«Spain is different» és una expressió molt en boga aquests darrers anys ‒emprada amb més o menys validitat‒ que va que ni pintada al cas de la bombolla demogràfica induïda per la immobiliària. Els fluxos migratoris que s’han viscut a Espanya en els últims 10 anys estan fora de les magnituds registrades a cap país mundial (proporcionalment), fora de temps de guerra.
Durant la primera dècada d’aquest segle, l’arribada de persones foranes va ser massiva i gens controlada, i les conseqüències econòmiques ‒si pensem en els desequilibris que es van produir‒ van ser nefastes. Ara, els fluxos han canviat de direcció amb resultats que potser seran igual de dolents.
Per no ser mal entès, vull recalcar que per augmentar la força laboral en un ambient de creixement econòmic sostenible la immigració és molt desitjable, sobretot en un país on a llarg termini els naixements no compensaran les defuncions i l’evolució de l’estructura d’edats posa en perill el valor futur de les pensions.
Però aquí la paraula clau es «sostenible». Com tots sabem el boom espanyol fou tot menys sostenible, va atraure milions de persones per alimentar activitats sense futur i ara aquesta gent es troba sense feina. L’estimació del INE que unes quatre-centes mil persones van deixar Espanya el 2013 no ens ha d’estranyar. Potser la única cosa sorprenent en aquest procés és l’acceleració en el nombre de persones marxant, que va de les 15.000 (2011) a 190.000 (2012), fins a les 400.000 (2013).
Però com sol passar a la Plaça Catalunya el dia després d’un partit de la Champions amb el Glasgow Rangers, tot aquest procés de va i ve no deixa el terreny sense conseqüències. Per començar, cada dia de 2014 hi haurà gairebé mig milió menys de persones per comprar el pa, fet que es farà notar a les fleques i els forns. Hi haurà mig milió de persones que ja no necessitaran llar, novetat difícil de digerir en el context de la sobre oferta d’habitatge brutal que ens envolta. De fet en tot el sector de consum intern es notarà l’impacte progressiu a traves dels anys, en la mesura que més i més persones simplement desapareguin del mapa. L’INE estima que arribat el 2023 hauran marxat uns 2,5 milions de persones, xifra que es veurà fàcilment superada si la tendència actual es manté. La conseqüència serà que l’economia espanyola es tornarà cada vegada més dependent de les exportacions mentre que el consum intern s’estancarà.
Un altre detall molt revelador sobre aquesta fuita de població és que principalment es tracta de gent d’entre 20 i 49 anys. De fet l’INE estima que el nombre d’habitants d’aquesta franja d’edat baixarà en un 22% (o 4,7 milions de persones) entre ara i el 2023, resultat esfereïdor que es produirà per l’impacte de l’envelliment de la població autòctona ‒el nombre de persones de més de de 64 anys creixerà un 17,4% (1,5 milions)‒ que s’ha d’afegir a l’emigració.
La conclusió ineluctable és que el nivell de pensions que es podrà pagar serà molt inferior a l’actual si les expectatives del INE es materialitzen, cosa que ens ha de fer reflexionar a l’hora de parlar de si estem satisfets amb el rumb que porten les coses o si col•lectivament hem de fer un cop de timó.
L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 28 de abril de 2014.
dilluns, 28 d’abril del 2014
diumenge, 27 d’abril del 2014
Si totes les bones notícies fossin així
Sembla que aquesta setmana tenim bones notícies. L´economia espanyola va créixer, segons el Banc d´ Espanya, un 0,4% entre el desembre i el març. Naturalment, les notícies així sempre són benvingudes, però no per això aconsegueixo treure´m de sobre alguns dubtes.
Abans de res, no hi ha dubte d´una cosa: l´economia espanyola està experimentant el millor moment des de l´inici de la crisi. El que preocupa, com sempre, és la sostenibilitat.
