dilluns, 21 d’octubre de 2013

La deflació, un risc infravalorat?

La inflació dèbil s’està extenent per la perifèria de l’euro i el BCE no presta suficient atenció al perill que suposa

Segons els llibres d’història l’Almirall Britànic Horaci Nelson, quan rebia un ordre que no era del seu gust, solia posar un telescopi davant el seu ull cec i dir “aquí no veig cap senyal”. Avui dia no sabem si Mario Draghi fa servir telescopi o inclús microscopi per examinar les dades de conjuntura econòmica, i suposem que tots dos ulls li funcionen perfectament bé, però no és important, el resultat és el mateix. Respecte el tema de la deflació segueix dient “no veig res semblant a cap país”.

Però igual que en el cas del conegut mariner britànic, la senyal hi és. De fet, segons l’últim informe del centre d’estadística europea Eurostat, el mes de setembre hi havia tres països de la UE on la inflació interanual era negativa (Bulgària, Grècia i Letònia) i sis més (Irlanda, Portugal, Xipre, Dinamarca, Malta i Espanya) que estava a 0,5% o menys. És a dir, el fenomen de la inflació molt dèbil amb risc de deflació està bastant estès a la zona perifèrica d’Europa, en països on sobretot la demanda interna és, i romandrà, molt dèbil.

De fet, el Sr. Draghi argumenta bé la seva postura, i molts economistes hi estan d’acord, explicant que la deflació no és simplement una baixada de preus aïllada. La deflació, per Draghi, és un fenomen generalitzat que produeix l’expectativa de més baixades en cadena més endavant generant un procés cíclic permanentment de peix que es mossega la cua.

Aquí a Catalunya tenim l’exemple perfecte en el món de l’habitatge. Una vegada que els preus dels pisos van començar a caure es va generar el fenomen del comprador que no compra mai perquè sempre està esperant una altra baixada de preus. Malauradament, una vegada començada la baixada de preus en el sector immobiliari, és va produir l’efecte del fil d’Ariadna que anava desfilant sistemàticament tot el teixit de l’economia. Aleshores, darrera de la baixada de preus en el sector del totxo seguien baixades de salaris, de pensions, i de serveis públics generalitzades. I ara, finalment, sembla que podem situar-nos a les portes d’una baixada de preus sistemàtica.

Les últimes setmanes s’ha parlat bastant de la fragilitat dels nous contractes laborals i com els salaris estan baixant. Però, una dada per sobre de totes les altres m’ha cridat l’atenció, les bases mitges de les cotitzacions de la seguretat social van baixar un 0,2% en 2012, per primera vegada en tota la historia del sistema. És a dir, que no només els treballadors estan ingressant menys, sinó que a més a més l’impacta es traspassarà als pensionistes que depenen d’aquests ingressos.

Aquest procés no és ni casual ni passatger, perquè hi ha un canvi de torn sistèmic dintre la força laboral: uns, mes grans, es jubilen mentre altres, mes joves, entren amb contractes mes dèbils i sous inferiors. Aleshores, és evident que la bossa d’ingressos de les llars ha de baixar per força i reiteradament, i és aquesta baixada sistemàtica que pot alimentar la deflació. De fet, ja tenim un exemple com a precedent, Japó. Aquest país va tenir una bombolla que va esclatar l’any 1992, i va entrar en deflació l’any 1997 degut a la debilitat constant de la demanda interna. Estem a l’any 2013 i el país segueix lluitant amb la deflació, mentre el preu de l’habitatge gira entorn de preus de 1985.

Però on esta el mal? Quin problema hi ha si tenim un període de deflació? Com a mínim les coses que necessitem seran més barates. Al cap i a la fi no és el que necessitem per fer-nos més competitius?

Doncs, sí i no. Potser el procés de baixar preus i salaris és necessari, i inclús desitjable, però ha de formar part d’una estratègia que es gestioni des d’ Europa amb recursos més amplis, i per una raó molt senzilla. La deflació fa pujar el deute (l’única cosa que no baixa) tan com a percentatge dels ingressos particulars com a percentatge del PIB. El PIB nominal baixa, o pot baixar, o tendra un creixement mes dèbil perquè enlloc de afegir la inflació al PIB real, s’ha de restar la deflació.

Aleshores es genera un tipus de paradoxa que per més que es facin retallades i s’apliquin mesures d’austeritat més puja el deute. L’austeritat pot reduir el dèficit però no el deute, perquè al mateix temps redueix el creixement i la demanda. La baixada de activitat econòmica i la manca de demanda alimenten la deflació degut al excés d’oferta i això fa baixar el PIB nominal (en preus corrents). D’aquesta manera es puja la proporció que representa el deute, fet que s’evidencia al Japó on han generat el deute més gran del món, d’un 245% del PIB del país.

No és inevitable que l’economia espanyola caigui en la deflació, però el risc hi és, i sempre val la pena ser prudent. Sinó la sensació pot ser com caure en un forat negre per accident, i després dir que ningú ho veia venir.

L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 20 de octobre de 2013.