La meva ciutat

No una renda, sinó dues! Els qui escolteu les meves queixes deveu saber que per culpa de vendre’ns un pis familiar (per poder comprar-ne un altre), aquest any he hagut de pagar 13000 euros, la qual cosa em va fer més pena que gràcia. Doncs bé, els d’Hisenda deuen tenir-me mania, perquè ara resulta que m’han cobrat, a més a més, un altre import, corresponent a una altra declaració de la renda! Per aquest motiu, ahir vaig anar a fer la reclamació, i els vaig dir que triïn ells la que prefereixin, però que només me’n cobrin una, si els plau!



En acabat, vaig decidir fer una passejada per la ciutat, talment com si fos una turista, mirant-m’ho tot amb ulls encuriosits i intentant oblidar que és la meva ciutat i que la conec com el palmell de la mà. Vaig passejar per carrers amples i elegants, per carrers estrets i amb l’encant que els afegeix la història, i per carrers bruts i deixats, amb pudor a pipís i a escombraries, enfortida per la calor de l’estiu.



Vaig veure indigents de tots els països i races, i en especial em va cridar l’atenció un home que estava totalment quiet, estirat al terra, i vaig suposar que estaria alcoholitzat, si bé també vaig arribar a témer que estigués mort... No sé si hi ha centres o granges especials, allunyades del soroll mundanal, on aquestes persones que ho han perdut tot, fins i tot la dignitat, puguin aprendre una altra manera de viure; penso jo que, potser amb molta paciència, afecte i el contacte amb la natura, algunes d’elles trobin, al final del túnel, la llum que se’ls va apagar en algun moment...



En el meu tour turístic, també vaig observar que alguns obrers treballaven en la construcció d’edificis, d’habitacles que difícilment seran habitats a curt termini, perquè no crec que ningú s’embranqui ara, tal i com estan les coses de lletges, amb una hipoteca per la compra d’un pis...

I caminant-caminant, vaig arribar a casa, tota suada i fastiguejada d’aquesta calor humida que m’estova les idees i em treu les ganes de tot; vaig anar de dret a la dutxa, amb la sensació que no sabia què pensar de la meva ciutat... Havia vist coses boniques, i coses lletges i també tristes. Però potser el que havia passat és que no havia triat bé el dia...