Quina Ràbia Tinc!

Quina ràbia tinc! Sí, tinc una ràbia tan grossa dins meu que no me la puc acabar! Ja porto tres dies amb mal de cap, i segurament la pressió sanguínia també m’haurà pujat! I és que no hi ha dret...! Ara entenc el que sentia dir als grans, quan jo era una nena: - És que són uns lladres! Per tot arreu et treuen els diners! I ara em dec haver fet gran, perquè ara parlo jo també així, sobretot després del que m’ha passat!

Fa poc vaig haver de presentar la declaració de la Renda, i l’esborrany que m’havien enviat deia que havia de pagar 1000 euros! Com que cada any m’han de tornar diners, vaig demanar cita per anar a una delegació d’hisenda i protestar... Va ser aleshores, parlant amb el xicot que m’atenia, que va sortir el fet que l’any passat la meva mare havia venut el seu pis (del qual jo era propietària, per herència, d’una quarta part) per comprar-ne un altre. Em va dir, aquell xicot tan espavilat, que jo havia obtingut uns guanys importants en la venda i, per tant, havia de pagar un tant per cent dels guanys (només de la part que em corresponia, és clar!). Prou que li vaig dir jo que no havia vist ni un euro, d’aquella compravenda! Que va ser vendre un pis per comprar-ne un altre per a ma mare, però res! Aquell noi no entenia les meves raons! I va donar per acabada la nostra conversa després de notificar-me que havia de pagar 13000 euros...! (I jo que havia anat a protestar pels 1000 que volien cobrar-me! Em donaria de bufetades...).

Aquella mateixa nit, quan ja fosquejava, vaig sortir mig d’amagatotis a enganxar cartells pels carrers del meu barri, oferint-me com a cangur, per donar classes de repàs, etc. però no he rebut ni una trista trucada! Ei! On és la gent? Ningú no necessita un repàs de català o de mates, algú per tenir cura dels infants?
I és que no hi ha dret, no senyor! I ara aquí estic, amb les vacances esgarriades i una mala llet...