diumenge, 27 de juliol de 2008

Al Mal Temps Bona Cara

Ja està, he decidit no enrabiar-me més! Al mal temps bona cara! Quan les coses van maldades, no hi ha res més intel·ligent que fer un esforç i, contra el costum general, mirar la part positiva del que ens envolta: tenim salut? feina? amics? parella fixa o amant ocasional? estem de vacances? cobrem un sou que ens permet anar tirant? tenim un sostre sota el qual aixoplugar-nos? Només que tinguem tres o quatre d’aquests punts que he citat, ja podem donar-nos per ben satisfets! Jo he fet revisió de la meva situació i em sento optimista! Si hi ha crisi mundial i en especial al nostre país, ja ens en sortirem, no?

Per tot això, avui he començat un ritual estrany, ho reconec: he escrit un petit text de Bon dia, donant ànims als meus veïns, intentant fer-los veure com n’és de bonica, la vida! I, de bon matí, l’he penjat a dins l’ascensor, amb una mica de cel·lo, i he decidit escriure’n un cada dia (potser diran: Bon dia, veí! Deures per avui: Somrigui, si’s plau! , S’ha adonat del dia tan bonic que fa? , o bé Ànim: avui és un bon dia per deixar de fumar! ).
En alguns dels viatges cap amunt i cap avall del meu edifici, al llarg del dia, he coincidit amb bastants veïns, que es llegien el meu article amb actituds diferents: la dona del 3r ha somrigut i ha dit: ”Ja té raó, ja!”; un altre, crec que el del 5è., rondinava que l’autor del text era un boig somiatruites, o bé de família rica, que no sabia què era estar a l’atur i haver de pujar tres fills adolescents! (Jo, evidentment, he fet mutis, i per un moment m’ha assaltat el dubte de si realment jo seria una ingènua somiatruites...). I un altre, del tot inexpressiu, l’ha llegit amb posat seriós, i ha sortit de l’ascensor sense dir ni ase ni bèstia! Si és que en aquest món hi ha per a tots els gustos!

Però jo he seguit engrescada, i voldria contagiar el meu optimisme a tothom. Que l’atur està pujant? que haurem d’estalviar una mica més que fins ara? que potser no viatjarem a l’estiu, ni podrem canviar de cotxe? Bé, no serà ni la primera ni l’última crisi que patim! A més, com sento dir des que era una nena, no hi ha mal que 100 anys duri!

Bé, el dia finalitza i m’he de posar a escriure un altre text anònim per demà, per desitjar als meus veïns que tinguin un bon dia i enviar-los una mica d’energia positiva. Si no ho aconsegueixo confio que, com a mínim, els hauré distret durant l’estona que dura el viatge en ascensor...!

divendres, 25 de juliol de 2008

Avui he tingut un somni...

Avui he tingut un somni. Mai m’he pres un daiquiri estirada còmodament en una tumbona, però mira per on, en el meu somni ho estava fent! La tumbona estava davall una palmera i damunt l’ arena blanca, a dos metres escassos de la mar, una mar feta d’aigua cristal·lina amb reflexos verds i blaus. La remor de les onades, anant i venint, començava a produir-me un estat de somnolència molt agradable, i en aquell moment vaig tenir el pensament, molt fugaç, que si algú s’atrevia a dir-me qualsevol beneiteria en aquell moment, traient-me d’aquell estat de glòria, sense cap mena de dubte el despatxaria amb un moc! Després de tot un any de treballar amb un horari que no em deixa temps lliure per a res més, i cobrant un sou que fa anys pateix de congelació, bé em mereixo ara unes bones vacances, d’aquestes que anuncien a les agències de viatges!

Però, com ja he dit al principi, tot ha estat un somni! El despertador ha sonat puntual, com acostuma a fer, a dos quarts de vuit. I en lloc de palmera hi havia un penjador de roba, i en lloc de mar hi havia un terra de rajoles vermelles i no gaire cristal·lines...

