Un Fantasma ronda per Europa

Un fantasma ronda per Europa, però no és un fantasma de rebel•lió de les masses populars, ni d’una altra onada de rescats bancaris, no. El que actualment ronda per Europa és el fantasma de l’economia espanyola, que roman en una línia plana mentre les altres economies d’Europa, una per una, comencen a lluitar per reviscolar. I el principal motiu pel qual aquesta imatge fantasmal està provocant en tothom tantes nits en blanc, és perquè l’actual estructura institucional europea està escassament preparada per a un eventual malson així.

Deficiències Arquitectòniques Europees

La presa de decicions a l’Europa moderna s’aguanta sobre dos pilars. Per una banda, pel que fa a les decisions fiscals, tenim la Comissió Europea, els poders de la qual huarien de ser d’aquí a poc temps estesos per l’important Tractat de Lisboa. Fins i tot aquest modest pas endavant, no obstant, roman empantanegat en litigi, ja que encara no ha estat ratificat per tots els estats membres de la UE, i en particular, per l’important grup d’euroescèptics; Irlanda, la República Txeca i el Regne Unit. Per altra banda, quan es tracta de política monetària, els poders del Banc Central (el BCE) estan severament restringits (com a mínim en teoria) pels termes del Tractat de Maastricht, que així com va crear el Banc, també va establir la mateixa UE com una entitat legal. L’actual govern espanyol té – com tots els governs de la UE – un ampli marge de maniobra per gestionar la crisi, donat per ambdós; la ranquejant Comissió Europea i el BCE – amb prou feines hi ha una altra opció donat el grau de sobirania que encara retenen els estats membres – però aquest grau de tolerància segurament no durarà per sempre, i no es permetrà que el present increment del deute espanyol seguixi descontrolat el 2010 i més enllà.

L’economia d’Espanya pateix d’uns problemes més seriosos que la majoria de les economies de l’Europa occidental, ja que abans que esclatés la crisi financera global Espanya havia experimentat la major bombolla immobiliària i de la construcció en la breu història del nostre planeta. Aquesta bombolla va produïr tota mena de problemes a llarg termini, incloent un nivell molt elevat d’endeutament per part de les empreses i una gran pèrdua de competitivitat a Espanya dels sectors industrial i de serveis. Així que Espanya no només necessita eliminar gran part de la seva capacitat de construcció, sinó que també necessita trobar clients externs per els seus productes, en gran part massa cars.

Però més que no pas abordar els assumptes que hi ha al darrere, l’actual govern espanyol ha optat per intentar mantenir-se ferm en un rumb recte, en un intent inútil de fer al mal temps bona cara, i sortir de la tempesta global intacte amb la ingènua esperança que les coses senzillament es solucionaran soles una vegada l’activitat global torni a la normalitat. El resultat de tota aquesta dilació és que Espanya es veurà ara forçada a encarar el pitjor de tots els escenaris possibles, per no haver portat a terme la necessària correcció de l’economia durant els anys de tolerància, quan les taxes d’interès eren properes a zero, la liquiditat dels bancs era abundant, i la capacitat del govern per signar xecs pràcticament no tenia límit. Ara haurà de fer-ho en un escenari en el qual no hi ha presents cap d’aquests factors d’amortiment.

En poques paraules, Espanya s’enfrontarà a gravíssims problemes si quan la resta d’Europa es comença a recuperar les taxes d’interès comencen a pujar, la provisió de liquiditat al BCE es va tancant de manera gradual, i tots els subsidis governamentals trascendentals als altres països de la UE – que tant van ajudar a l’assetjat sector espanyol de l’automoció – s’acaben. Només mancarà un cop de gràcia final, i això, com veurem, no trigarà a arribar: un procediment de control de l’excés de dèficit fiscal molt més estricte per part de la Comissió Europea.


Recuperació a Europa?

Se segueix parlant d’una recuperació a l’Eurozona. A finals de setembre,
es va produir una sèrie densa de dades, incloses les enquestes d’empreses per setembre i les xifres de les despeses de consum de l’estiu a França.
Les dades segueixen recolzant la idea d’una continuació de la recuperació durant el tercer trimestre, però suggereixen que l’economia no està generant l’impuls subjacent que es pensava. A França, les últimes dades de consum de les llars apuntaven cap a una caiguda de l’ 1% mensual, tant al juliol com a l’agost, així com un repunt de la inflació i les pèrdues de llocs de feina que seguien pesant sobre el consum. El desmarcament de la inflació francesa, mentre que els índexs de preus segueixen negatius a Espanya, Irlanda, Finlàndia i fins i tot a Alemanya, constitueix només un dels maldecaps que es cerneixen sobre el BCE.

La feble tendència del consum francès va ser, malgrat tot, compensada per un desempenyorament força sòlid en els sectors industrial i de serveis, amb l’índex PMI per damunt del nivell crític de 50. No es varen produir, però, millores similars a Alemanya, on tant l’enquesta IFO com el PMI van estar per sota de les expectatives.
Així doncs, França, lluny de ser un presagi favorable, pot arribar a ser l’excepció en una regió caracteritzada per l’estancament -en el millor dels casos-, o una forta contracció continuada (Irlanda, Finlàndia, Espanya).

Per tant, l’única notícia bona per a Espanya en aquest moment sembla ser el fet que el sistema econòmic i financer en el seu conjunt es posarà a prova més tard del previst, tot i que, finalment, el dia d’aquesta prova acabarà per arribar.

Precisament la cautela a l’entorn de la fragilitat de la recent estabilització en la zona euro va ser subratllada pel President del Bundesbank, Axel Weber, en una entrevista publicada per Market News. El senyor Weber va esforçar-se a recalcar que ell segueix considerant adequat el nivell actual dels tipus d’interès i que encara és massa aviat “per superar la molt laxa política monetària actual”. També va advertir que la recuperació serà “molt lenta”. El sr. Weber va posar un èmfasi considerable en el comportament del crèdit bancari, afirmant que no esperava cap recuperació en l’actual declivi abans de mitjan 2010. És evident que això és, potser, l’indicador decisiu perquè el BCE comenci a drenar liquiditat. “Quan sortim d’aquesta crisi i l’economia es recuperi i el cicle creditici faci un canvi, crec que tenim l’obligació d’enfrontar-nos amb decisió als riscs d’inflació a llarg termini”, va dir.


Manca de Demanda a Espanya?

Espanya està, com jo dic, patint d’un seriós dèficit en la demanda interna. Les últimes dades de vendes al detall (juliol) continuen confirmant l’actual davallada, amb una baixada de les vendes de l’1,2% mes a mes des de Juny i 6,47% des de juliol de 2008. Les vendes són ara un 10,1% inferiors respecte al màxim del novembre de 2007. La construcció a Espanya cau de nou entre maig i juny, tot i l’omnipresent “Plan E”, un 0,2% en l’últim més. Les xifres anuals són ara del tot insignificants per una indústria que havia estat contraient-se durant els 3 últims anys, des del punt àlgid, la indústria és ara un 70% del que va arribar a ser, i encara hi ha un llarg camí per recórrer. La producció industrial va continuar caient al juliol, fins a un 17,4% interanual, el que suposa que ja s’ha reduït un 35% des del màxim de juliol de 2007.

Amb el col·lapse en la demanda interna el govern espanyol s’ha vist obligat a intervenir per donar suport a l’economia. Tal intervenció està plenament justificada ja que sense ella, el nivell de vida espanyol cauria dramàticament, però darrera la despesa hi hauria d’haver un pla, i això és el que realment trobo a faltar en el cas d’Espanya. L’economia espanyola ha esdevingut deficient en termes de demanda perquè tots els principals grups d’agents econòmics estan intentant retallar la despesa i el deute sense descans, i el sector orientat a l’exportació, desprès d’anys d’abandonament i inflació interna, no és suficientment competitiva per compensar l’escletxa.

I encara pitjor, donat això, els inversors no estan exactament fent cua per posar diners en una nova capacitat d’exportació, la qual cosa seria l’única altra font de creixement a la que Espanya pot aspirar en aquests moments.

I és en aquest punt que tornem a l’eficiència de les estructures institucionals de la Unió Europea. donat que el Banc d’Espanya és només un regulador contable, és el Banc Central Europeu qui té la responsabilitat de millorar la liquiditat dels bancs espanyols. La gran notícia és que és el BCE qui - conscient o inconscientment - indirectament finança el dèficit fiscal a través de les provisions de liquiditat.

Les dades són una mica inaccessibles però si mirem el que tenim, sorpresa, els bancs de països que han experimentat grans increments en l’emissió de deute públic (els quals prèviament havien estat subjectes a àmplies difusions respecte les obligacions equivalents alemanyes) han estat molt actius en suport dels seus propis mercats crediticis aquest any, i al mateix temps les emissions han retrocedit.

De fet, el sistema financer que ha estat el major comprador, endevineu qui, l’espanyol. Les institucions financeres espanyoles han estat comprant regularment per valor d’uns 9 bilions d’euros al mes - estrany que aquesta xifra sigui just el que es necessita per cobrir el deute per compte corrent, no?

Una altra evidència que el BCE està finançant al Sr. Zapatero ve del detall que la participació espanyola de 442 bilions d’euros del 24 de juny va representar més del 15% del total mentre que la participació del Banc d’Espanya en el Eurosistema és d’una mica més del 8%. I, per suposat, mentre els bancs espanyols estan preocupats pel seu nivell de deute al BCE, els crèdits, tant a les empreses com els particulars, estan estancats o van a la baixa. Així que preguntat a tu mateix, on van tots aquests diners?

SI ens fixem en les emissions de deute del govern espanyol fins al moment, està clar que en el cas d’Espanya al menys, el recent estretament dels marges és conseqüència directa de les provisions de liquiditat del BCE.

De fet, l’interès que els inversors exigeixen per mantenir el deute espanyol en comptes de l’equivalent alemany està ara rondant el 51%, una prima que és 4 vegades més gran del que era al començament del 2008, però força per sota del record de 128 que va assolir el febrer. I és evident que en l’actual dinàmica de l’economia espanyola això pot tenir poc a veure amb qualsevol millora dels anomenats “elements fonamentals”.

Tot això és un exemple de només una de les raons per les quals el Tractat de Maastricht va intentar lligar de mans el Banc Central Europeu fermament, però , és clar, inclús els documents escrits amb més cura poden trencar-se si la pressió sobre ells és suficientment forta.

No és que Brussel·les i Frankfurt no siguin conscients del problema, és només que trobar una solució és complicat dins del marc existent. El cap de l’Agència de Crèdit Espanyola ha estat substituït en els últims dies, i l’ex titular del càrrec ha estat traslladat a la representació permanent espanyola (llegeixis ambaixada) a Brussel·les d’una manera que fa pensar que algú (presumiblement Joaquin Almúnia) està intentant prendre el control d’alguna cosa (el procés d’emissió de deute) I no hi ha dubte que hi han hagut dures negociacions entre bastidors.

La Ministra d’Economia Espanyola, Elena Salgado va anunciar recentment que l’objectiu de dèficit pels pressupostos del 2010 seria ara del 8,1%, reduint-ne l’objectiu del 8,4%, així que algú a algún lloc està retallant. El govern espanyol està sent forçat a incrementar l’impost al valor afegit fins al 18% des del 16% el proper juliol, en un primer pas d’un llarg camí cap als programes que estem veient implementats sota l’auspici de la UE/FMI a Irlanda i Europa de l’Est.

El deute brut del govern espanyol es preveu que arribi al 62,5% del PIB al 2010, dramàticament per sobre del 40% del 2008. Però encara depèn molt del dèficit anual del sector públic, el qual és actualment del 9,5% però podria fàcilment arribar fins al 12% o més, depenent del nivell de contracció econòmica durant el segon semestre de l’any.

Espanya és el nou Japó?

Espanya, segons Jonathan Tepper - de l’empresa londinenca d’anàlisi econòmica Variant Perception -, s’ha convertit en un segon Japó. El govern espanyol segueix cobrint el país amb guix i ciment, en un intent de mantenir amb vida el moribund sector de la construcció, mentre que els bancs del país segueixen negant-se a reconèixer les seves pèrdues vertaderes. En aquest procés, s’estan asfixiant, per manca de finançament, sectors potencialment rentables, de forma semblant al cas dels bancs japonesos entre 1992 i 1995. En continuar finançant les empreses econòmicament febles, els anomenats promotors i constructors zombis, els bancs espanyols no estan proporcionant capital a altres empreses que el necessiten desesperadament. Avui encara reserven 52 mil milions d’euros per ajudar a construir un altre milió d’habitacles indigeribles pel mercat, segons l’últim informe dels analistes de bens arrels RR d’Acuña & Asociados. Les empreses viables se’n van a pic per manca de liquiditat i finançament, mentre que els bancs, en convertir-se en propietaris de grans stocks d’immobiliària invendible, estan posant els seus balanços en situació de risc greu de cara al futur. A principi d’aquest any, Daniel Villalba, de la Universidad Autónoma de Madrid, reflectia de forma encertada la situació:

“Quan s’enfronten a un promotor morós, els bancs espanyols tenen dues alternatives simples: poden anar per la via directa i simplement fer que l’empresa sigui declarada fallida, a veure què se n’obté quan es subhastin les propietats ofertes com a garantia; o bé poden intercanviar les propietats per un preu exactament igual al deute pendent més els interessos –l’anomenada dació en pagaments.

La diferència entre aquests dos enfocaments és que mentre que en el primer cas la taxa de préstecs fallits del banc es dispara, en el segon cas el banc elimina un préstec potencialment fallit i no ha de declarar cap pèrdua, ja que, amb la introducció de la nova normativa comptable, la llei no obliga el banc a reflectir el valor dels actius a preus de mercat. Però la segona opció té un gran punt flac, i presenta riscos importants de cara al futur, ja que els bancs poden veure’s finalment obligats a treure part d’aquests actius recentment adquirits al mercat a preus molt per sota de les valoracions actuals.

Diu Villalba: “ Després de set o vuit anys del començament de la crisi, el govern japonès va haver de forçar el sanejament dels bancs. Durant aquest temps, els bancs varen ser veritables zombis, però seguien operant.

Tot sembla indicar que aquí estem seguint els mateixos passos que el Japó en aquesta dècada perduda. Ja tenim bancs zombis. I, mentrestant, les Pymes productives s’asfixien i, en molts casos, acaben morint”.

I, dementre, des de les seves torres a Brussel•les i Frankfurt, els que són els vertaders responsables de la presa de decisions a Europa es veuen forçats a la situació frustrant de ser simples espectadors, conscients que al final hauran d’anar a apagar el foc, però sense accés als instruments de política directa que els hagués permès d’apagar-lo quan tot just s’estava iniciant.