negociar. Llavors, sí, hi ha un risc. Jo no diria que és l'escenari més probable, que el país acabi sortint de l'euro.

 — Què passaria si fos així?

— Jo crec que no gran cosa a curt termini per a l'euro i per als altres països que el fan servir. Si en sortís, el país tindria molts problemes, i això pot ser utilitzar com a exemple pels alemanys sobre quina mena de futur espera a qualsevol país que no accepti de fer sacrificis per romandre dins de la moneda. Per als alemanys, hi ha un principi que és que els deutes de cada país no són compartits entre tots. I si cedeix sobre Xipre, aleshores Mariano Rajoy podria tornar a parar la mà. El problema és que el país no té un problema de liquiditat, té un problema de solvència, i això no es soluciona pas amb un préstec, perquè ningú no pot creure que aquest préstec es pugui tornar mai.

— Hem de patir pels nostres estalvis?

—Ara com ara, no hi ha indicis que això que ha passat a Xipre es traslladi aquí. Però s'ha posat l'interrogant, el dubte, si en el moment crític els altres estats europeus, sobretot els alemanys, no estaran disposats a fer cap pas solidari amb un altre membre de la zona euro. No puc dir que hi hagi risc perquè parlem de situacions hipotètiques. Però no és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra.

— Quan Espanya demani el rescat què pot passar? Una retirada en massa dels diners dels bancs?

— De moment hi ha més inseguretat. Es fa difícil de pensar que Mariano Rajoy, o el govern de torn que hi hagi, pugui anar a demanar un rescat tenint en compte el precedent de Xipre. Perquè ara, per més que diguin que no tocaran mai els dipòsits, tenen poca credibilitat. Perquè als xipriotes ja els van dir això mateix, i mira. A Espanya hem vist què passava amb les preferents i els accionistes de Bankia. Sempre són els minoristes que han d'assumir les responsabilitats. Com han de convèncer als espanyols que no els tocaran els dipòsits?

— Però què es pot dir a la gent que té estalvis. Que tregui els diners del banc perquè tard o d'hora hauran de pagar?

— Tinc els meus diners a Catalunya Caixa i estic molt tranquil. La intranquil·litat vindrà quan Espanya necessiti de manera molt evident i urgent un rescat. No puc dir què faria jo, perquè depèn de moltes coses. En aquest moment no és cap problema. Ningú no ha de treure els diners ara. Però l'actuació a Xipre ha fet molt mal respecte de la confiança i la credibilitat en un termini mitjà, i per ben poca cosa.

— Quina probabilitat hi ha que hi hagi un altre rescat?

— Mira què ha passat a Catalunya Caixa. No han trobat comprador. Això no és pas una cosa positiva per a l'opinió del sistema financer espanyol: si després d'injectar tants diners de l'estat en una entitat els compradors encara tenen dubtes, això fa pensar que potser el problema per a tot el sistema és una mica més gran i que hi pot haver la possibilitat d'un altre rescat del sistema financer.

— Com pot ser si el govern alemany es resisteix a fer més rescats?

—Ara les coses agafen un altre tarannà, que té a veure amb les implicacions de l'acord que han fet a Irlanda. El govern irlandès i el banc central d'Irlanda van decidir que el banc finançaria el govern agafant uns instruments de deute de quaranta anys. Això no ho van consultar amb el BCE, no en van necessitar el permís. Ells mateixos van dir 'fem-ho, endavant'. És més probable a curt termini veure exemples d'això, tant a Itàlia com a Espanya, que no pas demandes de rescat com els que hem vist fins ara.

— És possible que Espanya i Itàlia no demanin un rescat?

