Per ser del tot sincers, jo no acostumo a escombrar escaletes, però… sí que, de tant en tant, em trobo algun dineret, com la rateta presumida del conte que ens explicaven els pares i els avis quan érem petits. L’altre dia, sense anar més lluny!
Jo anava caminant per la vorera, mirant al terra, capficada amb els meus problemes. Aleshores vaig veure una moneda d’un euro, just en el forat on es planten els arbres plataners!
La vaig collir: era una moneda opaca, ja gastada pels set o vuit anys que devia tenir de vida, i me la vaig guardar a la butxaca. Immediatament vaig començar a rumiar:
“Què em compraré, amb aquest euro? Què em permeten comprar 166 pessetes de les d’abans?”.
Jo anava fent càbales; vaig pensar que les cerres del meu raspall de dents ja començaven a obrir-se pels costats, i vaig entrar a la farmàcia disposada a comprar-me’n un de ben bonic, d’algun color virolat... Però tots valien més d’un euro! Aleshores, com ja era mitja tarda i encara no havia berenat, vaig pensar en un geladet de xocolata...! Però, per aquest import, només em podia comprar un polo i, en plena tardor, llepar un tros de gel no em ve gens de gust. I un tallat? Tampoc! Em mancaven 20 cèntims.
Finalment, em vaig animar pensant que a les botigues de Todo a cien/1 euro trobaria un potet de crema hidratant per a les mans. Però, com segurament ja us heu imaginat, no en vaig tenir prou...
I així va ser com vaig arribar a casa, amb la moneda que em cremava a la butxaca! I va ser aleshores que vaig veure un indigent assegut al portal del costat; ja tenia el cabell, escàs, de color blanc, i probablement aquella nit no soparia.
L’euro de la butxaca es delia per sortir-ne i vaig posar-l’hi a la mà, bruta i resseca. Potser ell en trauria més suc del que jo havia sabut treure’n!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada