dimarts, 12 de febrer de 2013

El Peix Que Es Mossega La Cua

La Sortida de Joves preparats no només retarda la recuparació económica, fins i tot ens fa plantejar que no arribara mai.

------------------------------------

Fa temps que es veia venir. La falta d’oportunitats i l’estancament econòmic fa la vida insostenible per molts joves en el nostre país. Per tant, no els deixem amb cap altre remei que fer les maletes i sortir a fora a buscar un futur digne.

Al principi fou un degoteig. A través de trobades casuals o converses accidentals començàvem a escoltar testimonis de l’arribada creixent de joves catalans a Berlín o a Londres. Després s’ha convertit en una riuada, i ara ens enfrontem amb la possibilitat que es converteixi en un allau. Segons les dades del Instituto Nacional de Estadística espanyol, arribat al mes de juny de l’any passat al saldo negatiu de sortides migratòries d’Espanya va ser d’una taxa de 20.000 persones al mes, i accelerant. Això no sembla molt, però són un quart de milió cada any, o un milió cada quatre anys. I com dic, la velocitat està accelerant. Arribarà a ser més, molt més.



Evidentment aquest saldo agregat està compost per immigrants que estan sortint del país a més a més dels natius. Però, per l’altre banda, la quantitat de natius és certament molt més alta que la que mostren les dades oficials. Una part de la raó ve del fet de que els responsables per formular polítiques no veuen el perill, llavors no dediquen suficient recursos per mesurar el veritable abast del problema.

Però cada jove que surt és un jove més que no formarà família aquí, i un comprador de menys pel gran stock d’habitatges que encara queden buits. La realitat és que les conseqüències macroeconòmiques d’aquest fenomen encara no són prou enteses, perquè és un fenomen nou, que s’observa per tota la perifèria europea.

Però, el cas espanyol és especialment extrem. Durant els anys del boom, entre 2000 i 2008, al voltant de 6 milions de immigrants van arribar a Espanya. Unes dimensions sense precedents.



Des de l’òptica econòmica això va tenir dues conseqüències. La capacitat de creixement econòmic es va ampliar degut a l’augment de la força laboral, i el sistema de pensions va arribar a ser més sostenible donat que les proporcions entre població activa i població dependent es van canviar a favor de la primera.


Però ara la cinta va rebobinant, i quedem amb cada vegada menys persones treballant i cotitzant, mentre tenim cada vegada més persones jubilades. En conseqüència el sistema de seguritat social és estructuralment deficitari. Per altre banda, el creixement potencial de l’economia va reduint a la mesura que la força laboral s’encongeix, i l’edat mitjana dels treballadors és cada vegada més alta.



En resum, la situació és preocupant. I la tendència no va cap a canviar. No hi ha un sol informe econòmic de categoria que situï la taxa d’atur a d’Espanya per sota del 20% arribat el 2020, i de moment els números espantosos segueixen pujant. En la meva opinió, l’economia espanyola a hores d’ara està atrapada en una mena d’espiral negatiu. Un procés que s’autoalimenta, com un peix que es menja la cua. El gran problema encara pendent per solucionar és estabilitzar els preus de l’habitatge. Però si cada més hi ha menys compradors potencials, aquest repte es torna més i més difícil d’assolir.



I si això fos poc, amb cada vegada menys joves percentualment en relació amb les persones de més de 65 anys, la creixent pressió fiscal cau sobre una proporció de persones que va disminuint, amb el que l’exili econòmic esdevé una sortida cada vegada més atractiva. No són només els Gérard Depardius d’aquest món que poden sentir-se amb ganes de canviar-se de país, sobretot si les possibilitats professionals i salarials són millors a fora.

El problema aquí és que tot té un preu. No fer res, o no preveure una circumstància sempre té un preu, encara que a vegades pot semblar una alternativa atractiva. No sé si arribarem a temps, però sí que estic segur de que si seguim amb aquesta política d’estruç, de no buscar els fets de fons, i no analitzar-los, al final serà massa tard. No estem en el món del segle vint, estem des de fa uns quants anys en el segle vint-i-u, encara que les anàlisis i les propostes que ens arriben sovint sembla que no se n’han donat compte. Estem en un món globalitzat on les dinàmiques han canviat, i les nostres societats estan davant d’un dels reptes més grans de la seva història – l’envelliment ràpid de les poblacions. Cal una resposta, hem de capgirar la truita, i això vol dir canviar radicalment la dinàmica econòmica. És el repte més important que tenim, no simplement per les generacions del futur, sinó per les generacions que mai tindrem si no fem res.

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 10 de febrer de 2013 en el suplement l'Economic.