dissabte, 27 de desembre de 2008

Bon Nadal!

Fa dies que no escric i és que aquesta última setmana, entre la feina i els àpats de Nadal, he anat de bòlit! Tant, que no he tingut temps ni per reflexionar…

En aquestes dates, tendeixo a posar-me un xic melancòlica i a pensar: - Ja se’ns escapa un altre any! Aviat encetarem el 2009…! Ai, no sé si m’agrada el número… Sona bé? Serà un bon any?

Les notícies que ens arriben de la situació econòmica no donen gaire peu a l’optimisme! És cert que conec algú que em parla de gent que ja ha estat acomiadada de la feina, però jo encara no he conegut cap acomiadat de forma directa, i abans-d’ahir -el mateix Dia de Nadal- quan vaig baixar un moment al carrer, a mig matí, va sorprendre’m veure una llarga cua de persones (em va recordar la cua de la Mary Poppins) davant de la botiga on venen menjar cuinat; com és que la gent no estalvia alguns diners cuinant personalment? Deu ser que aquestes persones no estan pas tan malament! I els qui sí que hauran fet uns bons calerons, malgrat els temps que corren, seran els de la botiga!

No poso en dubte que la crisi (de què tant es parla i de la qual tan poc sabem en realitat els ciutadans normalets) és real i que per tant existeix, però crec que encara no s’ha fet notar en alguns domicilis, en algunes famílies. De fet, els entesos també diuen que el pitjor està per arribar, i per això hem d’estar a l’aguait!

Penso en el futur immediat, em preocupo, però después de preocupar-me, acabo dient: -Bé, doncs haurem d’estrènyer-nos el cinturó! No passa res! No serà la primera vegada ni l’última!

L’altre dia, una veïna d’uns 80 anys em deia que ella, durant la guerra civil i la postguerra, va passar tanta gana (hi havia nits que s’havia de ficar al llit sense haver sopat, i es llevava de bon mati sense res per esmorzar) que ara no li tenia gens de por, a aquesta crisi!

No sé…! Suposo que serà una bona gaita haver de suprimir viatges durant les vacances, sopars als restaurants, allargar la vida de les sabates, mòbils i ordinadors, patir per la feina, etc. Però també tinc l’esperança que la crisi porti alguna cosa bona a la nostra societat: quan veig que els nens-adolescents-joves tenen tantíssims regals per Reis –que no poden valorar perquè per valorar quelcom s’ha de desitjar molt abans d’aconseguir-ho-, que gasten molts diners sense consciència, i que la màxima aspiració, per a molts d’ells, consisteix a trobar una feina on treballin poc i guanyin molts diners, doncs… aleshores és quan penso que els pot anar bé haver d’ajustar les despeses, de simplificar la vida, i de tornar a canviar l’escala de valors (la qual fa bastants anys ja va sofrir un canvi, que suposà la sobrevaloració dels béns materials).

A mida que passa el temps i jo em faig gran, em recordo més als meus pares, i acabo parlant de manera similar; com ells, valoro sobretot el fet de tenir salut, amics i amors, pau, una feina que agradi mínimament, i temps per llegir, escriure, parlar tranquil•lament… I això és el que desitjo a tothom.

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2009!

dijous, 23 d’octubre de 2008

Alegria, anem de casori!

Fa un parell de caps de setmana vam anar de casori! A mi no m’agraden pas gaire, les festes multitudinàries, perquè et veus obligada a somriure durant hores, a preguntar als altres convidats què és de la seva vida, i també a cridar Viscaaaa els nuvis! perquè et sap greu que el trempat del grup no es quedi sol cridant…! I et fas un fart de menjar, com si fos l’últim àpat de la teva vida. Però aquesta ocasió de què parlo era especial: es casava un de la colla, un bon amic, en Ferran. Ens vam conèixer fa un munt d’anys, estudiant el BUP. Ell era el millor de la classe, el més llest, sobretot destacava en Física i Química, i si ens vàrem fer amics va ser precisament perquè jo no entenia un borrall, d’aquella assignatura! I com sèiem junts, jo l’atabalava fent-li preguntes, i ell es convertí, de mica en mica, en el meu professor particular, qui em feia entendre els misteris de les fórmules i de la taula periòdica.

Durant un temps vam estar flirtejant, ens agradàvem… Però durant un estiu a Eivissa ell va conèixer una franceseta que li deia: -Je t’aime!, amb boqueta de pinyó, i allà es va acabar el nostre coqueteig!


Malgrat el distanciament, sempre hem estat bons companys. Al casament, va convidar cinc dels seus millors amics; la Martina, la meva millor amiga, també hi era. La pobra està passant una mala ratxa: acaba de renyir amb el seu xicot, després de dos anys de sortir plegats. I ja sabeu que, de vegades, els casaments ens posen sentimentals, sobretot quan no estem gaire fins; i això és el que li passava aquest dia a la meva amiga, que estava molt ensopida i, a part de no voler ballar i de seure tota moixa en una cadira, contínuament feia ullades dissimulades al telèfon mòbil, esperant trobar-hi una trucada perduda del seu expromès. La Martina és una noia intel·ligent, simpàtica, que ha tingut molts pretendents, i es guanya bé la vida com a arquitecta. De moment, està tenint sort: la crisi immobiliària encara no l’ha afectada! Però el dia de les noces del Ferran, ella vivia la seva pròpia crisi personal: no podia gaudir de la felicitat del seu amic perquè la trucada que ella necessitava no arribava…


Per cert, en Ferran no es va casar amb la franceseta, sinó amb una noia italiana que, n’estic ben convençuda, li xiuxiuejava, a cau d’orella: - Io ti amo, il mio amoooooore!

diumenge, 28 de setembre de 2008

Crisi Perpètua

Som-hi, les vacances s’han acabat! La veritat és que aquest any no tinc la sensació d’haver tingut unes grans vacances, perquè el que a mi m’agrada és viatjar i veure món però, com ja vaig dir-vos fa unes setmanes, la meva situació econòmica (després de la sotragada per part de la Renda), no em permetia grans viatges, i per això no he anat més enllà del Masnou, a fer-me alguna remullada!









Però... fa uns dies ens vam trobar amb la Martina, la meva millor amiga, que tot just acabava d’arribar de Cuba (amb cert retard, per cert, per culpa del cicló Gustave, que va endarrerir les sortides d’avions més de 24 hores!). La qüestió és que la Martina va estar-s’hi hores explicant-me com li havia agradat Cuba, i ho feia amb tant de detall que jo ja m’hi veia, allà, passejant per carrers flanquejats per cases velles i descurades, parlant amb tot tipus de persones (blanques algunes, prietos la majoria), que aprofitaven la mínima ocasió per conversar amb els turistes, i menjant llagosta en algun paladar, com s’anomenen les cases particulars que ofereixen menjars com si fossin petits restaurants.

La meva amiga ha fet milers de fotografies dels milers de chevrolets i cadillacs que hi segueixen campant; veritables relíquies, amb la suspensió malmesa (perquè tenen més de 50 anys!), però que evoquen tot l’encant d’una època anterior, la dels americans quan encara eren amics de l’illa; o bé els Lada, herència dels russos.


Cuba, diu la Martina, és un conglomerat d’aspectes, alguns bons i atractius, i d’altres no tant; però mai no et deixa indiferent, això sí que no! Ara bé, si tens necessitat de soledat, no vagis a Cuba, perquè quan surts al carrer o agafes un taxi (legal o il·legal), ja tens algú al teu costat que t’ofereix una simpàtica conversa. La gran majoria t’explica el mateix: que no és fàcil viure així, que volen sortir de Cuba per conèixer altres països, que s’han hagut d’espavilar tantíssim per aprendre de mecànica ja que no tenen diners per pagar les reparacions del taller (això els qui tenen la sort de tenir un cotxe, és clar), i que un treballador que es relacioni amb els turistes (taxistes, venedors d’artesania...) cobra molt més que un metge o un professor, que ha de passar amb uns 20 euros al mes...! Sort encara, penso jo, que cada mes l’estat els ofereix, a un preu molt baix, uns quants productes (arròs, pa, llet per als infants...), però que són del tot insuficients per passar el mes.


En fi, que a mesura que la Martina anava parlant amb el seu entusiasme contagiós, jo me’n feia creus, de la situació que viuen els pobres cubans! I pensava que ells viuen una crisi econòmica perpètua o, com a mínim, molts cubans no han conegut res més, al llarg de tota la seva vida, que estretors i talls de llum; vistes així les coses, qui no es consola és perquè no vol...!

diumenge, 10 d’agost de 2008

Al voltant de Pedro Solbes

“Malgrat que tothom podia veure que la crisi arribava, jo no crec que ni els més grans pessimistes pensessin que aquesta seria tan dolenta!” – diu Pedro Solbes.

“Però la culpa no pot recaure, només, en els bancs ni en les immobiliàries, ni en els diferents governs que han estat en el poder. Al cap i a la fi, tots nosaltres hem ajudat a crear la bombolla, pagant preus desorbitats per pisos i cases, contractant hipoteques impossibles de pagar, i ignorant els nostres propis recursos. Recordo amics i col·legues dient: - Els preus de la propietat immobiliària mai no han caigut! I prenen aquest fet com una garantia que si els preus mai no han caigut en el passat, mai no cauran en el futur, i que no hi ha inversió més segura que un immoble. De fet, sempre que vostè escolti comentaris com aquests, sobre qualsevol tipus d’inversió, pot estar segur que s’està preparant una bombolla! - Comentari del Fòrum de lectors de El País.


No és només Artemio Cruz (o si ho preferiu, José Luís Zapatero) qui necessita llevar-se i mirar-se llargament al mirall. Que cada catala o espanyol que digué alguna vegada: -“els preus de la propietat mai no cauran”-, es mirin ara al mirall, i abans de ser massa lleugers i simplistes amb les seves crítiques envers els altres, que es diguin a ells mateixos: “- Gràcies a Déu que no mano jo! “.

Ambrose Evans Pritchard té un article sobre Espanya i Pedro Solbes que acaba de la manera següent:

“Els voltors estan començant a volar en cercles al voltant del desventurat
senyor Solbes. Els crítics estan demanant el seu cap, acusant-lo d’ocultar la
veritable magnitud de la crisi abans de la reelecció dels socialistes el mes de
març. Això em sembla injust. El senyor Solbes va seguir rebutjant les
advertències d’una crisi tan “enormement exagerada” durant molt temps després. I
ara, sembla estar estupefacte pel que ha passat!”.


Penso que Ambrose, per la seva banda, fa una observació molt vàlida. Estic segur que Pedro Solbes està absolutament atònit per les dades econòmiques que està veient diàriament damunt de l’escriptori del seu despatx. Mai, ni en els seus pitjors malsons , s’hagués pogut imaginar el que ara es troba al davant. Crec, i ho podria argumentar i defensar si fes falta, que ningú no podria! En aquest tràngol econòmic, semblo estar representant el paper de la pessimista Cassandra, i tot i que sempre havia imaginat que veuríem alguna classe d’esclafit econòmic , és la magnitud del que està passant el que era veritablement inesperat, i de fet, el que ens inspira temor.

Fins i tot Ben Bernanke – per posar només un exemple de macroeconomista a qui jo realment admiro per la seva tècnica i habilitats teòriques (jo el posaria entre els cinc macroeconomistes més importants) - no hauria vist el que s’estava coent, ja que en la seva xerrada – The euro at five - per celebrar el cinquè aniversari de la introducció de la moneda comuna, ell simplement es limita a dir que l’euro és un gran experiment monetari, sense atrevir-se a comprometre’s amb la idea que l’experiment funcionaria, i sense emetre cap tipus d’advertiment.

Així doncs, el que jo estic dient és que Pedro Solbes és, tan sols, humà; com la resta de nosaltres ell és un simple mortal; un mortal superat pel problema que se li planteja; i jo us pregunto: i a qui no li passaria això?


És hora que la brigada de bombers es posi a treballar: l’únic problema és que no tenim un departament d’incendis, perquè NINGÚ no va veure’n la necessitat, perquè NINGÚ no va veure el que s’apropava, al menys ningú no ho va veure prou clar!

Ara estic dient tot això a través d’aquest blog web per defensar el nom de Solbes i la seva reputació, perquè penso que hi ha un gran perill per la manera que la gent, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a reaccionar davant d’aquest tipus de problema. Crec que la gent aquí té tendència a dipositar massa confiança en el coneixement i les habilitats dels seus líders, i això es converteix en un problema quan aquesta confiança es perd, no perquè aquests líders siguin mala gent, sinó senzillament perquè són, igual que qualsevol altre, éssers humans.


Crec que a Espanya en general hi ha una tendència massa gran a opinar, d’una banda, que els polítics són deshonestos (“són uns lladres!”, “no hi ha ni un pam de net!”), però d’altra banda també creuen que són força llestos i astuts; efectivament, poden ser les dues coses o cap d’elles, això no és assumpte meu, però el que de veritat succeeix és que no són macroeconomistes! I és per això que no estan en una posició òptima per poder apreciar ben bé l’extensió del que està passant. Estan, senzillament, en estat de xoc, això és el que passa.

Però és hora de sortir del xoc, i posar-nos tots els vestits de bombers, o tota la casa s’incendiarà al nostre voltant. Necessitem un pla d’acció, necessitem l’ajut de Brussel·les, i la necessitem ara, i no després que tothom torni de vacances. Si no fem alguna cosa aviat, molts dels qui ara estan gaudint del repòs en alguna platja poden trobar-se sense feina quan tornin a casa.

A continuació, faré referència a alguns dels altres punts que comenta Ambrose Evans Pritchard:

"La causa o l’arrel de la bombolla va ser la política monetària tan extremadament fluixa i mancada de rigor que Espanya va importar després d’incorporar-se a la Unió Econòmica Europea. Els tipus d’interès van disminuir en entrar a l’EMU, i després van caure fins al 2%, fins a finals de 2005, un tipus d’interès molt per sota de la taxa d’inflació vigent a Espanya."


Amb altres paraules, tot el problema és el resultat de defectes i errors estructurals en el disseny de la unió monetària. Aquest és un problema real, i necessita respostes més o menys urgents, i no tòpics sobre els efectes Harrod-Samuelson-Balassa. Aquests tipus d’interès van ser molt laxos per a Espanya, però no per a Alemanya, i aquest ha estat el problema.



En segon lloc, observem la manera en què els bancs espanyols estan convertint-se en el centre d’atenció de tot el món. Aquí tenim un informe recent, que ens arriba de part de Morgan Stanley, i que Ambrose cita àmpliament:

“Un estat de ralentí econòmic força transcendental està ja en marxa. Creiem que el deteriorament a Espanya es troba tan sols en la seva primera fase; la fase més difícil es patirà l’any 2009” – van dir a l’ informe Eva Hernández i Carlos Cáceres: “La probabilitat d’una crisi similar a la de principis dels anys 90 està augmentant. Si l’escenari de l’ERM (Exchange Rate Mechanism) es convertís en una realitat, la preocupació primordial no serien els beneficis dels bancs, sinó el seu capital... Estimem que una taxa de morositat que anés entre el 10 % i el 15 % dels préstecs dels promotors immobiliaris eliminaria per complet els guanys de 2009, i això representaria entre un 20 % i un 30 % de la base de capital actual del Banco Popular, Sabadell i Banesto “.


Els bancs espanyols estan en el punt de mira, i això té pinta de continuar així força temps! Hi ha, a més a més, un altre assumpte de l’informe que val la pena de comentar:

Els bancs, certament, van poder esquivar el desastre sub-prime dels Estats Units, gràcies a les restriccions fetes pel Banc d’Espanya en l’ús de vehicles d’inversió que es queden fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). L’augment de les hipoteques per obtenir uns fons extres per a altres despeses, i els préstecs suplementaris (piggy back loans) són poc comuns. Les hipoteques van ser, majoritàriament, limitades al 80 % del preus de l’habitatge, al menys en teoria.



Això no és ben bé així. Si parlem en un sentit estricte, és cert que Espanya no tenia sub-prime perquè no feia un ús extensiu dels vehicles d’inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). Però en tots els altres sentits, Espanya sí que tenia (i té) sub-prime.



En teoria, no tenir vehicles d'inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs) significa que els bancs s'inclinen per un menor risc en els seus préstecs, ja que s’adonen que si les coses van malament, els llibres de comptabilitat patiran les conseqüències directament. Però si han estat igual de temeraris amb la seva comptabilitat directament exposada, llavors, i com assenyala perfectament Morgan Stanley, "el principal interès no són els beneficis, sinó el capital". I em temo, senyors i senyores, que la cosa ha anat així.



Tal i com argumento en el meu blog "No sub-Prime in Spain, but is Spain itself sub-Prime" , exceptuant el SIVs, gaire bé qualsevol altre fenomen associat amb sub-Prime es troba aquí. Per descomptat que els Piggy backs i l’augment de les hipoteques per financiar el consum eren normals i corrents. Fins i tot si els catalans i espanyols demanaven préstecs no per gastar, sinó per fer el que ells creien que era estalviar, com el fet de modernitzar i reformar les seves llars. I amb raons de 110% de les valoracions de la propietat, normals per als joves (que molt freqüentment no tenien ni els diners estalviats per pagar els honoraris al notari ni els mobles – ja m’enteneu, els mileuristes), no hi havia tanta necessitat per fer piggy-back , però aquests estaven allà per si alguna vegada algú els necessitaven. Bàsicament, els préstecs fàcils i el sobreendeutament es varen convertir en una cosa normal aquí, i ara el procés s’està desplegant, i si ningú fa res per aturar el desastre, aquest s’estimbarà, a un ritme constant, en contra dels llibres de comptabilitat dels bancs.

