Fa poc vaig anar a sopar a un restaurant japonès amb un amic. Entre mossegada al Sushi i mossegada al Takoyaki, el vi anava entrant amb alegria, i vàrem acabar tenint una conversa eixelebrada, per pur entreteniment! Ell comentava que cada dia li fa més mandra d’anar a treballar, a comprar, fins i tot, de vegades, li fa mandra sortir amb els amics i obrir la boca per enraonar! Jo, una mica pitofa, em vaig unir de tot cor al seu sentiment, perquè també em reconec una mandrosa empedreïda (tot i que a la feina tinc fama de treballadora, però això només és per un excés de responsabilitat, no perquè ho sigui de veritat!). Bé, la qüestió és que aquella nit vaig tenir un somni relacionat amb la nostra conversa de besucs, de fet n’era la continuació! En el somni, jo li deia, convençuda, que la mandra era una mena de malaltia, i que hauria d’estar considerada com a tal per la Seguretat Social! Al principi, el meu amic em va mirar amb els ulls més oberts que de costum, però poc a poc la seva expressió es va suavitzar i va acabar donant-me la raó! – Sí, quina culpa tenim nosaltres –deia ell-, de patir aquesta mandra que ens fa insofrible el moment de llevar-nos del llit, de baixar al carrer per anar a la feina, de fer la neteja del pis i un munt de coses més?
I jo contestava així: -És clar! Tothom et diu que la mandra és cosa teva, que te l’has d’espolsar del damunt! I és clar que és cosa meva, però jo no l’he pas demanada! La gent que no té mandra no sap la sort que té! No ha de lluitar com nosaltres per fer tot el que s’ha de fer durant el dia! Jo prou que vull treure’m la mandra de sobre, però és ella la que no em deixa pas!
I el meu amic hi assentia, entristit, i deia que la mandra, en el fons dels fons, era una malaltia d’aquestes amagades, que no presenten símptomes en les analítiques ni radiografies, però no per això deixen de ser un veritable problema per a qui la pateix! No s’ha demostrat, potser, que les depressions, les fòbies, la fibromiàlgia, etc. són malalties ben reals, tot i que fa molts anys es prenien per bajanades? Doncs, per què la mandra crònica no pot ésser-ho, també?
El somni acabava amb la imatge que tots dos ens aixecàvem amb peresa de la taula, deprimits, dient que muntaríem una associació de “mandrosos anònims”, a veure si així ens sentíem més compresos per altres malaltons com nosaltres.
Em vaig despertar i vaig somriure en recordar el meu somni... Potser l’alcohol que havíem ingerit ens havia trasbalsat els sentits! De totes formes, era un dels somnis més lúcids que he tingut en ma vida!
Vaig passar el dia amb el seu record al cap; pensava que, en plena crisi com estem, que la Seguretat Social consideri la mandra com una malaltia involuntària és realment una utopia...
Me’n vaig a treballar!
dijous, 10 de desembre del 2009
diumenge, 29 de novembre del 2009
El silencio de las gruas
En los embriagadores días del 2006, en Dubái funcionaban a pleno rendimiento unas 30.000 grúas, cerca de la cuarta parte del total del planeta. En la actualidad casi todas ellas han sido desmontadas y trasladadas a otros lugares o permanecen en silencio, sin nadie que las utilice ni las quiera. Es la última señal del parón inmobiliario que está afectando al emirato, Nakheel (subsidiaria de la promotora inmobiliaria Dubai World) ha pedido una moratoria del pago de su deuda. La petición ha sido vista por los inversores como una declaración de quiebra técnica y ha provocado inquietud por las inversiones de riesgo en todo el mundo. Por más que el lema de la compañía diga que el sol nunca se pone en Dubai World, el hecho es el sol más bien experimenta allí algo parecido a un eclipse total.
Según las últimas estimaciones, la compañía estatal Dubai World tiene unos pasivos que ascienden a 59.000 millones de dólares, con lo que sería responsable del grueso de los 80.000-100.000 millones de dólares de deuda pública dubaití. Hasta ahora, todos los vencimientos de la deuda relacionada con el estado han sido liquidados de forma íntegra y los fondos públicos han completado cualquier escasez de fondos privados. Sin embargo, el último anuncio indica que las debilidades existentes en el sector inmobiliario global y la vulnerabilidad del modelo económico del emirato están haciendo que el estado se replantee la situación, y la sensación nítida es que con Nakheel las cosas podrían ser diferentes, dada la declarada intención del gobierno de respaldar sólo las compañías viables.
Más que por su magnitud, el problema de esta semana en Dubái ha sido la incertidumbre creada, la falta subyacente de transparencia en relación con la situación de la economía corporativa y nacional y con la deuda que acabará por pagarse; y, sobre todo, con el hecho de si otros países (de la región o exteriores a ella) se verán afectados por causa de ese proceso que los analistas financieros llaman "contagio".
Las consecuencias de la actual parálisis de los pagos son de gran alcance, como también lo serían las repercusiones de una eventual quiebra. El pago del bono de 4.000 millones de dólares de Nakheel era percibido por los inversores como la prueba clave sobre la capacidad del emirato para enfrentarse al resto de los 80.000 millones de dólares adeudados por el estado y las compañías controladas por él. Lo que ahora está en entredicho es la capacidad y la disposición de Dubái para cumplir sus compromisos: además, el modo en que se ha desarrollado el proceso suscita todo tipo de especulaciones por parte de los inversores.
La conmoción causada por el anuncio se vio atenuada en un principio por la noticia conocida con anterioridad ese mismo día de que el gobierno había obtenido 5.000 millones de dólares de los bancos dubaitíes. Sin embargo, ese optimismo no tardó en desinflarse cuando se vio que la cifra era considerablemente inferior a la que había esperado atraer el emirato de inversores exteriores; y la interpretación de la secuencia de los dos anuncios es que el dinero de Abu Dhabi no se gastará en compañías como Nakheel y Dubai World.
En realidad, los problemas se venían venir hace ya cierto tiempo. A lo largo del año pasado, los organismos de calificación crediticia bajaron drásticamente de categoría las compañías propiedad del estado dubaití a medida que disminuían las expectativas acerca del probable respaldo público. A principios de mes, Moody´s recortó las calificaciones de Dubai Ports World y Dubai Electricity and Water de A3 a Baa2 (categoría basura) y bajaron otras cuatro compañías relacionadas con el estado; el organismo observó en su comunicado de prensa que el plan de reestructuración de la deuda "subraya la intención del gobierno de ceñirse estrictamente a su política establecida de respaldar sólo las empresas con perspectivas viables a largo plazo".
POSIBLE CONTAGIO
Dejando de lado el propio tema de Dubái, la preocupación ahora es un posible contagio a otros mercados; y Europa central y oriental están en la mente de todos, dada la coincidencia del riesgo bancario. El anuncio también ha provocado una abrupta caída del valor de la libra esterlina por temor a que el gobierno de Dubái pudiera verse obligado a una venta rápida de sus propiedades inmobiliarias internacionales; puesto que el emirato posee en el Reino Unido numerosas propiedades inmobiliarias susceptibles de acabar en las subastas, resulta evidente que una medida así tendrá repercusiones sobre el mercado inmobiliario británico y los bancos expuestos a él.
En total, se estima que la exposición de los bancos europeos a la deuda de Dubái asciende a unos 40.000 millones de dólares, con el Standard Chartered a la cabeza del grupo según los analistas del Crédit Suisse. HSBC Holdings, Barclays, Royal Bank of Scotland Group y Lloyds Banking Group también presentan alguna exposición, aunque apreciablemente más baja.
Dado que la decisión de suspender los pagos ha despertado los temores de la mayor quiebra soberana desde la argentina de 2001, la mayor parte de la atención se ha centrado en los temas de deuda soberana y éstos se extienden, por supuesto, mucho más allá del propio Oriente Medio. En particular, han aumentado las preocupaciones del mercado europeo de bonos sobre la capacidad de los prestatarios de más riesgo (desde Rusia hasta Grecia e Italia) de devolver sus deudas a largo plazo.
Y aquí se encuentra una de las consecuencias a largo plazo de lo que ha sucedido en Dubái esta semana; porque, mientras uno tras otro los gobiernos aprietan al máximo el acelerador en el frente de los estímulos y recurren cada vez más a los fondos públicos para tapar los agujeros de los balances bancarios, entre los inversores está ganando peso la percepción de que la devolución de toda la deuda acumulada quizá sea más dificultosa de lo esperado.
Y, si los miedos de una quiebra de la deuda soberana surgen en el radar de los inversores, va a ser muy difícil hacerlos desaparecer después.
La deuda soberana griega, en concreto, es objeto de mucha atención. Esta semana se ha superado un hito histórico, puesto que el coste de asegurarla ha igualado por primera vez la de asegurar la equivalente deuda turca. A primera vista, se trata de una noticia espantosa, puesto que en fecha tan temprana como el año 2007, el diferencial de las permutas de impago de crédito se encontraba en unos 500 puntos básicos en los riesgos percibidos. El diferencial de Grecia, en cambio, estaba en los 15 puntos básicos. Al fin y al cabo, el país es miembro de la eurozona y sus bonos denominados en euros se consideraban protegidos por otros euroestados. Sin embargo, a lo largo del año pasado, la posición fiscal de muchos países de los mercados emergentes (Turquía entre ellos) se ha vuelto menos favorable, mientras que no han dejado de deteriorarse la de algunos países de la eurozona (incluidos Irlanda y España, así como Grecia).
Tales comparaciones constituyen un golpe bastante duro para el orgullo griego, pero el problema aquí es mucho más grande y nos lleva directamente al corazón de la saga dubaití. Hace dos años, los inversores globales no solían dedicar demasiado tiempo a preocuparse sobre el riesgo de que pudieran ocurrir acontecimientos desagradables y, en apariencia, remotos. Ahora bien, la crisis financiera ha modificado esa percepción. Tras haberse pillado una vez los dedos, los inversores desean evitar a toda costa que vuelva a sucederles lo mismo; por eso los pone nerviosos lo que está sucediendo ahora en Dubái y por eso los gobiernos europeos harían bien en pensar más en el futuro y, sobre todo, en asegurarse de que no empezamos a ver hechos como los de Dubái mucho más cerca de casa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de novembre de 2009 en el suplement Dinero
Según las últimas estimaciones, la compañía estatal Dubai World tiene unos pasivos que ascienden a 59.000 millones de dólares, con lo que sería responsable del grueso de los 80.000-100.000 millones de dólares de deuda pública dubaití. Hasta ahora, todos los vencimientos de la deuda relacionada con el estado han sido liquidados de forma íntegra y los fondos públicos han completado cualquier escasez de fondos privados. Sin embargo, el último anuncio indica que las debilidades existentes en el sector inmobiliario global y la vulnerabilidad del modelo económico del emirato están haciendo que el estado se replantee la situación, y la sensación nítida es que con Nakheel las cosas podrían ser diferentes, dada la declarada intención del gobierno de respaldar sólo las compañías viables.
Más que por su magnitud, el problema de esta semana en Dubái ha sido la incertidumbre creada, la falta subyacente de transparencia en relación con la situación de la economía corporativa y nacional y con la deuda que acabará por pagarse; y, sobre todo, con el hecho de si otros países (de la región o exteriores a ella) se verán afectados por causa de ese proceso que los analistas financieros llaman "contagio".
Las consecuencias de la actual parálisis de los pagos son de gran alcance, como también lo serían las repercusiones de una eventual quiebra. El pago del bono de 4.000 millones de dólares de Nakheel era percibido por los inversores como la prueba clave sobre la capacidad del emirato para enfrentarse al resto de los 80.000 millones de dólares adeudados por el estado y las compañías controladas por él. Lo que ahora está en entredicho es la capacidad y la disposición de Dubái para cumplir sus compromisos: además, el modo en que se ha desarrollado el proceso suscita todo tipo de especulaciones por parte de los inversores.
La conmoción causada por el anuncio se vio atenuada en un principio por la noticia conocida con anterioridad ese mismo día de que el gobierno había obtenido 5.000 millones de dólares de los bancos dubaitíes. Sin embargo, ese optimismo no tardó en desinflarse cuando se vio que la cifra era considerablemente inferior a la que había esperado atraer el emirato de inversores exteriores; y la interpretación de la secuencia de los dos anuncios es que el dinero de Abu Dhabi no se gastará en compañías como Nakheel y Dubai World.
En realidad, los problemas se venían venir hace ya cierto tiempo. A lo largo del año pasado, los organismos de calificación crediticia bajaron drásticamente de categoría las compañías propiedad del estado dubaití a medida que disminuían las expectativas acerca del probable respaldo público. A principios de mes, Moody´s recortó las calificaciones de Dubai Ports World y Dubai Electricity and Water de A3 a Baa2 (categoría basura) y bajaron otras cuatro compañías relacionadas con el estado; el organismo observó en su comunicado de prensa que el plan de reestructuración de la deuda "subraya la intención del gobierno de ceñirse estrictamente a su política establecida de respaldar sólo las empresas con perspectivas viables a largo plazo".
POSIBLE CONTAGIO
Dejando de lado el propio tema de Dubái, la preocupación ahora es un posible contagio a otros mercados; y Europa central y oriental están en la mente de todos, dada la coincidencia del riesgo bancario. El anuncio también ha provocado una abrupta caída del valor de la libra esterlina por temor a que el gobierno de Dubái pudiera verse obligado a una venta rápida de sus propiedades inmobiliarias internacionales; puesto que el emirato posee en el Reino Unido numerosas propiedades inmobiliarias susceptibles de acabar en las subastas, resulta evidente que una medida así tendrá repercusiones sobre el mercado inmobiliario británico y los bancos expuestos a él.
En total, se estima que la exposición de los bancos europeos a la deuda de Dubái asciende a unos 40.000 millones de dólares, con el Standard Chartered a la cabeza del grupo según los analistas del Crédit Suisse. HSBC Holdings, Barclays, Royal Bank of Scotland Group y Lloyds Banking Group también presentan alguna exposición, aunque apreciablemente más baja.
Dado que la decisión de suspender los pagos ha despertado los temores de la mayor quiebra soberana desde la argentina de 2001, la mayor parte de la atención se ha centrado en los temas de deuda soberana y éstos se extienden, por supuesto, mucho más allá del propio Oriente Medio. En particular, han aumentado las preocupaciones del mercado europeo de bonos sobre la capacidad de los prestatarios de más riesgo (desde Rusia hasta Grecia e Italia) de devolver sus deudas a largo plazo.
Y aquí se encuentra una de las consecuencias a largo plazo de lo que ha sucedido en Dubái esta semana; porque, mientras uno tras otro los gobiernos aprietan al máximo el acelerador en el frente de los estímulos y recurren cada vez más a los fondos públicos para tapar los agujeros de los balances bancarios, entre los inversores está ganando peso la percepción de que la devolución de toda la deuda acumulada quizá sea más dificultosa de lo esperado.
Y, si los miedos de una quiebra de la deuda soberana surgen en el radar de los inversores, va a ser muy difícil hacerlos desaparecer después.
La deuda soberana griega, en concreto, es objeto de mucha atención. Esta semana se ha superado un hito histórico, puesto que el coste de asegurarla ha igualado por primera vez la de asegurar la equivalente deuda turca. A primera vista, se trata de una noticia espantosa, puesto que en fecha tan temprana como el año 2007, el diferencial de las permutas de impago de crédito se encontraba en unos 500 puntos básicos en los riesgos percibidos. El diferencial de Grecia, en cambio, estaba en los 15 puntos básicos. Al fin y al cabo, el país es miembro de la eurozona y sus bonos denominados en euros se consideraban protegidos por otros euroestados. Sin embargo, a lo largo del año pasado, la posición fiscal de muchos países de los mercados emergentes (Turquía entre ellos) se ha vuelto menos favorable, mientras que no han dejado de deteriorarse la de algunos países de la eurozona (incluidos Irlanda y España, así como Grecia).
Tales comparaciones constituyen un golpe bastante duro para el orgullo griego, pero el problema aquí es mucho más grande y nos lleva directamente al corazón de la saga dubaití. Hace dos años, los inversores globales no solían dedicar demasiado tiempo a preocuparse sobre el riesgo de que pudieran ocurrir acontecimientos desagradables y, en apariencia, remotos. Ahora bien, la crisis financiera ha modificado esa percepción. Tras haberse pillado una vez los dedos, los inversores desean evitar a toda costa que vuelva a sucederles lo mismo; por eso los pone nerviosos lo que está sucediendo ahora en Dubái y por eso los gobiernos europeos harían bien en pensar más en el futuro y, sobre todo, en asegurarse de que no empezamos a ver hechos como los de Dubái mucho más cerca de casa.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de novembre de 2009 en el suplement Dinero
diumenge, 15 de novembre del 2009
Telefonpipí
Fa dies, anant pel carrer de casa meva, vaig quedar ben sorpresa davant d’una cabina telefònica; ni rastre de porta, amb desperfectes evidents, i… un vàter dins! Superat el meu estupor inicial, vaig mirar-m’ho pel cantó positiu, com sempre cal fer: Bé –vaig pensar-, algú ha estat tan gentil que ha tingut en compte les necessitats de la gent; deu haver pensat que si alguna persona té alguna urgència, no li cal entrar a un bar i gastar-se uns diners en un cafè que potser en aquell moment no li abelleix, per poder utilitzar el lavabo!
Així doncs, vaig seguir caminant amb un somriure als llavis, feliç que en el món hi hagi gent tan caritativa. I més, considerant que estem travessant una època difícil, de crisi econòmica i no convé gastar diners tontament.
El fet és que, ahir, vaig ser jo qui va sentir una necessitat imperiosa d’anar al lavabo, i vaig adonar-me que no arribaria a casa a temps! Va venir-me al cap la imatge del vàter de la cabina, i vaig córrer cap allà, però... algú malintencionat ja se l’havia endut! Empipada, vaig haver d’entrar a un bar i gastar-me un euro per utilitzar el bany... Però després vaig recordar que el vàter no tenia la cadena incorporada, i potser per això se l’havien endut, per reparar-lo... Si és així, seguiré creient en la bondat humana!
Així doncs, vaig seguir caminant amb un somriure als llavis, feliç que en el món hi hagi gent tan caritativa. I més, considerant que estem travessant una època difícil, de crisi econòmica i no convé gastar diners tontament. El fet és que, ahir, vaig ser jo qui va sentir una necessitat imperiosa d’anar al lavabo, i vaig adonar-me que no arribaria a casa a temps! Va venir-me al cap la imatge del vàter de la cabina, i vaig córrer cap allà, però... algú malintencionat ja se l’havia endut! Empipada, vaig haver d’entrar a un bar i gastar-me un euro per utilitzar el bany... Però després vaig recordar que el vàter no tenia la cadena incorporada, i potser per això se l’havien endut, per reparar-lo... Si és així, seguiré creient en la bondat humana!
diumenge, 8 de novembre del 2009
dimecres, 4 de novembre del 2009
La rateta que escombrava l’escaleta
Per ser del tot sincers, jo no acostumo a escombrar escaletes, però… sí que, de tant en tant, em trobo algun dineret, com la rateta presumida del conte que ens explicaven els pares i els avis quan érem petits. L’altre dia, sense anar més lluny!
Jo anava caminant per la vorera, mirant al terra, capficada amb els meus problemes. Aleshores vaig veure una moneda d’un euro, just en el forat on es planten els arbres plataners!
La vaig collir: era una moneda opaca, ja gastada pels set o vuit anys que devia tenir de vida, i me la vaig guardar a la butxaca. Immediatament vaig començar a rumiar:
“Què em compraré, amb aquest euro? Què em permeten comprar 166 pessetes de les d’abans?”.
Jo anava fent càbales; vaig pensar que les cerres del meu raspall de dents ja començaven a obrir-se pels costats, i vaig entrar a la farmàcia disposada a comprar-me’n un de ben bonic, d’algun color virolat... Però tots valien més d’un euro! Aleshores, com ja era mitja tarda i encara no havia berenat, vaig pensar en un geladet de xocolata...! Però, per aquest import, només em podia comprar un polo i, en plena tardor, llepar un tros de gel no em ve gens de gust. I un tallat? Tampoc! Em mancaven 20 cèntims.
Finalment, em vaig animar pensant que a les botigues de Todo a cien/1 euro trobaria un potet de crema hidratant per a les mans. Però, com segurament ja us heu imaginat, no en vaig tenir prou...
I així va ser com vaig arribar a casa, amb la moneda que em cremava a la butxaca! I va ser aleshores que vaig veure un indigent assegut al portal del costat; ja tenia el cabell, escàs, de color blanc, i probablement aquella nit no soparia.
L’euro de la butxaca es delia per sortir-ne i vaig posar-l’hi a la mà, bruta i resseca. Potser ell en trauria més suc del que jo havia sabut treure’n!
Jo anava caminant per la vorera, mirant al terra, capficada amb els meus problemes. Aleshores vaig veure una moneda d’un euro, just en el forat on es planten els arbres plataners!
La vaig collir: era una moneda opaca, ja gastada pels set o vuit anys que devia tenir de vida, i me la vaig guardar a la butxaca. Immediatament vaig començar a rumiar:
“Què em compraré, amb aquest euro? Què em permeten comprar 166 pessetes de les d’abans?”.
Jo anava fent càbales; vaig pensar que les cerres del meu raspall de dents ja començaven a obrir-se pels costats, i vaig entrar a la farmàcia disposada a comprar-me’n un de ben bonic, d’algun color virolat... Però tots valien més d’un euro! Aleshores, com ja era mitja tarda i encara no havia berenat, vaig pensar en un geladet de xocolata...! Però, per aquest import, només em podia comprar un polo i, en plena tardor, llepar un tros de gel no em ve gens de gust. I un tallat? Tampoc! Em mancaven 20 cèntims.
Finalment, em vaig animar pensant que a les botigues de Todo a cien/1 euro trobaria un potet de crema hidratant per a les mans. Però, com segurament ja us heu imaginat, no en vaig tenir prou...
I així va ser com vaig arribar a casa, amb la moneda que em cremava a la butxaca! I va ser aleshores que vaig veure un indigent assegut al portal del costat; ja tenia el cabell, escàs, de color blanc, i probablement aquella nit no soparia.
L’euro de la butxaca es delia per sortir-ne i vaig posar-l’hi a la mà, bruta i resseca. Potser ell en trauria més suc del que jo havia sabut treure’n!
dimecres, 21 d’octubre del 2009
On queda Costa Rica?
Després d’un mes i mig de treballar, ja no em recordo de les vacances a Costa Rica! Tant que van costar d’arribar, i tan aviat com les he oblidades! La feina ens absorbeix de tal manera que de vegades sembla que no hi ha res més a la nostra vida! Però ara vull dedicar uns minuts a rememorar aquells dies en què el color verd, en les seves diverses tonalitats, era el predominant: boscos selvàtics amb arbres altíssims pertot arreu, coronats per micos d’aspecte agressiu que no feien més que articular crits que gelaven la sang, i per óssos mandrosos, que s’agafen la vida amb una filosofia envejable, com el seu nom dóna a entendre.
Recordo amb especial simpatia les tortugues, també verdes, sortint del mar en plena nit, fent un clot on mig enterrar-se i, al cap d’una bona estona, començar a posar ous... Jo m’hi vaig abocar pel darrere; literalment em vaig situar al cul de la tortuga, per no perdre’m el fantàstic part múltiple i, pel que em va semblar gens dolorós, de dotzenes d’ous, boles blanques com pilotes de Ping-pong. I després, la tortuga agafava ànims i tornava a fer-se a la mar, amb el seu caminar lent i maldestre però constant, deixant les criatures colgades sota la sorra humida, fins al dia que se sentin prou fortes per sortir de l’ou i fer-se també a la mar!
Costa Rica és una maragda, però no a tothom li agraden les maragdes! No recomanaria a ningú anar-hi si no li agrada molt la natura, perquè... no hi ha res més, de debò! Pots divertir-te, això sí, fent algun esport d’aventura: imagineu-me a mi, penjada d’una corda i lliscant a través d’un cable d’arbre en arbre, talment com la Jenni del Tarsan. O fent cabrioles dins d’una embarcació de goma, en un riu ple de salts d’aigua i de grans roques, i mullada fins al moll dels ossos, resant perquè els simpàtics Ticos que governaven la barca sabessin el que es feien...
Però com deia al principi, tot això sembla que ja pertanyi a un passat molt antic.
Ara em cal matinar, anar a la feina amb cert mal humor, patir les picades dels mosquits tigre que han envaït els locals on treballo, omplir-me de paciència amb la gent, i... esperar que arribin unes altres vacances on pugui veure països de color verd com les maragdes.
Recordo amb especial simpatia les tortugues, també verdes, sortint del mar en plena nit, fent un clot on mig enterrar-se i, al cap d’una bona estona, començar a posar ous... Jo m’hi vaig abocar pel darrere; literalment em vaig situar al cul de la tortuga, per no perdre’m el fantàstic part múltiple i, pel que em va semblar gens dolorós, de dotzenes d’ous, boles blanques com pilotes de Ping-pong. I després, la tortuga agafava ànims i tornava a fer-se a la mar, amb el seu caminar lent i maldestre però constant, deixant les criatures colgades sota la sorra humida, fins al dia que se sentin prou fortes per sortir de l’ou i fer-se també a la mar!Costa Rica és una maragda, però no a tothom li agraden les maragdes! No recomanaria a ningú anar-hi si no li agrada molt la natura, perquè... no hi ha res més, de debò! Pots divertir-te, això sí, fent algun esport d’aventura: imagineu-me a mi, penjada d’una corda i lliscant a través d’un cable d’arbre en arbre, talment com la Jenni del Tarsan. O fent cabrioles dins d’una embarcació de goma, en un riu ple de salts d’aigua i de grans roques, i mullada fins al moll dels ossos, resant perquè els simpàtics Ticos que governaven la barca sabessin el que es feien...
Però com deia al principi, tot això sembla que ja pertanyi a un passat molt antic.
Ara em cal matinar, anar a la feina amb cert mal humor, patir les picades dels mosquits tigre que han envaït els locals on treballo, omplir-me de paciència amb la gent, i... esperar que arribin unes altres vacances on pugui veure països de color verd com les maragdes.
dimarts, 29 de setembre del 2009
Un Fantasma ronda per Europa
Un fantasma ronda per Europa, però no és un fantasma de rebel•lió de les masses populars, ni d’una altra onada de rescats bancaris, no. El que actualment ronda per Europa és el fantasma de l’economia espanyola, que roman en una línia plana mentre les altres economies d’Europa, una per una, comencen a lluitar per reviscolar. I el principal motiu pel qual aquesta imatge fantasmal està provocant en tothom tantes nits en blanc, és perquè l’actual estructura institucional europea està escassament preparada per a un eventual malson així.
Deficiències Arquitectòniques Europees
La presa de decicions a l’Europa moderna s’aguanta sobre dos pilars. Per una banda, pel que fa a les decisions fiscals, tenim la Comissió Europea, els poders de la qual huarien de ser d’aquí a poc temps estesos per l’important Tractat de Lisboa. Fins i tot aquest modest pas endavant, no obstant, roman empantanegat en litigi, ja que encara no ha estat ratificat per tots els estats membres de la UE, i en particular, per l’important grup d’euroescèptics; Irlanda, la República Txeca i el Regne Unit. Per altra banda, quan es tracta de política monetària, els poders del Banc Central (el BCE) estan severament restringits (com a mínim en teoria) pels termes del Tractat de Maastricht, que així com va crear el Banc, també va establir la mateixa UE com una entitat legal. L’actual govern espanyol té – com tots els governs de la UE – un ampli marge de maniobra per gestionar la crisi, donat per ambdós; la ranquejant Comissió Europea i el BCE – amb prou feines hi ha una altra opció donat el grau de sobirania que encara retenen els estats membres – però aquest grau de tolerància segurament no durarà per sempre, i no es permetrà que el present increment del deute espanyol seguixi descontrolat el 2010 i més enllà.
L’economia d’Espanya pateix d’uns problemes més seriosos que la majoria de les economies de l’Europa occidental, ja que abans que esclatés la crisi financera global Espanya havia experimentat la major bombolla immobiliària i de la construcció en la breu història del nostre planeta. Aquesta bombolla va produïr tota mena de problemes a llarg termini, incloent un nivell molt elevat d’endeutament per part de les empreses i una gran pèrdua de competitivitat a Espanya dels sectors industrial i de serveis. Així que Espanya no només necessita eliminar gran part de la seva capacitat de construcció, sinó que també necessita trobar clients externs per els seus productes, en gran part massa cars.
Però més que no pas abordar els assumptes que hi ha al darrere, l’actual govern espanyol ha optat per intentar mantenir-se ferm en un rumb recte, en un intent inútil de fer al mal temps bona cara, i sortir de la tempesta global intacte amb la ingènua esperança que les coses senzillament es solucionaran soles una vegada l’activitat global torni a la normalitat. El resultat de tota aquesta dilació és que Espanya es veurà ara forçada a encarar el pitjor de tots els escenaris possibles, per no haver portat a terme la necessària correcció de l’economia durant els anys de tolerància, quan les taxes d’interès eren properes a zero, la liquiditat dels bancs era abundant, i la capacitat del govern per signar xecs pràcticament no tenia límit. Ara haurà de fer-ho en un escenari en el qual no hi ha presents cap d’aquests factors d’amortiment.
En poques paraules, Espanya s’enfrontarà a gravíssims problemes si quan la resta d’Europa es comença a recuperar les taxes d’interès comencen a pujar, la provisió de liquiditat al BCE es va tancant de manera gradual, i tots els subsidis governamentals trascendentals als altres països de la UE – que tant van ajudar a l’assetjat sector espanyol de l’automoció – s’acaben. Només mancarà un cop de gràcia final, i això, com veurem, no trigarà a arribar: un procediment de control de l’excés de dèficit fiscal molt més estricte per part de la Comissió Europea.
Recuperació a Europa?
Se segueix parlant d’una recuperació a l’Eurozona. A finals de setembre,
es va produir una sèrie densa de dades, incloses les enquestes d’empreses per setembre i les xifres de les despeses de consum de l’estiu a França.
Les dades segueixen recolzant la idea d’una continuació de la recuperació durant el tercer trimestre, però suggereixen que l’economia no està generant l’impuls subjacent que es pensava. A França, les últimes dades de consum de les llars apuntaven cap a una caiguda de l’ 1% mensual, tant al juliol com a l’agost, així com un repunt de la inflació i les pèrdues de llocs de feina que seguien pesant sobre el consum. El desmarcament de la inflació francesa, mentre que els índexs de preus segueixen negatius a Espanya, Irlanda, Finlàndia i fins i tot a Alemanya, constitueix només un dels maldecaps que es cerneixen sobre el BCE.
La feble tendència del consum francès va ser, malgrat tot, compensada per un desempenyorament força sòlid en els sectors industrial i de serveis, amb l’índex PMI per damunt del nivell crític de 50. No es varen produir, però, millores similars a Alemanya, on tant l’enquesta IFO com el PMI van estar per sota de les expectatives.
Així doncs, França, lluny de ser un presagi favorable, pot arribar a ser l’excepció en una regió caracteritzada per l’estancament -en el millor dels casos-, o una forta contracció continuada (Irlanda, Finlàndia, Espanya).
Per tant, l’única notícia bona per a Espanya en aquest moment sembla ser el fet que el sistema econòmic i financer en el seu conjunt es posarà a prova més tard del previst, tot i que, finalment, el dia d’aquesta prova acabarà per arribar.
Precisament la cautela a l’entorn de la fragilitat de la recent estabilització en la zona euro va ser subratllada pel President del Bundesbank, Axel Weber, en una entrevista publicada per Market News. El senyor Weber va esforçar-se a recalcar que ell segueix considerant adequat el nivell actual dels tipus d’interès i que encara és massa aviat “per superar la molt laxa política monetària actual”. També va advertir que la recuperació serà “molt lenta”. El sr. Weber va posar un èmfasi considerable en el comportament del crèdit bancari, afirmant que no esperava cap recuperació en l’actual declivi abans de mitjan 2010. És evident que això és, potser, l’indicador decisiu perquè el BCE comenci a drenar liquiditat. “Quan sortim d’aquesta crisi i l’economia es recuperi i el cicle creditici faci un canvi, crec que tenim l’obligació d’enfrontar-nos amb decisió als riscs d’inflació a llarg termini”, va dir.
Manca de Demanda a Espanya?
Espanya està, com jo dic, patint d’un seriós dèficit en la demanda interna. Les últimes dades de vendes al detall (juliol) continuen confirmant l’actual davallada, amb una baixada de les vendes de l’1,2% mes a mes des de Juny i 6,47% des de juliol de 2008. Les vendes són ara un 10,1% inferiors respecte al màxim del novembre de 2007. La construcció a Espanya cau de nou entre maig i juny, tot i l’omnipresent “Plan E”, un 0,2% en l’últim més. Les xifres anuals són ara del tot insignificants per una indústria que havia estat contraient-se durant els 3 últims anys, des del punt àlgid, la indústria és ara un 70% del que va arribar a ser, i encara hi ha un llarg camí per recórrer. La producció industrial va continuar caient al juliol, fins a un 17,4% interanual, el que suposa que ja s’ha reduït un 35% des del màxim de juliol de 2007.
Amb el col·lapse en la demanda interna el govern espanyol s’ha vist obligat a intervenir per donar suport a l’economia. Tal intervenció està plenament justificada ja que sense ella, el nivell de vida espanyol cauria dramàticament, però darrera la despesa hi hauria d’haver un pla, i això és el que realment trobo a faltar en el cas d’Espanya. L’economia espanyola ha esdevingut deficient en termes de demanda perquè tots els principals grups d’agents econòmics estan intentant retallar la despesa i el deute sense descans, i el sector orientat a l’exportació, desprès d’anys d’abandonament i inflació interna, no és suficientment competitiva per compensar l’escletxa.
I encara pitjor, donat això, els inversors no estan exactament fent cua per posar diners en una nova capacitat d’exportació, la qual cosa seria l’única altra font de creixement a la que Espanya pot aspirar en aquests moments.
I és en aquest punt que tornem a l’eficiència de les estructures institucionals de la Unió Europea. donat que el Banc d’Espanya és només un regulador contable, és el Banc Central Europeu qui té la responsabilitat de millorar la liquiditat dels bancs espanyols. La gran notícia és que és el BCE qui - conscient o inconscientment - indirectament finança el dèficit fiscal a través de les provisions de liquiditat.
Les dades són una mica inaccessibles però si mirem el que tenim, sorpresa, els bancs de països que han experimentat grans increments en l’emissió de deute públic (els quals prèviament havien estat subjectes a àmplies difusions respecte les obligacions equivalents alemanyes) han estat molt actius en suport dels seus propis mercats crediticis aquest any, i al mateix temps les emissions han retrocedit.
De fet, el sistema financer que ha estat el major comprador, endevineu qui, l’espanyol. Les institucions financeres espanyoles han estat comprant regularment per valor d’uns 9 bilions d’euros al mes - estrany que aquesta xifra sigui just el que es necessita per cobrir el deute per compte corrent, no?
Una altra evidència que el BCE està finançant al Sr. Zapatero ve del detall que la participació espanyola de 442 bilions d’euros del 24 de juny va representar més del 15% del total mentre que la participació del Banc d’Espanya en el Eurosistema és d’una mica més del 8%. I, per suposat, mentre els bancs espanyols estan preocupats pel seu nivell de deute al BCE, els crèdits, tant a les empreses com els particulars, estan estancats o van a la baixa. Així que preguntat a tu mateix, on van tots aquests diners?
SI ens fixem en les emissions de deute del govern espanyol fins al moment, està clar que en el cas d’Espanya al menys, el recent estretament dels marges és conseqüència directa de les provisions de liquiditat del BCE.
De fet, l’interès que els inversors exigeixen per mantenir el deute espanyol en comptes de l’equivalent alemany està ara rondant el 51%, una prima que és 4 vegades més gran del que era al començament del 2008, però força per sota del record de 128 que va assolir el febrer. I és evident que en l’actual dinàmica de l’economia espanyola això pot tenir poc a veure amb qualsevol millora dels anomenats “elements fonamentals”.
Tot això és un exemple de només una de les raons per les quals el Tractat de Maastricht va intentar lligar de mans el Banc Central Europeu fermament, però , és clar, inclús els documents escrits amb més cura poden trencar-se si la pressió sobre ells és suficientment forta.
No és que Brussel·les i Frankfurt no siguin conscients del problema, és només que trobar una solució és complicat dins del marc existent. El cap de l’Agència de Crèdit Espanyola ha estat substituït en els últims dies, i l’ex titular del càrrec ha estat traslladat a la representació permanent espanyola (llegeixis ambaixada) a Brussel·les d’una manera que fa pensar que algú (presumiblement Joaquin Almúnia) està intentant prendre el control d’alguna cosa (el procés d’emissió de deute) I no hi ha dubte que hi han hagut dures negociacions entre bastidors.
La Ministra d’Economia Espanyola, Elena Salgado va anunciar recentment que l’objectiu de dèficit pels pressupostos del 2010 seria ara del 8,1%, reduint-ne l’objectiu del 8,4%, així que algú a algún lloc està retallant. El govern espanyol està sent forçat a incrementar l’impost al valor afegit fins al 18% des del 16% el proper juliol, en un primer pas d’un llarg camí cap als programes que estem veient implementats sota l’auspici de la UE/FMI a Irlanda i Europa de l’Est.
El deute brut del govern espanyol es preveu que arribi al 62,5% del PIB al 2010, dramàticament per sobre del 40% del 2008. Però encara depèn molt del dèficit anual del sector públic, el qual és actualment del 9,5% però podria fàcilment arribar fins al 12% o més, depenent del nivell de contracció econòmica durant el segon semestre de l’any.
Espanya és el nou Japó?
Espanya, segons Jonathan Tepper - de l’empresa londinenca d’anàlisi econòmica Variant Perception -, s’ha convertit en un segon Japó. El govern espanyol segueix cobrint el país amb guix i ciment, en un intent de mantenir amb vida el moribund sector de la construcció, mentre que els bancs del país segueixen negant-se a reconèixer les seves pèrdues vertaderes. En aquest procés, s’estan asfixiant, per manca de finançament, sectors potencialment rentables, de forma semblant al cas dels bancs japonesos entre 1992 i 1995. En continuar finançant les empreses econòmicament febles, els anomenats promotors i constructors zombis, els bancs espanyols no estan proporcionant capital a altres empreses que el necessiten desesperadament. Avui encara reserven 52 mil milions d’euros per ajudar a construir un altre milió d’habitacles indigeribles pel mercat, segons l’últim informe dels analistes de bens arrels RR d’Acuña & Asociados. Les empreses viables se’n van a pic per manca de liquiditat i finançament, mentre que els bancs, en convertir-se en propietaris de grans stocks d’immobiliària invendible, estan posant els seus balanços en situació de risc greu de cara al futur. A principi d’aquest any, Daniel Villalba, de la Universidad Autónoma de Madrid, reflectia de forma encertada la situació:
“Quan s’enfronten a un promotor morós, els bancs espanyols tenen dues alternatives simples: poden anar per la via directa i simplement fer que l’empresa sigui declarada fallida, a veure què se n’obté quan es subhastin les propietats ofertes com a garantia; o bé poden intercanviar les propietats per un preu exactament igual al deute pendent més els interessos –l’anomenada dació en pagaments.
La diferència entre aquests dos enfocaments és que mentre que en el primer cas la taxa de préstecs fallits del banc es dispara, en el segon cas el banc elimina un préstec potencialment fallit i no ha de declarar cap pèrdua, ja que, amb la introducció de la nova normativa comptable, la llei no obliga el banc a reflectir el valor dels actius a preus de mercat. Però la segona opció té un gran punt flac, i presenta riscos importants de cara al futur, ja que els bancs poden veure’s finalment obligats a treure part d’aquests actius recentment adquirits al mercat a preus molt per sota de les valoracions actuals.
Diu Villalba: “ Després de set o vuit anys del començament de la crisi, el govern japonès va haver de forçar el sanejament dels bancs. Durant aquest temps, els bancs varen ser veritables zombis, però seguien operant.
Tot sembla indicar que aquí estem seguint els mateixos passos que el Japó en aquesta dècada perduda. Ja tenim bancs zombis. I, mentrestant, les Pymes productives s’asfixien i, en molts casos, acaben morint”.
I, dementre, des de les seves torres a Brussel•les i Frankfurt, els que són els vertaders responsables de la presa de decisions a Europa es veuen forçats a la situació frustrant de ser simples espectadors, conscients que al final hauran d’anar a apagar el foc, però sense accés als instruments de política directa que els hagués permès d’apagar-lo quan tot just s’estava iniciant.
Deficiències Arquitectòniques Europees
La presa de decicions a l’Europa moderna s’aguanta sobre dos pilars. Per una banda, pel que fa a les decisions fiscals, tenim la Comissió Europea, els poders de la qual huarien de ser d’aquí a poc temps estesos per l’important Tractat de Lisboa. Fins i tot aquest modest pas endavant, no obstant, roman empantanegat en litigi, ja que encara no ha estat ratificat per tots els estats membres de la UE, i en particular, per l’important grup d’euroescèptics; Irlanda, la República Txeca i el Regne Unit. Per altra banda, quan es tracta de política monetària, els poders del Banc Central (el BCE) estan severament restringits (com a mínim en teoria) pels termes del Tractat de Maastricht, que així com va crear el Banc, també va establir la mateixa UE com una entitat legal. L’actual govern espanyol té – com tots els governs de la UE – un ampli marge de maniobra per gestionar la crisi, donat per ambdós; la ranquejant Comissió Europea i el BCE – amb prou feines hi ha una altra opció donat el grau de sobirania que encara retenen els estats membres – però aquest grau de tolerància segurament no durarà per sempre, i no es permetrà que el present increment del deute espanyol seguixi descontrolat el 2010 i més enllà.
L’economia d’Espanya pateix d’uns problemes més seriosos que la majoria de les economies de l’Europa occidental, ja que abans que esclatés la crisi financera global Espanya havia experimentat la major bombolla immobiliària i de la construcció en la breu història del nostre planeta. Aquesta bombolla va produïr tota mena de problemes a llarg termini, incloent un nivell molt elevat d’endeutament per part de les empreses i una gran pèrdua de competitivitat a Espanya dels sectors industrial i de serveis. Així que Espanya no només necessita eliminar gran part de la seva capacitat de construcció, sinó que també necessita trobar clients externs per els seus productes, en gran part massa cars.
Però més que no pas abordar els assumptes que hi ha al darrere, l’actual govern espanyol ha optat per intentar mantenir-se ferm en un rumb recte, en un intent inútil de fer al mal temps bona cara, i sortir de la tempesta global intacte amb la ingènua esperança que les coses senzillament es solucionaran soles una vegada l’activitat global torni a la normalitat. El resultat de tota aquesta dilació és que Espanya es veurà ara forçada a encarar el pitjor de tots els escenaris possibles, per no haver portat a terme la necessària correcció de l’economia durant els anys de tolerància, quan les taxes d’interès eren properes a zero, la liquiditat dels bancs era abundant, i la capacitat del govern per signar xecs pràcticament no tenia límit. Ara haurà de fer-ho en un escenari en el qual no hi ha presents cap d’aquests factors d’amortiment.
