Crisi Perpètua

Som-hi, les vacances s’han acabat! La veritat és que aquest any no tinc la sensació d’haver tingut unes grans vacances, perquè el que a mi m’agrada és viatjar i veure món però, com ja vaig dir-vos fa unes setmanes, la meva situació econòmica (després de la sotragada per part de la Renda), no em permetia grans viatges, i per això no he anat més enllà del Masnou, a fer-me alguna remullada!









Però... fa uns dies ens vam trobar amb la Martina, la meva millor amiga, que tot just acabava d’arribar de Cuba (amb cert retard, per cert, per culpa del cicló Gustave, que va endarrerir les sortides d’avions més de 24 hores!). La qüestió és que la Martina va estar-s’hi hores explicant-me com li havia agradat Cuba, i ho feia amb tant de detall que jo ja m’hi veia, allà, passejant per carrers flanquejats per cases velles i descurades, parlant amb tot tipus de persones (blanques algunes, prietos la majoria), que aprofitaven la mínima ocasió per conversar amb els turistes, i menjant llagosta en algun paladar, com s’anomenen les cases particulars que ofereixen menjars com si fossin petits restaurants.

La meva amiga ha fet milers de fotografies dels milers de chevrolets i cadillacs que hi segueixen campant; veritables relíquies, amb la suspensió malmesa (perquè tenen més de 50 anys!), però que evoquen tot l’encant d’una època anterior, la dels americans quan encara eren amics de l’illa; o bé els Lada, herència dels russos.


Cuba, diu la Martina, és un conglomerat d’aspectes, alguns bons i atractius, i d’altres no tant; però mai no et deixa indiferent, això sí que no! Ara bé, si tens necessitat de soledat, no vagis a Cuba, perquè quan surts al carrer o agafes un taxi (legal o il·legal), ja tens algú al teu costat que t’ofereix una simpàtica conversa. La gran majoria t’explica el mateix: que no és fàcil viure així, que volen sortir de Cuba per conèixer altres països, que s’han hagut d’espavilar tantíssim per aprendre de mecànica ja que no tenen diners per pagar les reparacions del taller (això els qui tenen la sort de tenir un cotxe, és clar), i que un treballador que es relacioni amb els turistes (taxistes, venedors d’artesania...) cobra molt més que un metge o un professor, que ha de passar amb uns 20 euros al mes...! Sort encara, penso jo, que cada mes l’estat els ofereix, a un preu molt baix, uns quants productes (arròs, pa, llet per als infants...), però que són del tot insuficients per passar el mes.


En fi, que a mesura que la Martina anava parlant amb el seu entusiasme contagiós, jo me’n feia creus, de la situació que viuen els pobres cubans! I pensava que ells viuen una crisi econòmica perpètua o, com a mínim, molts cubans no han conegut res més, al llarg de tota la seva vida, que estretors i talls de llum; vistes així les coses, qui no es consola és perquè no vol...!