I tot això em retorna a Pedro Solbes. Com deia abans, no voldria acusar-lo d’intentar, en el passat, enganyar o despistar la població. Personalment el respecto, i respecto tot el que va tractar de fer, de vegades gairebé sol, per tal d’aplicar el Pacte d’Estabilitat i Creixement contra les poderoses forces dels estats francès i alemany quan era comissari d’economia a Brussel·les. El seu successor no li arriba a la sola de les sabates. Però això de què parlo va ser en aquell temps, i ara tenim un altre problema. I declaracions com aquesta (donada per Solbes en una entrevista a El País) són molt més difícils de perdonar i oblidar:

“Si el petroli no ens porta més sorpreses, i si no hi ha altres variables amb un
impacte negatiu, pensem que en els propers trimestres hi haurà un creixement
molt baix o gairebé inexistent, però no estem pensant en una recessió.”

Ho lamento, però això és inexcusable! Està clar que Espanya està al capdavant d’un ràpid retrocés econòmic - mes aviat una depressió que una recessió - i el que importa saber ara és com de llarga i profunda serà aquesta. Així, mentre Pedro Solbes pot defensar-se, amb certa raó, de les omissions que va portar a terme, al·legant que estava, com qualsevol altre mortal, astorat pels esdeveniments, ara no pot utilitzar aquesta raó per excusar-se del que està passant en aquest moment; i jo voldria recordar aquí l’antic adagi de l’Antígona de Sófocles: “ No es pot qualificar un home de feliç fins al dia que aquest mor”.

Pedro, no malmetis tota una vida de treball per evitar el conflicte i la confusió a curt termini. Els espanyols tenen el dret a conèixer tota l’extensió del drama que els espera, i tenen el dret a saber-lo ara!

A La Recerca D' Indicadors Fiables Perduts

David Rodriguex de Economing té un problema, com podem agafar la mida de la des-acceleració actual?


Per una banda poden existir factors econòmics addicionals al creixement del PIB que poden indicar una situació de recessió......Per altra banda cal tenir en compte quina mesura de creixement s’utilitza. Generalment s’ha utilitzat com a mesura de creixement les taxes de creixement interanuals, ja que aquestes permeten eliminar efectes estacionals que apareixerien si s’agafessin taxes de creixement intertrimestrals. Una altra alternativa és utilitzar les taxes de creixement intertrimestrals “filtrades” per eliminar efectes estacionals i anualitzar-les (és a dir, multiplicar-les per 4). Aquesta alternativa, que és la que s’utilitza als Estats Units, permet veure amb millor precissió què passa en períodes de fortes oscil·lacions que no pas amb les taxes internauals, que acostumen a emmascarar-les amb allò que s’anomena “efecte base”.


Doncs bé, estic bastant d'accord amb David que l'evolució del PIB trimestral és molt m'es interessant en aquests moments que els números de PIB annual.




Però hi ha més coses. És molt important entendre que el mecanisme d'aquesta crisi pasa pel fet de que els bancs espanyols no tenen liquidesa. És a dir, la taxa d'hipoteques ha anat baixant des de l'estiu passat principalment perque els bancs ja no tenen accés als mercats majoristes de diners intenacionals com abans, per tant no poden fer préstecs en la mateixa quantitat, i això es veu en el gràfic per préstecs a les llars espanyoles que publica mensualment el banc d'Espanya.

Un altre index molt interessant es l'índex de confiança del consumidor - que publica mensualment L'Institut De Credit Oficial a Madrid. Aixó no para de baixar.



i un altre es l'índex de vendes en detall, que publica mensualment l'INE. Un altre cop, la baixada és constant i forta.




Els economistes a PNB Paribas a Paris - que tenen estudis sobre l'economia espanyola molt per sobre del nivell que es troba dintre Espanya - van tenir l'idea de sobreposar el gràfic dels canvis de gasto del consumidor (trimestral, trets de la comptabilitat nacional de l'INE) i l'índex de confiança del consumidor amb un retard de tres mesos. Com es veu per sota, aixó ens dòna una mostra bastant fiable de com evolucionarà el consum en els propers tres mesos.


Un altre indicador es l'atur mensual que publica l'INEM.


I la producció industrial mensual publicat per l'INE.

Les dades que sorten de l'INE normalment ens donen una idea del què acaba de passar. Peró, que més tenim sobre el què esta passant més o menys en el moment que passa? Doncs bé, aquí tenim dos indicadors que s'anomenen "Purchasing Managers Indexes (PMI) i aquests estan basats en enquestes, i són publicats mensualment. Sorprenenment, són bastant fiables com a indicadors, i una puntuació per sobre de 50, indica expansió, mentre que una per sota indica contracció.

Hi ha una puntuació per a l'industria de fabricació:

I una altre pels serveis:


Com veiem, en juliol tots dos indicadors continuaven en marcar contracció a taxes gairebé record per tota Europa. Ara per ara, aixó no sembla massa sorprenent, peró fora interessant seguir aquests indicadors amb el pas dels mesos.





dijous, 7 d’agost de 2008

Pernil i Els Meus Futurs Entrepans






No sé què li passa a l’espècie humana, que no pot estar-se tranquil·la ni per vacances... Ara els russos! Què han de fer, a Geòrgia? Per què busquen brega? M’és bastant o del tot incomprensible les seves ànsies de poder i prepotència. També segueixo bastant preocupada per la crisi econòmica a Espanya, tot i que la meva feina, ara per ara, no està en perill. Però sento parlar d’ella com d’un fantasma que d’un moment a un altre farà acte de presència en la meva vida

I enmig de totes aquestes adversitats, tan greus, hi ha una cosa banal que també em preocupa vivament: el pernil de jabugo! No és broma, no. Ara es diu que els xinesos estan interessats pel nostre pernil, i vés per on, sóc una dona de paladar fi i el pernil no m’agrada si no és ibèric i, si pot ser, de jabugo i pota negra. I ara, el país que celebra els jocs olímpics, dóna el seu Sí a la compra del millor pernil... !

Si abans d’aquest interès sobtat, ja es deia que en el mercat hi havia força engany en això del pernil (perquè no és possible criar, per a tanta gent com en demana, tants porcs de jabugo, corrent feliçment i lliures per les deveses i menjant grans quantitats d’aglans), què passarà a partir d’ara? Està clar que, si els xinesos paguen bé, els que vivim al país quedarem relegats a un segon lloc, perquè ... la pela mana! Ens quedarem amb una minsa quantitat de pernil de jabugo, aleshores? No em vull imaginar els meus futurs entrepans!