En poques paraules, Espanya s’enfrontarà a gravíssims problemes si quan la resta d’Europa es comença a recuperar les taxes d’interès comencen a pujar, la provisió de liquiditat al BCE es va tancant de manera gradual, i tots els subsidis governamentals trascendentals als altres països de la UE – que tant van ajudar a l’assetjat sector espanyol de l’automoció – s’acaben. Només mancarà un cop de gràcia final, i això, com veurem, no trigarà a arribar: un procediment de control de l’excés de dèficit fiscal molt més estricte per part de la Comissió Europea.
Recuperació a Europa?
Se segueix parlant d’una recuperació a l’Eurozona. A finals de setembre,
es va produir una sèrie densa de dades, incloses les enquestes d’empreses per setembre i les xifres de les despeses de consum de l’estiu a França.
Les dades segueixen recolzant la idea d’una continuació de la recuperació durant el tercer trimestre, però suggereixen que l’economia no està generant l’impuls subjacent que es pensava. A França, les últimes dades de consum de les llars apuntaven cap a una caiguda de l’ 1% mensual, tant al juliol com a l’agost, així com un repunt de la inflació i les pèrdues de llocs de feina que seguien pesant sobre el consum. El desmarcament de la inflació francesa, mentre que els índexs de preus segueixen negatius a Espanya, Irlanda, Finlàndia i fins i tot a Alemanya, constitueix només un dels maldecaps que es cerneixen sobre el BCE.
La feble tendència del consum francès va ser, malgrat tot, compensada per un desempenyorament força sòlid en els sectors industrial i de serveis, amb l’índex PMI per damunt del nivell crític de 50. No es varen produir, però, millores similars a Alemanya, on tant l’enquesta IFO com el PMI van estar per sota de les expectatives.
Així doncs, França, lluny de ser un presagi favorable, pot arribar a ser l’excepció en una regió caracteritzada per l’estancament -en el millor dels casos-, o una forta contracció continuada (Irlanda, Finlàndia, Espanya).
Per tant, l’única notícia bona per a Espanya en aquest moment sembla ser el fet que el sistema econòmic i financer en el seu conjunt es posarà a prova més tard del previst, tot i que, finalment, el dia d’aquesta prova acabarà per arribar.
Precisament la cautela a l’entorn de la fragilitat de la recent estabilització en la zona euro va ser subratllada pel President del Bundesbank, Axel Weber, en una entrevista publicada per Market News. El senyor Weber va esforçar-se a recalcar que ell segueix considerant adequat el nivell actual dels tipus d’interès i que encara és massa aviat “per superar la molt laxa política monetària actual”. També va advertir que la recuperació serà “molt lenta”. El sr. Weber va posar un èmfasi considerable en el comportament del crèdit bancari, afirmant que no esperava cap recuperació en l’actual declivi abans de mitjan 2010. És evident que això és, potser, l’indicador decisiu perquè el BCE comenci a drenar liquiditat. “Quan sortim d’aquesta crisi i l’economia es recuperi i el cicle creditici faci un canvi, crec que tenim l’obligació d’enfrontar-nos amb decisió als riscs d’inflació a llarg termini”, va dir.
Manca de Demanda a Espanya?
Espanya està, com jo dic, patint d’un seriós dèficit en la demanda interna. Les últimes dades de vendes al detall (juliol) continuen confirmant l’actual davallada, amb una baixada de les vendes de l’1,2% mes a mes des de Juny i 6,47% des de juliol de 2008. Les vendes són ara un 10,1% inferiors respecte al màxim del novembre de 2007. La construcció a Espanya cau de nou entre maig i juny, tot i l’omnipresent “Plan E”, un 0,2% en l’últim més. Les xifres anuals són ara del tot insignificants per una indústria que havia estat contraient-se durant els 3 últims anys, des del punt àlgid, la indústria és ara un 70% del que va arribar a ser, i encara hi ha un llarg camí per recórrer. La producció industrial va continuar caient al juliol, fins a un 17,4% interanual, el que suposa que ja s’ha reduït un 35% des del màxim de juliol de 2007.
Amb el col·lapse en la demanda interna el govern espanyol s’ha vist obligat a intervenir per donar suport a l’economia. Tal intervenció està plenament justificada ja que sense ella, el nivell de vida espanyol cauria dramàticament, però darrera la despesa hi hauria d’haver un pla, i això és el que realment trobo a faltar en el cas d’Espanya. L’economia espanyola ha esdevingut deficient en termes de demanda perquè tots els principals grups d’agents econòmics estan intentant retallar la despesa i el deute sense descans, i el sector orientat a l’exportació, desprès d’anys d’abandonament i inflació interna, no és suficientment competitiva per compensar l’escletxa.
I encara pitjor, donat això, els inversors no estan exactament fent cua per posar diners en una nova capacitat d’exportació, la qual cosa seria l’única altra font de creixement a la que Espanya pot aspirar en aquests moments.
I és en aquest punt que tornem a l’eficiència de les estructures institucionals de la Unió Europea. donat que el Banc d’Espanya és només un regulador contable, és el Banc Central Europeu qui té la responsabilitat de millorar la liquiditat dels bancs espanyols. La gran notícia és que és el BCE qui - conscient o inconscientment - indirectament finança el dèficit fiscal a través de les provisions de liquiditat.
Les dades són una mica inaccessibles però si mirem el que tenim, sorpresa, els bancs de països que han experimentat grans increments en l’emissió de deute públic (els quals prèviament havien estat subjectes a àmplies difusions respecte les obligacions equivalents alemanyes) han estat molt actius en suport dels seus propis mercats crediticis aquest any, i al mateix temps les emissions han retrocedit.
De fet, el sistema financer que ha estat el major comprador, endevineu qui, l’espanyol. Les institucions financeres espanyoles han estat comprant regularment per valor d’uns 9 bilions d’euros al mes - estrany que aquesta xifra sigui just el que es necessita per cobrir el deute per compte corrent, no?
Una altra evidència que el BCE està finançant al Sr. Zapatero ve del detall que la participació espanyola de 442 bilions d’euros del 24 de juny va representar més del 15% del total mentre que la participació del Banc d’Espanya en el Eurosistema és d’una mica més del 8%. I, per suposat, mentre els bancs espanyols estan preocupats pel seu nivell de deute al BCE, els crèdits, tant a les empreses com els particulars, estan estancats o van a la baixa. Així que preguntat a tu mateix, on van tots aquests diners?
SI ens fixem en les emissions de deute del govern espanyol fins al moment, està clar que en el cas d’Espanya al menys, el recent estretament dels marges és conseqüència directa de les provisions de liquiditat del BCE.
De fet, l’interès que els inversors exigeixen per mantenir el deute espanyol en comptes de l’equivalent alemany està ara rondant el 51%, una prima que és 4 vegades més gran del que era al començament del 2008, però força per sota del record de 128 que va assolir el febrer. I és evident que en l’actual dinàmica de l’economia espanyola això pot tenir poc a veure amb qualsevol millora dels anomenats “elements fonamentals”.
Tot això és un exemple de només una de les raons per les quals el Tractat de Maastricht va intentar lligar de mans el Banc Central Europeu fermament, però , és clar, inclús els documents escrits amb més cura poden trencar-se si la pressió sobre ells és suficientment forta.
No és que Brussel·les i Frankfurt no siguin conscients del problema, és només que trobar una solució és complicat dins del marc existent. El cap de l’Agència de Crèdit Espanyola ha estat substituït en els últims dies, i l’ex titular del càrrec ha estat traslladat a la representació permanent espanyola (llegeixis ambaixada) a Brussel·les d’una manera que fa pensar que algú (presumiblement Joaquin Almúnia) està intentant prendre el control d’alguna cosa (el procés d’emissió de deute) I no hi ha dubte que hi han hagut dures negociacions entre bastidors.
La Ministra d’Economia Espanyola, Elena Salgado va anunciar recentment que l’objectiu de dèficit pels pressupostos del 2010 seria ara del 8,1%, reduint-ne l’objectiu del 8,4%, així que algú a algún lloc està retallant. El govern espanyol està sent forçat a incrementar l’impost al valor afegit fins al 18% des del 16% el proper juliol, en un primer pas d’un llarg camí cap als programes que estem veient implementats sota l’auspici de la UE/FMI a Irlanda i Europa de l’Est.
El deute brut del govern espanyol es preveu que arribi al 62,5% del PIB al 2010, dramàticament per sobre del 40% del 2008. Però encara depèn molt del dèficit anual del sector públic, el qual és actualment del 9,5% però podria fàcilment arribar fins al 12% o més, depenent del nivell de contracció econòmica durant el segon semestre de l’any.
Espanya és el nou Japó?
Espanya, segons Jonathan Tepper - de l’empresa londinenca d’anàlisi econòmica Variant Perception -, s’ha convertit en un segon Japó. El govern espanyol segueix cobrint el país amb guix i ciment, en un intent de mantenir amb vida el moribund sector de la construcció, mentre que els bancs del país segueixen negant-se a reconèixer les seves pèrdues vertaderes. En aquest procés, s’estan asfixiant, per manca de finançament, sectors potencialment rentables, de forma semblant al cas dels bancs japonesos entre 1992 i 1995. En continuar finançant les empreses econòmicament febles, els anomenats promotors i constructors zombis, els bancs espanyols no estan proporcionant capital a altres empreses que el necessiten desesperadament. Avui encara reserven 52 mil milions d’euros per ajudar a construir un altre milió d’habitacles indigeribles pel mercat, segons l’últim informe dels analistes de bens arrels RR d’Acuña & Asociados. Les empreses viables se’n van a pic per manca de liquiditat i finançament, mentre que els bancs, en convertir-se en propietaris de grans stocks d’immobiliària invendible, estan posant els seus balanços en situació de risc greu de cara al futur. A principi d’aquest any, Daniel Villalba, de la Universidad Autónoma de Madrid, reflectia de forma encertada la situació:
“Quan s’enfronten a un promotor morós, els bancs espanyols tenen dues alternatives simples: poden anar per la via directa i simplement fer que l’empresa sigui declarada fallida, a veure què se n’obté quan es subhastin les propietats ofertes com a garantia; o bé poden intercanviar les propietats per un preu exactament igual al deute pendent més els interessos –l’anomenada dació en pagaments.
La diferència entre aquests dos enfocaments és que mentre que en el primer cas la taxa de préstecs fallits del banc es dispara, en el segon cas el banc elimina un préstec potencialment fallit i no ha de declarar cap pèrdua, ja que, amb la introducció de la nova normativa comptable, la llei no obliga el banc a reflectir el valor dels actius a preus de mercat. Però la segona opció té un gran punt flac, i presenta riscos importants de cara al futur, ja que els bancs poden veure’s finalment obligats a treure part d’aquests actius recentment adquirits al mercat a preus molt per sota de les valoracions actuals.
Diu Villalba: “ Després de set o vuit anys del començament de la crisi, el govern japonès va haver de forçar el sanejament dels bancs. Durant aquest temps, els bancs varen ser veritables zombis, però seguien operant.
Tot sembla indicar que aquí estem seguint els mateixos passos que el Japó en aquesta dècada perduda. Ja tenim bancs zombis. I, mentrestant, les Pymes productives s’asfixien i, en molts casos, acaben morint”.
I, dementre, des de les seves torres a Brussel•les i Frankfurt, els que són els vertaders responsables de la presa de decisions a Europa es veuen forçats a la situació frustrant de ser simples espectadors, conscients que al final hauran d’anar a apagar el foc, però sense accés als instruments de política directa que els hagués permès d’apagar-lo quan tot just s’estava iniciant.
dilluns, 14 de setembre del 2009
Allò que hauríem de saber sobre el cas NAMA
Document escrit per Silvia Escrihuela
The Nama Project (Irish Times 17-09-2009)
Race on for Irish banks to offer NAMA clarity - (Reuters 16-09-2009)
Ireland's "Bad Bank" To Give 30% Loan Discounts (Wall Street Journal 16-09-2009)
Ireland to Pay 54 Bln Euros For "Bad Bank" (New York Time (16-09-2009)
Ireland bet to avoid meltdown works, for now (Market Watch 16-09-2009)
Tenim tendència a pensar que aquells problemes que succeeixen lluny de nosaltres no ens afecten. Ens preocupem d’allò que tenim més a prop. Actuem en la nostra realitat més immediata i en els àmbits més propers: el nostre treball, la ciutat on vivim, la societat que ens envolta …
Ens costa, a vegades, assimilar que el món està actualment molt globalitzat, i que segurament allò que avui té una forta repercussió a milers de quilòmetres de distancia, acabarà revertint, d’una o altra manera, demà a casa nostra.
Així doncs, els que dediquem la major part dels nostres esforços a millorar i canviar el que ens envolta, i els que ens impliquem en la contínua construcció d’una societat equilibrada i justa, hauríem d’estar alertes, també, d’aquelles coses que, tot i passar lluny nostre, poden influir fortament en la nostra vida quotidiana. Hauríem de mirar més enllà del nostre barri, més enllà de la nostra ciutat, més enllà del nostre país (i quan jo penso en el meu país, penso en Catalunya).
Hauríem de mirar, més sovint, cap a Europa, i tenir molt en compte el que està passant en alguns dels seus països, sobretot arrel de l’actual crisi econòmica que en envolta. Països com, per exemple, Irlanda, sotmesos a una forta polèmica pel cas NAMA.
Ara bé, trobarem que a la premsa catalana i espanyola no parlen del cas NAMA. Seria bo que algun dia parléssim també sobre la suposada qualitat de la premsa que aquí es publica. Hem d’acudir a premsa estrangera, i llegir els articles del “The Irish Times” irlandès, el “The Financial Times” britànic, o el “The New York Times” nordamericà, informacions el prestigi de les quals ningú dubta.
Ens interessa saber que NAMA (sigles que corresponen a la National Asset Management Agency, Agència Nacional de Gestió d’Actius), és una entitat que el Govern irlandès vol crear per tal d’eixugar els préstecs immobiliaris “tòxics” dels bancs, que es calcula que poden sumar uns 90 bilions d’euros, i salvar així la malmesa estabilitat financera i econòmica d’Irlanda.
El Ministre de Finances irlandès, Brian Lenihan, del partit Fianna Fáil, ha assegurat, però, que aquests préstecs serien adquirits, per NAMA, mitjançant significatius descomptes, i a canvi de bonus de l’Estat que els bancs podrien canviar per diners en efectiu al Banc Central Europeu, que seria qui, indirectament, prestaria els diners que Irlanda necessita.
El projecte serà presentat al Parlament irlandès el proper dia 16. Els demòcrata-cristians del partit Fine Gael, ja han anunciat que hi votaran en contra, i que aposten per una inversió conjunta de l’Estat, el Banc Central Europeu i els mercats monetaris internacionals. El Partit Verd, soci minoritari del Govern, no assegura el seu suport, doncs considera que els descomptes dels préstecs no seran suficients per a protegir als contribuents de les pèrdues, el risc de les quals haurien de compartir també els accionistes dels bancs. El Partit Laborista ha declarat que l’opció més econòmica i eficaç seria la nacionalització temporal completa dels bancs.
La polèmica a Irlanda, doncs, està servida. Els sectors econòmics es mostren escèptics respecte a l’eficàcia que NAMA pugui tenir per a resoldre el problema. Són molts els que consideren que si s’adquireixen aquests préstecs amb descompte no es liquidaria la totalitat dels deutes dels bancs, amb la qual cosa l’Estat es veuria obligat a injectar més capital, i per tant, nacionalitzar-los.
D’altra banda, hi ha qui argumenta que l’Estat pagarà, en qualsevol cas, massa diners pels préstecs, molt per sobre del valor de mercat, i que en realitat qui acabaria carregant amb les pèrdues dels bancs seria el contribuent, i que fins i tot es crearia una enorme càrrega financera sobre les generacions futures.
Si esbrinem l’origen del problema, tot porta cap a la mateixa direcció. Crisi econòmica, sí; crisi financera, és clar; però també crisi immobiliària, en el fons. Primer van ser les “subprimes” a Estats Units. Ara, les bombolles immobiliàries, també a Europa.
Pot arribar, tot plegat, a casa nostra? Pot ser. Com estan afectant, les crisis econòmica i financera, a Catalunya? I el sector immobiliari, com està a Catalunya?
Malauradament, Catalunya depèn de l’Estat espanyol. Amb un dèficit de 49.000 milions d’euros, generats en la primera meitat del que va d’any, i amb l’atur més alt (18 %) de la Unió Europea, no podem dir que els símptomes siguin bons.
Irlanda té moltes similituds amb Espanya i amb Catalunya; sobretot amb aquesta última, doncs gairebé tenen la mateixa extensió territorial. En quant a les seves economies, el sector de la construcció va augmentar, tant a Espanya com a Irlanda, un 130 % durant el període 2001-2007.
A l’any 2008, el sector de la construcció va pujar, a Irlanda i a Espanya, fins a un 12 % del PIB. Diuen els experts que per ambdues economies, el marge ideal estaria entre el 3’5 i el 5 %, per a no ser tan dependentes d’un sol sector. I si tenim en compte les activitats associades a la construcció (serveis financers, agències immobiliàries, ...) el marge va enfilar-se fins el 20 %. A Alemanya, per exemple, la construcció durant l’any 2008 va pujar un 3’5 % del PIB, una xifra molt més saludable econòmicament.
Es calcula que a Espanya hi ha més d’un milió de vivendes, de nova construcció, que no s’han venut; sense oblidar els habitatges de segona residència, fenomen que comparteix amb tots els països de la perifèria d’Europa (Grècia, Bulgària, Turquia, Marroc, Portugal). Fent una estimació del deute que això pot haver generat a Espanya, ens hem de qüestionar si realment els bancs espanyols poden mantenir la seva liquiditat.
Des del sector bancari, el crèdit no acaba d’arribar a les empreses, les caixes d’estalvi estan en constant moviment per a fusionar-se entre sí, i ningú vol parlar del sistema de remuneració per bonus dels executius financers (recordem que Sarkozy i Merkel sí que estan començant a remoure aquest tema a França i Alemanya; curiosament els dos països que sí sembla que estan donant el primers signes de recuperació econòmica).
En quant al sector immobiliari, ningú en parla gaire tampoc a Espanya; si acudim a Europa cercant, altre cop, més informació, trobarem informes tan poc esperançadors com el de “Variant Perception”, que fins i tot afirma que Espanya té la “bombolla” immobiliària més gran de tota Europa.
Així doncs, ens trobem amb que a Espanya no disposem de prou informació sobre la veritable situació dels sectors immobiliari i bancari. Per què? No se’n vol parlar massa profundament d’aquests temes? No interessa? A qui no interessa?
Sembla que s’estigui esperant a que el mercat immobiliari es recuperi per ell sol, però … i si triga massa a fer-ho? I si les pèrdues esclaten abans?
Mentrestant, no estaria malament posar-nos al dia amb el cas d’Irlanda. Tot i la polèmica de NAMA, al menys allí ja s’estan movent i debatent per a trobar solucions que puguin evitar pitjors mals. A Espanya no s’està fent res al respecte.
Als catalans no ens agrada l’actitud de no fer res davant un problema que es veu a venir. Som gent acostumada a lluitar contra les dificultats, i sempre hem treballat molt dur. Ara, més que mai, no podem deixar-nos portar ni per l’excés d’eufòria dels que diuen que tot va molt bé, ni tampoc podem deixar-nos portar pel pessimisme dels que diuen que tot és una catàstrofe.
Ara, més que mai, hem de ser equilibrats i realistes; i per a ser-ho, el primer que necessitem és informació veraç, dades concretes, proves clares; i aquesta informació tenim tot el dret a reclamar-la i exigir-la. A Espanya i a on calgui …
Un cop sapiguem l’abast real dels problemes, caldrà actuar. Amb força, amb decisió, i amb molta confiança en nosaltres mateixos ( … i només en nosaltres). De moment, però, podem informar-nos sobre Irlanda i el cas NAMA, no sigui que a Espanya haguem d’arreglar algun NYAP.
*********************************************************
Abaix presentem una traducció d'un article que va appareixer en l'Irish Times de 29 d'agost 2009 - Who Stands Where On Nama?
Quines són les opinions sobre el pla Nama?
SIMON CARSWELL
El debat oficial haurà d’esperar fins al proper mes (*), però continuen dominant els arguments públics sobre l’encert del pla Nama.
Ja fa 20 setmanes que el Govern va anunciar plans per crear l’Agència per a la gestió dels fons nacionals (National Asset Management Agency (Nama)), l’anomenat “banc dolent”, per intentar netejar préstecs per al desenvolupament de propietats contaminats, activar el crèdit i salvar l’economia. Però el factor clau per saber si el pla funcionarà encara és un misteri. El Govern encara ha de dir quina quantitat pagarà als tres bancs participants i a les empreses constructores per préstecs valorats en 90 bilions d’euros als seus llibres.
Taoiseach Brian Cowen va dir el mes passat que el Govern “ha d’escriure quins xecs calen per mantenir l’estabilitat financera”. El Ministre de Finances Brian Lenihan ha dit que els préstecs es compraran amb un “descompte significatiu” i que el 16 de setembre esbossarà el cost del pla, quina quantitat és probable que es pagui a cada prestador per als préstecs i si necessitaran més inversions de l’Estat.
La resistència al Nama va augmentar més o menys a finals de la setmana passada, després que el Fine Gael afirmés que votaria contra el pla, fins i tot abans que s’hagués debatut. El senador Dan Boyle, dels Verds, el soci jove del Govern, va dir posteriorment que el suport del partit a la legislació sobre el Nama no es podia donar per fet.
Llavors 46 professors titulars i adjunts d’economia van expressar la seva oposició en un article publicat a l’Irish Times de dimecres. Això va comportar una forta reacció del Govern, que va haver de recórrer a l’economista Dr Alan Ahearne, assessor de Lenihan, el qual va qualificar la crítica dels professors d’”enganyosa”.
