Allò que hauríem de saber sobre el cas NAMA

Document escrit per Silvia Escrihuela

The Nama Project (Irish Times 17-09-2009)

Race on for Irish banks to offer NAMA clarity - (Reuters 16-09-2009)

Ireland's "Bad Bank" To Give 30% Loan Discounts (Wall Street Journal 16-09-2009)

Ireland to Pay 54 Bln Euros For "Bad Bank" (New York Time (16-09-2009)

Ireland bet to avoid meltdown works, for now (Market Watch 16-09-2009)

Tenim tendència a pensar que aquells problemes que succeeixen lluny de nosaltres no ens afecten. Ens preocupem d’allò que tenim més a prop. Actuem en la nostra realitat més immediata i en els àmbits més propers: el nostre treball, la ciutat on vivim, la societat que ens envolta …

Ens costa, a vegades, assimilar que el món està actualment molt globalitzat, i que segurament allò que avui té una forta repercussió a milers de quilòmetres de distancia, acabarà revertint, d’una o altra manera, demà a casa nostra.

Així doncs, els que dediquem la major part dels nostres esforços a millorar i canviar el que ens envolta, i els que ens impliquem en la contínua construcció d’una societat equilibrada i justa, hauríem d’estar alertes, també, d’aquelles coses que, tot i passar lluny nostre, poden influir fortament en la nostra vida quotidiana. Hauríem de mirar més enllà del nostre barri, més enllà de la nostra ciutat, més enllà del nostre país (i quan jo penso en el meu país, penso en Catalunya).

Hauríem de mirar, més sovint, cap a Europa, i tenir molt en compte el que està passant en alguns dels seus països, sobretot arrel de l’actual crisi econòmica que en envolta. Països com, per exemple, Irlanda, sotmesos a una forta polèmica pel cas NAMA.

Ara bé, trobarem que a la premsa catalana i espanyola no parlen del cas NAMA. Seria bo que algun dia parléssim també sobre la suposada qualitat de la premsa que aquí es publica. Hem d’acudir a premsa estrangera, i llegir els articles del “The Irish Times” irlandès, el “The Financial Times” britànic, o el “The New York Times” nordamericà, informacions el prestigi de les quals ningú dubta.

Ens interessa saber que NAMA (sigles que corresponen a la National Asset Management Agency, Agència Nacional de Gestió d’Actius), és una entitat que el Govern irlandès vol crear per tal d’eixugar els préstecs immobiliaris “tòxics” dels bancs, que es calcula que poden sumar uns 90 bilions d’euros, i salvar així la malmesa estabilitat financera i econòmica d’Irlanda.

El Ministre de Finances irlandès, Brian Lenihan, del partit Fianna Fáil, ha assegurat, però, que aquests préstecs serien adquirits, per NAMA, mitjançant significatius descomptes, i a canvi de bonus de l’Estat que els bancs podrien canviar per diners en efectiu al Banc Central Europeu, que seria qui, indirectament, prestaria els diners que Irlanda necessita.

El projecte serà presentat al Parlament irlandès el proper dia 16. Els demòcrata-cristians del partit Fine Gael, ja han anunciat que hi votaran en contra, i que aposten per una inversió conjunta de l’Estat, el Banc Central Europeu i els mercats monetaris internacionals. El Partit Verd, soci minoritari del Govern, no assegura el seu suport, doncs considera que els descomptes dels préstecs no seran suficients per a protegir als contribuents de les pèrdues, el risc de les quals haurien de compartir també els accionistes dels bancs. El Partit Laborista ha declarat que l’opció més econòmica i eficaç seria la nacionalització temporal completa dels bancs.

La polèmica a Irlanda, doncs, està servida. Els sectors econòmics es mostren escèptics respecte a l’eficàcia que NAMA pugui tenir per a resoldre el problema. Són molts els que consideren que si s’adquireixen aquests préstecs amb descompte no es liquidaria la totalitat dels deutes dels bancs, amb la qual cosa l’Estat es veuria obligat a injectar més capital, i per tant, nacionalitzar-los.

D’altra banda, hi ha qui argumenta que l’Estat pagarà, en qualsevol cas, massa diners pels préstecs, molt per sobre del valor de mercat, i que en realitat qui acabaria carregant amb les pèrdues dels bancs seria el contribuent, i que fins i tot es crearia una enorme càrrega financera sobre les generacions futures.

Si esbrinem l’origen del problema, tot porta cap a la mateixa direcció. Crisi econòmica, sí; crisi financera, és clar; però també crisi immobiliària, en el fons. Primer van ser les “subprimes” a Estats Units. Ara, les bombolles immobiliàries, també a Europa.

Pot arribar, tot plegat, a casa nostra? Pot ser. Com estan afectant, les crisis econòmica i financera, a Catalunya? I el sector immobiliari, com està a Catalunya?

Malauradament, Catalunya depèn de l’Estat espanyol. Amb un dèficit de 49.000 milions d’euros, generats en la primera meitat del que va d’any, i amb l’atur més alt (18 %) de la Unió Europea, no podem dir que els símptomes siguin bons.

Irlanda té moltes similituds amb Espanya i amb Catalunya; sobretot amb aquesta última, doncs gairebé tenen la mateixa extensió territorial. En quant a les seves economies, el sector de la construcció va augmentar, tant a Espanya com a Irlanda, un 130 % durant el període 2001-2007.

A l’any 2008, el sector de la construcció va pujar, a Irlanda i a Espanya, fins a un 12 % del PIB. Diuen els experts que per ambdues economies, el marge ideal estaria entre el 3’5 i el 5 %, per a no ser tan dependentes d’un sol sector. I si tenim en compte les activitats associades a la construcció (serveis financers, agències immobiliàries, ...) el marge va enfilar-se fins el 20 %. A Alemanya, per exemple, la construcció durant l’any 2008 va pujar un 3’5 % del PIB, una xifra molt més saludable econòmicament.

Es calcula que a Espanya hi ha més d’un milió de vivendes, de nova construcció, que no s’han venut; sense oblidar els habitatges de segona residència, fenomen que comparteix amb tots els països de la perifèria d’Europa (Grècia, Bulgària, Turquia, Marroc, Portugal). Fent una estimació del deute que això pot haver generat a Espanya, ens hem de qüestionar si realment els bancs espanyols poden mantenir la seva liquiditat.

Des del sector bancari, el crèdit no acaba d’arribar a les empreses, les caixes d’estalvi estan en constant moviment per a fusionar-se entre sí, i ningú vol parlar del sistema de remuneració per bonus dels executius financers (recordem que Sarkozy i Merkel sí que estan començant a remoure aquest tema a França i Alemanya; curiosament els dos països que sí sembla que estan donant el primers signes de recuperació econòmica).

En quant al sector immobiliari, ningú en parla gaire tampoc a Espanya; si acudim a Europa cercant, altre cop, més informació, trobarem informes tan poc esperançadors com el de “Variant Perception”, que fins i tot afirma que Espanya té la “bombolla” immobiliària més gran de tota Europa.

Així doncs, ens trobem amb que a Espanya no disposem de prou informació sobre la veritable situació dels sectors immobiliari i bancari. Per què? No se’n vol parlar massa profundament d’aquests temes? No interessa? A qui no interessa?

Sembla que s’estigui esperant a que el mercat immobiliari es recuperi per ell sol, però … i si triga massa a fer-ho? I si les pèrdues esclaten abans?

Mentrestant, no estaria malament posar-nos al dia amb el cas d’Irlanda. Tot i la polèmica de NAMA, al menys allí ja s’estan movent i debatent per a trobar solucions que puguin evitar pitjors mals. A Espanya no s’està fent res al respecte.

Als catalans no ens agrada l’actitud de no fer res davant un problema que es veu a venir. Som gent acostumada a lluitar contra les dificultats, i sempre hem treballat molt dur. Ara, més que mai, no podem deixar-nos portar ni per l’excés d’eufòria dels que diuen que tot va molt bé, ni tampoc podem deixar-nos portar pel pessimisme dels que diuen que tot és una catàstrofe.

Ara, més que mai, hem de ser equilibrats i realistes; i per a ser-ho, el primer que necessitem és informació veraç, dades concretes, proves clares; i aquesta informació tenim tot el dret a reclamar-la i exigir-la. A Espanya i a on calgui …

Un cop sapiguem l’abast real dels problemes, caldrà actuar. Amb força, amb decisió, i amb molta confiança en nosaltres mateixos ( … i només en nosaltres). De moment, però, podem informar-nos sobre Irlanda i el cas NAMA, no sigui que a Espanya haguem d’arreglar algun NYAP.


