Segons les darreres declaracions del Ministre d’Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, «els senyals sobre el futur pròxim permeten ser optimistes, encara que amb cautela i prudència». Paraules maques que tenen més a veure amb el políticament correcte en un clima pre-electoral que amb una anàlisi ben fonamentada de la realitat que vivim. En principi l’economia espanyola està creixent amb la tassa més rapida des del començament de la crisi. Però les conseqüències d’aquest miracle econòmic modern amb prou feines es noten ni en el calaix dels botiguers ni en la butxaca dels treballadors.
Una part del problema és que estem passant per una època de baixa inflació o inclús de deflació. Els preus de molts productes estan baixant (els salaris també), en el conjunt de l’economia es produeix més amb menys donant l’estrany resultat que mentre el PIB corregit per canvis de preus puja, els ingressos no pugen. Tot sembla un miratge ‒el PIB no corregit pels moviments de preus (el PIB nominal), no ha canviat des del segon trimestre de l’any passat‒ però de fet, és real, i no cal esperar grans canvis en aquest sentit en els trimestres que venen, encara que, com diu el Sr. De Guindos, el PIB real puja lleugerament per sobre de l’1% enguany.
És cert, el mercat laboral està millorant, hi ha hagut 198.000 afiliats més a la Seguretat Social l’abril passat que l’abril anterior, però s’ha de recalcar que moltes d’aquestes feines son o bé a temps parcial, o bé a base de contractes temporals. De feina a temps complert amb contracte indefinit n’hi ha poca.
L’atur està baixant. Segons l’última EPA hi havia 345.000 aturats menys a finals de març que els que hi havia fa un any. Però quan mirem la lletra petita descobrim que el número de persones econòmicament actives ha baixat encara més, unes 425.000 persones. Que vol dir que una gran part de la gent que no figuren en les dades d’atur o bé s’han jubilat, o bé ja no estan al país. Una hipòtesi que troba la seva confirmació en les darreres estimacions de població resident a Espanya publicades per l’Institut Nacional d’Estadística. Segons l’INE hi havia més de 400.000 persones menys a Espanya el 2013 de les que hi havia el 2012. És més, segons les estimacions del mateix INE la població entre els 20 i 49 anys pot baixar uns 4,7 milions (un 22,7%) entre ara i el 2023, en part per l’emigració i en part per l’envelliment de la població.
N’hi ha que pensen que ja esta bé que una part dels anteriors immigrants marxin, però no solament es tracta d’immigrants, tothom coneix algú que té un familiar treballant a l’exterior, produint una pèrdua de capital humà important.
Però encara que es tractés només d’antics immigrants, les conseqüències serien lluny de ser benignes si pensem en el consum (Panrico, Coca Cola) o en l’habitatge. No obstant l’apartat que pagarà la factura més alta al final seran les pensions. Per tercer any consecutiu, enguany el govern central posarà ma al Fons de Reserva, aquest cop per més de 10.000 milions d’euros. Amb aquesta velocitat de desgast poca cosa quedarà d’aquí a quatre o cinc anys. Si el mercat laboral no dona la volta dintre de poc temps –de moment es contemplen taxes d’atur d’un 20% arribat el 2020– unes baixades graduals però continues en el nivell de pensions seran inevitables.
Donada aquesta perspectiva, què es pot fer? En primer lloc una política expansiva monetària per part del BCE que faria que els diners arribessin als més desafavorits enlloc d’entrar directament a les borses. En segon lloc es pot anul•lar temporalment la decisió d’allargar la vida laboral. I en tercer lloc els que tenen llocs de feina de llarga duració podrien ser més solidaris, i pactar una reducció salarial a canvi de més contractació (la proposta de l’FMI). No seria una mesura popular, però ara estem pagant més impostos (que és tres quarts del mateix) per pagar persones perquè es quedin a casa. El camí no serià fàcil, però tampoc és massa engrescador el futur que ens espera si no fem res. L’elecció és evident, sacrificar ara o sacrificar encara més, més endavant. A escollir.
L'article que va publicar El Punt Avui el disabte 24 de maig de 2014 en el suplement l'Economic.
dissabte, 31 de maig del 2014
dilluns, 26 de maig del 2014
Ja es hora de mirar-nos al mirall
Els darrers números pel PIB de la Zona Euro ens haurien d’alertar. Dues economies ‒l’alemanya i l’espanyola‒ van presentar números raonablement positius, però el pro-mig va ser bastant decebedor (només un creixement trimestral d’un 0,2%). Dos països teòricament forts (Holanda i Finlàndia) van contraure’s, i dos països del sud d’Europa (Italià i Portugal) van recaure franjant altre cop la recessió.
Deixant de banda els temes més aviat conjunturals, està clar que alguna cosa està passant a Europa que fa que la recuperació de la gran recessió trigui molt més que en altres llocs com els Estats Units, Canadà, o el Regne Unit. Val la pena preguntar-nos què podria ser aquest aspecte addicional. Un problema evident és la dificultat que estan trobant les institucions europees en gestionar un col•lectiu de països tan diversos, sobretot quan hi ha una manca de solidaritat evident entre països en el moment de sufragar les despeses adquirides durant la primera dècada de l’existència de la moneda comuna.
Però més enllà de tot això hi ha un altre factor que crida l’atenció: l’envelliment de les nostres poblacions. Després del Japó, Europa és la regió del món on les poblacions estan envellint més ràpidament. Aquest envelliment no només implica que cada persona en l’edat de treballar haurà que suportar més càrrega fiscal per mantenir el sistema de benestar social, també implica que les taxes de creixement econòmic seran cada vegada més baixes en la mesura que la població en edat de treballar s’encongeix i envelleix. Inclús pot arribar el dia que enlloc de créixer les economies començaran a decréixer.
En el cas de l’economia espanyola hi ha un problema afegit, en el sentit que ha entrat en aquesta nova època amb una crisi d’atur estructural impressionant. Cosa que vol dir que la transició a aquesta nova normalitat serà més dura i més difícil. Una solució que pot semblar molt atractiva des de l’òptica política – que una part dels aturats simplement marxin – no és tan interesant quan pensem en el futur de l’economia a llarg termini: qui consumirà tant producte, qui comprarà tantes cases, i sobretot, qui pagarà les pensions?
Llavors mentre tots podem opinar sobre fins a quin punt l’economia espanyola s’està recuperant, inclús en el millor dels casos, la millora poca cosa tindrà a veure amb les expectatives que el discurs polític està generant. En el mon anglosaxó es parla cada vegada més de la possibilitat que les nostres economies hagin entrat en una etapa d’estancament a llarg termini, i es pregunta si Japó – país que ha patit un problema de deflació de llarga duració – no representa el futur de tots els països desenvolupats. Naturalment res de això sona gaire engrescador, però de vegades hom ha de dir les coses pel seu propi nom i parlar clar i català.
D’aquí a quinze dies el Banc Central Europeu tindrà una reunió on s’espera que prendrà noves mesures tan per estimular l’economia com per combatre el risc de deflació. N’hi ha que poden preguntar-se com és que set anys després del inici de la crisi, i amb un tipus de referencia d’un 0,25%, el BCE està encara parlant de prendre noves mesures? No diuen que anem de bé a millor?
No sabem quan vindrà la propera recessió, però és molt probable que quan finalment arribi enganxarà el BCE amb tipus molt a prop de zero, i els governs de l’Àrea Euro encara amb dèficits fiscals substancials. Les mesures que en el seu moment es consideraven com no convencionals esdevindran cada vegada més la norma, i les que abans es consideraven eines de política monetària clàssica (com pujar i baixar tipus) passaran a l’oblit històric.
Com funcionarà aquest nou mon vers el qual anem lentament caminant? No sabem, és qüestió de confiar en les nostres capacitats per gestionar-ho. El que si que sabem és que els nostres països no son pobres, inclús hi ha molta gent que amb prou feina ha ressentit la crisi. També sabem que la tecnologia seguirà avançant, potser a un ritme mes ràpid que mai. El que passa és que els costos d’aquesta crisi estan mal repartits. Una quarta part de la població activa no te feina, i aquest problema no desapareixerà així com així.
A vegades avançar en la vida és cosa de fer-nos les preguntes adequades, i aquest és precisament el repte al que s’enfronta la societat catalana en aquests moments. Les velles maneres i les velles metodologies ja no funcionen, estem a la època de polítiques no convencionals tant a nivell d’eines de sistemes bancaris com al nivell de la vida personal i els somnis de cadascú. S’ha d’arriscar, s’han d’afrontar els nous problemes, si no segur que estarem perduts.
L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 24 de maig de 2014.
