diumenge, 23 d’agost de 2009

Espanya: El Gran Forat En El Llibre De Comptes Europeu

by Jonathan Tepper
Variant Perception
18-08-2009

Versió Original Ànglesa - Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet

Financial Times - Are Spanish banks hiding their losses?

Reuters, Felix Salmon Blog - Spain crumbles

Cotizalia - Siete días del informe que conmocionó al sistema financiero español

Expansión - El informe más catastrófico: "España sufre la madre de todas las burbujas inmobiliarias y su banca será zombie"

Cinco Dias - Una casa de análisis predice que España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25%

Cotizalia - ¿Están los bancos españoles escondiendo sus pérdidas?

Europa Press - España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio

El Economista - Economía/Macro.- España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio

Dives sum, si non reddo eis quibus debeo.
En paraules de Plautus, "Sóc un home ric en tan que no pago els meus creditors".
Titus Maccius Plautus (c. 254–184 BCE), “Curculio”

Temes

Espanya = Japó Versió 2.0

Espanya = Japó Versió 2.0

Remarquem que:

1. La caiguda immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu,
2. Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i
3. Els inversors s’estan enganyant si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts d’Europa, (vegeu l’última anotació del “Forbes”: “Bancs espanyols en plena forma”).

Si tot això resulta cert, Espanya aviat tindrà bancs “fantasma” com el Japó.

Els Bancs Estan Ocultant Les Seves Pèrdues

Creiem que els bancs espanyols no estan taxant els seus préstecs immobiliaris amb valors del mercat, i estan estenent el crèdit a companyies constructores “fantasma”. I això ho estan fent a través de:

1. Obtenir un impuls dels canvis que han fet en el sistema de comtabilitat,
2. No valorar els seus préstecs en preus de mercat,
3. Seguir donant préstecs a empreses “fantasma”, i
4. Estendre a 40 anys i el 100 % del valor del immoble els seus nous préstecs i altres pràctiques creditícies tipus bombolla.

Fixem-nos en cada un d’aquests factors.

Espanya Està En Estat De Deflació.

En un entorn de deflació, l’estatus del deute es torna encara més difícil. Fins i tot quan les taxes s’aproximen a cero, la càrrega real del deute puja. Aquesta és la raó per la qual la deflació és una cosa terrible. Europa oriental, Espanya i Irlanda estan experimentant tots els principis de la deflació. Creiem que hi haurà més deflació en el futur, la qual cosa tindrà amplies conseqüències en tot el sector bancari europeu.


Qui Paga Els Plats Trencats?

Els països europeus de la perifèria són deutors nets, i la resta de països són els creditors nets. Quan un deutor no pot pagar, el creditor pateix. Alemanya, França i altres nacions hauran de fer front a la recapitalització d’Espanya i dels països de la perifèria d’Europa.

Estratègies

Recomanem “shorting” o tenir “underweight” els bonus i accions espanyols, en particular els dels bancs i els relacionats amb el consum.


Espanya = Japó?

Odiem colpejar Espanya com un vell timbal de l’Exèrcit de Salvació, però creiem que Espanya es a punt d’esdevenir un desastre. No comprendre la gravetat d’aquesta crisi será molt costós pels inversors, i a mes a mes hi han profundes implicacions pel sistema bancari europeu. Espanya caurà en una llarga i dolorosa deflació que es manifestarà en un espectacular i altíssim nivell d’atur en la industria, un col.lapse immobiliari, i fallides importants entre els bancs.

Espanya té senzillament la més gran de totes les bombolles immobiliàries. Per mirar-nos-ho amb perspectiva, Espanya té més habitatges nous per vendre que els Estats Units, tot i que la població del pais és aproximadament sis vegades més gran que la població espanyola. Espanya representa el 10 % del PIB de la UE, però el nombre d’habitatges nous a Espanya representa el 30 % dels construïts a la UE des de l’any 2000. La majoria d’aquestes vivendes es van finançar amb capital procedent de l’estranger, i per tant la crisi immobiliària espanyola està estretament vinculada amb una crisi de finançament.

L’impacte en el sector bancari serà greu. Penseu en el següent: el valor dels prèstecs, donats a les empreses immobiliaries, pendents de liquidar ha passat de gairebé 33.500 millions d’euros, a l’any 2000, a 318.000 millions d’euros a l’any 2008; un augment del 850 % en 8 anys. Si s’afegeixen les deutes del sector de la construcció, el valor total d’aquests prèstecs, pendents, donats a promotors i constructors, s’eleva a 470.000 millions d’euros. Això és gairebé el 50 % del PIB espanyol. I la majoria d’aquests prèstecs seran nocius. En la nostra opinió, els bancs espanyols s’enfronten a un panorama molt fosc.

La taxa d’atur a Espanya ha superat el 17 %; actualment té quatre milions d’aturats, i més d’un milió de famílies amb tots els seus membres a l’atur.

Remarquem que aquestes dades deixen palès que:

• La devallada immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu, per molt que el problema subprime es consideri prou greu.

• Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i les estan escampant a empreses fantasma, com va fer Japó a l’última década.

• Els inversors s’enganyen si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts del món. (Aquest és un tema nou. LLegiu la última información de Forbes: “Bancs espanyols en plena forma” per un exemple de la nova generació d’articles aduladores sobre el funcionament dels bancs espanyols.)


Si tenim raó, Espanya aviat tindrà bancs fantasma, com al Japó, i els bancs s’enfronten a un llarg período de deflació, doncs la situació a Espanya serà més greu que la japonesa.

Tal com Edward Hugh, degà dels analistas econòmics capdavanters en l’estudi de la situació a Espanya, assenyala, “… al 1992 Japó va poder mobilitzar els seus propis estalvis, perquè tenia un superávit en compte corrent d’un 3 % del PIB; Espanya té una deute externa masiva; a l’any 2007, el seu déficit per compte corrent era d’un 10 % del PIB … i les principals indústries d’exportació tenen molt poc recorregut.”

Construint Un Mosaic


A Variant Perception, intentem evitar escriure massa lletra. Tot allò que no es pot explicar amb quatre gràfiques probablement no és massa interessant d'intentar explicar-ho. En el cas del de la banca espanyola i l’encobriment dels préstecs dubtosos, hem hagut de construir un mosaic de trossos de notícies, entrevistes amb persones de la banca i d’altres per reconstruir el què està passant de debò. Aquesta situació ens recorda molt els primers dies de les “subprime” on els resultats de la banca semblaven bons, fins que de cop es va veure que no ho eren.

Creiem que passarà el mateix amb el deute immobiliari espanyol.


La Situació En El Mercat Immobiliari Espanyol És Molt Pitjor Del Que La Gent Es Pensa

La visió que la majoria dels analistes adopten sobre la banca espanyola és la següent:

Provisions dinàmiques o anticícliques: l’any 2000, el Banc d'Espanya va introduir un sistema de provisions dinàmiques que forçava a la banca a incrementar les seves reserves en previsió de pèrdues futures. Els bancs espanyols tenien fins a tres a quatre vegades més reserves que la majoria dels seus competidors internacionals. En certa manera, el Banc d'Espanya estava “fent coixí” per si esdevenia una crisi de crèdit.

.Gestió del risc prudent: La gran banca espanyola afirma que la seva gestió del risc els ha portat a concentrar els seus préstecs hipotecaris en primeres residències a les ciutats, on la relació del valor del immoble i del préstec (loan-to-value) es raonable, deixant els préstecs a promotors i segones residències a les Caixes.

Tanmateix, i malgrat les provisions dinàmiques, aprofitant la recent escalada de la borsa els bancs espanyols han intentat reforçar el seu capital tot el possible. És un bon començament, però creiem que no serà suficient.

La magnitud del problema espanyol es sorprenent i cada cop es fa més gran, i les provisions dinàmiques seràn insuficients per compensar les pèrdues dels bancs. Espanya té 613,512 habitatges acabats i no venuts, segons el Ministeri de Vivenda al desembre de 2008. A aquest nombre s’ha d’afegir 626,691 habitatges en construcció a la mateixa data. D'aquests darrers, 250,000 estan en principi venuts (sempre que no es cancel•li la venda) i les altres sortiran al mercat. Per tant, amb un càlcul conservador, Espanya té més de 1,000,000 d’habitatges a la venda.

Desafortunadament, moltes de les cases són a la costa, i sense els turistes britànics, que abans tenien moltes facilitats per demanar préstecs, és probable que romanguin sense vendre. Un numero important dels habitatges construïts a Espanya són a llocs inadequats.