No sé si els somnis tenen alguna importància, alguna repercussió en la nostra vida real però, de moment, tinc el convenciment que aquest estiu no viatjaré ni a Les Illes Cook ni a l’arxipèlag de les Filipines, ni a Hawai...
Amb sort, si el temps ho permet, m’arribaré a la Barceloneta, al Masnou a tot estirar, amb el tren de la RENFE; i allà, en algun xiringuito, em prendré una cerveseta ben fresca, a la meva salut.

dilluns, 21 de juliol de 2008

L'Endeutament







diumenge, 20 de juliol de 2008

dissabte, 19 de juliol de 2008

Amb Uns Ulls Com A Taronges

Torno a sentir-me molt enrabiada! Ja sé que no es pot viure així, amb tanta ràbia dins del cos, però hi ha moltes situacions que me la provoquen. Com que no hi ha cap pastilla ni xarop que em solucioni aquest problema, intento desfogar-me tant com puc escrivint o parlant, a veure si la ràbia es dilueix, de mica en mica, amb les paraules!

Avui he anat a esmorzar amb la meva millor amiga; feia temps que no ens vèiem, i teníem xerrera per estona. Però aviat la conversa s’ha centrat en un tema que a les dues ens ha posat els pèls de punta: fa pocs anys, a la seva escala, hi va anar a viure una família sud-americana. Com el tracte era cordial i prou correcte, varen encetar una mena d’amistat veïnal: converses a dins l’ascensor o a peu d’escala, un cafè ràpid al bar de la cantonada...

La parella provinent de l’altre continent va començar a treballar i hem de dir, si volem ser honestos, que amb uns horaris molt dolents, que ningú no voldria per a si mateix. Però ells venien decidits a treballar de valent, li van dir a la meva amiga.

Però passats uns quants mesos, ella va començar a agafar baixes per refredats o malalties causades per virus diversos; i també, de tant en tant, li explicava a la meva amiga que estava a l’atur cobrant el subsidi. Bé, suposo que, fins aquí, res a objectar. Però... per les raons que fossin i que la meva amiga ignora, ella va decidir tornar al seu país d’origen. El que ens posa els pèls de punta a totes dues és que de tant en tant torna a Espanya, pagant un bitllet d’avió que no deu ser pas barat, ... a cobrar l’atur! Jo obro uns ulls com a taronges, i li dic a la meva amiga que no ho entenc: si només tenia dret a sis mesos d’atur, i ja fa gairebé un any que va marxar...! Ella m’explica que va demanar una pròrroga per poder cobrar l’atur sis mesos més. El que no entenem és que si ella ha marxat al seu país, com és que segueix cobrant l’atur a Espanya? És això legal? Està enganyant al govern o aquest ja li ho permet? No en tinc ni idea d’economia ni de lleis, però no em sembla gaire lògic ni ètic.

M’enrabio perquè m’imagino que casos com aquests n’hi deu haver a mans plenes, i només sento dir que si Hisenda té tantíssimes despeses, i que si ja veurem, quan arribem a vellets i desvalguts, si podrem cobrar una jubilació digna... L’única vegada que vaig trobar-me sense feina i amb el dret a cobrar l’atur, jo era prou innocent i inexperta com per no fer els tràmits convenients, per la qual cosa... no vaig cobrar ni una pesseta! Si és que no hi ha dret...! De vegades, em donaria de bufetades...!

dimarts, 15 de juliol de 2008

Quina Ràbia Tinc!

Quina ràbia tinc! Sí, tinc una ràbia tan grossa dins meu que no me la puc acabar! Ja porto tres dies amb mal de cap, i segurament la pressió sanguínia també m’haurà pujat! I és que no hi ha dret...! Ara entenc el que sentia dir als grans, quan jo era una nena: - És que són uns lladres! Per tot arreu et treuen els diners! I ara em dec haver fet gran, perquè ara parlo jo també així, sobretot després del que m’ha passat!

