dilluns, 13 octubre de 2014

Alemanya, el país més japonitzat d’Europa

L’envelliment demogràfic colla l’economia germànica i aplicar-hi estímuls no tindria l’efecte que molts creuen

La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.

Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.

Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.

Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.

Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.

En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.

El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.

Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.

Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.

No oblidem el passat

Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.

No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.

dilluns, 29 setembre de 2014

Sempre plou sobre mullat

Són temps de pluges, però més que mullat el Sr. Rajoy deu començar a estar xop. Com si no en tingués prou amb la llei de l’avortament i la consulta catalana, ara sembla que fins i tot l’economia se li gira en contra.

Arribem al final d’un altre mes, i una altra vegada trobem que els preus de consum van baixant. Més val que ens hi acostumem perquè aquest fenomen pot ser de llarga durada. Sembla que les economies de la zona euro han entrat en un estancament de gran recorregut, o estancament secular, com dèiem els economistes. De moment només el ministre De Guindos ha parlat del tema, però és una evidència que enfront de la manca de creixement d’unes economies com l’alemanya, la italiana i la francesa, la d’Espanya no pot seguir com un oasi a banda. Tot sembla indicar que la taxa de creixement de l’economia espanyola va tocar sostre al mes de maig, i ara s’està alentint. Fins a quin punt, només el futur ho dirà. Conclusió: si no soluciones els problemes quan fa bon temps, segur que ho passaràs malament quan vénen les tempestes.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 29 de setembre de 2014.

divendres, 19 setembre de 2014

Desenganyem-nos: als bancs no els falta liquiditat

És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.

Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.

Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.

Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.

El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.

Canvi de paradigma

És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.

dilluns, 1 setembre de 2014

Entrevista amb la revista El Nou Gamarús

EDWARD HUGH
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.

En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!

Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:

Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.

(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).



Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....



Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:

INFÀNCIA

“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!

Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!

Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....

ESTUDIS

“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.

Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”



LES ESCAULES

“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”

NOVES TECNOLOGIES

“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”

POLÍTICA - CATALUNYA

“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.

De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.

Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”

I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!

Donar temps al temps


Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.

Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.

Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.

Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.

Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.

Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.

Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.

Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.

dimarts, 26 agost de 2014

Una política a la japonesa per a Europa?

Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel?

“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?

La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.

Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.

En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.

Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.

Compensacions per a Merkel

Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.

La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.

A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.

Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.

divendres, 15 agost de 2014

En mans de Vladímir Putin

D’entre els quatre països més grans de l’euro, només Espanya ha crescut. Tothom es pregunta si l’eurozona pot caure en una nova recessió: la resposta és que depèn, sobretot, de l’evolució del conflicte amb Vladímir Putin. Un dels factors més importants en la recaiguda d’Alemanya ha sigut el terrabastall de les seves relacions amb Rússia. En els últims mesos, el conflicte geopolític ha fet minvar la moral dels empresaris alemanys. El problema va molt més enllà de la dependència energètica: la plana major de la indústria alemanya havia apostat per girar cap a l’est per compensar la caiguda dels països del sud d’Europa. Ara aquesta estratègia està feta pols, i fins que no sapiguem què passa a la frontera russa tampoc sabrem què passarà amb l’economia.

L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.

divendres, 8 agost de 2014

El primer pas és reconèixer el problema

Ahir Mario Draghi va patir la que segurament es pot considerar la roda de premsa més difícil del seu mandat al BCE. Mes enllà de les preguntes òbvies -per què el BCE no va identificar abans els problemes del Banco Espírito Santo o per què Itàlia ha recaigut en la recessió-, el president del BCE va haver d’enfrontar-se a un munt de preguntes sobre per què el banc no havia actuat abans i amb molta més contundència contra el risc de deflació.

En la seva defensa el senyor Draghi simplement va esgrimir arguments que hem sentit repetidament en els últims dotze mesos. L’única novetat destacable del discurs de Draghi va ser que va posar Espanya d’exemple en un moment en què tots els altres mostren senyals de feblesa. Cada cop convencen menys aquests arguments i, al mateix temps, creix l’escepticisme, que és el pitjor que li pot passar a un banquer central, que necessita per força credibilitat. No està clar que hi hagi una solució fàcil contra la deflació, però el primer pas per afrontar un problema és reconèixer que existeix.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 8 de agost de 2014.