Deixant de banda els temes més aviat conjunturals, està clar que alguna cosa està passant a Europa que fa que la recuperació de la gran recessió trigui molt més que en altres llocs com els Estats Units, Canadà, o el Regne Unit. Val la pena preguntar-nos què podria ser aquest aspecte addicional. Un problema evident és la dificultat que estan trobant les institucions europees en gestionar un col•lectiu de països tan diversos, sobretot quan hi ha una manca de solidaritat evident entre països en el moment de sufragar les despeses adquirides durant la primera dècada de l’existència de la moneda comuna.
Però més enllà de tot això hi ha un altre factor que crida l’atenció: l’envelliment de les nostres poblacions. Després del Japó, Europa és la regió del món on les poblacions estan envellint més ràpidament. Aquest envelliment no només implica que cada persona en l’edat de treballar haurà que suportar més càrrega fiscal per mantenir el sistema de benestar social, també implica que les taxes de creixement econòmic seran cada vegada més baixes en la mesura que la població en edat de treballar s’encongeix i envelleix. Inclús pot arribar el dia que enlloc de créixer les economies començaran a decréixer.
En el cas de l’economia espanyola hi ha un problema afegit, en el sentit que ha entrat en aquesta nova època amb una crisi d’atur estructural impressionant. Cosa que vol dir que la transició a aquesta nova normalitat serà més dura i més difícil. Una solució que pot semblar molt atractiva des de l’òptica política – que una part dels aturats simplement marxin – no és tan interesant quan pensem en el futur de l’economia a llarg termini: qui consumirà tant producte, qui comprarà tantes cases, i sobretot, qui pagarà les pensions?
Llavors mentre tots podem opinar sobre fins a quin punt l’economia espanyola s’està recuperant, inclús en el millor dels casos, la millora poca cosa tindrà a veure amb les expectatives que el discurs polític està generant. En el mon anglosaxó es parla cada vegada més de la possibilitat que les nostres economies hagin entrat en una etapa d’estancament a llarg termini, i es pregunta si Japó – país que ha patit un problema de deflació de llarga duració – no representa el futur de tots els països desenvolupats. Naturalment res de això sona gaire engrescador, però de vegades hom ha de dir les coses pel seu propi nom i parlar clar i català.
D’aquí a quinze dies el Banc Central Europeu tindrà una reunió on s’espera que prendrà noves mesures tan per estimular l’economia com per combatre el risc de deflació. N’hi ha que poden preguntar-se com és que set anys després del inici de la crisi, i amb un tipus de referencia d’un 0,25%, el BCE està encara parlant de prendre noves mesures? No diuen que anem de bé a millor?
No sabem quan vindrà la propera recessió, però és molt probable que quan finalment arribi enganxarà el BCE amb tipus molt a prop de zero, i els governs de l’Àrea Euro encara amb dèficits fiscals substancials. Les mesures que en el seu moment es consideraven com no convencionals esdevindran cada vegada més la norma, i les que abans es consideraven eines de política monetària clàssica (com pujar i baixar tipus) passaran a l’oblit històric.
Com funcionarà aquest nou mon vers el qual anem lentament caminant? No sabem, és qüestió de confiar en les nostres capacitats per gestionar-ho. El que si que sabem és que els nostres països no son pobres, inclús hi ha molta gent que amb prou feina ha ressentit la crisi. També sabem que la tecnologia seguirà avançant, potser a un ritme mes ràpid que mai. El que passa és que els costos d’aquesta crisi estan mal repartits. Una quarta part de la població activa no te feina, i aquest problema no desapareixerà així com així.
A vegades avançar en la vida és cosa de fer-nos les preguntes adequades, i aquest és precisament el repte al que s’enfronta la societat catalana en aquests moments. Les velles maneres i les velles metodologies ja no funcionen, estem a la època de polítiques no convencionals tant a nivell d’eines de sistemes bancaris com al nivell de la vida personal i els somnis de cadascú. S’ha d’arriscar, s’han d’afrontar els nous problemes, si no segur que estarem perduts.
L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 24 de maig de 2014.
diumenge, 25 de maig del 2014
No tot es bufar i fer ampolles
Aquesta setmana ens trobem amb una estranya casualitat. Dijous, l´Oficina Nacional d´Estadística Britànica va publicà un informe sobre l´immigració, mentre la ciutadania anava a les urnes per votar en unes eleccions europees que previsiblement podría guanyar el Partit per l´Independència d´Anglaterra (UKIP). El vincle entre ela dos esdeveniments és que l´euroescepticisme està creixent a les Illes britàniques, i el factor que està influïnt més en aquesta dinámica és l´entrada en grans qüantitats de treballadors d´altres països de l´Unió Europea.
De fet, un total de 600.000 persones es vàren donar d´alta al sistema de la Seguretat Social británica des de principis d´any fins el març d´enguany, dels quals unes 400.000 veníen de paísos de la UE. Davant d´ells Polònia (102.000), seguida per Espanya (45.000) i Itàlia (42.000).
El nombre d´espanyols sembla haver-se estabilitzat, perquè la qüantitat és molt semblant a la dels dotze mesos anteriors. Aquesta xifra de joves espanyols que van a Anglaterra no està –en general-
comptabilitzada entre els 400.000 immigrants estimats per l´Institut Nacional d´Estadística (INE) que se´n vàren anar d´Espanya al 2013, y naturalment no tots van a Londres. Unes 437.000 persones van arribar d´Alemanya al 2013 , principalment provinents de la UE.
El problema és que el Regne Unit – al igual que Espanya al seu moment- està visquent un boom immobiliari (els pisos a Londres han pujat un 18% als últims 12 mesos) , i aquesta entrada de persones la fomenta a través de la creixent demanda d´habitatges de lloguer. Els preus de l´habitatge pels londinencs són altíssims , factor que alimenta el vot per l´UKIP. L´ironía de tot plegat es trova en el fet de que uns joves fugint de les conseqüències d´una bombolla rebentada poden inconscientment ésser els instruments per a fomentar-ne una altre. L´història és repeteix una i altre vegada en forma de tragèdia.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 25 de maig de 2014 en el suplement Dinero
De fet, un total de 600.000 persones es vàren donar d´alta al sistema de la Seguretat Social británica des de principis d´any fins el març d´enguany, dels quals unes 400.000 veníen de paísos de la UE. Davant d´ells Polònia (102.000), seguida per Espanya (45.000) i Itàlia (42.000).
El nombre d´espanyols sembla haver-se estabilitzat, perquè la qüantitat és molt semblant a la dels dotze mesos anteriors. Aquesta xifra de joves espanyols que van a Anglaterra no està –en general-
comptabilitzada entre els 400.000 immigrants estimats per l´Institut Nacional d´Estadística (INE) que se´n vàren anar d´Espanya al 2013, y naturalment no tots van a Londres. Unes 437.000 persones van arribar d´Alemanya al 2013 , principalment provinents de la UE.
El problema és que el Regne Unit – al igual que Espanya al seu moment- està visquent un boom immobiliari (els pisos a Londres han pujat un 18% als últims 12 mesos) , i aquesta entrada de persones la fomenta a través de la creixent demanda d´habitatges de lloguer. Els preus de l´habitatge pels londinencs són altíssims , factor que alimenta el vot per l´UKIP. L´ironía de tot plegat es trova en el fet de que uns joves fugint de les conseqüències d´una bombolla rebentada poden inconscientment ésser els instruments per a fomentar-ne una altre. L´història és repeteix una i altre vegada en forma de tragèdia.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 25 de maig de 2014 en el suplement Dinero
dimecres, 21 de maig del 2014
La crisi del euro no s'ha acabat
La noticia sobre el PIB dels països de la zona euro que es va fer pública ahir, deu haver caigut com un gerro d’aigua freda a les seus del BCE i la Comissió Europea. El fet que només les economies de dos dels països pesants – Alemanya i Espanya – ha aconseguit créixer, parla per si sol.
Pitjor, països prèviament considerats com a part del nucli dur, com Holanda i Finlàndia, han tornat a contraure’s significativament, i per rematar-ho del tot, tan Portugal com Itàlia no han pogut sostenir les seves recuperacions i han recaigut.
Quina lectura es pot fer de tot plegat? Doncs en primer lloc, que difícilment l’economia espanyola podrà seguir tibant amb ganes si tot l’entorn es refreda. Segon, que una baixada dels tipus està garantida pel BCE el mes que ve, i amb tota probabilitat, que el debat sobre “Quantitative Easing” es reprendrà amb força a la tardor. I tercer ‒ho va dir la mateixa Àngela Merkel‒ que «la crisi de l’Euro no s’ha acabat encara»; i si fa falta concretar-ho explícitament, la prima de risc espanyola ha tornat a pujar per primer cop en molts mesos.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 16 de maig de 2014.
Pitjor, països prèviament considerats com a part del nucli dur, com Holanda i Finlàndia, han tornat a contraure’s significativament, i per rematar-ho del tot, tan Portugal com Itàlia no han pogut sostenir les seves recuperacions i han recaigut.
Quina lectura es pot fer de tot plegat? Doncs en primer lloc, que difícilment l’economia espanyola podrà seguir tibant amb ganes si tot l’entorn es refreda. Segon, que una baixada dels tipus està garantida pel BCE el mes que ve, i amb tota probabilitat, que el debat sobre “Quantitative Easing” es reprendrà amb força a la tardor. I tercer ‒ho va dir la mateixa Àngela Merkel‒ que «la crisi de l’Euro no s’ha acabat encara»; i si fa falta concretar-ho explícitament, la prima de risc espanyola ha tornat a pujar per primer cop en molts mesos.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 16 de maig de 2014.
dimecres, 14 de maig del 2014
El pa de cada dia
El darrer informe del INE sobre la població d´Espanya ha fet sorgir bastants comentaris en premsa, però n´hi ha un que a mi em sembla que no ha cridat suficientment l´atenció: al 2013, el nombre de residents alemanys i britànics va baixar en 43.000 i 88.000 respectivament.
Siguin quines siguin les explicacions, difícilment això pot ser una bona noticia en un país a on hi ha un excedent important d´habitatges costers a la venda, essent aquestes dues comunitats clients habituals.
Naturalment la gran majoria de les emigracions al 2013 -uns 400.000- són antics immigrants, que principalment abandonen el país per manca d´oportunitats laborals. Em dóna la sensació de que molts polítics miren aquestes xifres amb certa tranquilitat, pensant que cada persona que se´n va és una persona menys cercant feina. Però aquesta conclusió és massa simplista, perquè cada persona que deixa el país és un consumidor menys, i un contribuient en potència menys per a la Seguretat Social.
Està clar, si no ens importa el nivell de pensions en el futur, no hi ha problema al igual que tampoc ens importa quanta gent compra pa cada dia si no tenim una fleca o treballem per Panrico.
I si no tenim una casa de més per vendre algún dia, doncs encara millor.
De totes maneres, no será tant sols en el consum en el que aquesta pèrdua constant de persones es farà palès.
Per exemple, la producció industrial española va pujar un 0,9% en el primer trimestre en comparació amb l´any anterior. D´acord. Amb aquestes taxes segurament podrem assolir el nivel del 2010 arribat el 2020, però encara un 25% per sota del d´abans de la crisi. Es a dir, tot té un preu i davant el problema que la emigració representa estem sent massa complaents en tots els àmbits. Tenim recuperació, però el futur del país s´escapa de les mans cada dia que passa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 11 de maig de 2014 en el suplement Dinero
Siguin quines siguin les explicacions, difícilment això pot ser una bona noticia en un país a on hi ha un excedent important d´habitatges costers a la venda, essent aquestes dues comunitats clients habituals.
Naturalment la gran majoria de les emigracions al 2013 -uns 400.000- són antics immigrants, que principalment abandonen el país per manca d´oportunitats laborals. Em dóna la sensació de que molts polítics miren aquestes xifres amb certa tranquilitat, pensant que cada persona que se´n va és una persona menys cercant feina. Però aquesta conclusió és massa simplista, perquè cada persona que deixa el país és un consumidor menys, i un contribuient en potència menys per a la Seguretat Social.
Està clar, si no ens importa el nivell de pensions en el futur, no hi ha problema al igual que tampoc ens importa quanta gent compra pa cada dia si no tenim una fleca o treballem per Panrico.
I si no tenim una casa de més per vendre algún dia, doncs encara millor.
De totes maneres, no será tant sols en el consum en el que aquesta pèrdua constant de persones es farà palès.
Per exemple, la producció industrial española va pujar un 0,9% en el primer trimestre en comparació amb l´any anterior. D´acord. Amb aquestes taxes segurament podrem assolir el nivel del 2010 arribat el 2020, però encara un 25% per sota del d´abans de la crisi. Es a dir, tot té un preu i davant el problema que la emigració representa estem sent massa complaents en tots els àmbits. Tenim recuperació, però el futur del país s´escapa de les mans cada dia que passa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 11 de maig de 2014 en el suplement Dinero
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