La bombolla immobiliària espanyola s’assembla molt a la bombolla dels EUA i a altres bombolles clàssiques. Primer el valor inicial es multiplica per 10, i després ve una caiguda del 90%. Es fàcil fer el càlcul.






Atès l’estat espantós de la situació del país , seria lògic assumir que els preus immobiliaris a Espanya ,haurien d’haver sofert com els americans. Però això no ha estat el cas, En el següent gràfic es pot veure, segons estadístiques oficials, que els preus immobiliaris espanyols han baixat poc mes que un 10% des de els seus màxims.



Perquè els bancs espanyols no han experimentat el mateix destí que els bancs americans, irlandesos, o britànics?. Soviet ens hem fet la pregunta: com es que el col•lapse immobiliari i industrial en Espanya no ha causat mes víctimes visibles?

Creiem que sabem la desposta: els bancs espanyols estan amagant els seus problemes. Explorarem com ho estan fent això:

1. impulsant canvis comptables als balanços
2. no posar valors del mercat sobre els credits
3. continuant donant ajuda a empreses fantasmes
4. fent hipoteques a 40 anys al 100 del valor

fem un revisió mes detallada:


1) Impulsar canvis en la comtabilitat de les provisións

El banc de Espanya , se’l considera una institució molt conservadora i prudent. Això es cert, però últimament esta canviant la marxa. Deu estar molt preocupat pel destí de alguns bancs i deu estar treballant per ajudar-los a evitar que tinguin que declarar pèrdues importants aquest any.

El juliol el Banc de Espanya va canviar les regles de aprovisionament dels préstecs immobiliaris de risc. Prèviament els bancs havien de fer provisions de tot el valor dels crèdits per sobre del 80% desprès que hi hagués un retràs de dos anys . Amb la nova directiva, ara els bancs només necessiten fer provisions per la diferencia entre el valor del crèdit i el 70% del valor de la propietat a valor de mercat. Això ha permès a molts bancs , aquest any, no perdré diners.


Font: Spain acts to help lenders - Financial Times, 17-07-2009
Font: Tricks and Mortar - The Economist, 30-07-2009

2) No posar valors del mercat sobre els credits

Pensem que els banc espanyols no apliquen valors del mercat sobre als seus prestecs. Segons un article del 19 d’abril a Expansion , el diari espanyol equivalent al finacial times, titulava Els bancs espanyols controlen la meitat de la taxació de la propietat immobiliària , controlen el 25% directament i el altre 25% indirectament a traves de les seves accions de empreses relacionades.

En les paraules de Expansión ,

"la taxació de les garantíes de la cartera hipotecaria dels bancs i de les caixes d'estalvi i de la seva propietat immobiliària guanya ara importància. Les 13 companyies lligades a entitats financeres representen el 47% de totes les taxacions fetes durant el 2007."

"La valoració dels seus actius immobiliàris adquireixen una nova importància pels bancs en el context de la present recessió econòmica. La taxació de les garanties immobiliàries i els valors de propietats immobiliàries que adquirin a través de les adjudicacións judicials i els intercavis de deute per participacións son essencials per calibrar la solvència del sistema financer. Aquesta situació ha col•locat el enfoc una altre vegada als lligams entre els bancs i la els taxadors de la propietats immobiliària, que va moltes vegades molt mes enllà de una relació merament comercial."
Font: Los bancos y cajas controlan una de cada dos tasaciones inmobiliarias - Expansion, 19/04/2009

Les estadístiques oficials no estan corroborades ni per la evidencia anecdòtica, les cerques a internet, o per les vendes de propietats immobiliàries entre els mateixos bancs . Segons un estudi publicat pel diari el mundo els preus de les cases en moltes zones de la costa han caigut entre un 30% i un 50%
Font: La presión del 'stock' dispara las rebajas - El Mundo, 10/08/2009

3) Refinanciar prestecs a empreses constructores fantasma

Durant les últimes setmanes, hem pogut veure moltes empreseses promotors espanyoles anunciant que havien tornat a finançar el seu deute, la qual cosa posposarà la bancarrota per un temps. L’última companyia que ha anunciat aquest nou finançament del deute ha estat Realia, i abans van fer-ho AISA, Afirma, Reyal Urbis, i Renta Corporation. Després de la catàstrofe d’haver hagut de confiscar/embargar (?) Colonial i Metrovacesa l’any 2008, les reserves bancàries espanyoles van caure en picat, i pocs executius banquers espanyols volen veure’n una repetició.

Aquest finançament als promotors immobiliaris zombis simplement retardarà el dia del judici final!

Els bancs s’han adonat que incitar un procés de bancarrota, quan els constructors no poden refinanciar els seus préstecs ni vendre cases, no és bo ni per als constructors ni per a ells mateixos. Ara tracten de donar tanta corda als constructors com els sigui possible, per tal que no hagin d’informar de grans morositats. Tenen l’esperança que puguin posposar el que és inevitable tant de temps com puguin en el cas que les coses facin un gir. El govern i el banc d’Espanya, en aquest aspecte, ha adoptat la mateixa actitud que el Banc del Japó i que el govern japonès.

Segons un "insider" del sistema bancari:

“Tan aviat com un petit negoci es converteix en quelcom delictuós, fins i tot si es tracta d’un antic client, cadascú va a la seva, intentant salvar la pell, com si es trobés en plena pesta. Però en el cas dels grans constructors, el banc està fart d’assumir més actius, i els ofereix una línia de crèdits perquè com a mínim puguin pagar els interessos dels seus deutes, i els dóna també temps per veure si les coses s’asserenen i poden recobrar els préstecs concedits”.


Font: Las pymes solventes se quedan sin crédito mientras los grandes del ladrillo refinancian sin problemas - Cotizalia, 02/08/2009

La bona voluntat dels bancs a dona tota mena de facilitats els promotors no hauria pas d’ésser una sorpresa. Com ells mateixos diuen a la banca, “Si tu em deus un milió, és el teu problema. Si em deus un bilió és el meu problema”. El finançament dels promotors espanyols ha estat institucionalitzat amb acords entre els bancs i el principal cos de promotors, l’Asociación de Promotores constructores de España (APCE).
Font: La Caixa también financiará en su totalidad las casas que los promotores rebajen un 20% - El Mundo, 29/07/2009

Els bancs espanyols proporcionaran un hipoteca de 40 anys sobre 100% del preu de venda per a tots els habitatges als quals el promotor hagi descomptat el 20% del ppreu original. Aixi el comprador no té ni la necessitat de fer el pagament d’una entrada inicial. Santander va signar un acord amb el APCE per tal de reduir el inventori de habitages sense comprador. Aquesta és una altra manera de proveir crèdit als promotors zombis de forma indirecta.

Nosaltres no som els únics a assenyalar l'existencia de prestecs abundants pels promotors zombis. Analistes del Crèdit Suís també es pregunten per el sistema de comptabilitat aplicat a alguns dels 9.5 bilions dels actius reals agafats dels promotors fracassats des de principis de 2008 en intercavi de deute per actius.


En aquests tipus de transaccions, la bancarrota és posposada i requereix menys capital en provisions que tindria lloc en un procés formal de bancarrota. Com ja hem assenyalat abans, el valor de les guaranties proporcionades en aquest tipus de intercanvi de deute per actius és altament sospitós, donat el nivel de control que té el mateix sistema bancari sobre el sistema de taxació.
Font: Solvency Is Still The Issue For Spanish Banks - Euromoney, July 2009

4) Oferir hipoteques de 100%, sobre 40 anys de préstec i altres pràctiques tipus “bombolla”.

Els bancs espanyols són ara els més grans proprietaris de habitage, officines i terrenys de tota Espanya. Han arribat a ser posseïdors de propietats a través de moltes vies diferents. Per tal d’amagar-se o protegir-se dels efectes del crac immobiliari, els bancs espanyols han estat comprant propietats abans que els seus préstecs agafessin un mal camí, i han intentat disposar d’ells mitjançant les seves pròpies agencies immobiliaries. També han arribat a ser propietaris de dotzenes de milers de cases a través de intercanvis de deute per guaranties.

Càlculs aproximats col•loquen el valor de la propietat embargada per impagament o bé intercanviada pel deute pels bancs espanyols al voltant dels 16 bilions d’euros.