*********************************************************


Abaix presentem una traducció d'un article que va appareixer en l'Irish Times de 29 d'agost 2009 - Who Stands Where On Nama?


Quines són les opinions sobre el pla Nama?

SIMON CARSWELL

El debat oficial haurà d’esperar fins al proper mes (*), però continuen dominant els arguments públics sobre l’encert del pla Nama.

Ja fa 20 setmanes que el Govern va anunciar plans per crear l’Agència per a la gestió dels fons nacionals (National Asset Management Agency (Nama)), l’anomenat “banc dolent”, per intentar netejar préstecs per al desenvolupament de propietats contaminats, activar el crèdit i salvar l’economia. Però el factor clau per saber si el pla funcionarà encara és un misteri. El Govern encara ha de dir quina quantitat pagarà als tres bancs participants i a les empreses constructores per préstecs valorats en 90 bilions d’euros als seus llibres.

Taoiseach Brian Cowen va dir el mes passat que el Govern “ha d’escriure quins xecs calen per mantenir l’estabilitat financera”. El Ministre de Finances Brian Lenihan ha dit que els préstecs es compraran amb un “descompte significatiu” i que el 16 de setembre esbossarà el cost del pla, quina quantitat és probable que es pagui a cada prestador per als préstecs i si necessitaran més inversions de l’Estat.

La resistència al Nama va augmentar més o menys a finals de la setmana passada, després que el Fine Gael afirmés que votaria contra el pla, fins i tot abans que s’hagués debatut. El senador Dan Boyle, dels Verds, el soci jove del Govern, va dir posteriorment que el suport del partit a la legislació sobre el Nama no es podia donar per fet.

Llavors 46 professors titulars i adjunts d’economia van expressar la seva oposició en un article publicat a l’Irish Times de dimecres. Això va comportar una forta reacció del Govern, que va haver de recórrer a l’economista Dr Alan Ahearne, assessor de Lenihan, el qual va qualificar la crítica dels professors d’”enganyosa”.

La dificultat del Govern és que el buit d’informació sobre el preu que s’ha de pagar pels préstecs relacionats amb el Nama s’està omplint d’opinions sorolloses contràries al pla, les quals s’anticipen al debat oficial sobre la legislació que tindrà lloc el mes vinent. Els crítics addueixen que l’Estat pagarà massa pels préstecs – molt per damunt del valor actual del mercat de les propietats que les garanteix- i que el contribuent tindrà pèrdues desconegudes durant un període de temps inquantificable, les quals comportaran una gran càrrega financera per a les generacions futures.

Aquestes pors han augmentat a causa de les xifres divulgades pels tribunals sobre el possible ensorrament del Grup Zoe, un negoci controlat per un dels més grans emprenedors, Liam Carroll. Aquest grup deu 1,35 bilions d’euros, incloent 1,21 bilions a vuit bancs. Si això es liquidava, els bancs es veurien obligats a reconèixer 1,15 bilions d’euros, o el 90 per cent dels seus deutes. Alguns taxadors del grup argumenten que les seves propietats valdrien 644 milions d’euros si es venien dintre dels propers sis mesos “vendes forçades o per necessitat”, però valdrien 1,21 bilions si es venien de manera programada després de tres anys (suposant que el mercat de la propietat es comencés a recuperar el 2011).

Amb uns €90 billion en joc, el debat simplement acaba de commencar.


Fianna Fáil

El Ministre de Finances irlandès Brian Lenihan ha dit que l’Estat comprarà els préstecs tòxics de la propietat (préstecs amb risc de no ser pagats), que consten dels préstecs de promotors amb un valor nominal actual de 60 mil millions de euros i els préstecs d’inversió de la propietat amb un valor de 30 mil millions de euros, a canvi de bons del govern.

Si el govern paga amb un descompte del 30% - xifra que prové d’alguns cercles oficials - del valor nominal dels préstecs, donarà als bancs accés a uns 60 mil millions de euros en bons, els quals ells poden intercanviar més tard per diner en efectiu al Banc Central Europeu (ECB). La majoria dels préstecs dels promotors van ser proporcionats en un 75% del valor de la terra que els avala, així doncs, una reducció dels valors de la propietat a la meitat no significa que els préstecs hagin reduït el seu valor en les mateixes proporcións.

Lenihan ha dit que alguns préstecs seran comprats al seu valor de mercat actual, tenint en compte les grans caigudes – en alguns casos d'un 90% - en el valor de les terres per edificar, mentre que altres seran adquirits o comprats a un “valor econòmic de llarg termini”, tenint en compte els valors que les terres, les obres mig acabats i les propietats ja terminades puguin adquirir sobre els 10 anys de duració de Nama.


Els Verds

El Partit Verd està preocupat per si el nivell de descompte dels crèdits no serà suficient per protegir el contribuent de les pèrdues per damunt dels esperats durant els 10 anys de vida de Nama.

El partit, que celebrarà un congrés a l’octubre per tal de considerar l’assumpte Nama, vol que el pla inclogui salvaguardes que assegurin que el risc per als contribuents sigui compartit amb els accionistes de la banca, tal i com ha estat suggerit pel Prof Patrick Honohan del Trinity College Dublin.

El govern està considerant aquestes opcions de compartir riscos, incloent retenir una part del pagament pels préstecs, els quals només serien pagats si l’Estat té guanys sobre els crèdits adquirits. Això faria desaparèixer el risc de sobrepagament.

Una dificultat d’aquest pla és de quina manera els bancs comptabilizarien aquesta pròrroga en els seus llibres de comptes. Els seus préstecs serien comprats, però ells podrien tenir un passiu contingent en algun moment en el futur.


Lenihan diu que, si Nama tingués una pèrdua al final del proces, el govern recuperaria els diners cobrant als bancs un impost. Malgrat tot, l’impost no ha estat inclòs en la legislació, i això ha estat degut, en part, a les pors que projectaria una ombra per damunt dels bancs i els obligaria a negociar amb un contingent passiu similar. L’objectiu indicat de Nama és acabar amb totes les incerteses sobre els bancs, legislant un impost que contrarestaríem el pla. A pesar de tot, Leniham creu que Nama acabarà traient-ne beneficis.

Els Economistes

46 economistes acadèmics, van dir en un article d’aquesta setmana, elaborat per Prof Brian Lucey del Trinity College de Dublín, que la principal dificultat que enfronta el Govern és que si es compren els préstecs comprats a preus basats en els actuals valors depreciats del mercat immobiliari, deixaria pèrdues substancials en els bancs i acabaria amb el seu capital. Això forçaria l'Estat a injectar més diners als bancs i a prendre grans participacions, el que suposaria a efectes pràctics la seva nacionalització.

Els economistes sostenen que és per això que el Govern està disposat a pagar a l’alça pel sòl i l’activitat especulativa. Si paga preus de mercat, el Govern s’enfrontaria a unes despeses molt majors a més del mal de cap que suposaria la nacionalització d’un gran nombre de bancs.

Els accionistes dels bancs perdrien les seves inversions degut a l’escala de pèrdues sofertes pels bancs, suggereixen els economistes, i els inversors en bons haurien d’acceptar pèrdues en les seves inversions i bescanviar-lo per deute. Els economistes diuen que els préstecs són per valor de 30 milions d’euros, el que equival a una rebaixada d'un 66%, una xifra desmentida pel Govern ja que els valors de les propietats no han caigut tan dràsticament.


Fine Gael

El partit vol establir un banc nacional de recuperació, o "bon banc", utilitzant la inversió de l'Estat impulsada pel finançament addicional del ECB i els mercats monetaris internacionals.

D’acord amb el seu pla, aquest organisme prendria possessió dels bancs fins el setembre de 2010, quan passarien un control que demostrés haver sanejat els seus balanços mitjançant la venda d’actius (tals com empreses estrangeres), augmentant els dipòsits i negociant amb els inversors per amortitzar les pèrdues.

Si no superessin la prova, cada banc es dividiria en dos, i els actius negatius, inclosos els préstecs als promotors, passarien a formar part de "societats de gestió d’actius heretats" de propietat dels accionistes i altres inversors que tinguessin diners als bancs en bons i altres formes de deute.