I jo em pregunto: per què els ha d’agradar ara el pernil, si s’han passat la vida sense ell? No en tenen prou amb el seu bon arròs a l’estil cantonès, l’ànec lacat, les tallarines amb pollastre shanghai i els simpàtics litxis? També han de menjar-se el nostre pernil? Seria una catàstrofe si els 1.300 milions de xinesos li agafen el gust al bon pernil!

Però sempre hi ha esperança, no tot és tan dolent com sembla...! M’estic referint al pa: és veritat que, a gairebé tot el món, el pa ha deixat de ser un producte elaborat amb farina pura, i de coure’s lentament en forns autèntics de llenya, i que no val res, ni tan sols en pobles petits, que s’han afegit al carro de la comoditat! Però el pa gallec encara és una cosa digna de menjar! Te’l trobes de moltes classes i variacions, però gairebé totes són boníssimes; és un pa tan bo, que sempre que tinc ocasió de tastar-lo, penso que no cal menjar-lo amb res més. Però... qui es pot negar a un tros de pa gallec amb un bon tall de pernil ibèric de jabugo, banyadet amb el seu greixum natural? Però serà millor que m’afanyi, abans que els xinesos no se l’emportin, per a ells solets, terra enllà...

dimecres, 6 d’agost de 2008

Sense Precedents

La rapidesa de l’alentiment de l'economia espanyola és un fenomen sense precedents a l’economia desenvolupada de la història recent. També l'endeutament nacional, tant a nivell corporatiu i particular com a nivell global de país (el dèficit extern - compte corrent a menys 10 % del PIB) és més propi d’un país en vies de desenvolupament, on la cosa s'ha escapat de les mans, que d'un país de l’OECD'. Hi ha un gran perill que tot això esdevingui una correcció desordenada (disorderly), i cal actuar amb antelació per evitar que això sigui així; cal actuar ara!
Edward Hugh



"L'economia espanyola està desaccelerant-se ràpidament, la correcció en el sector de la construcció està encara en marxa, i les previsions a curt termini són bastant negres".
Bank de inversions Morgan Stanley, en un informe de la setmana passada.


"Nosaltres creiem que el deteriorament a Espanya està només començant. La part més dolorosa tindrà lloc l'any 2009".



Espanya és especialment vulnerable al "credit crunch", a causa de la seva dependència en finançament extern, i la dificultat que això representa per als bancs en l'ambient actual per recaptar fons per fer hipoteques. El mes passat, Martinsa-Fadesa es va convertir en el primer promotor immobiliari per buscar protecció dels seus creditors fent suspensió de pagaments. Però no serà l'últim. Això és només el principi. La telonera.



El col•lapse del sector immobiliari ha afegit llenya al foc en forma d’una pujada forta de l'atur, el qual, juntament amb la pujada de preus, ha fet molt de mal a la confiança del consumidor i a la venda en detall. El promotor Metrovacesa, que és un dels més grans d’ Espanya, acaba de fer públic que les seves vendes han baixat de 8 (cada dia de l'any passat) a 1 (per dia, ara).


La confiança del consumidor espanyol va caure a un nou nivell minim de 46,3 en el mes de juliol, segons les dades del Instituto Oficial de Credit. Un indicator de menys de 100 vold dir que els que son pessimistes son mes numerosos que els optimistes. Es el nivell mes baix que s'ha puntuat desde que el index va commencar l'any 2004.




La venda de cotxes nous s’ha desplomat el juliol, i ha baixat un 27,5% en comparació amb el juliol de 2007, el tercer mes que pateix una baixada de més d’un 20%, segons l'entitat cotxera ANFAC.




La venda en detall va baixar un 7,9% el juliol (dades corregides per efectes del calendari), una baixada sense cap dubte impressionant.

La caiguda de vendes està pressionant moltes multinacionals que havien vist els seus beneficis engrandits fins fa ben poc per les vendes que venien d’una expansió econòmica alimentada pels crèdits.

El mes passat, l'operador de Telèfon mòbil Vodafone va advertir als mercats que els seus resultats es veurien impactats per la força de la desacceleració a Espanya. També els directius del grup britànic Burberry - que ven productes de luxe - van explicar als seus accionistes que Espanya havia esdevingut un mercat "molt complicat", mentre que Coca-Coca ha fet públic que les seves vendes han baixat forçosament.

El nombre de persones en atur a Espanya va pujar un 1,5 % el mes de juliol respecte el mes de juny, i va assolir el nivell més alt en dos anys amb 2,43 milions d’aturats, amb gairebé dos de cada tres dels nouvinguts provinents de la construcció.




UGT ha informat que quasi 12.000 immigrants iniciaran el camí cap a França aquest any, per buscar feina temporal en la recollida del raïm, una pujada d’un 10% en comparació amb l'any passat.

Les previsions del govern sobre la trajectòria de l’atur semblen massa optimistes, i molt més realistes són les que vénen del BBVA, que preveu una taxa d’atur per sobre del 14% l'any que ve.

La meva ciutat



No una renda, sinó dues! Els qui escolteu les meves queixes deveu saber que per culpa de vendre’ns un pis familiar (per poder comprar-ne un altre), aquest any he hagut de pagar 13000 euros, la qual cosa em va fer més pena que gràcia. Doncs bé, els d’Hisenda deuen tenir-me mania, perquè ara resulta que m’han cobrat, a més a més, un altre import, corresponent a una altra declaració de la renda! Per aquest motiu, ahir vaig anar a fer la reclamació, i els vaig dir que triïn ells la que prefereixin, però que només me’n cobrin una, si els plau!



En acabat, vaig decidir fer una passejada per la ciutat, talment com si fos una turista, mirant-m’ho tot amb ulls encuriosits i intentant oblidar que és la meva ciutat i que la conec com el palmell de la mà. Vaig passejar per carrers amples i elegants, per carrers estrets i amb l’encant que els afegeix la història, i per carrers bruts i deixats, amb pudor a pipís i a escombraries, enfortida per la calor de l’estiu.



