Les Preguntes Sense Resposta En L’Afair Bankia

Els aconteciments que han envoltat a Bankia aquesta setmana ens deixa amb moltes preguntes, i amb poques respostes que realment serviexen. Com es, per exemple, que l’Elena Salgado i Miquel Angel Fernandez Ordoñez van deixar que sortes en la bolsa l’any passat un’entitat que tots que en saben alguna cosa de l’estat del sistema financer ja reconeixien que patia greus problemas, i que la decisió fora una fugida per devant. Sabent que gairebé cap inversor institucional tenia ganes de mullar-se comprant accions (encara que depspres de una campanya masiva de xantage patriotic alguns van cedir), com es que el regulador va deixar enganyar a centenars de millers de petits estalviadors (la majoria clients de l’entitat) fent creure que aixó seria una bona inversión.

Ara, per supposat aquests “inversors” es trobaran el valor real dels seus estalvis seriament reduit a la mesura que l’estat es veu forçada de injectar diners en la forma de mes accións, i d’aquesta manera dilluint el valor de les accions anteriors. Ben pensat, l’estalviador espanyol será greument castigat per la crisi, donat que un 75% del seu patrimoni es troba lligat al valor de la vivenda, un valor que no deixa de baixar, i l’altre part esta depositat en accións lligat amb una bolsa que no deixe de tocar nivells cada vegada mes baix.

Seguint el mateix fil, com es que el Sr de Guindos només fa questió de setmanes es va presentar un decret llei per reformar el sistema financer, i ara ha tingut de presentar un altre? I quant de temps fa falta abans de que ens trobarem amb el proper? Clar que cada vegada els bancs esta millor provisionats, pero anem a pas de tortuga, quan les exigencias de l’economia real demanen que anem a pas de llampec.

Una segunda tanda de preguntes ens ve associat amb el nivel real de perdues que es pot esperar de la exposició del sector financer al mon immobiliari, incluint-hi les hipoteques. La veritat es que cada vegada es posa mes detall sobre la taula, pero encara falta abans de que podem mirar el problema en tota la seva magnitud. Despres del fiasco de l’any passat amb els números de déficit de l’estat espanyol, l’incertidud continua sobre els vertitables números dels banks només fa que l’inversor internacional es posa cada vegada mes desconfiat, i ara per ara es recelos de qualsevol numero que sorti d’Espanya. Aixó, senyors, es jugar amb foc en un país que te un pes molt important de deute extern per financiar. Falta aquí claretat i serietat. Per aixó sembla que la Unió Europea esta pressionant amb força per a que Espanya accepti la possibilitat de que un grup de experts externs fan una valoració independent dels balanços dels bancs. L’opinio del Banc de Espanya ja no serveix, ni aixó del ministeri d’economia tampoc. Si no volem que l’Estat Espanyol arrastri tota la zona Euro al abisme necessitem que el sistema financer sigui adequadament provisionat per fer front als anys durs que tenim per devant, encara que necessitem apellar a Europa per conseguir aquests diners. En aquestes circumstancies, no es d’estranyar que molta gent sigui enrabiada, dient que hem de deixar caure els bancs. Jo els entenc, pero disconnec un país modern que no te bancs (incluint-hi Islandia), perque sense bancs no hi ha credit, i sense credit no hi ha feina. Potser a alguns aixó sembla injust, pero es aixi.

Ara bé, tot té un preu. Si l’estat ajuda els bancs, aixó no ha de ser en canvi de res. Com veiem en el cas de Bankia, a la mesura que les entitats estiguin nacionalitzats, els principals perdedors son els accionistas. Llavors, em pregunto si aixó no podría forma part de la resposta a una altre de les preguntes – potser la mes gran - que ens quedem amb necessitat de contestar desde que ens hem enterrat del fiasco de Bankia. I aquesta pregunta es perque hem trigat 5 anys en reconneixer una realitat que per alguns ja era evident en 2007?

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 12 de maig de 2013 en el suplement l'Economic.