Dipòsits, préstecs a curt termini, les sucursals bancàries i la major part dels seus efectius es traslladaria a un nou banc creat a partir de l’antic. Aquesta entitat estaria en propietat i seria avalada pel contribuent i així podria, creu Fine Gael, prestar de nou.

Un punt clau del pla del partit és el fet que es negociaria amb els inversors pagar-los els seus passius a preus molt rebaixats o mitjançant el bescanvi per l’equitat en els bancs. En altres paraules, el partit els hi demanaria que prenguessin part en les pèrdues. El portaveu de Finances Richard Bruton diu que és internacionalment acceptat que els inversors de risc dels bancs, com ara els propietaris del deute subordinat ( "sub debt") – el nivell més baix d’inversió protegida en un banc, però que dona un alt rendiment - haurien d’absorbir els préstecs amb pèrdues abans que els contribuents. El partit diu que el Govern podria exposar als contribuents a fer-se càrrec d’un cost de fins a 10 bilions d’euros si "permetés que alguns inversors i especuladors quedessin impunes ".

Dels 10,9 bilions d’euros de "sub debt", dels inversors dels dos bancs més grans, el Banc d'Irlanda i l’Allied Irish Banks (AIB), uns 8/9 bilions d’euros estan garantits per l'Estat, segons les pròpies xifres dels bancs, i part d’aquesta quantitat ha de ser reemborsada durant el període de garantia.

Un problema del pla de Fine Gael és que els mercats internacionals operen sobre la base de que els bancs han de pagar els seus deutes als inversors i, si no poden, aleshores l'Estat hi ha d’intervenir.

Els inversors internacionals veurien un impagament del deute amb certa alarma, diuen els analistes de mercat, i l'Estat pot tenir dificultats per rebre un préstec internacional una altra vegada quan demani més de 20 bilions d’euros l’any que ve per assegurar el funcionament del país.

El Partit Laborista

Molts dels oponents al plan NAMA creuen, que prendre els bancs, temporalment, com a propietat de l´Estat, és la millor opció ara per ara, ja que d'aquesta forma s´eliminaria el risc associat a comprar els préstecs a un preu equivocat. Aixi que L´Estat estaria representat tant per part del compredor (NAMA) com per part del venedor ( els bancs). El Partit Laborista, presidit per Eamon Gimore, ha dit que la millor i més econòmica opció seria la temporal nacionalització dels bancs. Sota aquest plan, es desvaluaria els "préstecs toxics" establint entitats dins els bancs i atraves d'un sistema de saldar comptes a nivell de tota l'indústria bancaria per minimizar el cost legal. Una vegada que els bancs queden nets, l´Estat els posaria a la venta per a reflotar-los a preus de mercat, i així obtindrian uns beneficis per cobrir el cost del rescat.

El Govern s´oposa a la total nacionalització, ja que carregaria tots els deutes dels bancs en l´Estat i s´assequerien tant els fons d´inversors, com els de de pensions i els fons d´inversió, i les grans empeses haurien de distribuir el risc mitjançant la inversió en altres institucions. Lenihan ha dit que l´Estat podrà participar en la nacionalització d´algunes de les institucions. També, ha afirmat que el Govern prendria grans participacions en el capital ordinari dels bancs si les pèrdues en el descompte del préstec fossin tan grans que requerissin més capital i financiació estatal. S'espera que els préstecs transferits significaria que L'Estat agafés una gran participació en AIB perquè aquest banc té una proporció mes alta de préstecs dels promotors i menys garanties subsidiàries que el Banc d´Irlanda.

El Fons Monetari Internacional

El Fons Monetari Internacional (FMI) diu que l´establimet d´uns preus pels "préstecs toxics" irlandesos seria més fàcil amb la nacionalització dels bancs. El FMI creu que si els "préstecs toxics" són tan grans com per que deixin un banc sense capital o insolvent, l´única opció seria la temporal nacionalització. El Fons, que té La Seu als Estats Units, ha aconsellat L'Estat de compartir riscos en NAMA amb els bancs, amb L'Estat pagant el préstecs a un valor per sota el valor del mercat actual i deixant els accionistes una part dels futur beneficis. De la mateixa manera, es pot deixar al govern la possibilitat de tenir beneficis en el futur, si el valor de les accions dels bancs, una vegada netejada, torna a pujar.