Fa poc vaig haver de presentar la declaració de la Renda, i l’esborrany que m’havien enviat deia que havia de pagar 1000 euros! Com que cada any m’han de tornar diners, vaig demanar cita per anar a una delegació d’hisenda i protestar... Va ser aleshores, parlant amb el xicot que m’atenia, que va sortir el fet que l’any passat la meva mare havia venut el seu pis (del qual jo era propietària, per herència, d’una quarta part) per comprar-ne un altre. Em va dir, aquell xicot tan espavilat, que jo havia obtingut uns guanys importants en la venda i, per tant, havia de pagar un tant per cent dels guanys (només de la part que em corresponia, és clar!). Prou que li vaig dir jo que no havia vist ni un euro, d’aquella compravenda! Que va ser vendre un pis per comprar-ne un altre per a ma mare, però res! Aquell noi no entenia les meves raons! I va donar per acabada la nostra conversa després de notificar-me que havia de pagar 13000 euros...! (I jo que havia anat a protestar pels 1000 que volien cobrar-me! Em donaria de bufetades...).

Aquella mateixa nit, quan ja fosquejava, vaig sortir mig d’amagatotis a enganxar cartells pels carrers del meu barri, oferint-me com a cangur, per donar classes de repàs, etc. però no he rebut ni una trista trucada! Ei! On és la gent? Ningú no necessita un repàs de català o de mates, algú per tenir cura dels infants?
I és que no hi ha dret, no senyor! I ara aquí estic, amb les vacances esgarriades i una mala llet...

dissabte, 5 de juliol de 2008

L'Atur Del Mes De Juny



Ullada Gràfica Sobre Espanya













S'Estableix Una Nova Sucursal El Putxet

Hola,

I bona nit a tothom.

Escric com un oient habitual als poemes de Joan Ollé, i com un resident britànic de Catalunya de molts anys.

A més a més d'escoltar la ràdio sóc economista, i en concret macroeconomista. Més o menys estic seguint el dia dia de la crisi espanyola, i estic publicant coses que atrauen un cert interès. La
setmana passada vaig publicar aquest estudi al web d'economia RGE Global Monitor.


No sòc un lector habitual de l'ABC però es veu que a algú de Madrid li va agradar això.

Suposo que es pot imaginar el perquè.

També tinc un weblog sobre l'economia espanyola.



En la barra dreta em descric així:

"Edward 'the bonobo' is a Catalan economist of British extraction based in Barcelona."

Perquè després de 18 anys aquí em sento català, i encara que faig bastants errors ortogràfics en el moment d'escruire, l'idioma parlo bastant bé.

Llavors, si a algú del Cafè li interessa parlar amb mi d'aquest tema (o d'altres, potser), llavors aquí estic.

I, si no, llavors saluts des del Putxet, i sempre endavant.

Edward Hugh


El síndrome de Artemio Cruz

Lorenzo Bernaldo de Quirós
ABC Domingo, 29 de junio de 2008

La novela de Carlos Fuentes, «La muerte de Artemio Cruz» comienza con un anciano Artemio tendido en la cama, sacudido por espasmos, al borde de la muerte y con pavor a abrir los ojos porque no sabe lo que verá si lo hace. Algo parecido sucede con el Informe Económico del Presidente del Gobierno. Se empeña en mirar hacia otro lado, en apartar su vista de la desagradable realidad de la crisis. Por eso, el Sr. Zapatero se empeña en diagnosticar una gripe a un enfermo de cáncer y en administrar aspirinas a quien necesita quimioterapia. Ninguna de las iniciativas planteadas por el Líder Máximo sirve para amortiguar los efectos de la desaceleración ni mucho menos para volver a tasas de crecimiento elevadas. Por ceguera, ignorancia o falta de voluntad política el gabinete socialista renuncia a afrontar la situación.


Su comportamiento recuerda al de los gobiernos del tardofranquismo, empeñados en no aceptar que el ciclo expansivo de las décadas anteriores había saltado en pedazos. No tomaron medida alguna para combatir el shock petrolífero de 1973 y la crisis duró diez años, hasta que Miguel Boyer puso en marcha su plan de estabilización en 1983.