La dificultat del Govern és que el buit d’informació sobre el preu que s’ha de pagar pels préstecs relacionats amb el Nama s’està omplint d’opinions sorolloses contràries al pla, les quals s’anticipen al debat oficial sobre la legislació que tindrà lloc el mes vinent. Els crítics addueixen que l’Estat pagarà massa pels préstecs – molt per damunt del valor actual del mercat de les propietats que les garanteix- i que el contribuent tindrà pèrdues desconegudes durant un període de temps inquantificable, les quals comportaran una gran càrrega financera per a les generacions futures.
Aquestes pors han augmentat a causa de les xifres divulgades pels tribunals sobre el possible ensorrament del Grup Zoe, un negoci controlat per un dels més grans emprenedors, Liam Carroll. Aquest grup deu 1,35 bilions d’euros, incloent 1,21 bilions a vuit bancs. Si això es liquidava, els bancs es veurien obligats a reconèixer 1,15 bilions d’euros, o el 90 per cent dels seus deutes. Alguns taxadors del grup argumenten que les seves propietats valdrien 644 milions d’euros si es venien dintre dels propers sis mesos “vendes forçades o per necessitat”, però valdrien 1,21 bilions si es venien de manera programada després de tres anys (suposant que el mercat de la propietat es comencés a recuperar el 2011).
Amb uns €90 billion en joc, el debat simplement acaba de commencar.
Fianna Fáil
El Ministre de Finances irlandès Brian Lenihan ha dit que l’Estat comprarà els préstecs tòxics de la propietat (préstecs amb risc de no ser pagats), que consten dels préstecs de promotors amb un valor nominal actual de 60 mil millions de euros i els préstecs d’inversió de la propietat amb un valor de 30 mil millions de euros, a canvi de bons del govern.
Si el govern paga amb un descompte del 30% - xifra que prové d’alguns cercles oficials - del valor nominal dels préstecs, donarà als bancs accés a uns 60 mil millions de euros en bons, els quals ells poden intercanviar més tard per diner en efectiu al Banc Central Europeu (ECB). La majoria dels préstecs dels promotors van ser proporcionats en un 75% del valor de la terra que els avala, així doncs, una reducció dels valors de la propietat a la meitat no significa que els préstecs hagin reduït el seu valor en les mateixes proporcións.
Lenihan ha dit que alguns préstecs seran comprats al seu valor de mercat actual, tenint en compte les grans caigudes – en alguns casos d'un 90% - en el valor de les terres per edificar, mentre que altres seran adquirits o comprats a un “valor econòmic de llarg termini”, tenint en compte els valors que les terres, les obres mig acabats i les propietats ja terminades puguin adquirir sobre els 10 anys de duració de Nama.
Els Verds
El Partit Verd està preocupat per si el nivell de descompte dels crèdits no serà suficient per protegir el contribuent de les pèrdues per damunt dels esperats durant els 10 anys de vida de Nama.
El partit, que celebrarà un congrés a l’octubre per tal de considerar l’assumpte Nama, vol que el pla inclogui salvaguardes que assegurin que el risc per als contribuents sigui compartit amb els accionistes de la banca, tal i com ha estat suggerit pel Prof Patrick Honohan del Trinity College Dublin.
El govern està considerant aquestes opcions de compartir riscos, incloent retenir una part del pagament pels préstecs, els quals només serien pagats si l’Estat té guanys sobre els crèdits adquirits. Això faria desaparèixer el risc de sobrepagament.
Una dificultat d’aquest pla és de quina manera els bancs comptabilizarien aquesta pròrroga en els seus llibres de comptes. Els seus préstecs serien comprats, però ells podrien tenir un passiu contingent en algun moment en el futur.
Lenihan diu que, si Nama tingués una pèrdua al final del proces, el govern recuperaria els diners cobrant als bancs un impost. Malgrat tot, l’impost no ha estat inclòs en la legislació, i això ha estat degut, en part, a les pors que projectaria una ombra per damunt dels bancs i els obligaria a negociar amb un contingent passiu similar. L’objectiu indicat de Nama és acabar amb totes les incerteses sobre els bancs, legislant un impost que contrarestaríem el pla. A pesar de tot, Leniham creu que Nama acabarà traient-ne beneficis.
Els Economistes
46 economistes acadèmics, van dir en un article d’aquesta setmana, elaborat per Prof Brian Lucey del Trinity College de Dublín, que la principal dificultat que enfronta el Govern és que si es compren els préstecs comprats a preus basats en els actuals valors depreciats del mercat immobiliari, deixaria pèrdues substancials en els bancs i acabaria amb el seu capital. Això forçaria l'Estat a injectar més diners als bancs i a prendre grans participacions, el que suposaria a efectes pràctics la seva nacionalització.
Els economistes sostenen que és per això que el Govern està disposat a pagar a l’alça pel sòl i l’activitat especulativa. Si paga preus de mercat, el Govern s’enfrontaria a unes despeses molt majors a més del mal de cap que suposaria la nacionalització d’un gran nombre de bancs.
Els accionistes dels bancs perdrien les seves inversions degut a l’escala de pèrdues sofertes pels bancs, suggereixen els economistes, i els inversors en bons haurien d’acceptar pèrdues en les seves inversions i bescanviar-lo per deute. Els economistes diuen que els préstecs són per valor de 30 milions d’euros, el que equival a una rebaixada d'un 66%, una xifra desmentida pel Govern ja que els valors de les propietats no han caigut tan dràsticament.
Fine Gael
El partit vol establir un banc nacional de recuperació, o "bon banc", utilitzant la inversió de l'Estat impulsada pel finançament addicional del ECB i els mercats monetaris internacionals.
D’acord amb el seu pla, aquest organisme prendria possessió dels bancs fins el setembre de 2010, quan passarien un control que demostrés haver sanejat els seus balanços mitjançant la venda d’actius (tals com empreses estrangeres), augmentant els dipòsits i negociant amb els inversors per amortitzar les pèrdues.
Si no superessin la prova, cada banc es dividiria en dos, i els actius negatius, inclosos els préstecs als promotors, passarien a formar part de "societats de gestió d’actius heretats" de propietat dels accionistes i altres inversors que tinguessin diners als bancs en bons i altres formes de deute.
Dipòsits, préstecs a curt termini, les sucursals bancàries i la major part dels seus efectius es traslladaria a un nou banc creat a partir de l’antic. Aquesta entitat estaria en propietat i seria avalada pel contribuent i així podria, creu Fine Gael, prestar de nou.
Un punt clau del pla del partit és el fet que es negociaria amb els inversors pagar-los els seus passius a preus molt rebaixats o mitjançant el bescanvi per l’equitat en els bancs. En altres paraules, el partit els hi demanaria que prenguessin part en les pèrdues. El portaveu de Finances Richard Bruton diu que és internacionalment acceptat que els inversors de risc dels bancs, com ara els propietaris del deute subordinat ( "sub debt") – el nivell més baix d’inversió protegida en un banc, però que dona un alt rendiment - haurien d’absorbir els préstecs amb pèrdues abans que els contribuents. El partit diu que el Govern podria exposar als contribuents a fer-se càrrec d’un cost de fins a 10 bilions d’euros si "permetés que alguns inversors i especuladors quedessin impunes ".
Dels 10,9 bilions d’euros de "sub debt", dels inversors dels dos bancs més grans, el Banc d'Irlanda i l’Allied Irish Banks (AIB), uns 8/9 bilions d’euros estan garantits per l'Estat, segons les pròpies xifres dels bancs, i part d’aquesta quantitat ha de ser reemborsada durant el període de garantia.
Un problema del pla de Fine Gael és que els mercats internacionals operen sobre la base de que els bancs han de pagar els seus deutes als inversors i, si no poden, aleshores l'Estat hi ha d’intervenir.
Els inversors internacionals veurien un impagament del deute amb certa alarma, diuen els analistes de mercat, i l'Estat pot tenir dificultats per rebre un préstec internacional una altra vegada quan demani més de 20 bilions d’euros l’any que ve per assegurar el funcionament del país.
El Partit Laborista
Molts dels oponents al plan NAMA creuen, que prendre els bancs, temporalment, com a propietat de l´Estat, és la millor opció ara per ara, ja que d'aquesta forma s´eliminaria el risc associat a comprar els préstecs a un preu equivocat. Aixi que L´Estat estaria representat tant per part del compredor (NAMA) com per part del venedor ( els bancs). El Partit Laborista, presidit per Eamon Gimore, ha dit que la millor i més econòmica opció seria la temporal nacionalització dels bancs. Sota aquest plan, es desvaluaria els "préstecs toxics" establint entitats dins els bancs i atraves d'un sistema de saldar comptes a nivell de tota l'indústria bancaria per minimizar el cost legal. Una vegada que els bancs queden nets, l´Estat els posaria a la venta per a reflotar-los a preus de mercat, i així obtindrian uns beneficis per cobrir el cost del rescat.
El Govern s´oposa a la total nacionalització, ja que carregaria tots els deutes dels bancs en l´Estat i s´assequerien tant els fons d´inversors, com els de de pensions i els fons d´inversió, i les grans empeses haurien de distribuir el risc mitjançant la inversió en altres institucions. Lenihan ha dit que l´Estat podrà participar en la nacionalització d´algunes de les institucions. També, ha afirmat que el Govern prendria grans participacions en el capital ordinari dels bancs si les pèrdues en el descompte del préstec fossin tan grans que requerissin més capital i financiació estatal. S'espera que els préstecs transferits significaria que L'Estat agafés una gran participació en AIB perquè aquest banc té una proporció mes alta de préstecs dels promotors i menys garanties subsidiàries que el Banc d´Irlanda.
El Fons Monetari Internacional
El Fons Monetari Internacional (FMI) diu que l´establimet d´uns preus pels "préstecs toxics" irlandesos seria més fàcil amb la nacionalització dels bancs. El FMI creu que si els "préstecs toxics" són tan grans com per que deixin un banc sense capital o insolvent, l´única opció seria la temporal nacionalització. El Fons, que té La Seu als Estats Units, ha aconsellat L'Estat de compartir riscos en NAMA amb els bancs, amb L'Estat pagant el préstecs a un valor per sota el valor del mercat actual i deixant els accionistes una part dels futur beneficis. De la mateixa manera, es pot deixar al govern la possibilitat de tenir beneficis en el futur, si el valor de les accions dels bancs, una vegada netejada, torna a pujar.
The Nama Project (Irish Times 17-09-2009)
Race on for Irish banks to offer NAMA clarity - (Reuters 16-09-2009)
Ireland's "Bad Bank" To Give 30% Loan Discounts (Wall Street Journal 16-09-2009)
Ireland to Pay 54 Bln Euros For "Bad Bank" (New York Time (16-09-2009)
Ireland bet to avoid meltdown works, for now (Market Watch 16-09-2009)
Tenim tendència a pensar que aquells problemes que succeeixen lluny de nosaltres no ens afecten. Ens preocupem d’allò que tenim més a prop. Actuem en la nostra realitat més immediata i en els àmbits més propers: el nostre treball, la ciutat on vivim, la societat que ens envolta …
Ens costa, a vegades, assimilar que el món està actualment molt globalitzat, i que segurament allò que avui té una forta repercussió a milers de quilòmetres de distancia, acabarà revertint, d’una o altra manera, demà a casa nostra.
Així doncs, els que dediquem la major part dels nostres esforços a millorar i canviar el que ens envolta, i els que ens impliquem en la contínua construcció d’una societat equilibrada i justa, hauríem d’estar alertes, també, d’aquelles coses que, tot i passar lluny nostre, poden influir fortament en la nostra vida quotidiana. Hauríem de mirar més enllà del nostre barri, més enllà de la nostra ciutat, més enllà del nostre país (i quan jo penso en el meu país, penso en Catalunya).
Hauríem de mirar, més sovint, cap a Europa, i tenir molt en compte el que està passant en alguns dels seus països, sobretot arrel de l’actual crisi econòmica que en envolta. Països com, per exemple, Irlanda, sotmesos a una forta polèmica pel cas NAMA.
Ara bé, trobarem que a la premsa catalana i espanyola no parlen del cas NAMA. Seria bo que algun dia parléssim també sobre la suposada qualitat de la premsa que aquí es publica. Hem d’acudir a premsa estrangera, i llegir els articles del “The Irish Times” irlandès, el “The Financial Times” britànic, o el “The New York Times” nordamericà, informacions el prestigi de les quals ningú dubta.
Ens interessa saber que NAMA (sigles que corresponen a la National Asset Management Agency, Agència Nacional de Gestió d’Actius), és una entitat que el Govern irlandès vol crear per tal d’eixugar els préstecs immobiliaris “tòxics” dels bancs, que es calcula que poden sumar uns 90 bilions d’euros, i salvar així la malmesa estabilitat financera i econòmica d’Irlanda.
El Ministre de Finances irlandès, Brian Lenihan, del partit Fianna Fáil, ha assegurat, però, que aquests préstecs serien adquirits, per NAMA, mitjançant significatius descomptes, i a canvi de bonus de l’Estat que els bancs podrien canviar per diners en efectiu al Banc Central Europeu, que seria qui, indirectament, prestaria els diners que Irlanda necessita.
El projecte serà presentat al Parlament irlandès el proper dia 16. Els demòcrata-cristians del partit Fine Gael, ja han anunciat que hi votaran en contra, i que aposten per una inversió conjunta de l’Estat, el Banc Central Europeu i els mercats monetaris internacionals. El Partit Verd, soci minoritari del Govern, no assegura el seu suport, doncs considera que els descomptes dels préstecs no seran suficients per a protegir als contribuents de les pèrdues, el risc de les quals haurien de compartir també els accionistes dels bancs. El Partit Laborista ha declarat que l’opció més econòmica i eficaç seria la nacionalització temporal completa dels bancs.
La polèmica a Irlanda, doncs, està servida. Els sectors econòmics es mostren escèptics respecte a l’eficàcia que NAMA pugui tenir per a resoldre el problema. Són molts els que consideren que si s’adquireixen aquests préstecs amb descompte no es liquidaria la totalitat dels deutes dels bancs, amb la qual cosa l’Estat es veuria obligat a injectar més capital, i per tant, nacionalitzar-los.
D’altra banda, hi ha qui argumenta que l’Estat pagarà, en qualsevol cas, massa diners pels préstecs, molt per sobre del valor de mercat, i que en realitat qui acabaria carregant amb les pèrdues dels bancs seria el contribuent, i que fins i tot es crearia una enorme càrrega financera sobre les generacions futures.
Si esbrinem l’origen del problema, tot porta cap a la mateixa direcció. Crisi econòmica, sí; crisi financera, és clar; però també crisi immobiliària, en el fons. Primer van ser les “subprimes” a Estats Units. Ara, les bombolles immobiliàries, també a Europa.
Pot arribar, tot plegat, a casa nostra? Pot ser. Com estan afectant, les crisis econòmica i financera, a Catalunya? I el sector immobiliari, com està a Catalunya?
Malauradament, Catalunya depèn de l’Estat espanyol. Amb un dèficit de 49.000 milions d’euros, generats en la primera meitat del que va d’any, i amb l’atur més alt (18 %) de la Unió Europea, no podem dir que els símptomes siguin bons.
Irlanda té moltes similituds amb Espanya i amb Catalunya; sobretot amb aquesta última, doncs gairebé tenen la mateixa extensió territorial. En quant a les seves economies, el sector de la construcció va augmentar, tant a Espanya com a Irlanda, un 130 % durant el període 2001-2007.
A l’any 2008, el sector de la construcció va pujar, a Irlanda i a Espanya, fins a un 12 % del PIB. Diuen els experts que per ambdues economies, el marge ideal estaria entre el 3’5 i el 5 %, per a no ser tan dependentes d’un sol sector. I si tenim en compte les activitats associades a la construcció (serveis financers, agències immobiliàries, ...) el marge va enfilar-se fins el 20 %. A Alemanya, per exemple, la construcció durant l’any 2008 va pujar un 3’5 % del PIB, una xifra molt més saludable econòmicament.
Es calcula que a Espanya hi ha més d’un milió de vivendes, de nova construcció, que no s’han venut; sense oblidar els habitatges de segona residència, fenomen que comparteix amb tots els països de la perifèria d’Europa (Grècia, Bulgària, Turquia, Marroc, Portugal). Fent una estimació del deute que això pot haver generat a Espanya, ens hem de qüestionar si realment els bancs espanyols poden mantenir la seva liquiditat.
Des del sector bancari, el crèdit no acaba d’arribar a les empreses, les caixes d’estalvi estan en constant moviment per a fusionar-se entre sí, i ningú vol parlar del sistema de remuneració per bonus dels executius financers (recordem que Sarkozy i Merkel sí que estan començant a remoure aquest tema a França i Alemanya; curiosament els dos països que sí sembla que estan donant el primers signes de recuperació econòmica).
En quant al sector immobiliari, ningú en parla gaire tampoc a Espanya; si acudim a Europa cercant, altre cop, més informació, trobarem informes tan poc esperançadors com el de “Variant Perception”, que fins i tot afirma que Espanya té la “bombolla” immobiliària més gran de tota Europa.
Així doncs, ens trobem amb que a Espanya no disposem de prou informació sobre la veritable situació dels sectors immobiliari i bancari. Per què? No se’n vol parlar massa profundament d’aquests temes? No interessa? A qui no interessa?
Sembla que s’estigui esperant a que el mercat immobiliari es recuperi per ell sol, però … i si triga massa a fer-ho? I si les pèrdues esclaten abans?
Mentrestant, no estaria malament posar-nos al dia amb el cas d’Irlanda. Tot i la polèmica de NAMA, al menys allí ja s’estan movent i debatent per a trobar solucions que puguin evitar pitjors mals. A Espanya no s’està fent res al respecte.
Als catalans no ens agrada l’actitud de no fer res davant un problema que es veu a venir. Som gent acostumada a lluitar contra les dificultats, i sempre hem treballat molt dur. Ara, més que mai, no podem deixar-nos portar ni per l’excés d’eufòria dels que diuen que tot va molt bé, ni tampoc podem deixar-nos portar pel pessimisme dels que diuen que tot és una catàstrofe.
Ara, més que mai, hem de ser equilibrats i realistes; i per a ser-ho, el primer que necessitem és informació veraç, dades concretes, proves clares; i aquesta informació tenim tot el dret a reclamar-la i exigir-la. A Espanya i a on calgui …
Un cop sapiguem l’abast real dels problemes, caldrà actuar. Amb força, amb decisió, i amb molta confiança en nosaltres mateixos ( … i només en nosaltres). De moment, però, podem informar-nos sobre Irlanda i el cas NAMA, no sigui que a Espanya haguem d’arreglar algun NYAP.
*********************************************************
Abaix presentem una traducció d'un article que va appareixer en l'Irish Times de 29 d'agost 2009 - Who Stands Where On Nama?
Quines són les opinions sobre el pla Nama?
SIMON CARSWELL
El debat oficial haurà d’esperar fins al proper mes (*), però continuen dominant els arguments públics sobre l’encert del pla Nama.
Ja fa 20 setmanes que el Govern va anunciar plans per crear l’Agència per a la gestió dels fons nacionals (National Asset Management Agency (Nama)), l’anomenat “banc dolent”, per intentar netejar préstecs per al desenvolupament de propietats contaminats, activar el crèdit i salvar l’economia. Però el factor clau per saber si el pla funcionarà encara és un misteri. El Govern encara ha de dir quina quantitat pagarà als tres bancs participants i a les empreses constructores per préstecs valorats en 90 bilions d’euros als seus llibres.
Taoiseach Brian Cowen va dir el mes passat que el Govern “ha d’escriure quins xecs calen per mantenir l’estabilitat financera”. El Ministre de Finances Brian Lenihan ha dit que els préstecs es compraran amb un “descompte significatiu” i que el 16 de setembre esbossarà el cost del pla, quina quantitat és probable que es pagui a cada prestador per als préstecs i si necessitaran més inversions de l’Estat.
La resistència al Nama va augmentar més o menys a finals de la setmana passada, després que el Fine Gael afirmés que votaria contra el pla, fins i tot abans que s’hagués debatut. El senador Dan Boyle, dels Verds, el soci jove del Govern, va dir posteriorment que el suport del partit a la legislació sobre el Nama no es podia donar per fet.
Llavors 46 professors titulars i adjunts d’economia van expressar la seva oposició en un article publicat a l’Irish Times de dimecres. Això va comportar una forta reacció del Govern, que va haver de recórrer a l’economista Dr Alan Ahearne, assessor de Lenihan, el qual va qualificar la crítica dels professors d’”enganyosa”.
La dificultat del Govern és que el buit d’informació sobre el preu que s’ha de pagar pels préstecs relacionats amb el Nama s’està omplint d’opinions sorolloses contràries al pla, les quals s’anticipen al debat oficial sobre la legislació que tindrà lloc el mes vinent. Els crítics addueixen que l’Estat pagarà massa pels préstecs – molt per damunt del valor actual del mercat de les propietats que les garanteix- i que el contribuent tindrà pèrdues desconegudes durant un període de temps inquantificable, les quals comportaran una gran càrrega financera per a les generacions futures.
Aquestes pors han augmentat a causa de les xifres divulgades pels tribunals sobre el possible ensorrament del Grup Zoe, un negoci controlat per un dels més grans emprenedors, Liam Carroll. Aquest grup deu 1,35 bilions d’euros, incloent 1,21 bilions a vuit bancs. Si això es liquidava, els bancs es veurien obligats a reconèixer 1,15 bilions d’euros, o el 90 per cent dels seus deutes. Alguns taxadors del grup argumenten que les seves propietats valdrien 644 milions d’euros si es venien dintre dels propers sis mesos “vendes forçades o per necessitat”, però valdrien 1,21 bilions si es venien de manera programada després de tres anys (suposant que el mercat de la propietat es comencés a recuperar el 2011).
Amb uns €90 billion en joc, el debat simplement acaba de commencar.
Fianna Fáil
El Ministre de Finances irlandès Brian Lenihan ha dit que l’Estat comprarà els préstecs tòxics de la propietat (préstecs amb risc de no ser pagats), que consten dels préstecs de promotors amb un valor nominal actual de 60 mil millions de euros i els préstecs d’inversió de la propietat amb un valor de 30 mil millions de euros, a canvi de bons del govern.
Si el govern paga amb un descompte del 30% - xifra que prové d’alguns cercles oficials - del valor nominal dels préstecs, donarà als bancs accés a uns 60 mil millions de euros en bons, els quals ells poden intercanviar més tard per diner en efectiu al Banc Central Europeu (ECB). La majoria dels préstecs dels promotors van ser proporcionats en un 75% del valor de la terra que els avala, així doncs, una reducció dels valors de la propietat a la meitat no significa que els préstecs hagin reduït el seu valor en les mateixes proporcións.
Lenihan ha dit que alguns préstecs seran comprats al seu valor de mercat actual, tenint en compte les grans caigudes – en alguns casos d'un 90% - en el valor de les terres per edificar, mentre que altres seran adquirits o comprats a un “valor econòmic de llarg termini”, tenint en compte els valors que les terres, les obres mig acabats i les propietats ja terminades puguin adquirir sobre els 10 anys de duració de Nama.
Els Verds
El Partit Verd està preocupat per si el nivell de descompte dels crèdits no serà suficient per protegir el contribuent de les pèrdues per damunt dels esperats durant els 10 anys de vida de Nama.
El partit, que celebrarà un congrés a l’octubre per tal de considerar l’assumpte Nama, vol que el pla inclogui salvaguardes que assegurin que el risc per als contribuents sigui compartit amb els accionistes de la banca, tal i com ha estat suggerit pel Prof Patrick Honohan del Trinity College Dublin.
El govern està considerant aquestes opcions de compartir riscos, incloent retenir una part del pagament pels préstecs, els quals només serien pagats si l’Estat té guanys sobre els crèdits adquirits. Això faria desaparèixer el risc de sobrepagament.
Una dificultat d’aquest pla és de quina manera els bancs comptabilizarien aquesta pròrroga en els seus llibres de comptes. Els seus préstecs serien comprats, però ells podrien tenir un passiu contingent en algun moment en el futur.
Lenihan diu que, si Nama tingués una pèrdua al final del proces, el govern recuperaria els diners cobrant als bancs un impost. Malgrat tot, l’impost no ha estat inclòs en la legislació, i això ha estat degut, en part, a les pors que projectaria una ombra per damunt dels bancs i els obligaria a negociar amb un contingent passiu similar. L’objectiu indicat de Nama és acabar amb totes les incerteses sobre els bancs, legislant un impost que contrarestaríem el pla. A pesar de tot, Leniham creu que Nama acabarà traient-ne beneficis.
Els Economistes
46 economistes acadèmics, van dir en un article d’aquesta setmana, elaborat per Prof Brian Lucey del Trinity College de Dublín, que la principal dificultat que enfronta el Govern és que si es compren els préstecs comprats a preus basats en els actuals valors depreciats del mercat immobiliari, deixaria pèrdues substancials en els bancs i acabaria amb el seu capital. Això forçaria l'Estat a injectar més diners als bancs i a prendre grans participacions, el que suposaria a efectes pràctics la seva nacionalització.
Els economistes sostenen que és per això que el Govern està disposat a pagar a l’alça pel sòl i l’activitat especulativa. Si paga preus de mercat, el Govern s’enfrontaria a unes despeses molt majors a més del mal de cap que suposaria la nacionalització d’un gran nombre de bancs.
Els accionistes dels bancs perdrien les seves inversions degut a l’escala de pèrdues sofertes pels bancs, suggereixen els economistes, i els inversors en bons haurien d’acceptar pèrdues en les seves inversions i bescanviar-lo per deute. Els economistes diuen que els préstecs són per valor de 30 milions d’euros, el que equival a una rebaixada d'un 66%, una xifra desmentida pel Govern ja que els valors de les propietats no han caigut tan dràsticament.
Fine Gael
El partit vol establir un banc nacional de recuperació, o "bon banc", utilitzant la inversió de l'Estat impulsada pel finançament addicional del ECB i els mercats monetaris internacionals.
D’acord amb el seu pla, aquest organisme prendria possessió dels bancs fins el setembre de 2010, quan passarien un control que demostrés haver sanejat els seus balanços mitjançant la venda d’actius (tals com empreses estrangeres), augmentant els dipòsits i negociant amb els inversors per amortitzar les pèrdues.
Si no superessin la prova, cada banc es dividiria en dos, i els actius negatius, inclosos els préstecs als promotors, passarien a formar part de "societats de gestió d’actius heretats" de propietat dels accionistes i altres inversors que tinguessin diners als bancs en bons i altres formes de deute.
Dipòsits, préstecs a curt termini, les sucursals bancàries i la major part dels seus efectius es traslladaria a un nou banc creat a partir de l’antic. Aquesta entitat estaria en propietat i seria avalada pel contribuent i així podria, creu Fine Gael, prestar de nou.
Un punt clau del pla del partit és el fet que es negociaria amb els inversors pagar-los els seus passius a preus molt rebaixats o mitjançant el bescanvi per l’equitat en els bancs. En altres paraules, el partit els hi demanaria que prenguessin part en les pèrdues. El portaveu de Finances Richard Bruton diu que és internacionalment acceptat que els inversors de risc dels bancs, com ara els propietaris del deute subordinat ( "sub debt") – el nivell més baix d’inversió protegida en un banc, però que dona un alt rendiment - haurien d’absorbir els préstecs amb pèrdues abans que els contribuents. El partit diu que el Govern podria exposar als contribuents a fer-se càrrec d’un cost de fins a 10 bilions d’euros si "permetés que alguns inversors i especuladors quedessin impunes ".
Dels 10,9 bilions d’euros de "sub debt", dels inversors dels dos bancs més grans, el Banc d'Irlanda i l’Allied Irish Banks (AIB), uns 8/9 bilions d’euros estan garantits per l'Estat, segons les pròpies xifres dels bancs, i part d’aquesta quantitat ha de ser reemborsada durant el període de garantia.
Un problema del pla de Fine Gael és que els mercats internacionals operen sobre la base de que els bancs han de pagar els seus deutes als inversors i, si no poden, aleshores l'Estat hi ha d’intervenir.
Els inversors internacionals veurien un impagament del deute amb certa alarma, diuen els analistes de mercat, i l'Estat pot tenir dificultats per rebre un préstec internacional una altra vegada quan demani més de 20 bilions d’euros l’any que ve per assegurar el funcionament del país.
El Partit Laborista
Molts dels oponents al plan NAMA creuen, que prendre els bancs, temporalment, com a propietat de l´Estat, és la millor opció ara per ara, ja que d'aquesta forma s´eliminaria el risc associat a comprar els préstecs a un preu equivocat. Aixi que L´Estat estaria representat tant per part del compredor (NAMA) com per part del venedor ( els bancs). El Partit Laborista, presidit per Eamon Gimore, ha dit que la millor i més econòmica opció seria la temporal nacionalització dels bancs. Sota aquest plan, es desvaluaria els "préstecs toxics" establint entitats dins els bancs i atraves d'un sistema de saldar comptes a nivell de tota l'indústria bancaria per minimizar el cost legal. Una vegada que els bancs queden nets, l´Estat els posaria a la venta per a reflotar-los a preus de mercat, i així obtindrian uns beneficis per cobrir el cost del rescat.
El Govern s´oposa a la total nacionalització, ja que carregaria tots els deutes dels bancs en l´Estat i s´assequerien tant els fons d´inversors, com els de de pensions i els fons d´inversió, i les grans empeses haurien de distribuir el risc mitjançant la inversió en altres institucions. Lenihan ha dit que l´Estat podrà participar en la nacionalització d´algunes de les institucions. També, ha afirmat que el Govern prendria grans participacions en el capital ordinari dels bancs si les pèrdues en el descompte del préstec fossin tan grans que requerissin més capital i financiació estatal. S'espera que els préstecs transferits significaria que L'Estat agafés una gran participació en AIB perquè aquest banc té una proporció mes alta de préstecs dels promotors i menys garanties subsidiàries que el Banc d´Irlanda.
El Fons Monetari Internacional
El Fons Monetari Internacional (FMI) diu que l´establimet d´uns preus pels "préstecs toxics" irlandesos seria més fàcil amb la nacionalització dels bancs. El FMI creu que si els "préstecs toxics" són tan grans com per que deixin un banc sense capital o insolvent, l´única opció seria la temporal nacionalització. El Fons, que té La Seu als Estats Units, ha aconsellat L'Estat de compartir riscos en NAMA amb els bancs, amb L'Estat pagant el préstecs a un valor per sota el valor del mercat actual i deixant els accionistes una part dels futur beneficis. De la mateixa manera, es pot deixar al govern la possibilitat de tenir beneficis en el futur, si el valor de les accions dels bancs, una vegada netejada, torna a pujar.
diumenge, 13 de setembre del 2009
La Pujada d'Impostos No Es Una Solucció Per Espanya
Fa unes setmanes , el corresponsal del Financial Times a Espanya, Victor Mallet, va citar al ministre de Foment, José Blanco ,qui estava especulant sobre la possibilitat que el govern central apugés impostos com una manera d´ alleugerar la crisi que s'està produint en la financiació del govern degut a la contracció econòmica.
Al meu entendre, la Espanya de Zapatero, se sembla cada dia més a la Hongria de l'antic primer ministre Ferenc Gyurcsány qui va haver de deixar el seu càrrec després que en una reunió de primers ministres dels estats europeus es va veure ben clar que ell era el principal obstacle a les reformes estructurals i socials que tan necessitava el seu país. I aixó també ho dic des del punt de vista dels dos grans problemes que té Espanya tant pel que fa els dèficits públics com pel que fa el dèficit en el compte corrent, i la impressió que dóna el govern que les coses estan fora de control i , sobretot, que ningú sap precisament què fer.
Ara bé, jo no sóc militant de cap partit polític, i de cap manera, les meves observacions s´han d´entendre en aquest sentit . La situació s´ha anat deteriorant des que Pedro Solbes i David Vergara varen ser cessats. L´ únic gran misteri per a mi és perquè, en un país en el bell mig de la crisi més gran que s'ha conegut mai aquí, varen ser substituïts per un equip sense cap mena d'experiència rellevant i que sembla no entendre gairebé res de macroeconomia ni de la patologia especifica que pateix Espanya. Per deixar constància, si les coses segueixen així, no tinc cap dificultat en predir que el Fons Monetari Internacional (FMI) tindrà una delegació permanent a Madrid abans de acabar el 2011 .
La següent gràfica de Dominic Bryant Cap d'Economia Europea a PNB Paribas, deixa clar, que malgrat que les famílies espanyoles i les empreses s’estan activament desendeutant , les finances del Estat s’estan deteriorant d´ una manera completament insostenible.
En relació a la declaracions del ministre Blanco, i les subsegüents declaracions del president de govern Zapatero i de la ministra Salgado, simplement m’agradaria fer tres aclariments:
En primer lloc , està poc clar que la proposta actual sigui una proposta ben pensada . Com a recepta per atacar la crisi actual és molt poc seriosa. Sembla que darrere la cortina hi ha una batalla campal per a prendre llocs dintre del mateix PSOE , i les darreres declaracións del conseller Castells han de ser contemplades en aquest sentit.
Bàsicament, a mi em sembla que el govern espanyol no vol ni sentir-ne parlar del procès, imprescindible per cert, de devaluació interna, i farà el que pugui per evitar anar en aquesta direcció. La mare de tots els ous és el problema de la deflació, i la caiguda de recaptació que suposaran la baixada continua de preus. El que està passant a Espanya, té molt a veure amb el que hem vist passar als països de l'Europa de l’Est, amb un decalatge de 12 mesos, i amb la diferència que els estats del Sud d’Europa són més rics, i per tant tenien més coixí quan la crisi va esclatar. A més a més, tenen el recolzament de liquiditat abundant del Banc Central. Mentre que ningú sap què passarà si Espanya no ha fet els canvis estructurals necessaris abans que l'activitat economica recomenci en altres paisos d'Europa.
El govern està tancat a "cal y canto" en tots els costats, i simplement no sap cap a on tirar, i té, per exemple compromisos d’increments salarials amb els funcionaris, pel pròxim any, que difícilment podrà acomplir amb la difícil situació actual. Falta la valentia moral per dir-les als funcionaris que quan no hi ha diners, no hi ha diners. I només som al principi.
En segon lloc, existeix un gran problema poc explicat o del qual pocs en volen parlar, i aquest és un problema que també s´està veient a altres economies, i és que amb la pressió de la crisi molta activitat econòmica passa al sectors submergits. Mireu el que està passant a Itàlia amb el deute públic, i això ha estat així durant molts anys. També ho hem vist als països de l’Est . Les contraccions de les economies dels estats Bàltics, en teoria són d'un grau aproximat del 20% annual, però en la meva opinió, malgrat que les contracions són prou grans per ser greus no ho són de tal magnitud. El que està passant és que la gent simplement declara cada vegada menys. Mireu el percentatge d'autònoms que són en teoria mileuristes, realment creieu que aixó es aixi?
De fet, això és un problema contra el qual el FMI està lluitant dia i nit a Letònia. Però tot aquest procés fa les coses molt difícils pels ministres d’Hisenda , com podem imaginar. Més impostos pels més rics i pels professionals de la classe mitja seria totalment improductiu en les condicions d´ ara, ja que només acceleraria encara més el procés de contracció econòmica.
Per últim , increments en l' lVA també són contraproduents, malgrat la negació rotunda de José Luis Rodríguez Zapatero de què aixó sigui així, perquè aquest tipus d'impost fa minvar el consum directament, i estem en una situació on el consum ha anat baixant durant molts mesos, i seguirà declinant per tot arreu. Tot aquests increments el que faran és accelerar encara més la contracció. I de fet, apostaria fort a que els increments de l´IVA seran negatius fins i tot en la recaptació , per la caiguda del consum. De fet, el president del govern espanyol s'ha entossudit en què a Alemanya la creació de llocs de treball va venir inclús després de la pujada de l´ IVA, el gener de 2007. El que no explica Zapatero, com en tantes altres ocasions, és que Alemanya és un país totalment dependent de les exportacións, i per tant els llocs de treball van seguir pujant degut a la forta capacitat de la economia alemana de fer exportacions, i no perquè el consum intern hagués aguantar, com es veura en els gràfics, més abaix. El consum intern va rebre un cop mortifer degut a la pujada de l´IVA, que només va fer que la economia alemana continui encara més pendent de les exportacions, per la qual cosa s'ha resentit molt últimament, i raó per la qual, malgrat no tenir "una bombolla immobiliaria", l'economia alemana està caient més ràpid, inclús, que la economia espanyola enguany.
Al meu entendre, la Espanya de Zapatero, se sembla cada dia més a la Hongria de l'antic primer ministre Ferenc Gyurcsány qui va haver de deixar el seu càrrec després que en una reunió de primers ministres dels estats europeus es va veure ben clar que ell era el principal obstacle a les reformes estructurals i socials que tan necessitava el seu país. I aixó també ho dic des del punt de vista dels dos grans problemes que té Espanya tant pel que fa els dèficits públics com pel que fa el dèficit en el compte corrent, i la impressió que dóna el govern que les coses estan fora de control i , sobretot, que ningú sap precisament què fer.
Ara bé, jo no sóc militant de cap partit polític, i de cap manera, les meves observacions s´han d´entendre en aquest sentit . La situació s´ha anat deteriorant des que Pedro Solbes i David Vergara varen ser cessats. L´ únic gran misteri per a mi és perquè, en un país en el bell mig de la crisi més gran que s'ha conegut mai aquí, varen ser substituïts per un equip sense cap mena d'experiència rellevant i que sembla no entendre gairebé res de macroeconomia ni de la patologia especifica que pateix Espanya. Per deixar constància, si les coses segueixen així, no tinc cap dificultat en predir que el Fons Monetari Internacional (FMI) tindrà una delegació permanent a Madrid abans de acabar el 2011 .
La següent gràfica de Dominic Bryant Cap d'Economia Europea a PNB Paribas, deixa clar, que malgrat que les famílies espanyoles i les empreses s’estan activament desendeutant , les finances del Estat s’estan deteriorant d´ una manera completament insostenible.
En relació a la declaracions del ministre Blanco, i les subsegüents declaracions del president de govern Zapatero i de la ministra Salgado, simplement m’agradaria fer tres aclariments:
En primer lloc , està poc clar que la proposta actual sigui una proposta ben pensada . Com a recepta per atacar la crisi actual és molt poc seriosa. Sembla que darrere la cortina hi ha una batalla campal per a prendre llocs dintre del mateix PSOE , i les darreres declaracións del conseller Castells han de ser contemplades en aquest sentit.
Bàsicament, a mi em sembla que el govern espanyol no vol ni sentir-ne parlar del procès, imprescindible per cert, de devaluació interna, i farà el que pugui per evitar anar en aquesta direcció. La mare de tots els ous és el problema de la deflació, i la caiguda de recaptació que suposaran la baixada continua de preus. El que està passant a Espanya, té molt a veure amb el que hem vist passar als països de l'Europa de l’Est, amb un decalatge de 12 mesos, i amb la diferència que els estats del Sud d’Europa són més rics, i per tant tenien més coixí quan la crisi va esclatar. A més a més, tenen el recolzament de liquiditat abundant del Banc Central. Mentre que ningú sap què passarà si Espanya no ha fet els canvis estructurals necessaris abans que l'activitat economica recomenci en altres paisos d'Europa.
El govern està tancat a "cal y canto" en tots els costats, i simplement no sap cap a on tirar, i té, per exemple compromisos d’increments salarials amb els funcionaris, pel pròxim any, que difícilment podrà acomplir amb la difícil situació actual. Falta la valentia moral per dir-les als funcionaris que quan no hi ha diners, no hi ha diners. I només som al principi.
En segon lloc, existeix un gran problema poc explicat o del qual pocs en volen parlar, i aquest és un problema que també s´està veient a altres economies, i és que amb la pressió de la crisi molta activitat econòmica passa al sectors submergits. Mireu el que està passant a Itàlia amb el deute públic, i això ha estat així durant molts anys. També ho hem vist als països de l’Est . Les contraccions de les economies dels estats Bàltics, en teoria són d'un grau aproximat del 20% annual, però en la meva opinió, malgrat que les contracions són prou grans per ser greus no ho són de tal magnitud. El que està passant és que la gent simplement declara cada vegada menys. Mireu el percentatge d'autònoms que són en teoria mileuristes, realment creieu que aixó es aixi?
De fet, això és un problema contra el qual el FMI està lluitant dia i nit a Letònia. Però tot aquest procés fa les coses molt difícils pels ministres d’Hisenda , com podem imaginar. Més impostos pels més rics i pels professionals de la classe mitja seria totalment improductiu en les condicions d´ ara, ja que només acceleraria encara més el procés de contracció econòmica.
Per últim , increments en l' lVA també són contraproduents, malgrat la negació rotunda de José Luis Rodríguez Zapatero de què aixó sigui així, perquè aquest tipus d'impost fa minvar el consum directament, i estem en una situació on el consum ha anat baixant durant molts mesos, i seguirà declinant per tot arreu. Tot aquests increments el que faran és accelerar encara més la contracció. I de fet, apostaria fort a que els increments de l´IVA seran negatius fins i tot en la recaptació , per la caiguda del consum. De fet, el president del govern espanyol s'ha entossudit en què a Alemanya la creació de llocs de treball va venir inclús després de la pujada de l´ IVA, el gener de 2007. El que no explica Zapatero, com en tantes altres ocasions, és que Alemanya és un país totalment dependent de les exportacións, i per tant els llocs de treball van seguir pujant degut a la forta capacitat de la economia alemana de fer exportacions, i no perquè el consum intern hagués aguantar, com es veura en els gràfics, més abaix. El consum intern va rebre un cop mortifer degut a la pujada de l´IVA, que només va fer que la economia alemana continui encara més pendent de les exportacions, per la qual cosa s'ha resentit molt últimament, i raó per la qual, malgrat no tenir "una bombolla immobiliaria", l'economia alemana està caient més ràpid, inclús, que la economia espanyola enguany.
dilluns, 7 de setembre del 2009
Realment Hi Ha Senyals De Recuperacíó A L'Economia Espanyola?
Bé, darrerament s’està divagant i es parla molt sobre brots de recuperació moderada, però sovint manquem dades contrastades que donin suport a aquests arguments. Particularment, quan es parla d’Espanya m’agradaria saber on es troba la justificació per tot aquest optimisme, ja que com veurem més endavant, hi ha poques dades que suggereixin una altra cosa que no sigui la continuïtat del deteriorament. En aquest article veurem les dades més recents de tres indicadors clau – la construcció, la indústria i les vendes al detall, així com els índexs més recents dels gerents de compres de serveis i manufacturació (PMI, Agost).
Com veureu, també he introduït una nova mesura – P2P ( Que respon als termes “Peak to Present” en Àngles ), ja que després de 12 mesos de caiguda, la mesura d’any en any perd l’interès, i més aviat pot induir a errors.
Així doncs, trobareu una sèrie de gràfics P2P – que mostren el percentatge de caiguda des del màxim fins a l’actualitat, el qual ens permetran seguir l’evolució de la crisi.
Així mateix, també trobareu els gràfics dels índexs pertinents, que també donen una idea de la magnitud de la caiguda.