— És impossible de fer un govern a Itàlia que pugui demanar el rescat. Perquè és impossible que a Itàlia hi hagi un govern disposat a aprovar una altra tanda de mesures d'austeritat. El govern d'Itàlia haurà de reestructurar el deute. Perquè el volum com a percentatge del PIB va augmentant. Si de cas, poden canviar de perfil: que el banc central d'Itàlia, i no el BCE, arribi a un acord amb el govern d'Itàlia de comprar títols de deute quan caduquin, perquè no en fan noves emissions en gran quantitat. El problema és quan caduca el deute. La solució que es proposaria seria que, quan caduqués, el govern donés bons de quaranta anys i cinquanta al banc central. Penso que el rescat de Xipre és l'últim de la generació anterior. El parlament alemany no vol sentir més a parlar d'això.

— Però així s'infla el deute, i, de retruc, augmenta la càrrega als estalviadors.

—Però és el que fa el Japó: acumular deute amb la idea que no es pagarà mai. Perquè els mercats passen de tot i suposen que es solucionarà tot. No es pot dir a un italià que és diferent d'un japonès. Si els japonesos imprimeixen diners i emeten deute, per què el govern d'Itàlia no pot fer igual, essent un govern sobirà? No dic que funcioni, això. Els italians han dit prou i ningú no vol plantar cara al procés democràtic d'Itàlia. A més, després de Xipre no veig Rajoy dient 'anem a demanar un rescat'. Buscaran un argúcia financera dissenyada per De Guindos.

— Per exemple?

— Podria ser que fusionessin Catalunya Caixa amb Bankia per crear un gran banc públic i fer préstecs a les pimes, garantits pel govern a través del banc central espanyol, sabent que no ho cobraran. No sé si ho faran. A la Xina van fer això: els préstecs irresponsables. El problema que ha tingut fins ara la zona euro és que els alemanys han insistit que el BCE no podia fer-ho, perquè no volien que el Bundesbank ho fes. Pot ser que cada país vagi per un camí diferent.

— Tenint en compte tot això, a una Catalunya independent li convindria més de ser dins la UE o fora?

—Una Catalunya fora d'Espanya es trobaria en un moment feble i amb moltes coses a fer, i per això caldria més tenir amics que no enemics. El problema serà de reconeixement, i que la UE, tal com està en aquests moments, té senyals que les coses no van bé: Hongria és al límit de la democràcia i el Regne Unit tampoc no veu clar que vulgui quedar-se dins. La situació de Catalunya dependrà de l'escenari en què neixi. En abstracte, és difícil de dir què seria millor. Si Catalunya neix en un ambient de desmembrament de la UE serà una cosa, si neix quan la UE ja es va refent, va millorant després d'haver après algunes coses, n'és una altra.

L'entrevista que va publicar Vilaweb el dimecres 20 de març de 2013.

A La Recerca de l'Ombra

Aquesta setmana la crisi econònomica espanyola ha traspassat una altra fita: l'atur registrat ha superat els 5 miliòns per primera vegada en la hisòria. O sigui, que la taxa d'atur ja està per sobre del 26% i continua pujant. Però més enllà de la preoccupant situació actual hi ha bones expectatives cara al futur. El 2014 és bastant probable que l'atur deixi de pujar més, una vegada assolit un nivell lleugerament per sobre del 27%. Amb cada vegada més joves fent les maletes i sortint del país a la recerca de feina, i amb una part creixent de la població en edat de jubilar-se, es presumible que en algun moment hi haurà un topall.

Aleshores, l’atur s’estabilitzarà. Però commençarà a baiaxar? Aquesta és una pregunta important. La resposta és que difícilment notarem cap canvi significatiu, perquè l’escassa taxa de creixement que es pot preveure no donarà per gaire. Però una altre vegada, per què no pot créixer més? Al cap i a la fi, no están les exportcaions demonstrant un rendiment extraordinari?

I és certa, la pujada de les exportacions d’Espanya ha estat espectacular. Llavors, per qué no creix l’economia?

 La clau per entendre aquesta situación enigmàtica es pot trovar en una reformulació de la famosa frase de Bill Clinton, és la demanda interna, talòs!

Els economistas que apostàvem per l’anomenada devaluació interna, estàvem pensant en una reducció tant de preus com de salaris, en la mateixa mesura. El que passa avui a Espanya és que els ingresos cauen, però els preus pugen més que en la zona euro. La consequencia és evident, el consum baixa, i no para de baixar. La societat espanyola està fent una feina de Sísif en què tot l’esforç que es fa per una banda es perd per l’altre. La situació tindria una certa semblança a la d’una persona corrent infatigablement en un intent d’aconseguir la seva propia ombra.


L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de març de 2013 en el suplement Dinero

Una Visita A Mas Perxés

Un Lastre Per Tota La Vida?

Dació En Pagament Retroactiva Només Adreça Una Part Del Problema De Les Hipoteques

Segons l’últim informe de Tinsa, tassadors de la propietat, el seu índex general de preus de l’habitatge que va accelerar el seu descens interanual al gener fins al 13,8%, la baixada més ràpida en tota la seva història. La retallada va portar l'índex fins al nivell de 1477 punts, per primera vegada des de febrer de 2004 per sota del nivell psicològic de 1500 punts. La variació acumulada des de que el valor dels habitatges va assolir el seu punt més alt el desembre de 2007, va avançar fins a situar-se en el 35,3%.

Per l’altre banda, l’Instituto Nacional de Estadística ha detectat gairebé un quart de milió de novacions, o canvi de condicions, en les hipoteques residencials al llarg de 2012.

Aquestes dues dades posen de relleu una realitat que encara s’ha d’afrontar relacionada amb el debat generat aquesta setmana al voltant de la iniciativa popular per a canviar la llei d’hipoteques – que amb la introducció de la dació en pagament (inclús retroactiva) no és suficient.

El problema dels desnonaments és molt greu, i encara més donat que afecta els grups més dèbils de la nostra societat. En qualsevol país civilitzat ha d’existir el dret a l’habitatge. Llavors, en el cas del desnonament d’una primera residencia les autoritats públiques tenen la responsabilitat de trobar una solució immediata per la persona o la família afectada. Però el problema no acaba aquí.

Si són els més dèbils que, ara per ara, estan més subjectes a aquest drama, és perquè principalment en aquests casos els bancs no veuen cap possibilitat de reconduir la situació, per exemple cobrant més endavant.

Però el cas dels joves de la classe mitja, la situació és diferent. Encara hi ha esperança que es pot arribar a cobrar l’hipoteca d’aquí a uns anys. Per això les novacions, que canvien les condicions per reestructurar l’hipoteca. Si estàvem en vies de recuperació econòmica, i recuperació dels preus de la vivenda, aquesta política tindria la seva lògica.

Però als trets no van per aquest costat. En el millor dels casos l’economia espanyola es manté estancada, i els preus de l’habitatge segueixen baixant. Segons uns càlculs aproximatius que he fet, si l’índex general de Tinsa arriba a 1000 punts, o dit d’una altra manera, si els preus arriben al nivell de 2002, tot el sistema d’hipoteques espanyoles, en conjunt, tindrà un saldo negatiu. Què vol dir això? Que la suma del valor de totes les vivendes hipotecades no arribarà al valor del deute, que és aproximadament de 600 mil milions de euros.

Posem un cas que pot ser totalment real. Una parella jove, que ara té 40 anys. Imaginem que va comprar la seva primera vivenda el 2004, a l’edat de 31 anys, cosa normal en aquell moment. Imaginem també que van comprar un pis per 300.000 euros amb un hipoteca del 100% del valor de la vivenda, cosa tampoc insòlita aleshores. A més a més, en els últims anys degut a problemes amb la feina han hagut de reestructurar el deute amb la conseqüència que de la part del capital n’han tornat poc. De moment no passa res, tenen un deute i una propietat amb valors semblants. Però, si els preus baixen més, i per exemple arribem al nivell de 2002, llavors la seva propietat valdrà un terç menys del valor que la vam comprar. Es a dir, el pis valdrà 200.000 euros, 100.000 menys que el valor del deute. Evidentment, en aquest cas l’opció de dació en pagament seria molt atractiva, perquè es podria saldar el deute amb el passat i la família pot tornar a començar de nou.

