dimarts, 26 de març de 2013

Nous Camins De L’Exili

La Marxa De Joves Cap A L’Estranger Esta A Punt De Convertir-se En El Problema Mes Important Que Enfronta El Pais


Què podria ser més evident? A Espanya hi ha uns 5 milions d’immigrants al mateix temps que el país té 5 milions d’aturats. Si la gent tendeix a marxar els números ens quadraran, veritat? Com en moltes coses a la vida, tot no és tan fàcil ni evident com sembla. La Terra gira al voltant del Sol, encara que per a la nostra percepció sembli a viceversa . És a dir, a vegades el sentit comú ens enganya, i sobretot en casos i situacions complexes.



El problema que pateixen les economies espanyola i catalana no es que hi ha un exces de gent, és que no generen llocs de treball. De fet, la tònica és més aviat cap a una destrucció contínua. La taxa d'atur entre els joves menors de 25 anys és al voltant d'un 55%, però la taxa dels que tenen entre 26 i 30 anys no és gaire millor.

Molts joves surten molt ben preparats del seus estudis universitaris cap a un mercat laboral quasi inexistent. És aleshores que han de decidir què fan: Marxen a altres països buscant una sortida laboral? Aquesta opció és la que cada vegada més joves hi opten. Per l'altra banda l'edat mitjana de la població catalana és cada vegada més gran, i per tant hi ha cada vegada més persones d'edats avançades que viuen soles a casa i necessiten una persona per atendre-les de manera permanent. Aleshores, arriben dones d’Amèrica Llatina per cobrir aquesta demanda de feina, per cert, una tasca que no és especialment ben remunerada.

Segons les xifres del Instituto Nacional de Estadística al final de 2012 el balanç de tots aquests moviments migratoris era un saldo negatiu d’unes 20.000 persones al mes. En un primer moment, aquesta xifra no sembla molt significativa, però representa un quart de milió de persones a l’any, o un milió cada quatre anys. I com he comentat anteriorment, la velocitat de sortida s’està accelerant.



Doncs, quines seran les conseqüències d'aquests moviments migratoris a llarg termini?. Per avaluar aquest tema, s’ha de tenir present tres factors: el creixement econòmic, les pensions i l'estoc d’habitatges. Durant els anys de bonança econòmica, entre 2000 i 2008, l'economia espanyola va créixer a un ritme al voltant d'un 4% anual. Però, durant aquests anys la població d'Espanya va augmentar uns sis milions de persones, i els llocs de treball reals al voltant d’ uns 2 milions. Mentrestant, la productivitat va créixer menys d'un 1% anual. Es a dir, la gran part d'aquesta taxa de creixement tant espectacular va venir a través d'un increment dramàtic i irrepetible de la força laboral. Sense aquest augment, la taxa de creixement del PIB hauria estat entre un 1% i un 2%.



Però, en aquests moments la població del país baixa, restant potencial a la taxa de creixement a llarg termini. I la força laboral, a mes a mes de baixar, esta envellint. Parlar d'un creixement mitjà de més d'un 1% en el futur, ara per ara, a mi em sembla un despropòsit. Però perquè aquest tema té tanta importància, no parlen molts ecologistes d’una societat de creixement zero?

Com sempre, tot no es tan fàcil. Potser les nostres societats han patit un excés de consum innecessari en l’ultima dècada, però en el pròxim futur hi ha unes necessitats bàsiques a les que hauríem d’atendre, i si volem fer les coses bé necessitarem creixement econòmic.

En primer lloc, s'ha de pensar en el sistema de pensions. Si avui dia el sistema ja és deficitari, el fet que cada vegada menys gent treballa i alhora que el numero de persones en edat de jubilació no deixa de créixer només faran que la situació empitjori, pintant un futur bastant negre . El mateix criteri es pot aplicar igualment al sistema sanitari. Sense creixement hi hauran retallades anual gairebé per sempre.



En segon lloc, cal fixar-nos en el gran estoc de pisos i cases no venudes que té tant Espanya com Catalunya. Si afegim la realitat que molts joves estan emigrant i per tant, la taxa de formació de llars esta en vies de baixar encara més del previst, des de un nivell que ja era prou escàs per la falta de natalitat.

Es per aquests motius diversos que dono tanta importància als fenòmens demogràfics, i per això crec que la sortida de joves cap a altres països és un dels problemes més greus que s’enfronta el nostre país en aquests moments (i deu n'hi do hi ha bastants). Un problema que hem de afrontar i solucionar, vull dir, si en un futur no tan llunyà volem viure en un país sostenible, un país amb futur.

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de març de 2013 en el suplement Economia i Empresa