Nous Camins De L’Exili

La Marxa De Joves Cap A L’Estranger Esta A Punt De Convertir-se En El Problema Mes Important Que Enfronta El Pais


Què podria ser més evident? A Espanya hi ha uns 5 milions d’immigrants al mateix temps que el país té 5 milions d’aturats. Si la gent tendeix a marxar els números ens quadraran, veritat? Com en moltes coses a la vida, tot no és tan fàcil ni evident com sembla. La Terra gira al voltant del Sol, encara que per a la nostra percepció sembli a viceversa . És a dir, a vegades el sentit comú ens enganya, i sobretot en casos i situacions complexes.

El problema que pateixen les economies espanyola i catalana no es que hi ha un exces de gent, és que no generen llocs de treball. De fet, la tònica és més aviat cap a una destrucció contínua. La taxa d'atur entre els joves menors de 25 anys és al voltant d'un 55%, però la taxa dels que tenen entre 26 i 30 anys no és gaire millor.

Molts joves surten molt ben preparats del seus estudis universitaris cap a un mercat laboral quasi inexistent. És aleshores que han de decidir què fan: Marxen a altres països buscant una sortida laboral? Aquesta opció és la que cada vegada més joves hi opten. Per l'altra banda l'edat mitjana de la població catalana és cada vegada més gran, i per tant hi ha cada vegada més persones d'edats avançades que viuen soles a casa i necessiten una persona per atendre-les de manera permanent. Aleshores, arriben dones d’Amèrica Llatina per cobrir aquesta demanda de feina, per cert, una tasca que no és especialment ben remunerada.

Segons les xifres del Instituto Nacional de Estadística al final de 2012 el balanç de tots aquests moviments migratoris era un saldo negatiu d’unes 20.000 persones al mes. En un primer moment, aquesta xifra no sembla molt significativa, però representa un quart de milió de persones a l’any, o un milió cada quatre anys. I com he comentat anteriorment, la velocitat de sortida s’està accelerant.

Doncs, quines seran les conseqüències d'aquests moviments migratoris a llarg termini?. Per avaluar aquest tema, s’ha de tenir present tres factors: el creixement econòmic, les pensions i l'estoc d’habitatges. Durant els anys de bonança econòmica, entre 2000 i 2008, l'economia espanyola va créixer a un ritme al voltant d'un 4% anual. Però, durant aquests anys la població d'Espanya va augmentar uns sis milions de persones, i els llocs de treball reals al voltant d’ uns 2 milions. Mentrestant, la productivitat va créixer menys d'un 1% anual. Es a dir, la gran part d'aquesta taxa de creixement tant espectacular va venir a través d'un increment dramàtic i irrepetible de la força laboral. Sense aquest augment, la taxa de creixement del PIB hauria estat entre un 1% i un 2%.

Però, en aquests moments la població del país baixa, restant potencial a la taxa de creixement a llarg termini. I la força laboral, a mes a mes de baixar, esta envellint. Parlar d'un creixement mitjà de més d'un 1% en el futur, ara per ara, a mi em sembla un despropòsit. Però perquè aquest tema té tanta importància, no parlen molts ecologistes d’una societat de creixement zero?

Com sempre, tot no es tan fàcil. Potser les nostres societats han patit un excés de consum innecessari en l’ultima dècada, però en el pròxim futur hi ha unes necessitats bàsiques a les que hauríem d’atendre, i si volem fer les coses bé necessitarem creixement econòmic.

En primer lloc, s'ha de pensar en el sistema de pensions. Si avui dia el sistema ja és deficitari, el fet que cada vegada menys gent treballa i alhora que el numero de persones en edat de jubilació no deixa de créixer només faran que la situació empitjori, pintant un futur bastant negre . El mateix criteri es pot aplicar igualment al sistema sanitari. Sense creixement hi hauran retallades anual gairebé per sempre.

En segon lloc, cal fixar-nos en el gran estoc de pisos i cases no venudes que té tant Espanya com Catalunya. Si afegim la realitat que molts joves estan emigrant i per tant, la taxa de formació de llars esta en vies de baixar encara més del previst, des de un nivell que ja era prou escàs per la falta de natalitat.

Es per aquests motius diversos que dono tanta importància als fenòmens demogràfics, i per això crec que la sortida de joves cap a altres països és un dels problemes més greus que s’enfronta el nostre país en aquests moments (i deu n'hi do hi ha bastants). Un problema que hem de afrontar i solucionar, vull dir, si en un futur no tan llunyà volem viure en un país sostenible, un país amb futur.

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 16 de març de 2013 en el suplement Economia i Empresa

Peor Imposible !!!

Si la pueden liar más, la liarán. Esa es la conclusión clara y evidente que se puede extraer de los acontecimientos de esta semana en Chipre. Estamos hablando, naturalmente, de los líderes europeos encargados de gestionar la crisis de deuda de la zona euro. Aunque todavía no queda claro si el rompecabezas que está en marcha llegará a buen puerto(esperemos que sí), hay dos consecuencias más allá de las circunstancias inmediatas que vale la pena destacar.

La primera es que, lejos de estar apagándose las brasas de la crisis, siguen todavía encendidas, por lo con ayuda del detonante necesario un fuego en toda regla podría reavivarse en cualquier momento. Es más, con su incompetencia en el momento de encontrar una solución a medida al problema de una pequeña isla, los líderes europeos han implantado una duda importante en la cabeza de observadores de todo el mundo sobre sus capacidades y su preparación para gestionar una crisis de semejante tamaño. Dicho de otra forma, la sensación entre analistas y formadores de opinión a escala global, de que todo esto que estamos viviendo un día u otro acabará mal, de repente se ha vuelto mayoritaria.

Naturalmente, no había una solución fácil: el país era insolvente y no simplemente por falta de liquidez. Como el problema de raíz del sistema bancario era la sobredimensión de sus depósitos, parecía lógico que se tenía que empezar por ahí, ya que la otra alternativa era aceptar que la falta de supervisión de los bancos chipriotas era una omisión de todos, incluyendo del BCE, y asumir la deuda a nivel europeo era impensable, sobre todo para los alemanes.

Pero es precisamente en este punto en el que inversores de todo el mundo se están fijando: si no se atreven a dar este paso en un caso tan pequeño, cómo van a hacerlo en circunstancias más importantes? ¿Y la segunda consecuencia? ¿Qué respuesta recibirá Mariano Rajoy por parte de sus ciudadanos en caso de que algún día tenga que ir a pedir un rescate? ¿Quién va a creer a quién? El daño a la credibilidad y a la confianza ha sido enorme. Que disfruten todos de unas fiestas de pascua serenas y tranquilas. L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 24 de mars de 2013 en el suplement Dinero

El Rescat de Xipre

Edward Hugh: 'Ningú no ha de treure els diners ara'  - Entrevista amb Vilaweb

 L'economista gal·lès veu preocupant la sensació d'incertesa pel rescat de Xipre, però no creu que tingui un efecte immediat en els altres estats


Edward Hugh, economista gal·lès instal·lat a Catalunya, opina que les condicions imposades a Xipre per al rescat obren la porta al dubte i a la incertesa sobre la seguretat dels estalvis dels ciutadans de tota l'eurozona, especialment d'aquells estats, com l'espanyol, que podrien arribar a demanar un rescat. 'No és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra', diu Hugh. Això no obstant, no creu que en estats com Espanya o Itàlia hi pugui haver cap situació semblant a curt termini. I recomana: 'Ningú no ha de treure els diners ara.'


— Què pot passar si el parlament de Xipre manté la negativa d'acceptar el rescat?

— Xipre faria fallida. Però crec que, igual com va passar a Grècia, a Xipre adopten una posició de força per aconseguir alguna cosa. No interessa ningú que Xipre faci fallida.

— Però si és així, juguen amb foc…

— Evidentment, perquè no té una estratègia alternativa viable. No aprovar el rescat implica la fallida del pais, i la sortida automàtica del euro. Tindria conseqüències geopolítiques, perquè l'illa dependrà més de Rússia, i no s'ha d'oblidar que hi ha una zona que és de Turquia. Però com que no queda clar quin benefici trauria el ciutadà xipriota de la fallida, cal imaginar que no busquen pas això, i que es tracta d'una estratègia per negociar. Llavors, sí, hi ha un risc. Jo no diria que és l'escenari més probable, que el país acabi sortint de l'euro.

 — Què passaria si fos així?

— Jo crec que no gran cosa a curt termini per a l'euro i per als altres països que el fan servir. Si en sortís, el país tindria molts problemes, i això pot ser utilitzar com a exemple pels alemanys sobre quina mena de futur espera a qualsevol país que no accepti de fer sacrificis per romandre dins de la moneda. Per als alemanys, hi ha un principi que és que els deutes de cada país no són compartits entre tots. I si cedeix sobre Xipre, aleshores Mariano Rajoy podria tornar a parar la mà. El problema és que el país no té un problema de liquiditat, té un problema de solvència, i això no es soluciona pas amb un préstec, perquè ningú no pot creure que aquest préstec es pugui tornar mai.

— Hem de patir pels nostres estalvis?

—Ara com ara, no hi ha indicis que això que ha passat a Xipre es traslladi aquí. Però s'ha posat l'interrogant, el dubte, si en el moment crític els altres estats europeus, sobretot els alemanys, no estaran disposats a fer cap pas solidari amb un altre membre de la zona euro. No puc dir que hi hagi risc perquè parlem de situacions hipotètiques. Però no és cap bona notícia, perquè implica que s'exigiran més sacrificis als petits estalviadors d'una manera o d'una altra.

— Quan Espanya demani el rescat què pot passar? Una retirada en massa dels diners dels bancs?

— De moment hi ha més inseguretat. Es fa difícil de pensar que Mariano Rajoy, o el govern de torn que hi hagi, pugui anar a demanar un rescat tenint en compte el precedent de Xipre. Perquè ara, per més que diguin que no tocaran mai els dipòsits, tenen poca credibilitat. Perquè als xipriotes ja els van dir això mateix, i mira. A Espanya hem vist què passava amb les preferents i els accionistes de Bankia. Sempre són els minoristes que han d'assumir les responsabilitats. Com han de convèncer als espanyols que no els tocaran els dipòsits?

— Però què es pot dir a la gent que té estalvis. Que tregui els diners del banc perquè tard o d'hora hauran de pagar?

— Tinc els meus diners a Catalunya Caixa i estic molt tranquil. La intranquil·litat vindrà quan Espanya necessiti de manera molt evident i urgent un rescat. No puc dir què faria jo, perquè depèn de moltes coses. En aquest moment no és cap problema. Ningú no ha de treure els diners ara. Però l'actuació a Xipre ha fet molt mal respecte de la confiança i la credibilitat en un termini mitjà, i per ben poca cosa.

— Quina probabilitat hi ha que hi hagi un altre rescat?

— Mira què ha passat a Catalunya Caixa. No han trobat comprador. Això no és pas una cosa positiva per a l'opinió del sistema financer espanyol: si després d'injectar tants diners de l'estat en una entitat els compradors encara tenen dubtes, això fa pensar que potser el problema per a tot el sistema és una mica més gran i que hi pot haver la possibilitat d'un altre rescat del sistema financer.

— Com pot ser si el govern alemany es resisteix a fer més rescats?

—Ara les coses agafen un altre tarannà, que té a veure amb les implicacions de l'acord que han fet a Irlanda. El govern irlandès i el banc central d'Irlanda van decidir que el banc finançaria el govern agafant uns instruments de deute de quaranta anys. Això no ho van consultar amb el BCE, no en van necessitar el permís. Ells mateixos van dir 'fem-ho, endavant'. És més probable a curt termini veure exemples d'això, tant a Itàlia com a Espanya, que no pas demandes de rescat com els que hem vist fins ara.

— És possible que Espanya i Itàlia no demanin un rescat?

— És impossible de fer un govern a Itàlia que pugui demanar el rescat. Perquè és impossible que a Itàlia hi hagi un govern disposat a aprovar una altra tanda de mesures d'austeritat. El govern d'Itàlia haurà de reestructurar el deute. Perquè el volum com a percentatge del PIB va augmentant. Si de cas, poden canviar de perfil: que el banc central d'Itàlia, i no el BCE, arribi a un acord amb el govern d'Itàlia de comprar títols de deute quan caduquin, perquè no en fan noves emissions en gran quantitat. El problema és quan caduca el deute. La solució que es proposaria seria que, quan caduqués, el govern donés bons de quaranta anys i cinquanta al banc central. Penso que el rescat de Xipre és l'últim de la generació anterior. El parlament alemany no vol sentir més a parlar d'això.

— Però així s'infla el deute, i, de retruc, augmenta la càrrega als estalviadors.

—Però és el que fa el Japó: acumular deute amb la idea que no es pagarà mai. Perquè els mercats passen de tot i suposen que es solucionarà tot. No es pot dir a un italià que és diferent d'un japonès. Si els japonesos imprimeixen diners i emeten deute, per què el govern d'Itàlia no pot fer igual, essent un govern sobirà? No dic que funcioni, això. Els italians han dit prou i ningú no vol plantar cara al procés democràtic d'Itàlia. A més, després de Xipre no veig Rajoy dient 'anem a demanar un rescat'. Buscaran un argúcia financera dissenyada per De Guindos.

— Per exemple?

— Podria ser que fusionessin Catalunya Caixa amb Bankia per crear un gran banc públic i fer préstecs a les pimes, garantits pel govern a través del banc central espanyol, sabent que no ho cobraran. No sé si ho faran. A la Xina van fer això: els préstecs irresponsables. El problema que ha tingut fins ara la zona euro és que els alemanys han insistit que el BCE no podia fer-ho, perquè no volien que el Bundesbank ho fes. Pot ser que cada país vagi per un camí diferent.

— Tenint en compte tot això, a una Catalunya independent li convindria més de ser dins la UE o fora?

—Una Catalunya fora d'Espanya es trobaria en un moment feble i amb moltes coses a fer, i per això caldria més tenir amics que no enemics. El problema serà de reconeixement, i que la UE, tal com està en aquests moments, té senyals que les coses no van bé: Hongria és al límit de la democràcia i el Regne Unit tampoc no veu clar que vulgui quedar-se dins. La situació de Catalunya dependrà de l'escenari en què neixi. En abstracte, és difícil de dir què seria millor. Si Catalunya neix en un ambient de desmembrament de la UE serà una cosa, si neix quan la UE ja es va refent, va millorant després d'haver après algunes coses, n'és una altra.

L'entrevista que va publicar Vilaweb el dimecres 20 de març de 2013.

A La Recerca de l'Ombra

Aquesta setmana la crisi econònomica espanyola ha traspassat una altra fita: l'atur registrat ha superat els 5 miliòns per primera vegada en la hisòria. O sigui, que la taxa d'atur ja està per sobre del 26% i continua pujant. Però més enllà de la preoccupant situació actual hi ha bones expectatives cara al futur. El 2014 és bastant probable que l'atur deixi de pujar més, una vegada assolit un nivell lleugerament per sobre del 27%. Amb cada vegada més joves fent les maletes i sortint del país a la recerca de feina, i amb una part creixent de la població en edat de jubilar-se, es presumible que en algun moment hi haurà un topall.

Aleshores, l’atur s’estabilitzarà. Però commençarà a baiaxar? Aquesta és una pregunta important. La resposta és que difícilment notarem cap canvi significatiu, perquè l’escassa taxa de creixement que es pot preveure no donarà per gaire. Però una altre vegada, per què no pot créixer més? Al cap i a la fi, no están les exportcaions demonstrant un rendiment extraordinari?

I és certa, la pujada de les exportacions d’Espanya ha estat espectacular. Llavors, per qué no creix l’economia?

 La clau per entendre aquesta situación enigmàtica es pot trovar en una reformulació de la famosa frase de Bill Clinton, és la demanda interna, talòs!

Els economistas que apostàvem per l’anomenada devaluació interna, estàvem pensant en una reducció tant de preus com de salaris, en la mateixa mesura. El que passa avui a Espanya és que els ingresos cauen, però els preus pugen més que en la zona euro. La consequencia és evident, el consum baixa, i no para de baixar. La societat espanyola està fent una feina de Sísif en què tot l’esforç que es fa per una banda es perd per l’altre. La situació tindria una certa semblança a la d’una persona corrent infatigablement en un intent d’aconseguir la seva propia ombra.


L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de març de 2013 en el suplement Dinero

En busca de su propia sombra

Esta semana la crisis económica española ha pasado otro hito: el paro registrado ha superado los 5 millones por primera vez en la historia; o sea que la tasa de paro ya está por encima del 26% y sigue subiendo. Pero más allá de la preocupante situación actual hay buenas expectativas de cara al futuro. En el año 2014 es bastante probable que el paro deje de subir más, una vez alcanzado un nivel ligeramente por encima del 27%. Con cada vez más jóvenes haciendo sus maletas y saliendo del país en busca de trabajo, y con la cantidad de población en edad de jubilarse creciendo constantemente, es de suponer que en algún momento habrá un tope.

Entonces, el paro se estabilizará. ¿Pero empezará a bajar? Esta es una pregunta importante. La respuesta es que difícilmente notaremos ningún cambio significativo, porque la escasa tasa de crecimiento de la economía que se puede prever no dará para tanto. Pero otra vez, ¿porque no puede crecer más? Al fin y al cabo, ¿no están las exportaciones demostrando un rendimiento extraordinario? Y es cierto, la subida de las exportaciones de España ha sido espectacular. Entonces, ¿porqué la economía no crece? La clave para entender esta situación enigmática se puede encontrar en una reformulación de la famosa frase del antiguo Presidente de Los Estados Unidos Bill Clinton, ¡“es la demanda interna, estúpido”!

Los economistas que apostábamos por la llamada devaluación interna, estábamos pensando en una reducción tanto de precios como de salarios, en igual medida. Lo que está pasando en la España de hoy en día es que los ingresos están cayendo, pero los precios siguen subiendo a una tasa por encima del promedio de la zona euro. La consecuencia es evidente, el consumo baja, y no deja de bajar. La sociedad española está haciendo un trabajo de Sísifo en que todo el esfuerzo que se realiza por una parte se pierde por la otra. La situación tendría un cierto parecido a la de una persona corriendo infatigablemente en un intento vano de alcanzar su propia sombra.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 10 de mars de 2013 en el suplement Dinero

Una Visita A Mas Perxés