Considerem el següent: els bancs espanyols ara estan fomentant que es belluguin les seves pròpies companyies estatals i tenen websites muntades per bellugar les seves existències. Entre les estratègies per poder vendre trobem: descomptes de preu del 25-50%, des del punt de vista de les finances l’euribor plus 0% durant més de 40 anys, i garanties de recompra de la propietat en un futur.

BBVA està venent les propietats que cauen en les seves mans via Anida.

CAM ha establert Mediterranean International per liquidar les propietats accumulades.


Propietats de Banco Popular: Aliseda Gestion Inmobiliaria ha passat a ser propietat del Banco Popular per facilitar les vendes.
Banco Santander: Ven a través de Santander Altamira Real Estate Segons sembla ja han venut la meitat de les seves cases gràcies a generosos terminis de finançament, molts als seus propis empleats.

Banco Sabadell: Ven a través de la seva divisió/secció de la propietat. (???).

Banesto: Ven a través d’una xarxa de més de 20 agències immobiliàries, incloent Knight Frank International.

La Caixa: Ven a través de Servihabitat.

Caja Madrid: Ven a través de la seva xarxa i de la Casa de Subhastes Reser.


Bancaja: ven a través de la seva pròpia xarxa. Es dóna preferència als clients actuals, als empleats de banca i a les seves famílies.

Caixa Catalunya – Ven a través de la seva divisió de la propietat Procam.

CAM Bank: ven a través de la seva divisió de la propietat Mediterranean
Inmobiliaria.

Source: El tentador escaparate de casas de los 10 principales bancos y cajas de España - El Mundo, 20/05/2009

Els bancs espanyols classifiquen la propietat com A o com B (no s’ha de confondre-ho amb l’espanyol “dinero A” i “dinero B”, que es refereix a diner legal i diner que un amaga d’Hisenda):

• Tipus A ve dels promotors immobiliaris que han construït nous blocs d’apartaments o cases,allà on el promotor no podria pagar o tornar a finançar un préstec. Es calcula que aquest tipus de propietat representa el 70% de les existències actuals.

• Tipus B es refereix a cases velles que han estat recobrades ja que els propietaris no poden pagar les seves hipoteques. Les previsions només per aquest any espera incrementar la xifra a més de 75.000 cases.

L’existència de grans carteres de la propietat en els fulls de balanç dels bancs pot conduir la situació a condicions molt malignes i perverses. A les costes de Múrcia, per exemple, els promotors immobiliaris van passar, només fa dos anys, de tenir xifres de venda força elevats, a gairebé nul durant la primera meitat de 2009.

Els promotors creuen que els bancs estan actuant amb competència deslleial, o una competició injusta. Quan un client va a un banc a solicitar una hipoteca, en molts casos en lloc de facilitar la venda el banc dirigeix el client cap al seu propi parc immobiliari i li ofereix un'hipoteca del 100% del valor de la proprietat simplement per treure les cases dels llibres de comtabilitat.

Així, els bancs no volen que els promotors vagin a la bancarrota, però ells competeixen de forma molt activa amb aquests promotors, per tal de vendre les seves pròpies existències......

Quin final li espera a Espanya?

Com varem assenyalar en el darrer informe mensual, la problemàtica espanyola està lligada a la de la resta dels païssos de la perifèria d’Europa. La adopció del euro va comportar un boom econòmic lligat a 1) una major facilitat per a la obtenció de diners a partir de taxes d’interès negatives i 2) la sobrevaloració de preus en relació al tipus de canvi real i efectiu.



Espanya i la resta de la perifèria d’Europa, podrian solucionar els seus problemes o bé a partir de guanys massius de productivitat, cosa que resulta molt improbable donada la història recent, o bé a partir de una reducció de preus i salaris en un percentatge entre el 20% i el 30%, tendència que es desenvoluparà de forma lenta i dolorosa. A aquesta baixada de salaris i preus se li podria anomenar “devaluació interna”, devaluació que comporta immenses pèrdues en els bancs domèstics i en els creditors externs. En el cas dels païssos de la Europa de l’Est, els danys poden arribar a ser dolents, però en tot cas, no enormes. En el cas espanyol, descomptar per morós el deute de les hipoteques serà massiu. S’estima que les pèrdues en el negoci immobiliari podrien superar els 250.000 millions d’euros, o un 25% del PIB espanyol. I aixó només per les hipoteques.