En primer lloc, les exportacions: van bé o no? La caiguda dels emergents hi afecta o no hi afecta? Dic això perquè segons el Banc d´Espanya van caure un 0,6% els tres primers mesos de l´any. Més significativament, les importacions es van desplomar un 1,2%. És a dir, 0,2 punts del 0,4 de creixement (la meitat) resulten de la reducció en importacions. Això representa creixement saludable?
En segon lloc em preocupa el dèficit i la dificultat que hi ha a reduir-lo. Si expliquem les aportacions dels fons de reserva i dels proveïdors, la diferència entre despeses i ingressos va ser més aviat d´un 10% el 2013, i tot i així per arribar a la xifra de 6,6% s´havia de tancar l´any pressupostari el 25 de novembre. Amb el resultat que tant el consum com la inversió pública creixien després del pronunciat descens de finals de l´any passat. És a dir, una altra part del 0,4% venia d´una despesa pública traslladada al primer trimestre.
Finalment, hi ha l´impacte del deflactor del PIB. És la clau per convertir el PIB a preus corrents al PIB real, i té una importància molt significativa quan el moviment del PIB nominal ronda el 0%. El banc estima que el deflactor per aplicar és d´un 0,4% negatiu, és a dir, som en deflació. A més, si havia estimat el deflactor a un 0,2% negatiu, el resultat per al creixement del PIB real hauria estat un creixement anual de gairebé la meitat del 0,5% estimat. Esclar que aquests números són estimacions, però aquesta part no s´explica als titulars.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de abril de 2014 en el suplement Dinero
Abans de res, no hi ha dubte d´una cosa: l´economia espanyola està experimentant el millor moment des de l´inici de la crisi. El que preocupa, com sempre, és la sostenibilitat.
En primer lloc, les exportacions: van bé o no? La caiguda dels emergents hi afecta o no hi afecta? Dic això perquè segons el Banc d´Espanya van caure un 0,6% els tres primers mesos de l´any. Més significativament, les importacions es van desplomar un 1,2%. És a dir, 0,2 punts del 0,4 de creixement (la meitat) resulten de la reducció en importacions. Això representa creixement saludable?
En segon lloc em preocupa el dèficit i la dificultat que hi ha a reduir-lo. Si expliquem les aportacions dels fons de reserva i dels proveïdors, la diferència entre despeses i ingressos va ser més aviat d´un 10% el 2013, i tot i així per arribar a la xifra de 6,6% s´havia de tancar l´any pressupostari el 25 de novembre. Amb el resultat que tant el consum com la inversió pública creixien després del pronunciat descens de finals de l´any passat. És a dir, una altra part del 0,4% venia d´una despesa pública traslladada al primer trimestre.
Finalment, hi ha l´impacte del deflactor del PIB. És la clau per convertir el PIB a preus corrents al PIB real, i té una importància molt significativa quan el moviment del PIB nominal ronda el 0%. El banc estima que el deflactor per aplicar és d´un 0,4% negatiu, és a dir, som en deflació. A més, si havia estimat el deflactor a un 0,2% negatiu, el resultat per al creixement del PIB real hauria estat un creixement anual de gairebé la meitat del 0,5% estimat. Esclar que aquests números són estimacions, però aquesta part no s´explica als titulars.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 27 de abril de 2014 en el suplement Dinero
dilluns, 7 d’abril del 2014
Pacte faustià?
Fa 18 mesos, Mario Draghi aconseguia que els mercats financers li donessin un cop de mà per resoldre la crisi existencial que patia la zona euro, i ho va fer a través d´una promesa. "Faré tot el que faci falta", els deia, "tot". I durant un temps la fórmula va funcionar, però això va ser ahir, i avui, aquests fidels socis han vingut a cobrar. Tal com estan les coses, els mercats donen per fet que el BCE no dubtarà a implementar un programa davant el creixent risc de deflació en la zona euro. És a dir, que en algun moment el BCE començarà a comprar bons de tots els Estats membres en grans quantitats. Seria la japonització de la seva política monetària.
Evidentment, el sr. Draghi sí que té els seus dubtes, però de poc li serveixen, perquè les polítiques d´antany han perdut el seu potencia.
