dissabte, 15 novembre de 2014

La ‘prudència’ de Rajoy ha fallat

Les últimes dades econòmiques han donat poques sorpreses: països com Espanya i Irlanda van raonablement bé, els suposadament més forts -Alemanya, Finlàndia i Holanda- estan estancats, i Italià no aixeca el cap. Potser la troballa més colpidora ha sigut el fet que en els últims tres mesos l’economia grega és la que ha crescut més de tot Europa.

 Aquesta dada ens hauria d’ajudar a situar-nos a encarar el futur, perquè ara Grècia està en el punt just on era Espanya fa sis mesos: al principi d’un procés de recuperació després d’una forta caiguda. És lògic que en els primers mesos hi hagi un rebot significatiu, però aquest fenomen ens diu poc del que vindrà després. I atenció amb la situació d’Alemanya, perquè en el seu moment aquell país també va créixer amb força per quedar-se al capdavall en un ritme de creixement bastant més modest.

 En el cas d’Espanya aquestes dades tenen una lectura política: fa temps que el Fons Monetari Internacional va advertir al govern de l’Estat que, malgrat les millores, la taxa d’atur era inacceptable. La resposta, gairebé unànime, va ser que la xifra del 25% d’atur no era real, perquè, segons es deia, en un país on hi hagués tanta escassetat de treball hi hauria una revolució. Doncs bé, ja tenim una revolució a les urnes i té noms i cognoms: d’una banda, Podem, i, de l’altra, un poble català que exigeix el dret a decidir.

El senyor Rajoy sovint reivindica que ha sigut ell qui ha evitat el rescat d’Espanya. De fet, qui ho va evitar va ser Mario Draghi, i el que ha fet Mariano Rajoy és el que sap fer millor: esperar. Però aquest cop la seva famosa prudència li ha fallat: el 2015 l’estat espanyol estarà davant d’importants reptes polítics, econòmics i socials i estarà en un moment de gran debilitat.

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 15 de novembre de 2014.

divendres, 7 novembre de 2014

Entrevista Amb El Diari Ara

“Si Espanya vol seguir a la Unió Europea, ha d’acceptar la democràcia”

Entrevista amb Jordi Carreras

The New York Times el va batejar com el bloguer profeta que va predir el col·lapse de l’eurozona. Nascut a Liverpool en el si d’una família gal·lesa, Edward Hugh és un economista de reconegut prestigi internacional i un referent per a economistes d’arreu. El seu pare va néixer el 1896, i els records del que ell va viure han ajudat Hugh a cultivar una àmplia memòria històrica que va del segle XIX al XXI. Fa més de quatre anys que viu a les Escaules, un poble de 60 habitants de l’Alt Empordà.

Així que ha anat a parar a l’Empordà.

Sóc un entusiasta de l’Alt Empordà, no de tot l’Empordà. Palamós, per exemple, em queda molt lluny. M’identifico amb el que va d’Albanyà i l’alta muntanya de Tapis fins al mar de Colera i el Port de la Selva. També Rabós o Vilamaniscle, el que jo anomeno la petita Toscana. És aquest, el meu Empordà.

Com li va la vida a les Escaules?

Conec el poble fa més de vint anys. Hi he vingut molt i a través d’un amic hi he trobat una casa. Sempre havia volgut anar a viure en un monestir perquè pensava que era un lloc idoni per a mi. Els diners no són importants, és ideal per llegir i reflexionar, i és difícil trobar-hi persones de l’altre sexe. Les Escaules és una mica això. Amb la televisió per via satèl·lit i amb internet puc estar connectat amb tot arreu i després tinc la tranquil·litat per treballar.

Què ha vingut a fer?

He vingut a buidar-me. Tinc moltes coses a dir i em passaré els pròxims dos o tres anys escrivint. Porto 45 anys llegint i preparant-me; ara vull escriure llibres amb reflexions que siguin vàlides d’aquí deu anys o més. També faré alguna cosa en català.

Què té al cap?

Un assaig tipus ¿Convé a un país petit tenir grans bancs? Aniria sobre l’experiència d’Islàndia, Irlanda, Letònia i Estònia. Ho vaig pensar quan a Escòcia els grans bancs van amenaçar de marxar a Londres, i vaig pensar que estaria bé. Potser quan hagi acabat el que estic fent.

Què està escrivint ara?