Vendes al detall
Les darreres xifres de vendes al detall (juliol) segueixen confirmant la mateixa situació. Segons les dades d’Eurostat, les vendes al detall van baixar un 1.2% mensual a finals de juny, i un 6.47% a finals de juny de 2008. Les vendes han baixat al 10.11% des del seu màxim al novembre de 2007. Per tant, com podem veure, les vendes estan descendint de manera constant i la tendència és implacable.
Com veureu, també he introduït una nova mesura – P2P ( Que respon als termes “Peak to Present” en Àngles ), ja que després de 12 mesos de caiguda, la mesura d’any en any perd l’interès, i més aviat pot induir a errors.
Així doncs, trobareu una sèrie de gràfics P2P – que mostren el percentatge de caiguda des del màxim fins a l’actualitat, el qual ens permetran seguir l’evolució de la crisi.
Així mateix, també trobareu els gràfics dels índexs pertinents, que també donen una idea de la magnitud de la caiguda.
Vendes al detall
Les darreres xifres de vendes al detall (juliol) segueixen confirmant la mateixa situació. Segons les dades d’Eurostat, les vendes al detall van baixar un 1.2% mensual a finals de juny, i un 6.47% a finals de juny de 2008. Les vendes han baixat al 10.11% des del seu màxim al novembre de 2007. Per tant, com podem veure, les vendes estan descendint de manera constant i la tendència és implacable.
Construcció
Les últimes dades mostren que la construcció espanyola va caure una altra vegada entre el maig i el juny, malgrat el plan E, amb una caiguda del 0.2%. Les xifres anuals / d’any en any no tenen sentit per una indústria que el juliol farà 3 anys que ha estat contractant, però que ara es troba un 30.5% per sota de l’activitat màxima (juliol 2006) – es a dir que la industria s’ha reduït fins a un 70% del que havia arribat a ser.
Producció Industrial
La producció industrial va seguir caient el juny, i es va reduir en un 16.2% anual, el que significa que ha caigut un 33,45% des del seu màxim de juny de 2007. Es a dir, la producció ha estat decreixent durant més de dos anys i la caiguda sembla tenir continuïtat a l’agost (veure l’informe de la manufactoració - PMI - resumit més endavant).
Enquestes dels Gestors de compres de manufacturació (PMI) d’agost
I he afegit els dos gràfics dels índexs de Gerents de Compres – de serveis i manufacturació – de juliol, que és el primer més del tercer trimestre, i per tant ens dona alguna idea de cap a on ens dirigim. Com es pot veure, la contracció continua, de manera més moderada, però continua.
L’índex de Gerents de Compres de Mercat del dimarts queia lleument del 47.3 del juliol al 47.2, mentre que la producció de manufactures queia de nou per sota de la marca de 50 – la línia divisòria entre l’expansió i la contracció – després de sobrepassar aquest nivell el mes passat per primera vegada des del gener de 2008. “El sector manufacturer espanyol sembla estar estancat, en comptes d’entrar en un mode de plena recuperació durant el tercer trimestre” va dir Mark Harker, economista de Markit, després d’evaluar l’enquesta.
L’ocupacióha seguit disminuint, tot i que a un ritme més lent, per segon més consecutiu. L’índex d’ocupació ha mostrat retallades en els llocs de treball cada mes en els últims dos anys.
Enquestes dels Gestors de compres (PMI) de Serveis d’agost
L’activitat empresarial del sector de serveis espanyol va seguir deteriorant-se a l’agost, encara que les dades apunten a una caiguda molt més lenta en la activitat que en juliol. Els preus van pujar per primera vegada des del decembre de 2008, la qual cosa reforça l’optimisme. L’Índex d’Activitat Empresarial, que es basa en una única pregunta per reflexar el canvi de l’activitat empresarial en les empreses respecte el mes anterior, va créixer del 40.8 al juliol fins el 45.3 a l’agost. Tot i que les dades indiquen una marcada contracció en l’activitat empresarial, va ser el més lent des de febrer de 2008. L’activitat ha disminuït en cadascun dels últims vint mesos.
No obstant, la confiança del consumidor segueix creixent
I aleshores, el més estrany de tot, la confiança del consumidor segueix creixent. La confiança en l’actual clima econòmic va créixer en 3,9 punts al juliol, continuant una tendència de sis mesos d’augment d’optimisme. L’enquesta també indicava que els consumidors espanyols tenen més esperança que mai en el futur de l’economia, i l’indicador de expectatives econòmiques futures es troba actualment al 106.7, per sobre del seu mínim de 59.8 al juliol de 2008, en part, segons l’ICO (organitzadors de l’enquesta), degut a l’expectativa de que el mercat laboral millorarà abans de finals de 2009. La meva conjectura és que la combinació de la caiguda de preus i els tipus d’interès, juntament amb alguns augments de sou per contractes indefinits té molt a veure amb aquest optimisme exhuberant.Com que el mercat laboral continuarà deteriorant-se a la tardor, jo predic que començarem a veure un canvi en aquesta tendència.
dilluns, 31 d’agost del 2009
Mes Comedia Per Part De La Banca Espanyola
Després de revisar l’informe de “Variant Perception“ sobre el precari estat del sistema bancari d'Espanya, no he pogut parar de pensar sobre aquesta noticia apareguda a l’Expansión:
“La valoración de las garantías de la cartera hipotecaria de cajas y bancos y de sus inmuebles gana importancia. Las trece compañías ligadas a entidades financieras concentraron en 2007 el 47% de las valoraciones inmobiliarias realizadas.
La valoración de los activos inmobiliarios ha cobrado, si cabe, nueva importancia para la banca en el actual contexto de recesión económica. La tasación de las garantías de la cartera hipotecaria de las entidades y de los inmuebles que están adquiriendo a través de adjudicaciones judiciales y canjes de deuda es clave para calibrar la solvencia del sistema financiero. Esta situación ha vuelto a colocar el foco sobre los vínculos existentes entre la banca y las sociedades de tasación, que superan, en muchos casos, la mera relación comercial.”
Li he estat donant voltes i més voltes.
Parlant clar, el punt clau és la valoració de les propietats que els bancs s’han adjudicat i que eren la garantia dels préstecs impagats, i que ara ja són al seu actiu com a propietats disponibles per a la venda. A la nota d’Expansión, l’autor es pregunta: "com podem saber si aquestes propietats estan correctament valorades (és a dir, com podem saber que el valor que assignen els bancs a aquesta part del seu actiu és adequat) si els bancs mateixos són propietaris (directa o indirectament) de gairebé la meitat de les companyies que valoren els immobles”.
Bé, això és un dels problemes, però n’hi ha un altre de molt pitjor que sembla que el periodista d’Expansión no ha entes: és un aspecte tècnic (una qüestió de detall, de fet) que se li passa per alt, i que és justament la forma com es valora una propietat que s’adjudica el banc un cop un préstec no es pot pagar (per dació de pagos).
Aquí es comença a complicar el tema, però li prego al lector que tingui una mica de paciència, ja que si segueix fins el final, entendrà el sistema que s’utilitza i que és el punt clau. A les escriptures de l’hipoteca, la regulació exigeix que hi figuri el valor de taxació i el valor del préstec. El valor de taxació és de fet la valoració de la propietat que es posa com a garantia, i el deute no pot excedir el valor dels béns que s'hipotequen.
De totes formes, com que el banc no sap quan pot haver de exigir la garantia, no es compromet per endavant i típicament, a l’escriptura s’acorda que el valor de taxació en el cas d’exigir la garantia serà igual a la quantitat total del deute més els interessos..
Això és una solució molt avantatjosa per als bancs, ja que pot semblar que hi ha una valoració a preus de mercat, quan en realitat no és més que una fórmula per a un procés legal.
Passa el mateix quan toca executar una hipoteca mitjançant una subhasta. Els jutges compliquen la vida al banc si el preu obtingut a la subhasta es inferior al valor del deute (es a dir, que l’infortunat prestatari seguiria en deute amb el banc fins i tot després d’haver perdut la casa o els immobles). En aquest cas, els bancs tiren pel dret i prefereixen valorar la propietat per l’import del deute en lloc d’arriscar-se a que el jutge anul·li la subhasta. Un cop adjudicada la propietat, el banc ha de pagar les taxes i els impostos sobre el preu de transferència al Registre i a Hisenda, i aquests no accepten un valor diferent al preu d’adjudicació a la subhasta.
Es fonamental entendre que és molt difícil que un banc s’adjudiqui una propietat per un préstec impagat on el preu sigui substancialment diferent a la quantitat del deute, excepte en el cas on hi hagi una possibilitat molt clarad'aconseguir que el prestatari pagui la diferència.
Per tant, les valoracions dels immobles adjudicats a Espaya són el resultat d’aquest mecanisme complex, i no tenen res a veure amb les valoracions que qualsevol altre persona podria pagar per la propietat. Pert tant, i després d’aquest procés inevitable, els bancs deixen el valor dels immobles al seu balanç tal i com han quedat. Podem dir que la valoració de l’immoble és només "una estimació del valor", si és que això val per alguna cosa.
I això ens porta un altre copa l'article d'Expansió on es diu:
"La tasación de las garantías de la cartera hipotecaria de las entidades y de los inmuebles que están adquiriendo a través de adjudicaciones judiciales y canjes de deuda es clave para calibrar la solvencia del sistema financiero."
Doncs si el procés que hem descrit és la “clau” per calibrar la solvència del sistema financer espanyol, llavors el procés de calibratge resultant serà tant poc objectiu i poc acurat com el procés per determinar-ne el valor que hem explicat. De fet, em recorda els CDOs estructurats en el cas dels subprimes al Etats Units. La majoria d'aquests títols eren valorats per programes informàtics perquè mai no es posaven a la venda. Ningú mai realment no va pensar per quant es podrien vendre els actius que representaven aquests títols, ni tant sols els “hedge funds”. Per això molts es van trobar en una situació molt incòmoda quan en un moment determinat els tenien valorats a 99.98, i un minut més tard tenien una oferta per 30.
I amb això tornem un altre cop amb en Jonathan Tepper, i el seu informe de “Variant Perception”. Crec que el que està proposant en Jonathan, és que la situació espanyola té certes similituds estructurals amb la situació dels EUA abans que la crisi de les “subprime”. La similitud hi és en part perquè no hi ha cap sistema d’avís previ. El fet que les reserves de divises del Banc d'Espanya siguin merament un exercici acadèmic fa que molts analistes dels bancs no puguin detectar els primers senyals de perill d'una crisi imminent de balança de pagaments, i el sistema mecànic i artificial per valorar el nombre cada cop més gran de cases que s’acumulen als actius immobiliaris dels bancs significa que tampoc no hi haurà cap tipus de llumeta groga fent pampallugues abans de que tots els indicadors es posin vermells de cop i volta.
“La valoración de las garantías de la cartera hipotecaria de cajas y bancos y de sus inmuebles gana importancia. Las trece compañías ligadas a entidades financieras concentraron en 2007 el 47% de las valoraciones inmobiliarias realizadas.
La valoración de los activos inmobiliarios ha cobrado, si cabe, nueva importancia para la banca en el actual contexto de recesión económica. La tasación de las garantías de la cartera hipotecaria de las entidades y de los inmuebles que están adquiriendo a través de adjudicaciones judiciales y canjes de deuda es clave para calibrar la solvencia del sistema financiero. Esta situación ha vuelto a colocar el foco sobre los vínculos existentes entre la banca y las sociedades de tasación, que superan, en muchos casos, la mera relación comercial.”
Li he estat donant voltes i més voltes.
Parlant clar, el punt clau és la valoració de les propietats que els bancs s’han adjudicat i que eren la garantia dels préstecs impagats, i que ara ja són al seu actiu com a propietats disponibles per a la venda. A la nota d’Expansión, l’autor es pregunta
Bé, això és un dels problemes
Aquí es comença a complicar el tema, però li prego al lector que tingui una mica de paciència, ja que si segueix fins el final, entendrà el sistema que s’utilitza i que és el punt clau. A les escriptures de l’hipoteca, la regulació exigeix que hi figuri el valor de taxació i el valor del préstec. El valor de taxació és de fet la valoració de la propietat que es posa com a garantia, i el deute no pot excedir el valor dels béns que s'hipotequen.
De totes formes, com que el banc no sap quan pot haver de exigir la garantia, no es compromet per endavant i típicament, a l’escriptura s’acorda que el valor de taxació en el cas d’exigir la garantia serà igual a la quantitat total del deute més els interessos..
Això és
Passa el mateix quan toca executar una hipoteca mitjançant una subhasta. Els jutges compliquen la vida al banc si el preu obtingut a la subhasta es inferior al valor del deute (es a dir, que l’infortunat prestatari seguiria en deute amb el banc fins i tot després d’haver perdut la casa o els immobles). En aquest cas, els bancs tiren pel dret i prefereixen valorar la propietat per l’import del deute en lloc d’arriscar-se a que el jutge anul·li la subhasta. Un cop adjudicada la propietat, el banc ha de pagar les taxes i els impostos sobre el preu de transferència al Registre i a Hisenda, i aquests no accepten un valor diferent al preu d’adjudicació a la subhasta.
Es fonamental entendre que és molt difícil que un banc s’adjudiqui una propietat per un préstec impagat on el preu sigui substancialment diferent a la quantitat del deute, excepte en el cas on hi hagi una possibilitat molt clara
Per tant, les valoracions dels immobles adjudicats a Espaya són el resultat d’aquest mecanisme complex, i no tenen res a veure amb les valoracions que qualsevol altre persona podria pagar per la propietat. Pert tant, i després d’aquest procés inevitable, els bancs deixen el valor dels immobles al seu balanç tal i com han quedat
I això ens porta un altre cop
"La tasación de las garantías de la cartera hipotecaria de las entidades y de los inmuebles que están adquiriendo a través de adjudicaciones judiciales y canjes de deuda es clave para calibrar la solvencia del sistema financiero."
Doncs si el procés que hem descrit és la “clau” per calibrar la solvència del sistema financer espanyol, llavors el procés de calibratge resultant serà tant poc objectiu i poc acurat com el procés per determinar-ne el valor que hem explicat. De fet, em recorda els CDOs estructurats en el cas dels subprimes al Etats Units. La majoria d'aquests títols eren valorats per programes informàtics perquè mai no es posaven a la venda. Ningú mai realment no va pensar per quant es podrien vendre els actius que representaven aquests títols, ni tant sols els “hedge funds”. Per això molts es van trobar en una situació molt incòmoda quan en un moment determinat els tenien valorats a 99.98, i un minut més tard tenien una oferta per 30.
I amb això tornem un altre cop amb en Jonathan Tepper, i el seu informe de “Variant Perception”. Crec que el que està proposant en Jonathan, és que la situació espanyola té certes similituds estructurals amb la situació dels EUA abans que la crisi de les “subprime”. La similitud hi és en part perquè no hi ha cap sistema d’avís previ. El fet que les reserves de divises del Banc d'Espanya siguin
dimecres, 26 d’agost del 2009
Realment Ha Caigut La Tassa d’Atur En Espanya Recentment?
En aquest document m’agradaria preguntar només una qüestió molt simple. Quina és la tassa real de creixement de l’atur a Espanya? Les coses milloren, empitjoren o continuen igual? Ara, abans que arribem a masses conclusions és important recordar que en el món de l’anàlisi hi ha mentides, grans mentides i notes de premsa.
Per tant, si llegiu els titulars de la premsa darrerament que el nombre d’aturats a Espanya ha caigut de 20.794 al juliol després de una caiguda de 55.250 al juny (reduint el nombre total de aturats que reclamen el subsidi d’atur a 3,54 milions), us agradaria – tenint en compte el que acabo de dir – preguntar què més pot haver darrera aquestes estadístiques.
Bé, si mireu alguns dels comentaris més informats – diguem el periodista de Reuters Paul Day – notareu el petit detall que “un enorme programa de obra pública a Espanya ha alentit futurs acomiadaments al sector constructor i ha ajudat a caure les demandes de subsidi d’atur per tercer mes consecutiu” – la imatge que teniu al cap pot començar a canviar.
De fet, en els primers 6 mesos de 2009, el govern espanyol a destinat uns 5 bilions de euros a obres de infraestructura locals com a part de un projecte de treballs amb fons estatals per un total de 11 bilions de euros. També podríeu advertir les paraules de Diego Fernández de BNP Paribas – “Teniu en compte que aquestes xifres estan distorsionades pel fet que les persones que estan rebent cursos per a reinserció laboral pagats per l’estat no estan inclosos”.
Però encara hi ha un altre detall que no hauríeu de oblidar mai, particularment a un païs que té molts llocs de treball estacionals, com construcció, agricultura i turisme, i que les dades no tenen ajustaments de estacionalitat. Es normal que a l’estiu l’atur tingui una certa caiguda. Per tant, si mirem les dades Eurostat – escandalosament España no dóna una tassa d’atur mensual al públic, i encara menys una amb ajustaments estacionals - trobem que l’atur ha anat amunt poc a poc mes darrera mes, encara que la tassa de creixement s’hagi debilitat. El nombre d’aturats ha anat creixent cada mes des de maig del 2007 en les meves dades de Eurostat. Això és 27 mesos consecutius de creixement. I espereu el que ens trobarem a la tardor.
Tot això és molt curiós, per quan la manera que el Instituto Nacional de Estadística de Espanya reporta les dades a Eurostat, i com les ajusten, continua essent un misteri per a mi. La tassa d’atur publicada al juny va ser del 18,1%. De fet el nombre d’aturats es va disparar ràpidament al març fins a un 17,4% publicat (font Reuters). Aquest creixement em va sorprendre molt en aquell moment, per quan no vaig poder veure cap motiu mirant la velocitat de contracció de la economia subjacent. Fins i tot vaig contactar investigadors al Banc d’Espanya – via un amic – per as preguntar si hi havia hagut alguna correcció estacional o alguna altre cosa, i vaig rebre la següent resposta:
La qual cosa és molt molt estranya, donat que les dades que són subministrades cada mes a Eurostat es revisen continuadament (primer a l’alça a març, i després a la baixa un altre vegada, l’actual lectura de març és 17,2%), el que és molt acceptable, ja que les correccions estacionals han de ser difícils en aquest moment, però seria maco tenir una explicació, d’altre manera podríem ser induïts a pensar que les xifres de la EPA es van disparar al març i per tan les xifres de l’INEM d’abril i maig haurien caigut, que ho van fer. I aquells de nosaltres amb ments perverses hauríem recordat que hi havia eleccions europees al juny. Seria ridícul suggerir que aquestes xifres van ser maquillades simplement per donar la impressió que l’atur estava baixant, no?
Però com jo dic, la tendència estacional reportada a Eurostat (però no revelada als votants a Espanya) ha continuat la seva escalada. Només a un país en el que el coneixement general de estadístiques és baix podria haver passat això, i passar desapercebut.
Per altre banda, la tassa de creixement anual de les xifres de l’INEM s’està desaccelerant – o si preferiu la segona derivada ha girat direcció sud, i la tassa anual de creixement ha caigut des de un màxim de 56,69% de març al 45% de juliol – que no pot sorprendre ningú ja que l’atur no pot créixer exponencialment (o aviat no hi hauria ningú treballant) i també és el que esperaríeu trobar quan la manufactura es contrau menys lentament, i un bon nombre de persones estan empleades en treballs públics o assistint a cursos de formació.
Per tant el fet de la qüestió és, que les últimes dades positives que tenim per Espanya són les dades d’atur de juny (proporcionades a Eurostat i basades en l’EPA) que mostrava 4,186 milions d’aturats, i una tassa d’atur del 18,1%. I l’atur està creixent cada mes, i aquests és la història i lamentable conte de l’atur a Espanya. Això i la meva previsió, si no es fa res per aturar la fugida de la contracció, l’atur podria pujar i arribar fins a la marca del 30% al desembre de 2010. 25% abans de setmana santa de 2010 per a mi és ja un fet, i probablement trecarem la barrera psicològica del 20% a l’octubre o novembre d’enguany.
Per tant, si llegiu els titulars de la premsa darrerament que el nombre d’aturats a Espanya ha caigut de 20.794 al juliol després de una caiguda de 55.250 al juny (reduint el nombre total de aturats que reclamen el subsidi d’atur a 3,54 milions), us agradaria – tenint en compte el que acabo de dir – preguntar què més pot haver darrera aquestes estadístiques.
Bé, si mireu alguns dels comentaris més informats – diguem el periodista de Reuters Paul Day – notareu el petit detall que “un enorme programa de obra pública a Espanya ha alentit futurs acomiadaments al sector constructor i ha ajudat a caure les demandes de subsidi d’atur per tercer mes consecutiu” – la imatge que teniu al cap pot començar a canviar.
De fet, en els primers 6 mesos de 2009, el govern espanyol a destinat uns 5 bilions de euros a obres de infraestructura locals com a part de un projecte de treballs amb fons estatals per un total de 11 bilions de euros. També podríeu advertir les paraules de Diego Fernández de BNP Paribas – “Teniu en compte que aquestes xifres estan distorsionades pel fet que les persones que estan rebent cursos per a reinserció laboral pagats per l’estat no estan inclosos”.
Però encara hi ha un altre detall que no hauríeu de oblidar mai, particularment a un païs que té molts llocs de treball estacionals, com construcció, agricultura i turisme, i que les dades no tenen ajustaments de estacionalitat. Es normal que a l’estiu l’atur tingui una certa caiguda. Per tant, si mirem les dades Eurostat – escandalosament España no dóna una tassa d’atur mensual al públic, i encara menys una amb ajustaments estacionals - trobem que l’atur ha anat amunt poc a poc mes darrera mes, encara que la tassa de creixement s’hagi debilitat. El nombre d’aturats ha anat creixent cada mes des de maig del 2007 en les meves dades de Eurostat. Això és 27 mesos consecutius de creixement. I espereu el que ens trobarem a la tardor.
