La sortida de persones no succeirà sense conseqüències importants pel consum i les pensions

«Spain is different» és una expressió molt en boga aquests darrers anys ‒emprada amb més o menys validitat‒ que va que ni pintada al cas de la bombolla demogràfica induïda per la immobiliària. Els fluxos migratoris que s’han viscut a Espanya en els últims 10 anys estan fora de les magnituds registrades a cap país mundial (proporcionalment), fora de temps de guerra. Durant la primera dècada d’aquest segle, l’arribada de persones foranes va ser massiva i gens controlada, i les conseqüències econòmiques ‒si pensem en els desequilibris que es van produir‒ van ser nefastes. Ara, els fluxos han canviat de direcció amb resultats que potser seran igual de dolents.

Per no ser mal entès, vull recalcar que per augmentar la força laboral en un ambient de creixement econòmic sostenible la immigració és molt desitjable, sobretot en un país on a llarg termini els naixements no compensaran les defuncions i l’evolució de l’estructura d’edats posa en perill el valor futur de les pensions.

Però aquí la paraula clau es «sostenible». Com tots sabem el boom espanyol fou tot menys sostenible, va atraure milions de persones per alimentar activitats sense futur i ara aquesta gent es troba sense feina. L’estimació del INE que unes quatre-centes mil persones van deixar Espanya el 2013 no ens ha d’estranyar. Potser la única cosa sorprenent en aquest procés és l’acceleració en el nombre de persones marxant, que va de les 15.000 (2011) a 190.000 (2012), fins a les 400.000 (2013).

Però com sol passar a la Plaça Catalunya el dia després d’un partit de la Champions amb el Glasgow Rangers, tot aquest procés de va i ve no deixa el terreny sense conseqüències. Per començar, cada dia de 2014 hi haurà gairebé mig milió menys de persones per comprar el pa, fet que es farà notar a les fleques i els forns. Hi haurà mig milió de persones que ja no necessitaran llar, novetat difícil de digerir en el context de la sobre oferta d’habitatge brutal que ens envolta. De fet en tot el sector de consum intern es notarà l’impacte progressiu a traves dels anys, en la mesura que més i més persones simplement desapareguin del mapa. L’INE estima que arribat el 2023 hauran marxat uns 2,5 milions de persones, xifra que es veurà fàcilment superada si la tendència actual es manté. La conseqüència serà que l’economia espanyola es tornarà cada vegada més dependent de les exportacions mentre que el consum intern s’estancarà.

Un altre detall molt revelador sobre aquesta fuita de població és que principalment es tracta de gent d’entre 20 i 49 anys. De fet l’INE estima que el nombre d’habitants d’aquesta franja d’edat baixarà en un 22% (o 4,7 milions de persones) entre ara i el 2023, resultat esfereïdor que es produirà per l’impacte de l’envelliment de la població autòctona ‒el nombre de persones de més de de 64 anys creixerà un 17,4% (1,5 milions)‒ que s’ha d’afegir a l’emigració.

La conclusió ineluctable és que el nivell de pensions que es podrà pagar serà molt inferior a l’actual si les expectatives del INE es materialitzen, cosa que ens ha de fer reflexionar a l’hora de parlar de si estem satisfets amb el rumb que porten les coses o si col•lectivament hem de fer un cop de timó.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 28 de abril de 2014.