Sobre l’estancament de tendència, un senyal que hem entrat en una altra època. Ha començat al Japó i s’ha estès a la zona euro, però no de la mateixa manera. És un procés vinculat a la involució demogràfica, nivells de creixement molt baixos i tendència constant cap a la deflació. Ho van postular uns economistes als anys 30 però després es va oblidar. Fins i tot Keynes en va parlar com a possibilitat teòrica. Tothom intueix que des de la crisi ha canviat alguna cosa, però ningú verbalitza el què. El camí és un decreixement sostenible? Crec que sí. A mitjà i llarg termini, i amb les poblacions amb tendència a baixar, el PIB ha d’anar baixant suaument. Podem entendre que per ser humans no ens cal tenir un puntet més de PIB cada tres mesos. Ara és la tecnologia el que ens dóna nivell de vida, no el PIB.

Hi ha economistes que veuen la deflació com un problema.

Si mirem Espanya, en els anys de bonança el PIB per càpita amb prou feines creixia. Creixia perquè hi havia més població. Des del 2010 hi ha hagut un canvi dramàtic en la vida de molta gent. Potser ha arribat el moment de buscar una societat amb més qualitat de vida i més solidària. Catalunya pot ser un primer exemple de com fer-ho. És el repte que tenim.

Com veu el procés català, vostè que s’hi ha implicat?

En part estic a favor del sí-sí per la situació econòmica, que s’agreujarà. A Espanya cada vegada hi haurà més demagògia, més populisme i menys democràcia. El futur és negre, sobretot amb les pensions. Cada dia hi ha més gent cobrantne i menys contribuents. Catalunya pot tenir un futur si marxa. És un país que sempre ha mirat endavant. La identitat catalana és més semblant a l’americana que la britànica o qualsevol altra europea. No importa d’on véns, sinó cap on vols anar.

Coneix molt bé l’economia espanyola?

Sóc la persona que l’ha estudiat més a fons l’última dècada, amb un encert en les meves prediccions del 80% o 90%. No és per presumir, però és una cosa que haig de reivindicar. He exposat el meu punt de vista tant a Zapatero com a Rajoy, però només n’escolten el que volen escoltar. Per això vaig escriure ¿Adiós a la crisis?, perquè sentia el deure d’explicar el meu parer als espanyols que el volguessin conèixer. I a partir d’aquí, me’n rento les mans.

Tan malament pinta?

Sóc un economista empíric, no polític. Al disc dur de l’ordinador tinc més dades de les que va recollir Keynes en tota la seva vida. El 2023 a Espanya la població entre 20 i 49 anys baixarà un 22,3%. És brutal! Potser les xifres de l’atur milloraran, però la capacitat productiva disminuirà i molt, no hi haurà prou contribuents. Perquè les coses funcionin han de ser com els castells, amb més base a baix imenys a dalt.

Vostè viu l’economia amb passió.

Als 17 anys vaig veure que hi tenia facilitat. A la London School of Economics em vaig emportar una gran decepció, no entenia per què determinades coses es feien de determinades maneres. Sentia que havia de continuar formant-me, en sociologia i ciències socials. Vaig fer el màster, el doctorat i em vaig quedar un temps a la Universitat de Manchester, però la docència m’avorria. Em descriuria com un economista bohemi que he anat fent coses per viure i dedicant-me al que m’agrada sense haver de justificarme amb ningú.

Tornant al procés, l’Estat no vol que els catalans votin.

Espanya ha de decidir si es vol quedar a la UE. Si ho vol, ha d’acceptar que les formes de tractar els altres han de ser democràtiques. Al Regne Unit no s’ha viscut amb aquesta visceralitat, el tema escocès. Els anglesos no neguen als escocesos el que són. Aquí, Espanya nega l’existència de l’altre. És terrible!

L'entrevista que va publicar el diari Ara en el supplement de les commarques gironines el divendres 7 de novembre de 2014.

diumenge, 2 novembre de 2014

Entrevista amb el Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya

Es cert que hem superat la crisi i que ja ha passat lo pitjor o simplement estem davant d’un altre decepció?

Depèn de quina crisi estem parlant. Hem superat claríssimament la crisi financera global amb la que tot va començar, mentrestant per l’altra banda hem sortit de la segona recessió espanyola.

Tot i això, encara queden moltes coses per resoldre. L’ intervenció de Mario Draghi va posar fi a la primera volta de la crisi de la zona euro, però ja hem entrat en una segona, sobretot degut a l’arribada de la deflació i sembla que hi ha molta menys unitat de voluntat entre els diferents països. No està clar fins a quin punt tornarem a patir.

Més que davant d’una nova decepció crec que estem davant d’un canvi de paradigma i som nosaltres que ens hem d’ajustar a les nostres expectatives.