Vaig veure indigents de tots els països i races, i en especial em va cridar l’atenció un home que estava totalment quiet, estirat al terra, i vaig suposar que estaria alcoholitzat, si bé també vaig arribar a témer que estigués mort... No sé si hi ha centres o granges especials, allunyades del soroll mundanal, on aquestes persones que ho han perdut tot, fins i tot la dignitat, puguin aprendre una altra manera de viure; penso jo que, potser amb molta paciència, afecte i el contacte amb la natura, algunes d’elles trobin, al final del túnel, la llum que se’ls va apagar en algun moment...



En el meu tour turístic, també vaig observar que alguns obrers treballaven en la construcció d’edificis, d’habitacles que difícilment seran habitats a curt termini, perquè no crec que ningú s’embranqui ara, tal i com estan les coses de lletges, amb una hipoteca per la compra d’un pis...

I caminant-caminant, vaig arribar a casa, tota suada i fastiguejada d’aquesta calor humida que m’estova les idees i em treu les ganes de tot; vaig anar de dret a la dutxa, amb la sensació que no sabia què pensar de la meva ciutat... Havia vist coses boniques, i coses lletges i també tristes. Però potser el que havia passat és que no havia triat bé el dia...

dimarts, 5 d’agost de 2008

Un Nou Indicador Per L'Economia Espanyola



















Segons How Di Bohdi:


Al tornar a terra, en el nostre cotxe, vàrem veure un altre vaixell capgirat a la llacuna. Una canoa tota vermella i de fusta, amb una proa llarga, com una joguina de nen."- Aquest vaixell ve de Casamance, ple d’immigrants sense papers, i de camí cap a Espanya" - va dir el conductor del nostre vaixell en el moment en què passàvem de llarg : "- Tenien problemes amb el vaixell i van parar aquí. La policia va pujar-hi i van detenir 25 persones. Els altres van fugir corrents".


El preu per anar a Espanya ha baixat notablement en els últims mesos. Abans solia pujar fins a gairebé mil lliures (£1000), però el 2006 va baixar fins a quatre-cents cinquanta (£450). Ara per ara es pot viatjar per solament tres-cents cinquanta. Això ha de ser l'única cosa al Senegal que ha baixat de preu. Una barra de pa ha pujat un terç, des de l’última vegada que en vaig comprar una.

Així que, a base d’un increment de l'oferta i després una baixada de demanda, el preu del viatge va baixant malgrat l’apujada dels carburants.El telèfon mòbil serveix per a moltes coses, incloent el fet de mantenir els senegalesos informats de l'abast d’alguns fets que els catalans i els espanyols encara ignoren.


Estic agraït al meu amic Charles Butler de Ibex Salad pel vincle original.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Al Mal Temps Bona Cara

Ja està, he decidit no enrabiar-me més! Al mal temps bona cara! Quan les coses van maldades, no hi ha res més intel·ligent que fer un esforç i, contra el costum general, mirar la part positiva del que ens envolta: tenim salut? feina? amics? parella fixa o amant ocasional? estem de vacances? cobrem un sou que ens permet anar tirant? tenim un sostre sota el qual aixoplugar-nos? Només que tinguem tres o quatre d’aquests punts que he citat, ja podem donar-nos per ben satisfets! Jo he fet revisió de la meva situació i em sento optimista! Si hi ha crisi mundial i en especial al nostre país, ja ens en sortirem, no?

Per tot això, avui he començat un ritual estrany, ho reconec: he escrit un petit text de Bon dia, donant ànims als meus veïns, intentant fer-los veure com n’és de bonica, la vida! I, de bon matí, l’he penjat a dins l’ascensor, amb una mica de cel·lo, i he decidit escriure’n un cada dia (potser diran: Bon dia, veí! Deures per avui: Somrigui, si’s plau! , S’ha adonat del dia tan bonic que fa? , o bé Ànim: avui és un bon dia per deixar de fumar! ).
En alguns dels viatges cap amunt i cap avall del meu edifici, al llarg del dia, he coincidit amb bastants veïns, que es llegien el meu article amb actituds diferents: la dona del 3r ha somrigut i ha dit: ”Ja té raó, ja!”; un altre, crec que el del 5è., rondinava que l’autor del text era un boig somiatruites, o bé de família rica, que no sabia què era estar a l’atur i haver de pujar tres fills adolescents! (Jo, evidentment, he fet mutis, i per un moment m’ha assaltat el dubte de si realment jo seria una ingènua somiatruites...). I un altre, del tot inexpressiu, l’ha llegit amb posat seriós, i ha sortit de l’ascensor sense dir ni ase ni bèstia! Si és que en aquest món hi ha per a tots els gustos!

Però jo he seguit engrescada, i voldria contagiar el meu optimisme a tothom. Que l’atur està pujant? que haurem d’estalviar una mica més que fins ara? que potser no viatjarem a l’estiu, ni podrem canviar de cotxe? Bé, no serà ni la primera ni l’última crisi que patim! A més, com sento dir des que era una nena, no hi ha mal que 100 anys duri!

Bé, el dia finalitza i m’he de posar a escriure un altre text anònim per demà, per desitjar als meus veïns que tinguin un bon dia i enviar-los una mica d’energia positiva. Si no ho aconsegueixo confio que, com a mínim, els hauré distret durant l’estona que dura el viatge en ascensor...!

divendres, 25 de juliol de 2008

Avui he tingut un somni...

Avui he tingut un somni. Mai m’he pres un daiquiri estirada còmodament en una tumbona, però mira per on, en el meu somni ho estava fent! La tumbona estava davall una palmera i damunt l’ arena blanca, a dos metres escassos de la mar, una mar feta d’aigua cristal·lina amb reflexos verds i blaus. La remor de les onades, anant i venint, començava a produir-me un estat de somnolència molt agradable, i en aquell moment vaig tenir el pensament, molt fugaç, que si algú s’atrevia a dir-me qualsevol beneiteria en aquell moment, traient-me d’aquell estat de glòria, sense cap mena de dubte el despatxaria amb un moc! Després de tot un any de treballar amb un horari que no em deixa temps lliure per a res més, i cobrant un sou que fa anys pateix de congelació, bé em mereixo ara unes bones vacances, d’aquestes que anuncien a les agències de viatges!

