Bon Nadal!

Fa dies que no escric i és que aquesta última setmana, entre la feina i els àpats de Nadal, he anat de bòlit! Tant, que no he tingut temps ni per reflexionar…

En aquestes dates, tendeixo a posar-me un xic melancòlica i a pensar: - Ja se’ns escapa un altre any! Aviat encetarem el 2009…! Ai, no sé si m’agrada el número… Sona bé? Serà un bon any?

Les notícies que ens arriben de la situació econòmica no donen gaire peu a l’optimisme! És cert que conec algú que em parla de gent que ja ha estat acomiadada de la feina, però jo encara no he conegut cap acomiadat de forma directa, i abans-d’ahir -el mateix Dia de Nadal- quan vaig baixar un moment al carrer, a mig matí, va sorprendre’m veure una llarga cua de persones (em va recordar la cua de la Mary Poppins) davant de la botiga on venen menjar cuinat; com és que la gent no estalvia alguns diners cuinant personalment? Deu ser que aquestes persones no estan pas tan malament! I els qui sí que hauran fet uns bons calerons, malgrat els temps que corren, seran els de la botiga!

No poso en dubte que la crisi (de què tant es parla i de la qual tan poc sabem en realitat els ciutadans normalets) és real i que per tant existeix, però crec que encara no s’ha fet notar en alguns domicilis, en algunes famílies. De fet, els entesos també diuen que el pitjor està per arribar, i per això hem d’estar a l’aguait!

Penso en el futur immediat, em preocupo, però después de preocupar-me, acabo dient: -Bé, doncs haurem d’estrènyer-nos el cinturó! No passa res! No serà la primera vegada ni l’última!

L’altre dia, una veïna d’uns 80 anys em deia que ella, durant la guerra civil i la postguerra, va passar tanta gana (hi havia nits que s’havia de ficar al llit sense haver sopat, i es llevava de bon mati sense res per esmorzar) que ara no li tenia gens de por, a aquesta crisi!

No sé…! Suposo que serà una bona gaita haver de suprimir viatges durant les vacances, sopars als restaurants, allargar la vida de les sabates, mòbils i ordinadors, patir per la feina, etc. Però també tinc l’esperança que la crisi porti alguna cosa bona a la nostra societat: quan veig que els nens-adolescents-joves tenen tantíssims regals per Reis –que no poden valorar perquè per valorar quelcom s’ha de desitjar molt abans d’aconseguir-ho-, que gasten molts diners sense consciència, i que la màxima aspiració, per a molts d’ells, consisteix a trobar una feina on treballin poc i guanyin molts diners, doncs… aleshores és quan penso que els pot anar bé haver d’ajustar les despeses, de simplificar la vida, i de tornar a canviar l’escala de valors (la qual fa bastants anys ja va sofrir un canvi, que suposà la sobrevaloració dels béns materials).

A mida que passa el temps i jo em faig gran, em recordo més als meus pares, i acabo parlant de manera similar; com ells, valoro sobretot el fet de tenir salut, amics i amors, pau, una feina que agradi mínimament, i temps per llegir, escriure, parlar tranquil•lament… I això és el que desitjo a tothom.

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2009!