Estem vivint un escenari econòmic ple d’incerteses i on es qüestionen molts aspectes del model tradicional. Enumeri quatre recomanacions per millorar l’economia o per aconseguir un model més sostenible.

Canvi d’actituds generacional. Donar més prioritat als joves que són el futur del país. La sortida de joves preparats és el primer problema tant a Espanya com a Catalunya.

Acceptar la realitat. Les coses han canviat i no tornaran a ser com abans. Som i serem menys consumistes i haurem de ser més exportadors. Hem de treballar per fer més productiu el sector de l’exportació.

Deixar de pensar que els bancs centrals poden solucionar tots els problemes imprimint diners: enlloc de buscar que altres solucionin els problemes, cadascú ha de pensar en el que pot fer per un mateix. Amb petits passos i a poc a poc, podem avançar molt.

Reconèixer que tots hem de fer sacrificis. Eslògans com “prou de retallades” no solucionaran res. Un 25% d’atur es inacceptable, que pots fer tu per ajudar? Hem de contemplar la possibilitat de compartir les feines.

El sistema de pensions es sostenible?

El sistema és sostenible, tindrem pensions; el que no sabem és de quina quantia seran. No existeix un sistema com a tal i per tant, no pot ser ni sostenible ni insostenible. El que hi ha son ingressos i despeses i una fórmula per calcular cada pensió en funció dels ingressos. Abans les pensions tenien beneficis que estaven garantits. Amb la segona reforma el que sabrem segur és el que pagarem però, no el que cobrarem.

Ara bé amb la piràmide demogràfica constantment canviant de forma, cada cop hi haurà més pensionistes, la població en edat de treballar caurà sistemàticament i el PIB en el millor dels casos creixerà de forma molt lenta. No és difícil veure que tothom cobrarà menys del que havia esperat.

Vostè s’ha integrat plenament a la societat catalana. Des de la seva perspectiva de macro-economista, creu que una Catalunya independent es viable?

Si parlem en abstracte i mirem els països com ara Dinamarca, Suècia, la República Txeca, etc. és evident que no hi ha cap raó perquè Catalunya no pugui tenir èxit econòmicament. Ara bé, de moment, el país també forma part d’Espanya, del Euro i de la UE. El problema no és si seria viable, sinó el problema és el com i el quan. Una ruptura no pactada presentaria problemes. Aquests no serien insuperables però sí que són dificultats que s’han de tenir en compte.

Si és la voluntat de la ciutadania catalana fer un estat independent, és important davant el món que aquest procés es porti amb la màxima serietat, responsabilitat i resistència.

El futur esta més en àrees d’influència econòmica que en els països. Per exemple l’Euroregió Pirineus Mediterrània?

Vivim en un mon altament globalitzat en el qual l’influencia econòmica pot arribar fins als llocs més insòlits. Dit això, hi ha regions amb vincles històrics i culturals que poden formar una bona base per fer créixer l’intercanvi econòmic. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una d’aquestes.

En aquests moments les possibilitats són més aviat limitades per les turbulències que travessen els països de l’altra banda del mar, però no dubto que en un futur pròxim vindrà l’estabilitat i amb aquesta, creixeran les oportunitats.

Hem tingut l’honor de comptar amb la seva presència i col•laboració en el XXIV Fòrum de l’Auditor Professional, aquest any amb el lema “Construint junts el futur, afrontem nous reptes”.. Que creu que espera la societat del auditors?

Sobretot crec que la societat espera seguretat, que les coses estiguin ben fetes, que es segueixen les regles del joc, sense estar sempre a l’espera de noves sorpreses. Les persones necessiten garanties i sensacions que les tasques es realitzin amb el nivell d’objectivitat necessari. Que els auditors apliquin els controls necessaris per garantir que les empreses i les grans organitzacions funcionin sense gairebé cap risc i amb un fluix de suggeriments constants sobre com les coses poden millorar.

Quins son els reptes més immediats d’Europa ?

El reptes més immediats són garantir l’existència de la Unió Europea i de la moneda única en la seva forma actual, enfront de totes les dificultats que s’estan presentant. La UE tanmateix està amenaçada per una onada creixent de populisme, xenofòbia i actituds antidemocràtiques. La unió monetària risca de esquerdar-se sota el pes d’una gran depressió econòmica en el sud, i la falta de comprensió en el nord, sobretot a Alemanya.

Més enllà d’aquest gran repte, la lluita diària per mantenir la qualitat de l’estat del benestar davant l’envelliment de la població i el baix nivell del creixement econòmic.

dissabte, 1 novembre de 2014

Les proves d’estrès bancàries: ni massa ni massa poc

Les darreres proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és un sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària. Fer aquestes proves era tot un repte, no solament per la seva dimensió tècnica, sinó també per aconseguir la credibilitat imprescindible perquè el procés d’unificació funcionés. Encara que fos una experiència nova pel Banc Central, de fet, era la tercera prova d’aquest tipus a la que s’havien sotmès tots els bancs europeus des del principi de la crisi i els esforços anteriors no havien estat precisament un èxit. Per citar només un exemple, en les proves de 2011 dos bancs irlandesos varen aprovar tot just uns mesos abans de necessitar un rescat urgent per part del govern.

Aquesta vegada cercar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer però no tan estrictes per fer malbé la confiança; en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital, per això, el Banc Central manté un tipus d’interès a prop de zero i contempla iniciar un programa de compra d’actius de forma massiva . Si tot hagués sigut perfecte, ara no mancaria res d’això.

El sistema financer europeu s’està encara sanejant després del colp dur que ha representat la crisi. La tasca del Banc Central en aquest procés és la d’acompanyar les entitats bancaries i no fer-les caure. A més a més, el BCE acaba de realitzar una tasca molt important d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no segueixen refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa vol dir potser perdre llocs de treball quan en molts països aquests encara son precaris. Seguir finançant-los, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espirito Santo, pot significar el risc que eventualment sigui el banc qui necessiti el rescat.

El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots ells estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho siguin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític – ¿que passaria avui per exemple, si les tensions amb la Rússia d’en Putin augmentessin significativament?...

Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que puguin cobrir-ho tot. A més a més, les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.

Fa tres o quatre anys quan el Banc Central Europeu va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats; la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs i aquests necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles, i volen millorar la seva carpeta creditícia.

El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament i encara que el Senyor Draghi subministri més liquiditat, és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.

Estigmatitzar Italià representaria un problema per tothom.

Potser el fet més destacable de les proves d’estrès del darrer exercici ha sigut veure com els bancs espanyols i els italians es troben en extrems oposats. Mentre les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel•lent, sense ni un sol banc suspenent la prova. Aquest resultat no és l’adequat doncs, és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col•lapse, tenen les seves mancances i han de cicatritzar les ferides dels darrers anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera i aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants en la borsa de Milà mentre la prima de risc del país ha pujat.

La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre Espanya va rebre un rescat bancari de 41 mil milions de euros per recapitalitzar el seu sistema, Italià ‒amb un deute del govern de gairebé 130% del PIB‒ no va admetre ser rescatada i per tant no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent com el Sareb espanyol. Córrer el risc que Italià es converteixi en una nova versió de Grècia i això ara, no interessa a ningú.

En tot aquest tràngol deixem la darrera paraula a Andrea Enrea, President de l’Autoritat Bancaria Europea, el qual va dir la setmana passada que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal•libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no fa falta fer-hi res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, inclús pels bancs que han aprovat.”

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 1 de novembre de 2014.

dilluns, 13 octubre de 2014

Alemanya, el país més japonitzat d’Europa

L’envelliment demogràfic colla l’economia germànica i aplicar-hi estímuls no tindria l’efecte que molts creuen

La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.

Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.

Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.

Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.

Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.

En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.

El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.

Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.

Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.

No oblidem el passat

Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.

No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.

dilluns, 29 setembre de 2014

Sempre plou sobre mullat

Són temps de pluges, però més que mullat el Sr. Rajoy deu començar a estar xop. Com si no en tingués prou amb la llei de l’avortament i la consulta catalana, ara sembla que fins i tot l’economia se li gira en contra.

Arribem al final d’un altre mes, i una altra vegada trobem que els preus de consum van baixant. Més val que ens hi acostumem perquè aquest fenomen pot ser de llarga durada. Sembla que les economies de la zona euro han entrat en un estancament de gran recorregut, o estancament secular, com dèiem els economistes. De moment només el ministre De Guindos ha parlat del tema, però és una evidència que enfront de la manca de creixement d’unes economies com l’alemanya, la italiana i la francesa, la d’Espanya no pot seguir com un oasi a banda. Tot sembla indicar que la taxa de creixement de l’economia espanyola va tocar sostre al mes de maig, i ara s’està alentint. Fins a quin punt, només el futur ho dirà. Conclusió: si no soluciones els problemes quan fa bon temps, segur que ho passaràs malament quan vénen les tempestes.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 29 de setembre de 2014.

divendres, 19 setembre de 2014

Desenganyem-nos: als bancs no els falta liquiditat

És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.

Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.

Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.

Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.

El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.

Canvi de paradigma

És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.