No sé què li passa a l’espècie humana, que no pot estar-se tranquil·la ni per vacances... Ara els russos! Què han de fer, a Geòrgia? Per què busquen brega? M’és bastant o del tot incomprensible les seves ànsies de poder i prepotència. També segueixo bastant preocupada per la crisi econòmica a Espanya, tot i que la meva feina, ara per ara, no està en perill. Però sento parlar d’ella com d’un fantasma que d’un moment a un altre farà acte de presència en la meva vida
I enmig de totes aquestes adversitats, tan greus, hi ha una cosa banal que també em preocupa vivament: el pernil de jabugo! No és broma, no. Ara es diu que els xinesos estan interessats pel nostre pernil, i vés per on, sóc una dona de paladar fi i el pernil no m’agrada si no és ibèric i, si pot ser, de jabugo i pota negra. I ara, el país que celebra els jocs olímpics, dóna el seu Sí a la compra del millor pernil... !
Si abans d’aquest interès sobtat, ja es deia que en el mercat hi havia força engany en això del pernil (perquè no és possible criar, per a tanta gent com en demana, tants porcs de jabugo, corrent feliçment i lliures per les deveses i menjant grans quantitats d’aglans), què passarà a partir d’ara? Està clar que, si els xinesos paguen bé, els que vivim al país quedarem relegats a un segon lloc, perquè ... la pela mana! Ens quedarem amb una minsa quantitat de pernil de jabugo, aleshores? No em vull imaginar els meus futurs entrepans!
I jo em pregunto: per què els ha d’agradar ara el pernil, si s’han passat la vida sense ell? No en tenen prou amb el seu bon arròs a l’estil cantonès, l’ànec lacat, les tallarines amb pollastre shanghai i els simpàtics litxis? També han de menjar-se el nostre pernil? Seria una catàstrofe si els 1.300 milions de xinesos li agafen el gust al bon pernil!
Però sempre hi ha esperança, no tot és tan dolent com sembla...! M’estic referint al pa: és veritat que, a gairebé tot el món, el pa ha deixat de ser un producte elaborat amb farina pura, i de coure’s lentament en forns autèntics de llenya, i que no val res, ni tan sols en pobles petits, que s’han afegit al carro de la comoditat! Però el pa gallec encara és una cosa digna de menjar! Te’l trobes de moltes classes i variacions, però gairebé totes són boníssimes; és un pa tan bo, que sempre que tinc ocasió de tastar-lo, penso que no cal menjar-lo amb res més. Però... qui es pot negar a un tros de pa gallec amb un bon tall de pernil ibèric de jabugo, banyadet amb el seu greixum natural? Però serà millor que m’afanyi, abans que els xinesos no se l’emportin, per a ells solets, terra enllà...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada