dissabte, 1 de novembre de 2014

Les proves d’estrès bancàries: ni massa ni massa poc

Les darreres proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és un sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària. Fer aquestes proves era tot un repte, no solament per la seva dimensió tècnica, sinó també per aconseguir la credibilitat imprescindible perquè el procés d’unificació funcionés. Encara que fos una experiència nova pel Banc Central, de fet, era la tercera prova d’aquest tipus a la que s’havien sotmès tots els bancs europeus des del principi de la crisi i els esforços anteriors no havien estat precisament un èxit. Per citar només un exemple, en les proves de 2011 dos bancs irlandesos varen aprovar tot just uns mesos abans de necessitar un rescat urgent per part del govern.

Aquesta vegada cercar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer però no tan estrictes per fer malbé la confiança; en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital, per això, el Banc Central manté un tipus d’interès a prop de zero i contempla iniciar un programa de compra d’actius de forma massiva . Si tot hagués sigut perfecte, ara no mancaria res d’això.

El sistema financer europeu s’està encara sanejant després del colp dur que ha representat la crisi. La tasca del Banc Central en aquest procés és la d’acompanyar les entitats bancaries i no fer-les caure. A més a més, el BCE acaba de realitzar una tasca molt important d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no segueixen refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa vol dir potser perdre llocs de treball quan en molts països aquests encara son precaris. Seguir finançant-los, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espirito Santo, pot significar el risc que eventualment sigui el banc qui necessiti el rescat.

El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots ells estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho siguin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític – ¿que passaria avui per exemple, si les tensions amb la Rússia d’en Putin augmentessin significativament?...

Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que puguin cobrir-ho tot. A més a més, les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.

Fa tres o quatre anys quan el Banc Central Europeu va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats; la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs i aquests necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles, i volen millorar la seva carpeta creditícia.

El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament i encara que el Senyor Draghi subministri més liquiditat, és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.

Estigmatitzar Italià representaria un problema per tothom.

Potser el fet més destacable de les proves d’estrès del darrer exercici ha sigut veure com els bancs espanyols i els italians es troben en extrems oposats. Mentre les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel•lent, sense ni un sol banc suspenent la prova. Aquest resultat no és l’adequat doncs, és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col•lapse, tenen les seves mancances i han de cicatritzar les ferides dels darrers anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera i aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants en la borsa de Milà mentre la prima de risc del país ha pujat.

La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre Espanya va rebre un rescat bancari de 41 mil milions de euros per recapitalitzar el seu sistema, Italià ‒amb un deute del govern de gairebé 130% del PIB‒ no va admetre ser rescatada i per tant no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent com el Sareb espanyol. Córrer el risc que Italià es converteixi en una nova versió de Grècia i això ara, no interessa a ningú.

En tot aquest tràngol deixem la darrera paraula a Andrea Enrea, President de l’Autoritat Bancaria Europea, el qual va dir la setmana passada que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal•libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no fa falta fer-hi res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, inclús pels bancs que han aprovat.”

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 1 de novembre de 2014.