L´allau de diners entrant als països de la perifèria d´Europa està forçant la seva mà.Per molt que li agradés canviar les coses amb dolces paraules, l´euro no vol baixar, i depreciar la moneda seria la manera més ràpida i eficaç d´alleujar la pressió deflacionista.
L´instrument més popular entre els compradors són de lluny els bons grecs, el rendiment dels quals ha baixat des d´un 10% fins a un 6% en qüestió de setmanes. L´economia del país hel.lènic és lluny de donar senyals de resurrecció -l´atur supera el 27% i va per dalt- però no importa, hi ha tant interès que el Govern està plantejant la seva primera emissió de bons en molts anys, possiblement abans de Setmana Santa. Amb un deute sobirà de més del 175% de PIB poques possibilitats hi ha que aquests diners nous es puguin tornar, però és igual: al principi donaran un bon rendiment, i després els comprarà el sr. Draghi. Quina sort!
La ironia de tot això és que mentre aquest programa seria molt atractiu per als inversors, no hi ha cap garantia que frenés la deflació, la qual cosa em porta a la següent reflexió: abans de fer una promesa, vigila amb qui pactes!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 6 de abril de 2014 en el suplement Dinero
Evidentment, el sr. Draghi sí que té els seus dubtes, però de poc li serveixen, perquè les polítiques d´antany han perdut el seu potencia.
L´allau de diners entrant als països de la perifèria d´Europa està forçant la seva mà.Per molt que li agradés canviar les coses amb dolces paraules, l´euro no vol baixar, i depreciar la moneda seria la manera més ràpida i eficaç d´alleujar la pressió deflacionista.
L´instrument més popular entre els compradors són de lluny els bons grecs, el rendiment dels quals ha baixat des d´un 10% fins a un 6% en qüestió de setmanes. L´economia del país hel.lènic és lluny de donar senyals de resurrecció -l´atur supera el 27% i va per dalt- però no importa, hi ha tant interès que el Govern està plantejant la seva primera emissió de bons en molts anys, possiblement abans de Setmana Santa. Amb un deute sobirà de més del 175% de PIB poques possibilitats hi ha que aquests diners nous es puguin tornar, però és igual: al principi donaran un bon rendiment, i després els comprarà el sr. Draghi. Quina sort!
La ironia de tot això és que mentre aquest programa seria molt atractiu per als inversors, no hi ha cap garantia que frenés la deflació, la qual cosa em porta a la següent reflexió: abans de fer una promesa, vigila amb qui pactes!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 6 de abril de 2014 en el suplement Dinero
divendres, 4 d’abril del 2014
El programa d’estímul genera grans incerteses, però s’acabarà fent
Quan el president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, va dir ahir que al consell del banc hi ha unanimitat a l’hora d’afirmar que l’aplicació d’un programa de quantitative easing (o QE) no infringiria de cap manera el seu mandat, aquesta afirmació va agafar per sorpresa molta gent. Molt menys sorprenent va ser la decisió del BCE de no iniciar cap nova política -de moment- per frenar l’arribada d’una baixada sistemàtica de preus, un fenomen conegut amb el nom de deflació.
De fet, ja fa temps que els experts en la matèria han anat alertant del perill que representava la deflació, sobretot per als països fortament endeutats del sud d’Europa. També han estat apuntant la possibilitat que el BCE no tindrà més remei que començar un programa d’aquest tipus a causa de l’amenaça que un procés deflacionista representaria per a la unió monetària.
Però, mentre el temps passa, la indecisió dels consellers del BCE no és difícil d’entendre perquè es parla d’un programa que fa escassos mesos poca gent haurien cregut possible. S’afirmava que comprar bons sobirans -una pràctica habitual al Regne Unit o als Estats Units- contradeia l’esperit del Tractat de Maastricht, que prohibeix finançar els governs. Ara, però, sembla que fer la mateixa cosa amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat de preus no molestarà ni tan sols el Bundesbank, el banc central alemany.
