dissabte, 19 de juliol de 2008

Amb Uns Ulls Com A Taronges

Torno a sentir-me molt enrabiada! Ja sé que no es pot viure així, amb tanta ràbia dins del cos, però hi ha moltes situacions que me la provoquen. Com que no hi ha cap pastilla ni xarop que em solucioni aquest problema, intento desfogar-me tant com puc escrivint o parlant, a veure si la ràbia es dilueix, de mica en mica, amb les paraules!

Avui he anat a esmorzar amb la meva millor amiga; feia temps que no ens vèiem, i teníem xerrera per estona. Però aviat la conversa s’ha centrat en un tema que a les dues ens ha posat els pèls de punta: fa pocs anys, a la seva escala, hi va anar a viure una família sud-americana. Com el tracte era cordial i prou correcte, varen encetar una mena d’amistat veïnal: converses a dins l’ascensor o a peu d’escala, un cafè ràpid al bar de la cantonada...

La parella provinent de l’altre continent va començar a treballar i hem de dir, si volem ser honestos, que amb uns horaris molt dolents, que ningú no voldria per a si mateix. Però ells venien decidits a treballar de valent, li van dir a la meva amiga.

Però passats uns quants mesos, ella va començar a agafar baixes per refredats o malalties causades per virus diversos; i també, de tant en tant, li explicava a la meva amiga que estava a l’atur cobrant el subsidi. Bé, suposo que, fins aquí, res a objectar. Però... per les raons que fossin i que la meva amiga ignora, ella va decidir tornar al seu país d’origen. El que ens posa els pèls de punta a totes dues és que de tant en tant torna a Espanya, pagant un bitllet d’avió que no deu ser pas barat, ... a cobrar l’atur! Jo obro uns ulls com a taronges, i li dic a la meva amiga que no ho entenc: si només tenia dret a sis mesos d’atur, i ja fa gairebé un any que va marxar...! Ella m’explica que va demanar una pròrroga per poder cobrar l’atur sis mesos més. El que no entenem és que si ella ha marxat al seu país, com és que segueix cobrant l’atur a Espanya? És això legal? Està enganyant al govern o aquest ja li ho permet? No en tinc ni idea d’economia ni de lleis, però no em sembla gaire lògic ni ètic.

M’enrabio perquè m’imagino que casos com aquests n’hi deu haver a mans plenes, i només sento dir que si Hisenda té tantíssimes despeses, i que si ja veurem, quan arribem a vellets i desvalguts, si podrem cobrar una jubilació digna... L’única vegada que vaig trobar-me sense feina i amb el dret a cobrar l’atur, jo era prou innocent i inexperta com per no fer els tràmits convenients, per la qual cosa... no vaig cobrar ni una pesseta! Si és que no hi ha dret...! De vegades, em donaria de bufetades...!