La banca ha anunciado que la morosidad se duplicará en nueve meses. Aunque este hecho no tiene por qué plantear problemas de solvencia al conjunto del sistema, sí acentuará la restricción del crédito en la economía española si se tienen en cuenta dos factores adicionales: la potencial crisis de liquidez provocada por la necesidad y dificultad de refinanciar las cédulas hipotecarias; y el inevitable incremento de las provisiones que deberán realizar cajas y bancos para protegerse frente a las bancarrotas que se producirán en el sector de la construcción y frente a los impagos de hipotecas y créditos al consumo provocados por el aumento del paro.


Con un millón de viviendas sin vender, las entidades financieras se van a convertir en los propietarios de esos activos y esa va a ser una vía explosiva de aumento de la morosidad. AFI estima que las instituciones de crédito deberán refinanciar alrededor de 40.000 millones de euros en cédulas y otras deudas en la segunda mitad de 2008 y unos 80.000 millones más en 2009. Si bien la solidad del sistema financiero es considerable, será complicado que escape a un escenario de restricción de liquidez que dure más de un año. Ningún desplome inmobiliario conocido ha terminado sin una crisis bancaria y sin una recesión.

Como señaló Edward Hugh en su análisis para el RGE Monitor, el problema para bancos y cajas es encontrar una fuente de financiación estable en el largo plazo para su negocio hipotecario en un contexto en el que los mercados monetarios se les han cerrado. Como nadie tiene idea de cuánto pueden caer los precios inmobiliarios, los incentivos para suministrar recursos a las instituciones financieras son mínimos. Por eso los títulos ligados a las hipotecas, emitidos por las cajas, no son adquiridos por los inversores internacionales a pesar de los elevados tipos de interés ofertados. De ahí los intentos de colocarlos en la red, lo que además de ser una estrategia cortoplacista y de impacto limitado acentúa todavía más la contracción crediticia interna. El famoso «credit crunch» quizá se modere en otros países, extremo dudoso, pero se acentuará en España a lo largo de los próximos trimestres.


Esa situación estructural se agravará cuando el BCE de Jean-Claude Trichet suba los tipos de interés en julio o en septiembre. Así lo descuenta el mercado. El Euribor ha escalado hasta el 5,36 por 100. El crédito será cada vez más escaso y caro. Este hecho impulsará caídas adicionales de los precios de la vivienda, así como del consumo y de la inversión privada que acentuarán las fuerzas recesivas en curso. Si además se suma a ese cuadro clínico las presiones recesivas e inflacionarias de un petróleo muy caro, el panorama es estremecedor. El resultado inevitable es un fuerte incremento del paro, de las quiebras y de las suspensiones de pagos en una espiral recesiva que se autoalimenta sin remisión. Ahora bien, siempre está para calmar los nervios y transmitir confianza la calma tranquila del presidente del Gobierno.


I ara, la meva versió original en àngles.


The Mexican writer Carlos Fuentes once wrote a novel entitled "The Death of Artemio Cruz". The novel begins with an elderly Artemio who suddenly finds himself awake and lying on his deathbed, gripped by repeated spasms of excruciating pain, and terrified even to open his eyes for fear of what it is he might get to see if he does. After years of debauchery and loose living (shade's of Oscar Wilde's Dorian Gray here) the thing which seems to frighten him the most is the possibility he might get to take a look at himself in a mirror.Of course, there are comparisons and comparisons here. Spain's economy is far from moribund, nor is it in its death throes. But Spaniards are suffering, and the process of adjustment is painful, and the attitude of the country's leader - José Luis Rodriguez Zapatero - does somewhat resemble the case of Artemio Cruz in that he appears, at least from the outside, to be totally obsessed with looking at anything that isn't an actual reflection of the actual state of the Spanish economy.And of course it's easy to criticise here, since the problems Zapatero is reluctant to look too closely at are serious ones, and worse still, it isn't at all clear that anyone really knows what to do about them at this point.

So what is the problem?

Well to get straight to the point, in good old basic Econ 101 direct fashion, at this moment in time everything about the Spanish economy is either going dramatically up, or coming dramatically down.

Continued here.