Però, com ja he dit al principi, tot ha estat un somni! El despertador ha sonat puntual, com acostuma a fer, a dos quarts de vuit. I en lloc de palmera hi havia un penjador de roba, i en lloc de mar hi havia un terra de rajoles vermelles i no gaire cristal·lines...

No sé si els somnis tenen alguna importància, alguna repercussió en la nostra vida real però, de moment, tinc el convenciment que aquest estiu no viatjaré ni a Les Illes Cook ni a l’arxipèlag de les Filipines, ni a Hawai...
Amb sort, si el temps ho permet, m’arribaré a la Barceloneta, al Masnou a tot estirar, amb el tren de la RENFE; i allà, en algun xiringuito, em prendré una cerveseta ben fresca, a la meva salut.

dilluns, 21 de juliol de 2008

L'Endeutament







diumenge, 20 de juliol de 2008

dissabte, 19 de juliol de 2008

Amb Uns Ulls Com A Taronges

Torno a sentir-me molt enrabiada! Ja sé que no es pot viure així, amb tanta ràbia dins del cos, però hi ha moltes situacions que me la provoquen. Com que no hi ha cap pastilla ni xarop que em solucioni aquest problema, intento desfogar-me tant com puc escrivint o parlant, a veure si la ràbia es dilueix, de mica en mica, amb les paraules!

Avui he anat a esmorzar amb la meva millor amiga; feia temps que no ens vèiem, i teníem xerrera per estona. Però aviat la conversa s’ha centrat en un tema que a les dues ens ha posat els pèls de punta: fa pocs anys, a la seva escala, hi va anar a viure una família sud-americana. Com el tracte era cordial i prou correcte, varen encetar una mena d’amistat veïnal: converses a dins l’ascensor o a peu d’escala, un cafè ràpid al bar de la cantonada...

La parella provinent de l’altre continent va començar a treballar i hem de dir, si volem ser honestos, que amb uns horaris molt dolents, que ningú no voldria per a si mateix. Però ells venien decidits a treballar de valent, li van dir a la meva amiga.

Però passats uns quants mesos, ella va començar a agafar baixes per refredats o malalties causades per virus diversos; i també, de tant en tant, li explicava a la meva amiga que estava a l’atur cobrant el subsidi. Bé, suposo que, fins aquí, res a objectar. Però... per les raons que fossin i que la meva amiga ignora, ella va decidir tornar al seu país d’origen. El que ens posa els pèls de punta a totes dues és que de tant en tant torna a Espanya, pagant un bitllet d’avió que no deu ser pas barat, ... a cobrar l’atur! Jo obro uns ulls com a taronges, i li dic a la meva amiga que no ho entenc: si només tenia dret a sis mesos d’atur, i ja fa gairebé un any que va marxar...! Ella m’explica que va demanar una pròrroga per poder cobrar l’atur sis mesos més. El que no entenem és que si ella ha marxat al seu país, com és que segueix cobrant l’atur a Espanya? És això legal? Està enganyant al govern o aquest ja li ho permet? No en tinc ni idea d’economia ni de lleis, però no em sembla gaire lògic ni ètic.

M’enrabio perquè m’imagino que casos com aquests n’hi deu haver a mans plenes, i només sento dir que si Hisenda té tantíssimes despeses, i que si ja veurem, quan arribem a vellets i desvalguts, si podrem cobrar una jubilació digna... L’única vegada que vaig trobar-me sense feina i amb el dret a cobrar l’atur, jo era prou innocent i inexperta com per no fer els tràmits convenients, per la qual cosa... no vaig cobrar ni una pesseta! Si és que no hi ha dret...! De vegades, em donaria de bufetades...!

dimarts, 15 de juliol de 2008

Quina Ràbia Tinc!

Quina ràbia tinc! Sí, tinc una ràbia tan grossa dins meu que no me la puc acabar! Ja porto tres dies amb mal de cap, i segurament la pressió sanguínia també m’haurà pujat! I és que no hi ha dret...! Ara entenc el que sentia dir als grans, quan jo era una nena: - És que són uns lladres! Per tot arreu et treuen els diners! I ara em dec haver fet gran, perquè ara parlo jo també així, sobretot després del que m’ha passat!

Fa poc vaig haver de presentar la declaració de la Renda, i l’esborrany que m’havien enviat deia que havia de pagar 1000 euros! Com que cada any m’han de tornar diners, vaig demanar cita per anar a una delegació d’hisenda i protestar... Va ser aleshores, parlant amb el xicot que m’atenia, que va sortir el fet que l’any passat la meva mare havia venut el seu pis (del qual jo era propietària, per herència, d’una quarta part) per comprar-ne un altre. Em va dir, aquell xicot tan espavilat, que jo havia obtingut uns guanys importants en la venda i, per tant, havia de pagar un tant per cent dels guanys (només de la part que em corresponia, és clar!). Prou que li vaig dir jo que no havia vist ni un euro, d’aquella compravenda! Que va ser vendre un pis per comprar-ne un altre per a ma mare, però res! Aquell noi no entenia les meves raons! I va donar per acabada la nostra conversa després de notificar-me que havia de pagar 13000 euros...! (I jo que havia anat a protestar pels 1000 que volien cobrar-me! Em donaria de bufetades...).

Aquella mateixa nit, quan ja fosquejava, vaig sortir mig d’amagatotis a enganxar cartells pels carrers del meu barri, oferint-me com a cangur, per donar classes de repàs, etc. però no he rebut ni una trista trucada! Ei! On és la gent? Ningú no necessita un repàs de català o de mates, algú per tenir cura dels infants?
I és que no hi ha dret, no senyor! I ara aquí estic, amb les vacances esgarriades i una mala llet...

dissabte, 5 de juliol de 2008

L'Atur Del Mes De Juny



Ullada Gràfica Sobre Espanya













S'Estableix Una Nova Sucursal El Putxet

Hola,

I bona nit a tothom.

Escric com un oient habitual als poemes de Joan Ollé, i com un resident britànic de Catalunya de molts anys.

A més a més d'escoltar la ràdio sóc economista, i en concret macroeconomista. Més o menys estic seguint el dia dia de la crisi espanyola, i estic publicant coses que atrauen un cert interès. La
setmana passada vaig publicar aquest estudi al web d'economia RGE Global Monitor.