Es evident que els bancs espanyols i estrangers son molt reticents en admetre l’abast de la problemàtica i poc disposats a descomptar el deute, raó per la qual s’oculten les pèrdues. Tenir grans dèficits de comerç amb el exterior és, de fet, una forma de des-estalviar, i per tant l’augment massiu del nivell de consum espanyol ha necessitat finançament desde la resta d’Europa. El dèficit comerçial espanyol es un dels més elevats del món tant en termes absoluts com en termes relatius, i arriba al voltant del 10% del PIB a finals de l’any 2007.







De fet, es va arribar a un punt en el que el dèficit espanyol era el més gran del món després del de Estats Units en termes absoluts. La economia espanyola va funtionar com un consumidor gegant xuclant els estalvis de tota la resta d’Europa.

El problema fonamental, en paraules d’Edward Hugh, és el seguent: en la mesura que el dèficit comercial ha persistit i el dèficit de compte corrent ha crescut proporcionalment, el finançament per quadrar les comptes, que consistia basicament en els fons necessaris per finançar les hipoteques, també ha crescut forçosament. Per descomptat, ara que els espanyols estan estalviant en lloc de contractar credits, no existeix cap element dins el compte per a re-equilibrar la balança comercial, i de forma lògica el deute extern es converteix en insostenible, i tota la economia espanyola es replega sobre si mateixa, no importa l’esforç i la valentia del govern per mantenir la bicicleta en marxa a partir de l’expedició constant i furios de préstecs.

També es de destacar aquí la forma en que el dèficit en la balança de renda ha crescut i crescut, simplement a causa del augmnet d’interès que acumulen sobre els préstecs, xifra que actualment es troba al voltant de 3 bilions d’euros al mes. Aquest apartat serà el primer que exigirà cobertura una vegada que Espanya tingui un superàvit en el comerç exterior. Evidentment la part mes dolenta d’una crisi financera, quan un país hi entra, és que el cost de mantenir el deute (els interessos) també incrementi, al mateix temps que disminueix el crèdit, i els inversors demanin més primes pel risc que assumeixen. Aquesta és la raó principal per la que un país en difficultats sol entrar en una espiral fora de control, un cop que la càrrega en el crèdit arriba a un llindar límit. Espanya no pot estar molt allunyada d’aquest llindar en aquests moments, raó per la qual fora bo que la administració fes alguna cosa per moure la balança cap a una altra direcció abans que s’arribi al punt de no retorn.
Font: Edward Hugh, Spain Economy Watch

Per la gran majoria de les economies emergents, una crisi d’aquesta naturalesa esdevindria força evident tan bon punt exhaurides les reserves de canvi estrangeres. Pero en el cas d’Espanya, que forma part d’una unió monetaria, els mesos de cobertura en importacions (número de mesos que les reserves del Banc Central podrien absorbir en divisa estrangera) es converteix en una qüestió acadèmica, ja que les reserves col•lectives del BCE fan que el Banc d’Espanya es converteixi en una simple unitat de comptabilitat. En el cas espanyol doncs, les senyals vitals que serveixen per indicar en les economies emergents el riscos macroeconòmics, no existeixen. Llavors, un cop la cosa es deteriora de forma critica per Espanya, dispondrem de molt poc avis previ.



L’alt nivell de consum a Espanya ha estat finançat majoritàriament a partir de préstecs externs i no a partir dels estalvis existents. Aixó vol dir que el deute extern espanyol és extremadament alt tant en termes absoluts com en termes relatius, i es troba entre els més alts del món – el cinquè més gran - i és inclús el segon més elevat per càpita, tan sols darrera l’endeutament d’Irlanda.





Aixó vol dir que el deute extern espanyol és extremadament alt tant en termes absoluts com en termes relatius, i es troba entre els més alts del món – el cinquè més gran - i és inclús el segon més elevat per càpita, tan sols darrera l’endeutament d’Irlanda.



Europa de l'Est, Espanya i Irlanda estan començant a experimentar el principi de la deflació. Pensem que encara hem de veure créixer la deflació en el futur, que tindrà ramificacions a través de tot el sector bancari europeu. Els països de la perifèria són deutors nets, i la resta d'Europa és creditora neta. Quan un deutor no pot pagar, el creditor patèix. Alemània, França i altres països hauran de capitalitzar la perifèria i Espanya.. En paraules de Plautus, "Sóc un home ric en tan no pago els meus creditors". Una espiral deflacionària significaria que la major part del deute haurà de ser perdonada, i els creditors hauran d'absorvir les pèrdues.

