Una política a la japonesa per a Europa?

Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel?

“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?

La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.

Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.

En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.

Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.

Compensacions per a Merkel

Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.

La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.

A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.

Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.

En mans de Vladímir Putin

D’entre els quatre països més grans de l’euro, només Espanya ha crescut. Tothom es pregunta si l’eurozona pot caure en una nova recessió: la resposta és que depèn, sobretot, de l’evolució del conflicte amb Vladímir Putin. Un dels factors més importants en la recaiguda d’Alemanya ha sigut el terrabastall de les seves relacions amb Rússia. En els últims mesos, el conflicte geopolític ha fet minvar la moral dels empresaris alemanys. El problema va molt més enllà de la dependència energètica: la plana major de la indústria alemanya havia apostat per girar cap a l’est per compensar la caiguda dels països del sud d’Europa. Ara aquesta estratègia està feta pols, i fins que no sapiguem què passa a la frontera russa tampoc sabrem què passarà amb l’economia.

L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.

El primer pas és reconèixer el problema

Ahir Mario Draghi va patir la que segurament es pot considerar la roda de premsa més difícil del seu mandat al BCE. Mes enllà de les preguntes òbvies -per què el BCE no va identificar abans els problemes del Banco Espírito Santo o per què Itàlia ha recaigut en la recessió-, el president del BCE va haver d’enfrontar-se a un munt de preguntes sobre per què el banc no havia actuat abans i amb molta més contundència contra el risc de deflació.

En la seva defensa el senyor Draghi simplement va esgrimir arguments que hem sentit repetidament en els últims dotze mesos. L’única novetat destacable del discurs de Draghi va ser que va posar Espanya d’exemple en un moment en què tots els altres mostren senyals de feblesa. Cada cop convencen menys aquests arguments i, al mateix temps, creix l’escepticisme, que és el pitjor que li pot passar a un banquer central, que necessita per força credibilitat. No està clar que hi hagi una solució fàcil contra la deflació, però el primer pas per afrontar un problema és reconèixer que existeix.

L'article que va publicar el diari Ara el divendres 8 de agost de 2014.

L’augment del deute de Portugal representa una amenaça per a tots

Quan un lleó dorm a la selva no fa falta ser un caçador experimentat per saber que és millor passar de llarg que arriscar-se a despertar-lo. De la mateixa manera, la crisi del deute de la zona euro està actualment en repòs, però no del tot morta; si no vigilem, la falta de lideratges europeus acabarà desvetllant-la altre cop.

Fa pocs dies el tipus d’interès del bo espanyol a deu anys va tocar el seu nivell més baix des del 1789. És el millor exemple de com les accions i bons de tota la perifèria de la zona euro estan vivint el seu millor moment dels últims anys. Aquesta mateixa setmana el Wall Street Journal ens ha informat que els inversors japonesos s’han apuntat a la festa. Què coi està passant realment?

Doncs bé, senyors, ja ho sabem: el banc portuguès Espírito Santo acaba de fer fallida. A més, ha necessitat un rescat de diner públic de 4.900 milions d’euros, o més ben dit, un 2,5% del PIB del país. Ara aquests diners no es podran destinar a pagar ni escoles, ni hospitals, ni tan sols a finançar carreteres. De fet, els diners vindran d’un compte on es guardava la resta del que quedava del rescat que va rebre Portugal el 2012. Això té una importància relativa, perquè si no els mercats financers hi haurien posat els diners de bon grat.

La qüestió no és qui paga, sinó qui ho torna. En principi pensaríem en el contribuent, però és aquí on ve el problema. El país té un deute públic tan gran (un 132,9% del PIB, segons l’últim informe de l’Eurostat) que el pobre contribuent no ho podrà tornar mai. Si el deute ja estava en un nivell delicat, el que acaba de passar ara és més aviat la gota que fa vessar el got. L’economia portuguesa és molt feble; gairebé no ha crescut en l’última dècada i té una taxa d’inflació anual negativa: al juny els preus van baixar un 0,2%, el cinquè mes consecutiu de baixades. És a dir, per acabar-ho d’adobar el país pateix un problema de deflació.

Aleshores, com és que els inversors tenen tantes ganes de comprar deute sobirà portuguès si saben que potser els diners invertits no es tornaran? La resposta es fàcil: perquè pensen que, al final, el BCE se n’ocuparà. Si és així, ¿ho farà abans o després de fer una quitança sobre els diners invertits? Aquesta és la pregunta que començà a circular i que pot fer tremolar els mercats del deute.

Sembla que els alemanys estan d’acord que el BCE compri deute sobirà -si fa falta- per mantenir l’estabilitat de preus; però no estarien disposats a perdonar el deute de certs països, especialment Portugal i Itàlia. Grècia, que té un deute del 174% del seu PIB, és un cas a part i els socis europeus tenen un compromís específic amb aquest país després del fiasco del primer rescat. Italià té un deute del 135% del PIB, i va augmentant. A més, l’economia italiana, igual que la portuguesa, no dóna senyals d’una recuperació sòlida.

En aquestes circumstàncies s’ha de preveure la possibilitat que la senyora Merkel demani una reestructuració del deute portuguès i italià abans de deixar que el BCE comenci amb un programa de mesures no convencionals. I qui pagaria la factura? És evident, els inversors privats que en aquest moment estan comprant alegrement deute de tots dos països.

Naturalment, aquest tipus de procés no és gaire popular entre els inversors i pot deixar una llarga ombra sobre un país, com hem vist en els últims dies del cas de l’Argentina. A aquestes altures la cosa no té una solució fàcil: Alemanya sempre s’ha resistit al principi de compartir deute entre països i la postura té la seva lògica, ja que uns estats han sigut més cautelosos que altres a l’hora de gastar. Un rebrot de la crisi del deute europeu perjudicaria tothom, i això vol dir que és imprescindible fer un gran esforç per evitar que passi. Caldria que els líders europeus actuessin amb contundència i a l’altura de les circumstàncies. Si això no passa, ho pagarem tots d’una manera o altra.

L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 5 de agost de 2014.