No sòc un lector habitual de l'ABC però es veu que a algú de Madrid li va agradar això.

Suposo que es pot imaginar el perquè.

També tinc un weblog sobre l'economia espanyola.



En la barra dreta em descric així:

"Edward 'the bonobo' is a Catalan economist of British extraction based in Barcelona."

Perquè després de 18 anys aquí em sento català, i encara que faig bastants errors ortogràfics en el moment d'escruire, l'idioma parlo bastant bé.

Llavors, si a algú del Cafè li interessa parlar amb mi d'aquest tema (o d'altres, potser), llavors aquí estic.

I, si no, llavors saluts des del Putxet, i sempre endavant.

Edward Hugh


El síndrome de Artemio Cruz

Lorenzo Bernaldo de Quirós
ABC Domingo, 29 de junio de 2008

La novela de Carlos Fuentes, «La muerte de Artemio Cruz» comienza con un anciano Artemio tendido en la cama, sacudido por espasmos, al borde de la muerte y con pavor a abrir los ojos porque no sabe lo que verá si lo hace. Algo parecido sucede con el Informe Económico del Presidente del Gobierno. Se empeña en mirar hacia otro lado, en apartar su vista de la desagradable realidad de la crisis. Por eso, el Sr. Zapatero se empeña en diagnosticar una gripe a un enfermo de cáncer y en administrar aspirinas a quien necesita quimioterapia. Ninguna de las iniciativas planteadas por el Líder Máximo sirve para amortiguar los efectos de la desaceleración ni mucho menos para volver a tasas de crecimiento elevadas. Por ceguera, ignorancia o falta de voluntad política el gabinete socialista renuncia a afrontar la situación.


Su comportamiento recuerda al de los gobiernos del tardofranquismo, empeñados en no aceptar que el ciclo expansivo de las décadas anteriores había saltado en pedazos. No tomaron medida alguna para combatir el shock petrolífero de 1973 y la crisis duró diez años, hasta que Miguel Boyer puso en marcha su plan de estabilización en 1983.


La banca ha anunciado que la morosidad se duplicará en nueve meses. Aunque este hecho no tiene por qué plantear problemas de solvencia al conjunto del sistema, sí acentuará la restricción del crédito en la economía española si se tienen en cuenta dos factores adicionales: la potencial crisis de liquidez provocada por la necesidad y dificultad de refinanciar las cédulas hipotecarias; y el inevitable incremento de las provisiones que deberán realizar cajas y bancos para protegerse frente a las bancarrotas que se producirán en el sector de la construcción y frente a los impagos de hipotecas y créditos al consumo provocados por el aumento del paro.


Con un millón de viviendas sin vender, las entidades financieras se van a convertir en los propietarios de esos activos y esa va a ser una vía explosiva de aumento de la morosidad. AFI estima que las instituciones de crédito deberán refinanciar alrededor de 40.000 millones de euros en cédulas y otras deudas en la segunda mitad de 2008 y unos 80.000 millones más en 2009. Si bien la solidad del sistema financiero es considerable, será complicado que escape a un escenario de restricción de liquidez que dure más de un año. Ningún desplome inmobiliario conocido ha terminado sin una crisis bancaria y sin una recesión.

Como señaló Edward Hugh en su análisis para el RGE Monitor, el problema para bancos y cajas es encontrar una fuente de financiación estable en el largo plazo para su negocio hipotecario en un contexto en el que los mercados monetarios se les han cerrado. Como nadie tiene idea de cuánto pueden caer los precios inmobiliarios, los incentivos para suministrar recursos a las instituciones financieras son mínimos. Por eso los títulos ligados a las hipotecas, emitidos por las cajas, no son adquiridos por los inversores internacionales a pesar de los elevados tipos de interés ofertados. De ahí los intentos de colocarlos en la red, lo que además de ser una estrategia cortoplacista y de impacto limitado acentúa todavía más la contracción crediticia interna. El famoso «credit crunch» quizá se modere en otros países, extremo dudoso, pero se acentuará en España a lo largo de los próximos trimestres.


Esa situación estructural se agravará cuando el BCE de Jean-Claude Trichet suba los tipos de interés en julio o en septiembre. Así lo descuenta el mercado. El Euribor ha escalado hasta el 5,36 por 100. El crédito será cada vez más escaso y caro. Este hecho impulsará caídas adicionales de los precios de la vivienda, así como del consumo y de la inversión privada que acentuarán las fuerzas recesivas en curso. Si además se suma a ese cuadro clínico las presiones recesivas e inflacionarias de un petróleo muy caro, el panorama es estremecedor. El resultado inevitable es un fuerte incremento del paro, de las quiebras y de las suspensiones de pagos en una espiral recesiva que se autoalimenta sin remisión. Ahora bien, siempre está para calmar los nervios y transmitir confianza la calma tranquila del presidente del Gobierno.


I ara, la meva versió original en àngles.


The Mexican writer Carlos Fuentes once wrote a novel entitled "The Death of Artemio Cruz". The novel begins with an elderly Artemio who suddenly finds himself awake and lying on his deathbed, gripped by repeated spasms of excruciating pain, and terrified even to open his eyes for fear of what it is he might get to see if he does. After years of debauchery and loose living (shade's of Oscar Wilde's Dorian Gray here) the thing which seems to frighten him the most is the possibility he might get to take a look at himself in a mirror.Of course, there are comparisons and comparisons here. Spain's economy is far from moribund, nor is it in its death throes. But Spaniards are suffering, and the process of adjustment is painful, and the attitude of the country's leader - José Luis Rodriguez Zapatero - does somewhat resemble the case of Artemio Cruz in that he appears, at least from the outside, to be totally obsessed with looking at anything that isn't an actual reflection of the actual state of the Spanish economy.And of course it's easy to criticise here, since the problems Zapatero is reluctant to look too closely at are serious ones, and worse still, it isn't at all clear that anyone really knows what to do about them at this point.

So what is the problem?

Well to get straight to the point, in good old basic Econ 101 direct fashion, at this moment in time everything about the Spanish economy is either going dramatically up, or coming dramatically down.

Continued here.