Lògicament, el cas de les persones que van comprar després de 2004 és pitjor, i només he posat les coses així a títol d’exemple, però que consti que la meva opinió és que podem arribar a preus de 2002 d’aquí a dos o tres anys, i que no hi ha cap garantia que els preus no continuaran a seguir el camí cap a la davallada.

D’aquest plantejament n’extrec dues conclusions bastant importants. En primer lloc, que ni l’economia espanyola ni la catalana es recuperaran mai si no es troba una manera de frenar la baixada del preu de l’habitatge, és simplement un altre exemple d’un peix que es mossega la cua. I en segon lloc, guanyarem poc si només canviem la llei d’hipoteques per facilitar la dació en pagament. Un canvi en aquest sentit es imprescindible, i és una conseqüència ineludible del sistema de garanties espanyoles, que deixaven que uns (els promotors) només havien d’oferir les propietats hipotecades mentre altres (els particulars) havien de garantir amb les seves nòmines durant tota la vida. Els primers han vist les seves pèrdues liquidades a través de la recapitalizació bancària, mentre els últims han quedat lligats amb les seves obligacions.

El que interessa en aquests casos no és aconseguir la transferència de més propietats als balanços dels bancs, sinó assolir que les persones poden seguir vivint a les seves vivendes. Per tant, l’única solució general al problema, i així ho he pensat des del 2008, seria un “reset” generalitzat del valor del capital de les hipoteques cas per cas. Naturalment, això necessitaria més ajut pel sector financer des de l’administració pública, i això no seria popular, ni vindria de manera gratuïta. Però, quin altre remei tenim? La bogeria va ser col•lectiva, i no podem simplement deixar tota una generació de catalans i espanyols amb un lastre per tota la vida.

 L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de febrer de 2013 en el suplement Economia i Empresa

La Nova Guerra Dels Galàctics

L´euro torna a ser notícia. Aquesta vegada no perquè pugui desaparèixer, sinó pel contrari: perquè és massa fort. Els comentaris de Draghi dijous poden llegir-se en aquest sentit: L´alça de l´euro redueix el risc d´inflació, però també les perspectives de creixement, especialment en una perifèria bolcada a incrementar les exportacions.

 Però com sempre, a Europa tampoc no hi ha consens sobre aquest punt. François Hollande va ser molt explícit dimarts passat davant el Parlament Europeu dient: " Una zona monetària ha de tenir una política de tipus de canvi o, altrament, acaba sotmesa a un tipus de canvi que no coincideix amb el veritable estat de la seva economia".La resposta del portaveu del Govern alemany va ser ràpida. "Si mirem el contetx històric, el Govern alemany manté l´opinió que l´euro no està sobrevalorat de moment." Aquesta actitud no és casual ja que Berlín està molt sensibilitzada davant qualsevol sospita que està manipulant el valor del euro.

De fet, Hollande va anar més enllà: " Europa està deixant l´euro vulnerable als moviments irracionals en una direcció o una altra". El problema és que aquests moviments no són irracionals sinó que, al contrari, segueixen una dinàmica bastant complexa associada al funcionament del que alguns anomenen l´accelerador financer global.

El problema és que vivim en un món irrevocablement globalitzat la dinàmica del qual no estava prevista en les teories i models del segle XX. L´euro està pujant perquè el ien està baixant, és així de simple, i si el BCE no decideix llançar-se a una expansió monetària massiva, no hi ha  res a fer més enllà d´atenir-se a les conseqüències.Però esclar, tirar de la màquina de fer bitlles en aquestes circumstàncies equivaldria a una declaració de guerra canviària. A més, una devaluació competitiva no podem fer-la tots alhora.

