Uf, quina mandra!

Fa poc vaig anar a sopar a un restaurant japonès amb un amic. Entre mossegada al Sushi i mossegada al Takoyaki, el vi anava entrant amb alegria, i vàrem acabar tenint una conversa eixelebrada, per pur entreteniment! Ell comentava que cada dia li fa més mandra d’anar a treballar, a comprar, fins i tot, de vegades, li fa mandra sortir amb els amics i obrir la boca per enraonar! Jo, una mica pitofa, em vaig unir de tot cor al seu sentiment, perquè també em reconec una mandrosa empedreïda (tot i que a la feina tinc fama de treballadora, però això només és per un excés de responsabilitat, no perquè ho sigui de veritat!). Bé, la qüestió és que aquella nit vaig tenir un somni relacionat amb la nostra conversa de besucs, de fet n’era la continuació! En el somni, jo li deia, convençuda, que la mandra era una mena de malaltia, i que hauria d’estar considerada com a tal per la Seguretat Social! Al principi, el meu amic em va mirar amb els ulls més oberts que de costum, però poc a poc la seva expressió es va suavitzar i va acabar donant-me la raó! – Sí, quina culpa tenim nosaltres –deia ell-, de patir aquesta mandra que ens fa insofrible el moment de llevar-nos del llit, de baixar al carrer per anar a la feina, de fer la neteja del pis i un munt de coses més?

I jo contestava així: -És clar! Tothom et diu que la mandra és cosa teva, que te l’has d’espolsar del damunt! I és clar que és cosa meva, però jo no l’he pas demanada! La gent que no té mandra no sap la sort que té! No ha de lluitar com nosaltres per fer tot el que s’ha de fer durant el dia! Jo prou que vull treure’m la mandra de sobre, però és ella la que no em deixa pas!

I el meu amic hi assentia, entristit, i deia que la mandra, en el fons dels fons, era una malaltia d’aquestes amagades, que no presenten símptomes en les analítiques ni radiografies, però no per això deixen de ser un veritable problema per a qui la pateix! No s’ha demostrat, potser, que les depressions, les fòbies, la fibromiàlgia, etc. són malalties ben reals, tot i que fa molts anys es prenien per bajanades? Doncs, per què la mandra crònica no pot ésser-ho, també?

El somni acabava amb la imatge que tots dos ens aixecàvem amb peresa de la taula, deprimits, dient que muntaríem una associació de “mandrosos anònims”, a veure si així ens sentíem més compresos per altres malaltons com nosaltres.

Em vaig despertar i vaig somriure en recordar el meu somni... Potser l’alcohol que havíem ingerit ens havia trasbalsat els sentits! De totes formes, era un dels somnis més lúcids que he tingut en ma vida!

Vaig passar el dia amb el seu record al cap; pensava que, en plena crisi com estem, que la Seguretat Social consideri la mandra com una malaltia involuntària és realment una utopia...

Me’n vaig a treballar!