Tot això és molt curiós, per quan la manera que el Instituto Nacional de Estadística de Espanya reporta les dades a Eurostat, i com les ajusten, continua essent un misteri per a mi. La tassa d’atur publicada al juny va ser del 18,1%. De fet el nombre d’aturats es va disparar ràpidament al març fins a un 17,4% publicat (font Reuters). Aquest creixement em va sorprendre molt en aquell moment, per quan no vaig poder veure cap motiu mirant la velocitat de contracció de la economia subjacent. Fins i tot vaig contactar investigadors al Banc d’Espanya – via un amic – per as preguntar si hi havia hagut alguna correcció estacional o alguna altre cosa, i vaig rebre la següent resposta:
"Los datos de la EPA no se revisan. El INE hace una encuesta posterior para evaluar la calidad de la EPA, pero no hay revisiones. El incremento de las cifras del paro es muy preocupante, sobre todo porque pasaran varios trimestres hasta que se estabilicen. Y las cifras de paro registrado no contradicen en nada a las de la EPA."
La qual cosa és molt molt estranya, donat que les dades que són subministrades cada mes a Eurostat es revisen continuadament (primer a l’alça a març, i després a la baixa un altre vegada, l’actual lectura de març és 17,2%), el que és molt acceptable, ja que les correccions estacionals han de ser difícils en aquest moment, però seria maco tenir una explicació, d’altre manera podríem ser induïts a pensar que les xifres de la EPA es van disparar al març i per tan les xifres de l’INEM d’abril i maig haurien caigut, que ho van fer. I aquells de nosaltres amb ments perverses hauríem recordat que hi havia eleccions europees al juny. Seria ridícul suggerir que aquestes xifres van ser maquillades simplement per donar la impressió que l’atur estava baixant, no?
Però com jo dic, la tendència estacional reportada a Eurostat (però no revelada als votants a Espanya) ha continuat la seva escalada. Només a un país en el que el coneixement general de estadístiques és baix podria haver passat això, i passar desapercebut.
Per altre banda, la tassa de creixement anual de les xifres de l’INEM s’està desaccelerant – o si preferiu la segona derivada ha girat direcció sud, i la tassa anual de creixement ha caigut des de un màxim de 56,69% de març al 45% de juliol – que no pot sorprendre ningú ja que l’atur no pot créixer exponencialment (o aviat no hi hauria ningú treballant) i també és el que esperaríeu trobar quan la manufactura es contrau menys lentament, i un bon nombre de persones estan empleades en treballs públics o assistint a cursos de formació.
Per tant el fet de la qüestió és, que les últimes dades positives que tenim per Espanya són les dades d’atur de juny (proporcionades a Eurostat i basades en l’EPA) que mostrava 4,186 milions d’aturats, i una tassa d’atur del 18,1%. I l’atur està creixent cada mes, i aquests és la història i lamentable conte de l’atur a Espanya. Això i la meva previsió, si no es fa res per aturar la fugida de la contracció, l’atur podria pujar i arribar fins a la marca del 30% al desembre de 2010. 25% abans de setmana santa de 2010 per a mi és ja un fet, i probablement trecarem la barrera psicològica del 20% a l’octubre o novembre d’enguany.
diumenge, 23 d’agost del 2009
Espanya: El Gran Forat En El Llibre De Comptes Europeu
by Jonathan Tepper
Variant Perception
18-08-2009
Versió Original Ànglesa - Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet
Financial Times - Are Spanish banks hiding their losses?
Reuters, Felix Salmon Blog - Spain crumbles
Cotizalia - Siete días del informe que conmocionó al sistema financiero español
Expansión - El informe más catastrófico: "España sufre la madre de todas las burbujas inmobiliarias y su banca será zombie"
Cinco Dias - Una casa de análisis predice que España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25%
Cotizalia - ¿Están los bancos españoles escondiendo sus pérdidas?
Europa Press - España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio
El Economista - Economía/Macro.- España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio
Temes
Espanya = Japó Versió 2.0
Espanya = Japó Versió 2.0
Remarquem que:
1. La caiguda immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu,
2. Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i
3. Els inversors s’estan enganyant si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts d’Europa, (vegeu l’última anotació del “Forbes”: “Bancs espanyols en plena forma”).
Si tot això resulta cert, Espanya aviat tindrà bancs “fantasma” com el Japó.
Els Bancs Estan Ocultant Les Seves Pèrdues
Creiem que els bancs espanyols no estan taxant els seus préstecs immobiliaris amb valors del mercat, i estan estenent el crèdit a companyies constructores “fantasma”. I això ho estan fent a través de:
1. Obtenir un impuls dels canvis que han fet en el sistema de comtabilitat,
2. No valorar els seus préstecs en preus de mercat,
3. Seguir donant préstecs a empreses “fantasma”, i
4. Estendre a 40 anys i el 100 % del valor del immoble els seus nous préstecs i altres pràctiques creditícies tipus bombolla.
Fixem-nos en cada un d’aquests factors.
Espanya Està En Estat De Deflació.
En un entorn de deflació, l’estatus del deute es torna encara més difícil. Fins i tot quan les taxes s’aproximen a cero, la càrrega real del deute puja. Aquesta és la raó per la qual la deflació és una cosa terrible. Europa oriental, Espanya i Irlanda estan experimentant tots els principis de la deflació. Creiem que hi haurà més deflació en el futur, la qual cosa tindrà amplies conseqüències en tot el sector bancari europeu.
Qui Paga Els Plats Trencats?
Els països europeus de la perifèria són deutors nets, i la resta de països són els creditors nets. Quan un deutor no pot pagar, el creditor pateix. Alemanya, França i altres nacions hauran de fer front a la recapitalització d’Espanya i dels països de la perifèria d’Europa.
Estratègies
Recomanem “shorting” o tenir “underweight” els bonus i accions espanyols, en particular els dels bancs i els relacionats amb el consum.
Espanya = Japó?
Odiem colpejar Espanya com un vell timbal de l’Exèrcit de Salvació, però creiem que Espanya es a punt d’esdevenir un desastre. No comprendre la gravetat d’aquesta crisi será molt costós pels inversors, i a mes a mes hi han profundes implicacions pel sistema bancari europeu. Espanya caurà en una llarga i dolorosa deflació que es manifestarà en un espectacular i altíssim nivell d’atur en la industria, un col.lapse immobiliari, i fallides importants entre els bancs.
Espanya té senzillament la més gran de totes les bombolles immobiliàries. Per mirar-nos-ho amb perspectiva, Espanya té més habitatges nous per vendre que els Estats Units, tot i que la població del pais és aproximadament sis vegades més gran que la població espanyola. Espanya representa el 10 % del PIB de la UE, però el nombre d’habitatges nous a Espanya representa el 30 % dels construïts a la UE des de l’any 2000. La majoria d’aquestes vivendes es van finançar amb capital procedent de l’estranger, i per tant la crisi immobiliària espanyola està estretament vinculada amb una crisi de finançament.
L’impacte en el sector bancari serà greu. Penseu en el següent: el valor dels prèstecs, donats a les empreses immobiliaries, pendents de liquidar ha passat de gairebé 33.500 millions d’euros, a l’any 2000, a 318.000 millions d’euros a l’any 2008; un augment del 850 % en 8 anys. Si s’afegeixen les deutes del sector de la construcció, el valor total d’aquests prèstecs, pendents, donats a promotors i constructors, s’eleva a 470.000 millions d’euros. Això és gairebé el 50 % del PIB espanyol. I la majoria d’aquests prèstecs seran nocius. En la nostra opinió, els bancs espanyols s’enfronten a un panorama molt fosc.
La taxa d’atur a Espanya ha superat el 17 %; actualment té quatre milions d’aturats, i més d’un milió de famílies amb tots els seus membres a l’atur.
Remarquem que aquestes dades deixen palès que:
• La devallada immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu, per molt que el problema subprime es consideri prou greu.
• Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i les estan escampant a empreses fantasma, com va fer Japó a l’última década.
• Els inversors s’enganyen si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts del món. (Aquest és un tema nou. LLegiu la última información de Forbes: “Bancs espanyols en plena forma” per un exemple de la nova generació d’articles aduladores sobre el funcionament dels bancs espanyols.)
Si tenim raó, Espanya aviat tindrà bancs fantasma, com al Japó, i els bancs s’enfronten a un llarg período de deflació, doncs la situació a Espanya serà més greu que la japonesa.
Tal com Edward Hugh, degà dels analistas econòmics capdavanters en l’estudi de la situació a Espanya, assenyala, “… al 1992 Japó va poder mobilitzar els seus propis estalvis, perquè tenia un superávit en compte corrent d’un 3 % del PIB; Espanya té una deute externa masiva; a l’any 2007, el seu déficit per compte corrent era d’un 10 % del PIB … i les principals indústries d’exportació tenen molt poc recorregut.”
Construint Un Mosaic
A Variant Perception, intentem evitar escriure massa lletra. Tot allò que no es pot explicar amb quatre gràfiques probablement no és massa interessant d'intentar explicar-ho. En el cas del de la banca espanyola i l’encobriment dels préstecs dubtosos, hem hagut de construir un mosaic de trossos de notícies, entrevistes amb persones de la banca i d’altres per reconstruir el què està passant de debò. Aquesta situació ens recorda molt els primers dies de les “subprime” on els resultats de la banca semblaven bons, fins que de cop es va veure que no ho eren.
Creiem que passarà el mateix amb el deute immobiliari espanyol.
La Situació En El Mercat Immobiliari Espanyol És Molt Pitjor Del Que La Gent Es Pensa
La visió que la majoria dels analistes adopten sobre la banca espanyola és la següent:
Provisions dinàmiques o anticícliques: l’any 2000, el Banc d'Espanya va introduir un sistema de provisions dinàmiques que forçava a la banca a incrementar les seves reserves en previsió de pèrdues futures. Els bancs espanyols tenien fins a tres a quatre vegades més reserves que la majoria dels seus competidors internacionals. En certa manera, el Banc d'Espanya estava “fent coixí” per si esdevenia una crisi de crèdit.
.Gestió del risc prudent: La gran banca espanyola afirma que la seva gestió del risc els ha portat a concentrar els seus préstecs hipotecaris en primeres residències a les ciutats, on la relació del valor del immoble i del préstec (loan-to-value) es raonable, deixant els préstecs a promotors i segones residències a les Caixes.
Tanmateix, i malgrat les provisions dinàmiques, aprofitant la recent escalada de la borsa els bancs espanyols han intentat reforçar el seu capital tot el possible. És un bon començament, però creiem que no serà suficient.
La magnitud del problema espanyol es sorprenent i cada cop es fa més gran, i les provisions dinàmiques seràn insuficients per compensar les pèrdues dels bancs. Espanya té 613,512 habitatges acabats i no venuts, segons el Ministeri de Vivenda al desembre de 2008. A aquest nombre s’ha d’afegir 626,691 habitatges en construcció a la mateixa data. D'aquests darrers, 250,000 estan en principi venuts (sempre que no es cancel•li la venda) i les altres sortiran al mercat. Per tant, amb un càlcul conservador, Espanya té més de 1,000,000 d’habitatges a la venda.
Desafortunadament, moltes de les cases són a la costa, i sense els turistes britànics, que abans tenien moltes facilitats per demanar préstecs, és probable que romanguin sense vendre. Un numero important dels habitatges construïts a Espanya són a llocs inadequats.
La bombolla immobiliària espanyola s’assembla molt a la bombolla dels EUA i a altres bombolles clàssiques. Primer el valor inicial es multiplica per 10, i després ve una caiguda del 90%. Es fàcil fer el càlcul.
Atès l’estat espantós de la situació del país , seria lògic assumir que els preus immobiliaris a Espanya ,haurien d’haver sofert com els americans. Però això no ha estat el cas, En el següent gràfic es pot veure, segons estadístiques oficials, que els preus immobiliaris espanyols han baixat poc mes que un 10% des de els seus màxims.
Perquè els bancs espanyols no han experimentat el mateix destí que els bancs americans, irlandesos, o britànics?. Soviet ens hem fet la pregunta: com es que el col•lapse immobiliari i industrial en Espanya no ha causat mes víctimes visibles?
Creiem que sabem la desposta: els bancs espanyols estan amagant els seus problemes. Explorarem com ho estan fent això:
1. impulsant canvis comptables als balanços
2. no posar valors del mercat sobre els credits
3. continuant donant ajuda a empreses fantasmes
4. fent hipoteques a 40 anys al 100 del valor
fem un revisió mes detallada:
1) Impulsar canvis en la comtabilitat de les provisións
El banc de Espanya , se’l considera una institució molt conservadora i prudent. Això es cert, però últimament esta canviant la marxa. Deu estar molt preocupat pel destí de alguns bancs i deu estar treballant per ajudar-los a evitar que tinguin que declarar pèrdues importants aquest any.
El juliol el Banc de Espanya va canviar les regles de aprovisionament dels préstecs immobiliaris de risc. Prèviament els bancs havien de fer provisions de tot el valor dels crèdits per sobre del 80% desprès que hi hagués un retràs de dos anys . Amb la nova directiva, ara els bancs només necessiten fer provisions per la diferencia entre el valor del crèdit i el 70% del valor de la propietat a valor de mercat. Això ha permès a molts bancs , aquest any, no perdré diners.
Font: Spain acts to help lenders - Financial Times, 17-07-2009
Font: Tricks and Mortar - The Economist, 30-07-2009
2) No posar valors del mercat sobre els credits
Pensem que els banc espanyols no apliquen valors del mercat sobre als seus prestecs. Segons un article del 19 d’abril a Expansion , el diari espanyol equivalent al finacial times, titulava Els bancs espanyols controlen la meitat de la taxació de la propietat immobiliària , controlen el 25% directament i el altre 25% indirectament a traves de les seves accions de empreses relacionades.
En les paraules de Expansión ,
Les estadístiques oficials no estan corroborades ni per la evidencia anecdòtica, les cerques a internet, o per les vendes de propietats immobiliàries entre els mateixos bancs . Segons un estudi publicat pel diari el mundo els preus de les cases en moltes zones de la costa han caigut entre un 30% i un 50%
Font: La presión del 'stock' dispara las rebajas - El Mundo, 10/08/2009
3) Refinanciar prestecs a empreses constructores fantasma
Durant les últimes setmanes, hem pogut veure moltes empreseses promotors espanyoles anunciant que havien tornat a finançar el seu deute, la qual cosa posposarà la bancarrota per un temps. L’última companyia que ha anunciat aquest nou finançament del deute ha estat Realia, i abans van fer-ho AISA, Afirma, Reyal Urbis, i Renta Corporation. Després de la catàstrofe d’haver hagut de confiscar/embargar (?) Colonial i Metrovacesa l’any 2008, les reserves bancàries espanyoles van caure en picat, i pocs executius banquers espanyols volen veure’n una repetició.
Aquest finançament als promotors immobiliaris zombis simplement retardarà el dia del judici final!
Els bancs s’han adonat que incitar un procés de bancarrota, quan els constructors no poden refinanciar els seus préstecs ni vendre cases, no és bo ni per als constructors ni per a ells mateixos. Ara tracten de donar tanta corda als constructors com els sigui possible, per tal que no hagin d’informar de grans morositats. Tenen l’esperança que puguin posposar el que és inevitable tant de temps com puguin en el cas que les coses facin un gir. El govern i el banc d’Espanya, en aquest aspecte, ha adoptat la mateixa actitud que el Banc del Japó i que el govern japonès.
Segons un "insider" del sistema bancari:
Variant Perception
18-08-2009
Versió Original Ànglesa - Spain: The Hole In Europe’s Balance Sheet
Financial Times - Are Spanish banks hiding their losses?
Reuters, Felix Salmon Blog - Spain crumbles
Cotizalia - Siete días del informe que conmocionó al sistema financiero español
Expansión - El informe más catastrófico: "España sufre la madre de todas las burbujas inmobiliarias y su banca será zombie"
Cinco Dias - Una casa de análisis predice que España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25%
Cotizalia - ¿Están los bancos españoles escondiendo sus pérdidas?
Europa Press - España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio
El Economista - Economía/Macro.- España se enfrentará a una tasa de paro superior al 25% y a un proceso de deflación, según un estudio
Dives sum, si non reddo eis quibus debeo.
En paraules de Plautus, "Sóc un home ric en tan que no pago els meus creditors".
Titus Maccius Plautus (c. 254–184 BCE), “Curculio”
Temes
Espanya = Japó Versió 2.0
Espanya = Japó Versió 2.0
Remarquem que:
1. La caiguda immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu,
2. Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i
3. Els inversors s’estan enganyant si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts d’Europa, (vegeu l’última anotació del “Forbes”: “Bancs espanyols en plena forma”).
Si tot això resulta cert, Espanya aviat tindrà bancs “fantasma” com el Japó.
Els Bancs Estan Ocultant Les Seves Pèrdues
Creiem que els bancs espanyols no estan taxant els seus préstecs immobiliaris amb valors del mercat, i estan estenent el crèdit a companyies constructores “fantasma”. I això ho estan fent a través de:
1. Obtenir un impuls dels canvis que han fet en el sistema de comtabilitat,
2. No valorar els seus préstecs en preus de mercat,
3. Seguir donant préstecs a empreses “fantasma”, i
4. Estendre a 40 anys i el 100 % del valor del immoble els seus nous préstecs i altres pràctiques creditícies tipus bombolla.
Fixem-nos en cada un d’aquests factors.
Espanya Està En Estat De Deflació.
En un entorn de deflació, l’estatus del deute es torna encara més difícil. Fins i tot quan les taxes s’aproximen a cero, la càrrega real del deute puja. Aquesta és la raó per la qual la deflació és una cosa terrible. Europa oriental, Espanya i Irlanda estan experimentant tots els principis de la deflació. Creiem que hi haurà més deflació en el futur, la qual cosa tindrà amplies conseqüències en tot el sector bancari europeu.
Qui Paga Els Plats Trencats?
Els països europeus de la perifèria són deutors nets, i la resta de països són els creditors nets. Quan un deutor no pot pagar, el creditor pateix. Alemanya, França i altres nacions hauran de fer front a la recapitalització d’Espanya i dels països de la perifèria d’Europa.
Estratègies
Recomanem “shorting” o tenir “underweight” els bonus i accions espanyols, en particular els dels bancs i els relacionats amb el consum.
Espanya = Japó?
Odiem colpejar Espanya com un vell timbal de l’Exèrcit de Salvació, però creiem que Espanya es a punt d’esdevenir un desastre. No comprendre la gravetat d’aquesta crisi será molt costós pels inversors, i a mes a mes hi han profundes implicacions pel sistema bancari europeu. Espanya caurà en una llarga i dolorosa deflació que es manifestarà en un espectacular i altíssim nivell d’atur en la industria, un col.lapse immobiliari, i fallides importants entre els bancs.
Espanya té senzillament la més gran de totes les bombolles immobiliàries. Per mirar-nos-ho amb perspectiva, Espanya té més habitatges nous per vendre que els Estats Units, tot i que la població del pais és aproximadament sis vegades més gran que la població espanyola. Espanya representa el 10 % del PIB de la UE, però el nombre d’habitatges nous a Espanya representa el 30 % dels construïts a la UE des de l’any 2000. La majoria d’aquestes vivendes es van finançar amb capital procedent de l’estranger, i per tant la crisi immobiliària espanyola està estretament vinculada amb una crisi de finançament.
L’impacte en el sector bancari serà greu. Penseu en el següent: el valor dels prèstecs, donats a les empreses immobiliaries, pendents de liquidar ha passat de gairebé 33.500 millions d’euros, a l’any 2000, a 318.000 millions d’euros a l’any 2008; un augment del 850 % en 8 anys. Si s’afegeixen les deutes del sector de la construcció, el valor total d’aquests prèstecs, pendents, donats a promotors i constructors, s’eleva a 470.000 millions d’euros. Això és gairebé el 50 % del PIB espanyol. I la majoria d’aquests prèstecs seran nocius. En la nostra opinió, els bancs espanyols s’enfronten a un panorama molt fosc.
La taxa d’atur a Espanya ha superat el 17 %; actualment té quatre milions d’aturats, i més d’un milió de famílies amb tots els seus membres a l’atur.
Remarquem que aquestes dades deixen palès que:
• La devallada immobiliària a Espanya és pitjor del que es creu, per molt que el problema subprime es consideri prou greu.
• Els bancs espanyols estan amagant les seves pèrdues, i les estan escampant a empreses fantasma, com va fer Japó a l’última década.
• Els inversors s’enganyen si creuen que els bancs espanyols estan entre els més forts del món. (Aquest és un tema nou. LLegiu la última información de Forbes: “Bancs espanyols en plena forma” per un exemple de la nova generació d’articles aduladores sobre el funcionament dels bancs espanyols.)
Si tenim raó, Espanya aviat tindrà bancs fantasma, com al Japó, i els bancs s’enfronten a un llarg período de deflació, doncs la situació a Espanya serà més greu que la japonesa.
Tal com Edward Hugh, degà dels analistas econòmics capdavanters en l’estudi de la situació a Espanya, assenyala, “… al 1992 Japó va poder mobilitzar els seus propis estalvis, perquè tenia un superávit en compte corrent d’un 3 % del PIB; Espanya té una deute externa masiva; a l’any 2007, el seu déficit per compte corrent era d’un 10 % del PIB … i les principals indústries d’exportació tenen molt poc recorregut.”
Construint Un Mosaic
A Variant Perception, intentem evitar escriure massa lletra. Tot allò que no es pot explicar amb quatre gràfiques probablement no és massa interessant d'intentar explicar-ho. En el cas del de la banca espanyola i l’encobriment dels préstecs dubtosos, hem hagut de construir un mosaic de trossos de notícies, entrevistes amb persones de la banca i d’altres per reconstruir el què està passant de debò. Aquesta situació ens recorda molt els primers dies de les “subprime” on els resultats de la banca semblaven bons, fins que de cop es va veure que no ho eren.
Creiem que passarà el mateix amb el deute immobiliari espanyol.
La Situació En El Mercat Immobiliari Espanyol És Molt Pitjor Del Que La Gent Es Pensa
La visió que la majoria dels analistes adopten sobre la banca espanyola és la següent:
Provisions dinàmiques o anticícliques: l’any 2000, el Banc d'Espanya va introduir un sistema de provisions dinàmiques que forçava a la banca a incrementar les seves reserves en previsió de pèrdues futures. Els bancs espanyols tenien fins a tres a quatre vegades més reserves que la majoria dels seus competidors internacionals. En certa manera, el Banc d'Espanya estava “fent coixí” per si esdevenia una crisi de crèdit.
.Gestió del risc prudent: La gran banca espanyola afirma que la seva gestió del risc els ha portat a concentrar els seus préstecs hipotecaris en primeres residències a les ciutats, on la relació del valor del immoble i del préstec (loan-to-value) es raonable, deixant els préstecs a promotors i segones residències a les Caixes.
Tanmateix, i malgrat les provisions dinàmiques, aprofitant la recent escalada de la borsa els bancs espanyols han intentat reforçar el seu capital tot el possible. És un bon començament, però creiem que no serà suficient.
La magnitud del problema espanyol es sorprenent i cada cop es fa més gran, i les provisions dinàmiques seràn insuficients per compensar les pèrdues dels bancs. Espanya té 613,512 habitatges acabats i no venuts, segons el Ministeri de Vivenda al desembre de 2008. A aquest nombre s’ha d’afegir 626,691 habitatges en construcció a la mateixa data. D'aquests darrers, 250,000 estan en principi venuts (sempre que no es cancel•li la venda) i les altres sortiran al mercat. Per tant, amb un càlcul conservador, Espanya té més de 1,000,000 d’habitatges a la venda.
Desafortunadament, moltes de les cases són a la costa, i sense els turistes britànics, que abans tenien moltes facilitats per demanar préstecs, és probable que romanguin sense vendre. Un numero important dels habitatges construïts a Espanya són a llocs inadequats.
La bombolla immobiliària espanyola s’assembla molt a la bombolla dels EUA i a altres bombolles clàssiques. Primer el valor inicial es multiplica per 10, i després ve una caiguda del 90%. Es fàcil fer el càlcul.
Atès l’estat espantós de la situació del país , seria lògic assumir que els preus immobiliaris a Espanya ,haurien d’haver sofert com els americans. Però això no ha estat el cas, En el següent gràfic es pot veure, segons estadístiques oficials, que els preus immobiliaris espanyols han baixat poc mes que un 10% des de els seus màxims.
Perquè els bancs espanyols no han experimentat el mateix destí que els bancs americans, irlandesos, o britànics?. Soviet ens hem fet la pregunta: com es que el col•lapse immobiliari i industrial en Espanya no ha causat mes víctimes visibles?
Creiem que sabem la desposta: els bancs espanyols estan amagant els seus problemes. Explorarem com ho estan fent això:
1. impulsant canvis comptables als balanços
2. no posar valors del mercat sobre els credits
3. continuant donant ajuda a empreses fantasmes
4. fent hipoteques a 40 anys al 100 del valor
fem un revisió mes detallada:
1) Impulsar canvis en la comtabilitat de les provisións
El banc de Espanya , se’l considera una institució molt conservadora i prudent. Això es cert, però últimament esta canviant la marxa. Deu estar molt preocupat pel destí de alguns bancs i deu estar treballant per ajudar-los a evitar que tinguin que declarar pèrdues importants aquest any.
El juliol el Banc de Espanya va canviar les regles de aprovisionament dels préstecs immobiliaris de risc. Prèviament els bancs havien de fer provisions de tot el valor dels crèdits per sobre del 80% desprès que hi hagués un retràs de dos anys . Amb la nova directiva, ara els bancs només necessiten fer provisions per la diferencia entre el valor del crèdit i el 70% del valor de la propietat a valor de mercat. Això ha permès a molts bancs , aquest any, no perdré diners.
Font: Spain acts to help lenders - Financial Times, 17-07-2009
Font: Tricks and Mortar - The Economist, 30-07-2009
2) No posar valors del mercat sobre els credits
Pensem que els banc espanyols no apliquen valors del mercat sobre als seus prestecs. Segons un article del 19 d’abril a Expansion , el diari espanyol equivalent al finacial times, titulava Els bancs espanyols controlen la meitat de la taxació de la propietat immobiliària , controlen el 25% directament i el altre 25% indirectament a traves de les seves accions de empreses relacionades.
En les paraules de Expansión ,
"la taxació de les garantíes de la cartera hipotecaria dels bancs i de les caixes d'estalvi i de la seva propietat immobiliària guanya ara importància. Les 13 companyies lligades a entitats financeres representen el 47% de totes les taxacions fetes durant el 2007."Font: Los bancos y cajas controlan una de cada dos tasaciones inmobiliarias - Expansion, 19/04/2009
"La valoració dels seus actius immobiliàris adquireixen una nova importància pels bancs en el context de la present recessió econòmica. La taxació de les garanties immobiliàries i els valors de propietats immobiliàries que adquirin a través de les adjudicacións judicials i els intercavis de deute per participacións son essencials per calibrar la solvència del sistema financer. Aquesta situació ha col•locat el enfoc una altre vegada als lligams entre els bancs i la els taxadors de la propietats immobiliària, que va moltes vegades molt mes enllà de una relació merament comercial."
Les estadístiques oficials no estan corroborades ni per la evidencia anecdòtica, les cerques a internet, o per les vendes de propietats immobiliàries entre els mateixos bancs . Segons un estudi publicat pel diari el mundo els preus de les cases en moltes zones de la costa han caigut entre un 30% i un 50%
Font: La presión del 'stock' dispara las rebajas - El Mundo, 10/08/2009
3) Refinanciar prestecs a empreses constructores fantasma
Durant les últimes setmanes, hem pogut veure moltes empreseses promotors espanyoles anunciant que havien tornat a finançar el seu deute, la qual cosa posposarà la bancarrota per un temps. L’última companyia que ha anunciat aquest nou finançament del deute ha estat Realia, i abans van fer-ho AISA, Afirma, Reyal Urbis, i Renta Corporation. Després de la catàstrofe d’haver hagut de confiscar/embargar (?) Colonial i Metrovacesa l’any 2008, les reserves bancàries espanyoles van caure en picat, i pocs executius banquers espanyols volen veure’n una repetició.
Aquest finançament als promotors immobiliaris zombis simplement retardarà el dia del judici final!
Els bancs s’han adonat que incitar un procés de bancarrota, quan els constructors no poden refinanciar els seus préstecs ni vendre cases, no és bo ni per als constructors ni per a ells mateixos. Ara tracten de donar tanta corda als constructors com els sigui possible, per tal que no hagin d’informar de grans morositats. Tenen l’esperança que puguin posposar el que és inevitable tant de temps com puguin en el cas que les coses facin un gir. El govern i el banc d’Espanya, en aquest aspecte, ha adoptat la mateixa actitud que el Banc del Japó i que el govern japonès.
Segons un "insider" del sistema bancari:
“Tan aviat com un petit negoci es converteix en quelcom delictuós, fins i tot si es tracta d’un antic client, cadascú va a la seva, intentant salvar la pell, com si es trobés en plena pesta. Però en el cas dels grans constructors, el banc està fart d’assumir més actius, i els ofereix una línia de crèdits perquè com a mínim puguin pagar els interessos dels seus deutes, i els dóna també temps per veure si les coses s’asserenen i poden recobrar els préstecs concedits”.
Font: Las pymes solventes se quedan sin crédito mientras los grandes del ladrillo refinancian sin problemas - Cotizalia, 02/08/2009
La bona voluntat dels bancs a dona tota mena de facilitats els promotors no hauria pas d’ésser una sorpresa. Com ells mateixos diuen a la banca, “Si tu em deus un milió, és el teu problema. Si em deus un bilió és el meu problema”. El finançament dels promotors espanyols ha estat institucionalitzat amb acords entre els bancs i el principal cos de promotors, l’Asociación de Promotores constructores de España (APCE).
Font: La Caixa también financiará en su totalidad las casas que los promotores rebajen un 20% - El Mundo, 29/07/2009
Els bancs espanyols proporcionaran un hipoteca de 40 anys sobre 100% del preu de venda per a tots els habitatges als quals el promotor hagi descomptat el 20% del ppreu original. Aixi el comprador no té ni la necessitat de fer el pagament d’una entrada inicial. Santander va signar un acord amb el APCE per tal de reduir el inventori de habitages sense comprador. Aquesta és una altra manera de proveir crèdit als promotors zombis de forma indirecta.
Nosaltres no som els únics a assenyalar l'existencia de prestecs abundants pels promotors zombis. Analistes del Crèdit Suís també es pregunten per el sistema de comptabilitat aplicat a alguns dels 9.5 bilions dels actius reals agafats dels promotors fracassats des de principis de 2008 en intercavi de deute per actius.
En aquests tipus de transaccions, la bancarrota és posposada i requereix menys capital en provisions que tindria lloc en un procés formal de bancarrota. Com ja hem assenyalat abans, el valor de les guaranties proporcionades en aquest tipus de intercanvi de deute per actius és altament sospitós, donat el nivel de control que té el mateix sistema bancari sobre el sistema de taxació.
Font: Solvency Is Still The Issue For Spanish Banks - Euromoney, July 2009
4) Oferir hipoteques de 100%, sobre 40 anys de préstec i altres pràctiques tipus “bombolla”.
Els bancs espanyols són ara els més grans proprietaris de habitage, officines i terrenys de tota Espanya. Han arribat a ser posseïdors de propietats a través de moltes vies diferents. Per tal d’amagar-se o protegir-se dels efectes del crac immobiliari, els bancs espanyols han estat comprant propietats abans que els seus préstecs agafessin un mal camí, i han intentat disposar d’ells mitjançant les seves pròpies agencies immobiliaries. També han arribat a ser propietaris de dotzenes de milers de cases a través de intercanvis de deute per guaranties.
Càlculs aproximats col•loquen el valor de la propietat embargada per impagament o bé intercanviada pel deute pels bancs espanyols al voltant dels 16 bilions d’euros.
Considerem el següent: els bancs espanyols ara estan fomentant que es belluguin les seves pròpies companyies estatals i tenen websites muntades per bellugar les seves existències. Entre les estratègies per poder vendre trobem: descomptes de preu del 25-50%, des del punt de vista de les finances l’euribor plus 0% durant més de 40 anys, i garanties de recompra de la propietat en un futur.
BBVA està venent les propietats que cauen en les seves mans via Anida.
CAM ha establert Mediterranean International per liquidar les propietats accumulades.
Propietats de Banco Popular: Aliseda Gestion Inmobiliaria ha passat a ser propietat del Banco Popular per facilitar les vendes.
Banco Santander: Ven a través de Santander Altamira Real Estate Segons sembla ja han venut la meitat de les seves cases gràcies a generosos terminis de finançament, molts als seus propis empleats.
Banco Sabadell: Ven a través de la seva divisió/secció de la propietat. (???).
Banesto: Ven a través d’una xarxa de més de 20 agències immobiliàries, incloent Knight Frank International.
La Caixa: Ven a través de Servihabitat.
Caja Madrid: Ven a través de la seva xarxa i de la Casa de Subhastes Reser.
Bancaja: ven a través de la seva pròpia xarxa. Es dóna preferència als clients actuals, als empleats de banca i a les seves famílies.
Caixa Catalunya – Ven a través de la seva divisió de la propietat Procam.
CAM Bank: ven a través de la seva divisió de la propietat Mediterranean
Inmobiliaria.
Source: El tentador escaparate de casas de los 10 principales bancos y cajas de España - El Mundo, 20/05/2009
Els bancs espanyols classifiquen la propietat com A o com B (no s’ha de confondre-ho amb l’espanyol “dinero A” i “dinero B”, que es refereix a diner legal i diner que un amaga d’Hisenda):
• Tipus A ve dels promotors immobiliaris que han construït nous blocs d’apartaments o cases,allà on el promotor no podria pagar o tornar a finançar un préstec. Es calcula que aquest tipus de propietat representa el 70% de les existències actuals.
• Tipus B es refereix a cases velles que han estat recobrades ja que els propietaris no poden pagar les seves hipoteques. Les previsions només per aquest any espera incrementar la xifra a més de 75.000 cases.
L’existència de grans carteres de la propietat en els fulls de balanç dels bancs pot conduir la situació a condicions molt malignes i perverses. A les costes de Múrcia, per exemple, els promotors immobiliaris van passar, només fa dos anys, de tenir xifres de venda força elevats, a gairebé nul durant la primera meitat de 2009.
Els promotors creuen que els bancs estan actuant amb competència deslleial, o una competició injusta. Quan un client va a un banc a solicitar una hipoteca, en molts casos en lloc de facilitar la venda el banc dirigeix el client cap al seu propi parc immobiliari i li ofereix un'hipoteca del 100% del valor de la proprietat simplement per treure les cases dels llibres de comtabilitat.
Així, els bancs no volen que els promotors vagin a la bancarrota, però ells competeixen de forma molt activa amb aquests promotors, per tal de vendre les seves pròpies existències......
Quin final li espera a Espanya?
Com varem assenyalar en el darrer informe mensual, la problemàtica espanyola està lligada a la de la resta dels païssos de la perifèria d’Europa. La adopció del euro va comportar un boom econòmic lligat a 1) una major facilitat per a la obtenció de diners a partir de taxes d’interès negatives i 2) la sobrevaloració de preus en relació al tipus de canvi real i efectiu.
Espanya i la resta de la perifèria d’Europa, podrian solucionar els seus problemes o bé a partir de guanys massius de productivitat, cosa que resulta molt improbable donada la història recent, o bé a partir de una reducció de preus i salaris en un percentatge entre el 20% i el 30%, tendència que es desenvoluparà de forma lenta i dolorosa. A aquesta baixada de salaris i preus se li podria anomenar “devaluació interna”, devaluació que comporta immenses pèrdues en els bancs domèstics i en els creditors externs. En el cas dels païssos de la Europa de l’Est, els danys poden arribar a ser dolents, però en tot cas, no enormes. En el cas espanyol, descomptar per morós el deute de les hipoteques serà massiu. S’estima que les pèrdues en el negoci immobiliari podrien superar els 250.000 millions d’euros, o un 25% del PIB espanyol. I aixó només per les hipoteques.
Es evident que els bancs espanyols i estrangers son molt reticents en admetre l’abast de la problemàtica i poc disposats a descomptar el deute, raó per la qual s’oculten les pèrdues. Tenir grans dèficits de comerç amb el exterior és, de fet, una forma de des-estalviar, i per tant l’augment massiu del nivell de consum espanyol ha necessitat finançament desde la resta d’Europa. El dèficit comerçial espanyol es un dels més elevats del món tant en termes absoluts com en termes relatius, i arriba al voltant del 10% del PIB a finals de l’any 2007.
De fet, es va arribar a un punt en el que el dèficit espanyol era el més gran del món després del de Estats Units en termes absoluts. La economia espanyola va funtionar com un consumidor gegant xuclant els estalvis de tota la resta d’Europa.
El problema fonamental, en paraules d’Edward Hugh, és el seguent: en la mesura que el dèficit comercial ha persistit i el dèficit de compte corrent ha crescut proporcionalment, el finançament per quadrar les comptes, que consistia basicament en els fons necessaris per finançar les hipoteques, també ha crescut forçosament. Per descomptat, ara que els espanyols estan estalviant en lloc de contractar credits, no existeix cap element dins el compte per a re-equilibrar la balança comercial, i de forma lògica el deute extern es converteix en insostenible, i tota la economia espanyola es replega sobre si mateixa, no importa l’esforç i la valentia del govern per mantenir la bicicleta en marxa a partir de l’expedició constant i furios de préstecs.
També es de destacar aquí la forma en que el dèficit en la balança de renda ha crescut i crescut, simplement a causa del augmnet d’interès que acumulen sobre els préstecs, xifra que actualment es troba al voltant de 3 bilions d’euros al mes. Aquest apartat serà el primer que exigirà cobertura una vegada que Espanya tingui un superàvit en el comerç exterior. Evidentment la part mes dolenta d’una crisi financera, quan un país hi entra, és que el cost de mantenir el deute (els interessos) també incrementi, al mateix temps que disminueix el crèdit, i els inversors demanin més primes pel risc que assumeixen. Aquesta és la raó principal per la que un país en difficultats sol entrar en una espiral fora de control, un cop que la càrrega en el crèdit arriba a un llindar límit. Espanya no pot estar molt allunyada d’aquest llindar en aquests moments, raó per la qual fora bo que la administració fes alguna cosa per moure la balança cap a una altra direcció abans que s’arribi al punt de no retorn.
Font: Edward Hugh, Spain Economy Watch
Per la gran majoria de les economies emergents, una crisi d’aquesta naturalesa esdevindria força evident tan bon punt exhaurides les reserves de canvi estrangeres. Pero en el cas d’Espanya, que forma part d’una unió monetaria, els mesos de cobertura en importacions (número de mesos que les reserves del Banc Central podrien absorbir en divisa estrangera) es converteix en una qüestió acadèmica, ja que les reserves col•lectives del BCE fan que el Banc d’Espanya es converteixi en una simple unitat de comptabilitat. En el cas espanyol doncs, les senyals vitals que serveixen per indicar en les economies emergents el riscos macroeconòmics, no existeixen. Llavors, un cop la cosa es deteriora de forma critica per Espanya, dispondrem de molt poc avis previ.
L’alt nivell de consum a Espanya ha estat finançat majoritàriament a partir de préstecs externs i no a partir dels estalvis existents. Aixó vol dir que el deute extern espanyol és extremadament alt tant en termes absoluts com en termes relatius, i es troba entre els més alts del món – el cinquè més gran - i és inclús el segon més elevat per càpita, tan sols darrera l’endeutament d’Irlanda.
Aixó vol dir que el deute extern espanyol és extremadament alt tant en termes absoluts com en termes relatius, i es troba entre els més alts del món – el cinquè més gran - i és inclús el segon més elevat per càpita, tan sols darrera l’endeutament d’Irlanda.
Europa de l'Est, Espanya i Irlanda estan començant a experimentar el principi de la deflació. Pensem que encara hem de veure créixer la deflació en el futur, que tindrà ramificacions a través de tot el sector bancari europeu. Els països de la perifèria són deutors nets, i la resta d'Europa és creditora neta. Quan un deutor no pot pagar, el creditor patèix. Alemània, França i altres països hauran de capitalitzar la perifèria i Espanya.. En paraules de Plautus, "Sóc un home ric en tan no pago els meus creditors". Una espiral deflacionària significaria que la major part del deute haurà de ser perdonada, i els creditors hauran d'absorvir les pèrdues.
En un entorn deflacionari pagar el deute es torna inclús més difícil. Fins i tot quan els tipus d'interès arribin a zero, els preus i els salaris poden caure encara més depressa i la càrrega real del deute encara pot crèixer més. Aquesta és la raó per la qual la deflació és tan temible.
Espanya ja té un IPC negatiu.
També els preus de sortida de fabrica estan baixant.
La inflació a Espanya ha estat negativa durant els tres darrers mesos. Espanya no ha experimentat una devallada de inflació com aquesta en 47 anys. Malgrat això, el banc d'Espanya i el govern s'estan comportant com estruços, amagant el cap sota la sorra. El problema de la deflació és que fins i tot tipus d'interès baixos són extremadament alts. Malgrat les retallades massives de tipus d'interès per part del banc central europeu, els tipus d'interès reals a Espanya encara són elevats degut a que el CPI i el PPI són negatius.
Espanya no és l'únic pais que patèix la deflació. Es un problema de tots els països de la perifèria europea. Irlanda, per exemple, té la tasa de deflació més alta del món. Els preus a Irlanda cauen un ritme del 5,9% a l'any, molt pel damunt de les caigudes d'altres països - només Tailàndia, amb una caiguda de 4,4% a l'any la seguèix a distància.
Creiem que el que passa a Irlanda és el que Espanya experimentarà els propers mesos amb els ajustos de la economia a la nova realitat. Pràcticament la totalitat dels bancs irlandesos estan sota el control del govern, i Irlanda s'està esforçant a decidir què fer qmb aquests actius tòxics. Pensem que Espanya tindrà problemes més semblats als de Irlanda que d'altres països veïns europeus. Encara que la inflació és negativa, i i el nombre d'aturats és elevat, "els sindicats encara guanyen pujades salarials". La major part dels acords salarials a Espanya s'aconsegueixen mitjançant convenis colectius a nivell industrial. Els increments salarials s'estan acordant pel damunt del 2%, que és el límit imposat pel banc cantral europeu. (No hauria de sorprendre que els negocis intentessin saltar-se els convenis colectius. L'any passat almenys cins milions de llocs de treball eren temporals).
Donat el desajuste entre salaris, costos laborals unitaris i la realitat de la deflació en espanya, nosaltres pensem que l'atur esta fent cami cap a 25% en Espanya. Amb una taxa d'atur tan alt i una dynamica de deflació de deute, de quina manera pensen els bancs que van a cobrar? Qui guanyara prou diners per pagar aquestes hipotques, i com seran a l'abast de la gent les cases quan els salaris han baixat.
Pensar que s'ha passat el pitjor en Espanya simplement no passa revista com a sentit comun. Nosaltres creiem que els politics i els inversors internationals han faltat judici aqui, i per molt. Vist desde la historia la crisi en Espanya sera vist com la crisi subprime els Etats Units, on tot sembla tan esplendid, fins el dia que no. Aixó es moly tipic de les bombolles, i Espanya no sera different.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
