dilluns, 13 de juliol de 2009

Avui tiro la casa per la finestra!



Ahir estava treballant a casa, amb l’ordinador. De tant en tant, per distreure’m una mica, obria algun correu de Face book que tot just ara el meu amic m’acaba de crear, i penso que segurament dec ser l’única persona al món que no sap encara gaire bé com funciona.

De sobte, la meva mare (que a més de mare també és la meva veïna) irromp a casa meva, tota contenta, explicant-me que acaba de veure un programa a la tele, en què parlaven del restaurant Casa Leopoldo, a prop de la Rambla del Raval. Li havia agradat molt perquè havien entrevistat la mestressa, la Nena (de fet, va ser el seu avi qui va endegar el negoci), i també hi era l’autor de la novel•la La Nena del Leopoldo, on parla d’ella i de la família. En definitiva, una combinació perfecta: bona cuina catalana, en un barri que està de moda, en un local amb regust antic, i amb l’afegit de comptar amb una novel•la relacionada, de lectura fresca i amena!

Com sóc una bona filla, i m’agrada donar gust a ma mare (que tot sigui dit, és una gran mare), li proposo d’anar a dinar i tot seguit truco al restaurant, per reservar una tauleta per a les dues. Quan li ho comento al meu amic, aquest em diu, mirant-me amb ulls maliciosos: - Tu ja saps que és molt car, aquest restaurant?

Jo no me’l crec. A la tele han dit que és un local tipus taverna, situat en un carreró de mala mort... El meu amic sap que estic malament de diners i em vol espantar!

Avui era el gran dia! Hem entrat a Casa Leopoldo, més gran del que m’havia imaginat, i amb les parets cobertes de rajoles de colors vius i de fotografies amb famosos; de seguida ens ha atès la Nena, molt amable, i ens ha adreçat a la nostra taula, molt ben situada, en un raconet a prop de l’entrada.

Quan ens han dut la carta, el meu estat d’ànim ha canviat cap a pitjor! El meu amic m’havia dit la veritat! Els plats no estaven a preus de crisi ni de lluny, però... què hem de fer? Un dia és un dia! I un cop l’any, no fa mal! Tot i que no m’agrada estirar més el braç que la màniga, avui farem un cop de cap!

Hem dinat a gust, la meva mare ha estat més encertada que jo, tot cal dir-ho, en triar el peix, que estava fresquíííssim, segons ella.



Jo preferia no pensar en el moment de pagar el compte, però sense poder-ho evitar, he començat a imaginar mil tonteries: què passaria si la meva mare i jo, aprofitant un moment de descuit dels cambrers i de la Nena, ens escapéssim sense pagar? Ho he descartat de seguida, perquè la meva mare últimament pateix dels malucs i no pot córrer gaire, i aquell cambrer tan prim i llargarut ens enganxaria amb dues gambades! Una altra opció seria demanar, amb veu baixeta i humil, on era la cuina i el sabó de rentar plats... però quan li ho he comentat a ma mare, m’ha dit que m’ho tragués del cap ràpidament, que ella no anava a Casa Leopoldo per fregar plats!

Bé, el final no ha estat tan dramàtic com jo temia. El compte ha estat força elevat, però hem pogut pagar amb dignitat i, a més, he comprat la novel•la, que la Nena ens ha dedicat i signat afectuosament.

Ah! I ens ha convidat als cafès, no sé si per pura amabilitat, o perquè se’ns ha notat el llautó i li hem fet una mica de peneta...