Japó pateix una greu crisi de falta de creixement, i deflació continua. Durant dues dècades els responsables han aplicat una seria de polítiques tan fiscals com monetaris, però sense èxit, i el país segueix sense poder aixecar-se el cap. En tot aquest temps hi ha un sol constant - l'index de preus no puja, sinó segueix un camí cap a la davallada.

El Banc de Japó va ser el primer, fa gairebé una dècada, en introduir un tipus de interes molt baix i a prop de zero. Finalment, el novembre passat el que es ara primer ministre del país, Shinzo Abe, va anunciar que en el cas de ser elegit canviaria la política del banc central per aplicar una versió molt mes radical del sistema de expansió monetària conegut com "Quantitative Easing". D'aquesta declaració els mercats financers van sobreentendre que la política del nou govern produiria una caiguda del ien, i tothom va posicionar-se a base d'aquesta expectativa.

I aixi era. El Ien ja ha experimentat una devaluació d'un 25% amb respecte al euro i el fons de inversió de George Soros ha guanyat mil milions de dòlars a base de posicionaments. El gràfic aquí baix demostra el moviment ràpid en el valor del ien respecte a l'euro

 

Llavors aquesta setmana, malgrat la picabaralla sumergida el G7 no ha condemnat l'acció japonesa, perquè s'ha aplicat una política monetària no per a aconseguir explícitament un valor determinat de la divisa (això sí estaria anomenat "manipulació"), però per a intentar aconseguir un objectiu diferent, una taxa de inflació d'un 2%, encara que la consequencia ha estat una devaluació del Ien.

Mentrestant el Banc Central Europeu, lluny de fer un variant de "Quantitative Easing" agressiu, esta baixant el volum del seu balanç a la mesura que els bancs tornen els préstecs "excepcionals" abans de hora.

Com a resultat Europa te un problema greu, perquè ara per ara les economies de la zona Euro estan en recessió, i estan pendents de exportacions per aconseguir creixement, i lluny de necessitar una pujada en el valor de la divisa, necessita un tipus de canvi mes aviat dèbil. Però, les coses com son, el que necessitem es el que no tindrem. Com sempre durant aquesta crisi les polítiques de les institucions europeus van per darrera de les necessitats de les ciutadans que representen.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement Dinero

El Peix Que Es Mossega La Cua

La Sortida de Joves preparats no només retarda la recuparació económica, fins i tot ens fa plantejar que no arribara mai.

------------------------------------

Fa temps que es veia venir. La falta d’oportunitats i l’estancament econòmic fa la vida insostenible per molts joves en el nostre país. Per tant, no els deixem amb cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.

Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l’arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s’ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en un allau. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat al mes de juny de l’any passat al saldo negatiu de sortides migratòries d’Espanya va ser d’una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla molt, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.

Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per l’altre banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet de que els responsables per formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos per mesurar el veritable abast del problema.

Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador de menys pel gran stock d’habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d’aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s’observa per tota la perifèria europea.

Però, el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions de immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents.

Des de l’òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l’augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible donat que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.


Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguritat social és estructuralment deficitari. Per altre banda, el creixement potencial de l’economia va reduint a la mesura que la força laboral s’encongeix, i l’edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.

En resum, la situació és preocupant. I la tendència no va cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d’atur a d’Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l’economia espanyola a hores d’ara està atrapada en una mena d’espiral negatiu. Un procés que s’autoalimenta, com un peix que es menja la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l’habitatge. Però si cada més hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d’assolir.

I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb el que l’exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardius d’aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.

El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si arribarem a temps, però sí que estic segur de que si seguim amb aquesta política d’estruç, de no buscar els fets de fons, i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle vint-i-u, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n’han donat compte. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d’un dels reptes més grans de la seva història – l’envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai tindrem si no fem res.

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement l'Economic.