Telefonpipí

Fa dies, anant pel carrer de casa meva, vaig quedar ben sorpresa davant d’una cabina telefònica; ni rastre de porta, amb desperfectes evidents, i… un vàter dins! Superat el meu estupor inicial, vaig mirar-m’ho pel cantó positiu, com sempre cal fer: Bé –vaig pensar-, algú ha estat tan gentil que ha tingut en compte les necessitats de la gent; deu haver pensat que si alguna persona té alguna urgència, no li cal entrar a un bar i gastar-se uns diners en un cafè que potser en aquell moment no li abelleix, per poder utilitzar el lavabo!


Així doncs, vaig seguir caminant amb un somriure als llavis, feliç que en el món hi hagi gent tan caritativa. I més, considerant que estem travessant una època difícil, de crisi econòmica i no convé gastar diners tontament.

El fet és que, ahir, vaig ser jo qui va sentir una necessitat imperiosa d’anar al lavabo, i vaig adonar-me que no arribaria a casa a temps! Va venir-me al cap la imatge del vàter de la cabina, i vaig córrer cap allà, però... algú malintencionat ja se l’havia endut! Empipada, vaig haver d’entrar a un bar i gastar-me un euro per utilitzar el bany... Però després vaig recordar que el vàter no tenia la cadena incorporada, i potser per això se l’havien endut, per reparar-lo... Si és així, seguiré creient en la bondat humana!