dilluns, 11 de novembre de 2013

Les coses que no passen mai

"Els preus dels pisos a Espanya no baixaran mai". Suposo que hi ha persones que encara recorden quan circulava aquesta llegenda urbana. Tant de bo sigui així, perquè ara circula una altra cita semblant: a Espanya poden caure els salaris, però mai els preus.

Tanmateix, l´IPC negatiu de l´octubre ha disparat els temors. Per entrar en una dinàmica deflacionista calen tres precondicions: una baixada cojuntural de preus, una deficiència estructural de la demanda i un canvi d´expectatives sobre la inflació futura. L´economia espanyola ja compleix les dues primeres, ara només falta la tercera. El Govern espanyol estima que hi ha una bretxa cíclica -el diferencial entre el producte actual i el potencial- d´un 8.5% el 2013, xifra que sembla que només baixarà gradualment els propers anys. Aquesta deficiència en demanda és el factor que posa pressió constant sobre els preus. Amb els salaris mitjans baixant, la capacitat de compra dels jubilats caient i el Govern central amb un programa de contenció de despeses, és clar que el que tenim no és un fenòmen cojuntural sinó un problema estructural important.

No obstant això, la situació que preocupa més en aquets moments és la d´Itàlia, país el Govern del qual té al voltant de dos bilions de deute. El problema de la deflació és que infla el deute i el posa en una dinàmica insostenible.

És evident que els països de la perifèria europea necessiten un ajust de preus, però les conseqüències d´aquest ajust ens porten al cor del problema de l´euro; sense un mecanisme conjunt per gestionar el deute, la situació de certs països pot fàcilment tornar-se crítica, cosa que porta a la meva ment una altre frase popular: ara per naps ara per cols, sempre surt perdent el mateix.

Llàstima que abans de crear la moneda comuna els pares de l´euro pensessin que era un altre problema que no arribaria mai.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de novembre de 2013 en el suplement Dinero