La diferència és que, en lloc de comprar bons d’un determinat país a canvi de polítiques determinades, el que es planteja ara és la compra de bons de tots els estats membres en proporció amb la seva part de participació del PIB col·lectiu.
Fer les coses d’aquesta manera facilita la legalitat del programa, sobretot davant del Tribunal Constitucional alemany, alhora que deixa la política lliure de cap tipus de contrapartida als estats membres. El perill -vist amb els ulls del BCE- és que cada país podrà començar a fer els seus pressupostos com li doni la gana. És a dir, el BCE i la Comissió Europea perdrien la seva eina principal per convèncer els governs de complir els seus objectius de dèficit. En el cas d’Itàlia, per exemple, ¿com es podrà impedir que el seu deute -que ja representa un 132% del seu PIB- segueixi escalant fins al 150%, o més?
Ara bé, els consellers del BCE estan entre l’espasa i la paret pel que fa al deute, perquè, si no aconsegueixen frenar la deflació, de totes maneres el deute pujarà, ja que aquesta és una de les conseqüències de la caiguda de preus. Així s’ha evidenciat al Japó, que fa quinze anys va entrar en la deflació i ara té un deute públic del 245% del PIB, un rècord mundial.
D’altra banda, la reticència del BCE també es pot entendre per la falta de certesa de si la baixa inflació que hi ha ara pot acabar derivant en un veritable procés deflacionista. Si el fenomen és simplement passatger, aleshores per què embarcar-se en una política de tan alt risc? Al cap i a la fi, l’eurozona viu una lleu recuperació que pot comportar més inflació d’aquí un temps. Però el risc de no actuar és encara més gran, ja que, quan es consolida entre els ciutadans l’expectativa que els preus baixaran, es genera una dinàmica molt difícil de trencar.
Però potser l’obstacle més gran per a la presa d’aquesta decisió és la falta de garanties que aquesta política realment funcioni. El sistema japonès, batejat com a Abenomics, encara és només un experiment i planteja moltes incògnites. Total, aquí només hi ha dubtes i incerteses, però sembla que malgrat això el BCE s’embarcarà en un procés de QE d’aquí tres o quatre mesos.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 4 de març de 2014.
De fet, ja fa temps que els experts en la matèria han anat alertant del perill que representava la deflació, sobretot per als països fortament endeutats del sud d’Europa. També han estat apuntant la possibilitat que el BCE no tindrà més remei que començar un programa d’aquest tipus a causa de l’amenaça que un procés deflacionista representaria per a la unió monetària.
Però, mentre el temps passa, la indecisió dels consellers del BCE no és difícil d’entendre perquè es parla d’un programa que fa escassos mesos poca gent haurien cregut possible. S’afirmava que comprar bons sobirans -una pràctica habitual al Regne Unit o als Estats Units- contradeia l’esperit del Tractat de Maastricht, que prohibeix finançar els governs. Ara, però, sembla que fer la mateixa cosa amb l’objectiu de mantenir l’estabilitat de preus no molestarà ni tan sols el Bundesbank, el banc central alemany.
La diferència és que, en lloc de comprar bons d’un determinat país a canvi de polítiques determinades, el que es planteja ara és la compra de bons de tots els estats membres en proporció amb la seva part de participació del PIB col·lectiu.
Fer les coses d’aquesta manera facilita la legalitat del programa, sobretot davant del Tribunal Constitucional alemany, alhora que deixa la política lliure de cap tipus de contrapartida als estats membres. El perill -vist amb els ulls del BCE- és que cada país podrà començar a fer els seus pressupostos com li doni la gana. És a dir, el BCE i la Comissió Europea perdrien la seva eina principal per convèncer els governs de complir els seus objectius de dèficit. En el cas d’Itàlia, per exemple, ¿com es podrà impedir que el seu deute -que ja representa un 132% del seu PIB- segueixi escalant fins al 150%, o més?
Ara bé, els consellers del BCE estan entre l’espasa i la paret pel que fa al deute, perquè, si no aconsegueixen frenar la deflació, de totes maneres el deute pujarà, ja que aquesta és una de les conseqüències de la caiguda de preus. Així s’ha evidenciat al Japó, que fa quinze anys va entrar en la deflació i ara té un deute públic del 245% del PIB, un rècord mundial.
D’altra banda, la reticència del BCE també es pot entendre per la falta de certesa de si la baixa inflació que hi ha ara pot acabar derivant en un veritable procés deflacionista. Si el fenomen és simplement passatger, aleshores per què embarcar-se en una política de tan alt risc? Al cap i a la fi, l’eurozona viu una lleu recuperació que pot comportar més inflació d’aquí un temps. Però el risc de no actuar és encara més gran, ja que, quan es consolida entre els ciutadans l’expectativa que els preus baixaran, es genera una dinàmica molt difícil de trencar.
Però potser l’obstacle més gran per a la presa d’aquesta decisió és la falta de garanties que aquesta política realment funcioni. El sistema japonès, batejat com a Abenomics, encara és només un experiment i planteja moltes incògnites. Total, aquí només hi ha dubtes i incerteses, però sembla que malgrat això el BCE s’embarcarà en un procés de QE d’aquí tres o quatre mesos.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 4 de març de 2014.
'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'
'No podem esperar a morir-nos al llit per canviar el sistema laboral'
Entrevista a l'economista gal·lès instal·lat a Catalunya, arran de les últimes dades de desocupació fet amb VilaWeb per la periodista Bel Zaballa
Les dades publicades pel govern espanyol indiquen un descens de la desocupació i un creixement del nombre d'afiliats a la seguretat social. Això vol dir que la situació econòmica ha millorat i que hem començat a sortir de la crisi, com assegura el govern de Rajoy? L'economista Edward Hugh afirma rotundament que la crisi del sistema financer es va acabar fa més d'un any, però que la crisi de l'economia real, que és aquella que ens toca de prop, no s'ha acabat pas: 'Piquem pedra i no aconseguim gran cosa', diu en aquesta entrevista a VilaWeb, en què dibuixa una 'nova normalitat' econòmica i laboral.
—El govern espanyol diu que comencem a sortir de la crisi, i posa d'exemple dades com ara el descens de la desocupació. Què ens n'hem de creure, d'això?
—Les dades, les hem de creure. Ara, si sortim de la crisi? De quina crisi parlem? De la financera? Jo crec que fa un any i escaig que la vam deixar enrere, la crisi financera. Però si parlem de la crisi de l'economia real, no n'hem sortit pas. Els mercats financers van molt bé, fins i tot he llegit que Grècia ha tornat als mercats per vendre bons. I Espanya és un dels estats més beneficiats d'aquesta tendència dels inversors. Som en l'època en què les males notícies són bones notícies per als inversors. Perquè hi ha més possibilitat que s'abaixin preus i que Mario Draghi faci un programa de compra de bons. Però aquestes polítiques del senyor Draghi els ajuden a ells, no ajuden gaire els meus veïns.
—Aquí volíem anar…
—Les pràctiques dels bancs centrals ajuden els qui ja estan més o menys bé, els qui tenen accions o instruments financers, però no arriba a les persones. Fan programes que fan pujar la borsa, que beneficien els bancs i prou. El mercat de treball, com diu el ministre De Guindos, comença a recuperar-se: aquest mes de març hi ha hagut 115.000 persones més contribuint al sistema de seguretat social que el març de l'any passat. Però la desocupació ha baixat de 239.000. Això és més del doble. Què se n'ha fet, de l'altra gent? Una part s'ha jubilat. Però una altra ha marxat del país. La desocupació baixa de 239.000 però només 115.000 troben feina.
—També hi ha gent que continua sense feina però que ja no apareix registrada als serveis d'ocupació i no té prestació de desocupació…
—Sí, però mirant les xifres de l'Institut d'Estadística em sembla que la deducció més lògica és que una part important ha emigrat. Sí que hi ha gent que no cobra i no és registrada enlloc; aquesta xifra apareix a l'Enquesta de Població Activa, que és més rigorosa. Ara, la tendència de l'EPA serà més o menys igual. Hi ha un canvi de tendència al mercat laboral. Però fixem-nos en les xifres. Els contribuents de la seguretat social són 115.000 més, enguany. Seguint la mateixa taxa, caldrien deu anys perquè la xifra cresqués d'un milió. Però havia baixat de tres milions, de manera que caldrien trenta anys per a arribar a les xifres d'abans. Suposo que aquesta taxa s'accelerarà, però això vol dir que de moment piquem pedra i no arribem a aconseguir gran cosa.
—No convida gaire a l'optimisme això, doncs.
—És que som en una nova normalitat. No podem esperar gaire creixement. Jo crec que no podem esperar grans canvis de situació. La interpretació que en faig és que només se'n podia esperar això. Mirem-ho per una altra banda: els ingressos de contribuents al sistema de la seguretat social han disminuït cada any, mentre que la despesa ha crescut perquè hi ha més jubilats. El sistema de pensions és com més va més precari. Al llibre 'Adiós a la crisis' ja dic que, si no fem res ni a Catalunya ni a Espanya per canviar la direcció, serà inevitable que les pensions comencin a baixar. Perquè no pots deixar que les persones marxin, contribueixin al sistema alemany o allà on siguin, i aquí es continuï pagant el mateix nombre de persones.
—Què s'hauria de fer, segons el vostre parer?
—Més solidaritat i sacrificis conjuntament. Per exemple, jo que en tinc 65; diria que s'hauria de permetre que es jubilés tota la gent de més de 60 anys que volgués fer-ho, voluntàriament. I, en canvi d'això, col·locar un jove de menys de 30 anys en el meu lloc de feina. Com a contrapartida, hi hauria d'haver una rebaixa del sistema de pensions i ajustar-lo per sota per tal de recuperar aquesta gent. Jo crec que, a llarg termini, hem de treballar més anys, tenint en compte l'augment de l'esperança de vida, però fer-ho ara mateix és un disbarat perquè es bloca la situació als joves. I això és molt injust. De fet, tot això que passa és molt injust per als joves. Hi ha un conflicte d'interessos generacionals que en aquest moment no s'encara. En segon lloc, sóc partidari --tot i que ja sé que no és gaire popular-- de la proposta del Fons Monetari Internacional de fer una reducció de salaris individual per col·locar més gent a treballar.
—Minifeines?
—No, es tractaria de cobrar per trenta-cinc hores treballades, però en realitat treballar-ne quaranta.
—Això no és precaritzar encara més la situació laboral de la gent?
—La situació és tan precària que el país es morirà. Vivim en una dinàmica lenta de no-sostenibilitat. El deute del govern puja cada any. Els joves, que són el futur del país, se'n van perquè no poden entrar en el mercat laboral. Si no fem res, d'aquí a deu anys les pensions seran dos terços d'això que són ara. I jo demano: què és més solidari ara? Fer pagar una mica més d'IVA, que és la proposta de govern, i fer que la gent continuï a casa perquè no li donarem feina, o bé abaixar una mica els salaris en canvi --i això és molt important i ara no passa-- de col·locar, amb aquests diners, més gent a treballar. Jo no dic que sigui l'única via, però és una proposta que hi ha damunt la taula, i se n'ha de parlar. O ens quedem plegats de braços? Això em recorda els últims anys del franquisme. Franco s'hauria d'haver apartat molts anys abans, però van esperar que es morís al llit abans de fer canvis. Si esperem que Catalunya i Espanya es morin al llit, què farem després? Crec que cal més creativitat, imaginació i energia per a fer canvis i encarar el futur.
—Abans heu dit que érem en una nova normalitat. Quina és i cap on anem?
—El creixement normal serà d'un 1%. Ens havíem acostumat a un creixement del 3% o del 4%. Ara la tendència és d'un 1%, i veurem si més endavant encara baixa. Però hi ha un abans i un després de la crisi. Cap dels països desenvolupats no ha estat capaç de mantenir una taxa de creixement superior a l'1% sense ajuts d'estímuls econòmics. Abans de la crisi la taxa era més alta, ara és més baixa. Per què? Jo crec que és per l'envelliment de la població. Tot això d'esperar la recuperació amb taxes d'un 2,5% o 3% és vendre fum.
—Hi ha cap especificitat en la situació laboral als Països Catalans?
—Catalunya va una mica millor perquè té un sector industrial que comença a atreure inversions; té un sector turístic que funciona, i també hi ha moviments en el sector alimentari. Però també aquí hi ha una gran quantitat de joves que se'n va del país per trobar feina. Aquest fenomen també ens afecta.
Entrevista a l'economista gal·lès instal·lat a Catalunya, arran de les últimes dades de desocupació fet amb VilaWeb per la periodista Bel Zaballa
Les dades publicades pel govern espanyol indiquen un descens de la desocupació i un creixement del nombre d'afiliats a la seguretat social. Això vol dir que la situació econòmica ha millorat i que hem començat a sortir de la crisi, com assegura el govern de Rajoy? L'economista Edward Hugh afirma rotundament que la crisi del sistema financer es va acabar fa més d'un any, però que la crisi de l'economia real, que és aquella que ens toca de prop, no s'ha acabat pas: 'Piquem pedra i no aconseguim gran cosa', diu en aquesta entrevista a VilaWeb, en què dibuixa una 'nova normalitat' econòmica i laboral.
—El govern espanyol diu que comencem a sortir de la crisi, i posa d'exemple dades com ara el descens de la desocupació. Què ens n'hem de creure, d'això?
—Les dades, les hem de creure. Ara, si sortim de la crisi? De quina crisi parlem? De la financera? Jo crec que fa un any i escaig que la vam deixar enrere, la crisi financera. Però si parlem de la crisi de l'economia real, no n'hem sortit pas. Els mercats financers van molt bé, fins i tot he llegit que Grècia ha tornat als mercats per vendre bons. I Espanya és un dels estats més beneficiats d'aquesta tendència dels inversors. Som en l'època en què les males notícies són bones notícies per als inversors. Perquè hi ha més possibilitat que s'abaixin preus i que Mario Draghi faci un programa de compra de bons. Però aquestes polítiques del senyor Draghi els ajuden a ells, no ajuden gaire els meus veïns.
—Aquí volíem anar…
—Les pràctiques dels bancs centrals ajuden els qui ja estan més o menys bé, els qui tenen accions o instruments financers, però no arriba a les persones. Fan programes que fan pujar la borsa, que beneficien els bancs i prou. El mercat de treball, com diu el ministre De Guindos, comença a recuperar-se: aquest mes de març hi ha hagut 115.000 persones més contribuint al sistema de seguretat social que el març de l'any passat. Però la desocupació ha baixat de 239.000. Això és més del doble. Què se n'ha fet, de l'altra gent? Una part s'ha jubilat. Però una altra ha marxat del país. La desocupació baixa de 239.000 però només 115.000 troben feina.
—També hi ha gent que continua sense feina però que ja no apareix registrada als serveis d'ocupació i no té prestació de desocupació…
—Sí, però mirant les xifres de l'Institut d'Estadística em sembla que la deducció més lògica és que una part important ha emigrat. Sí que hi ha gent que no cobra i no és registrada enlloc; aquesta xifra apareix a l'Enquesta de Població Activa, que és més rigorosa. Ara, la tendència de l'EPA serà més o menys igual. Hi ha un canvi de tendència al mercat laboral. Però fixem-nos en les xifres. Els contribuents de la seguretat social són 115.000 més, enguany. Seguint la mateixa taxa, caldrien deu anys perquè la xifra cresqués d'un milió. Però havia baixat de tres milions, de manera que caldrien trenta anys per a arribar a les xifres d'abans. Suposo que aquesta taxa s'accelerarà, però això vol dir que de moment piquem pedra i no arribem a aconseguir gran cosa.
—No convida gaire a l'optimisme això, doncs.
—És que som en una nova normalitat. No podem esperar gaire creixement. Jo crec que no podem esperar grans canvis de situació. La interpretació que en faig és que només se'n podia esperar això. Mirem-ho per una altra banda: els ingressos de contribuents al sistema de la seguretat social han disminuït cada any, mentre que la despesa ha crescut perquè hi ha més jubilats. El sistema de pensions és com més va més precari. Al llibre 'Adiós a la crisis' ja dic que, si no fem res ni a Catalunya ni a Espanya per canviar la direcció, serà inevitable que les pensions comencin a baixar. Perquè no pots deixar que les persones marxin, contribueixin al sistema alemany o allà on siguin, i aquí es continuï pagant el mateix nombre de persones.
—Què s'hauria de fer, segons el vostre parer?
—Més solidaritat i sacrificis conjuntament. Per exemple, jo que en tinc 65; diria que s'hauria de permetre que es jubilés tota la gent de més de 60 anys que volgués fer-ho, voluntàriament. I, en canvi d'això, col·locar un jove de menys de 30 anys en el meu lloc de feina. Com a contrapartida, hi hauria d'haver una rebaixa del sistema de pensions i ajustar-lo per sota per tal de recuperar aquesta gent. Jo crec que, a llarg termini, hem de treballar més anys, tenint en compte l'augment de l'esperança de vida, però fer-ho ara mateix és un disbarat perquè es bloca la situació als joves. I això és molt injust. De fet, tot això que passa és molt injust per als joves. Hi ha un conflicte d'interessos generacionals que en aquest moment no s'encara. En segon lloc, sóc partidari --tot i que ja sé que no és gaire popular-- de la proposta del Fons Monetari Internacional de fer una reducció de salaris individual per col·locar més gent a treballar.
—Minifeines?
—No, es tractaria de cobrar per trenta-cinc hores treballades, però en realitat treballar-ne quaranta.
—Això no és precaritzar encara més la situació laboral de la gent?
—La situació és tan precària que el país es morirà. Vivim en una dinàmica lenta de no-sostenibilitat. El deute del govern puja cada any. Els joves, que són el futur del país, se'n van perquè no poden entrar en el mercat laboral. Si no fem res, d'aquí a deu anys les pensions seran dos terços d'això que són ara. I jo demano: què és més solidari ara? Fer pagar una mica més d'IVA, que és la proposta de govern, i fer que la gent continuï a casa perquè no li donarem feina, o bé abaixar una mica els salaris en canvi --i això és molt important i ara no passa-- de col·locar, amb aquests diners, més gent a treballar. Jo no dic que sigui l'única via, però és una proposta que hi ha damunt la taula, i se n'ha de parlar. O ens quedem plegats de braços? Això em recorda els últims anys del franquisme. Franco s'hauria d'haver apartat molts anys abans, però van esperar que es morís al llit abans de fer canvis. Si esperem que Catalunya i Espanya es morin al llit, què farem després? Crec que cal més creativitat, imaginació i energia per a fer canvis i encarar el futur.
—Abans heu dit que érem en una nova normalitat. Quina és i cap on anem?
—El creixement normal serà d'un 1%. Ens havíem acostumat a un creixement del 3% o del 4%. Ara la tendència és d'un 1%, i veurem si més endavant encara baixa. Però hi ha un abans i un després de la crisi. Cap dels països desenvolupats no ha estat capaç de mantenir una taxa de creixement superior a l'1% sense ajuts d'estímuls econòmics. Abans de la crisi la taxa era més alta, ara és més baixa. Per què? Jo crec que és per l'envelliment de la població. Tot això d'esperar la recuperació amb taxes d'un 2,5% o 3% és vendre fum.
—Hi ha cap especificitat en la situació laboral als Països Catalans?
—Catalunya va una mica millor perquè té un sector industrial que comença a atreure inversions; té un sector turístic que funciona, i també hi ha moviments en el sector alimentari. Però també aquí hi ha una gran quantitat de joves que se'n va del país per trobar feina. Aquest fenomen també ens afecta.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