En un entorn deflacionari pagar el deute es torna inclús més difícil. Fins i tot quan els tipus d'interès arribin a zero, els preus i els salaris poden caure encara més depressa i la càrrega real del deute encara pot crèixer més. Aquesta és la raó per la qual la deflació és tan temible.

Espanya ja té un IPC negatiu.



També els preus de sortida de fabrica estan baixant.



La inflació a Espanya ha estat negativa durant els tres darrers mesos. Espanya no ha experimentat una devallada de inflació com aquesta en 47 anys. Malgrat això, el banc d'Espanya i el govern s'estan comportant com estruços, amagant el cap sota la sorra. El problema de la deflació és que fins i tot tipus d'interès baixos són extremadament alts. Malgrat les retallades massives de tipus d'interès per part del banc central europeu, els tipus d'interès reals a Espanya encara són elevats degut a que el CPI i el PPI són negatius.






Espanya no és l'únic pais que patèix la deflació. Es un problema de tots els països de la perifèria europea. Irlanda, per exemple, té la tasa de deflació més alta del món. Els preus a Irlanda cauen un ritme del 5,9% a l'any, molt pel damunt de les caigudes d'altres països - només Tailàndia, amb una caiguda de 4,4% a l'any la seguèix a distància.



Creiem que el que passa a Irlanda és el que Espanya experimentarà els propers mesos amb els ajustos de la economia a la nova realitat. Pràcticament la totalitat dels bancs irlandesos estan sota el control del govern, i Irlanda s'està esforçant a decidir què fer qmb aquests actius tòxics. Pensem que Espanya tindrà problemes més semblats als de Irlanda que d'altres països veïns europeus. Encara que la inflació és negativa, i i el nombre d'aturats és elevat, "els sindicats encara guanyen pujades salarials". La major part dels acords salarials a Espanya s'aconsegueixen mitjançant convenis colectius a nivell industrial. Els increments salarials s'estan acordant pel damunt del 2%, que és el límit imposat pel banc cantral europeu. (No hauria de sorprendre que els negocis intentessin saltar-se els convenis colectius. L'any passat almenys cins milions de llocs de treball eren temporals).


Donat el desajuste entre salaris, costos laborals unitaris i la realitat de la deflació en espanya, nosaltres pensem que l'atur esta fent cami cap a 25% en Espanya. Amb una taxa d'atur tan alt i una dynamica de deflació de deute, de quina manera pensen els bancs que van a cobrar? Qui guanyara prou diners per pagar aquestes hipotques, i com seran a l'abast de la gent les cases quan els salaris han baixat.

Pensar que s'ha passat el pitjor en Espanya simplement no passa revista com a sentit comun. Nosaltres creiem que els politics i els inversors internationals han faltat judici aqui, i per molt. Vist desde la historia la crisi en Espanya sera vist com la crisi subprime els Etats Units, on tot sembla tan esplendid, fins el dia que no. Aixó es moly tipic de les bombolles, i Espanya no sera different.

2 comentaris:

Carles ha dit...

Gràcies. Molt bon article.
Em penso que hi ha un error degut a la traducció de bilió (billion), que en anglès és 1.000 milions, i en Català 1.000.000 de milions.

Cap a la meitat de l'article, on comencen les gràfiques hi diu, sota la secció "quin final li espera a espanya":
"S’estima que les pèrdues en el negoci immobiliari podrien superar els 250 bilions d’euros, o un 25% del PIB espanyol."

Em penso que no són 250 bilions d'euros sinó 250.000 milions d'euros, el 25% del PIB de l'estat espanyol.

A l'inici comenteu:
"s’eleva a 470.000 millions d’euros. Això és gairebé el 50 % del PIB espanyol."

Així que forçosament la xifra ha d'estar malament.

Salutacions!,
Carles

Edward Hugh ha dit...

Gracies Carles,

Tens tota la raó. M`havia donat compte del primer, pero el segon m'havia escapat. Aro ho canvio,

Records,

Edward