Ja es hora de mirar-nos al mirall

Els darrers números pel PIB de la Zona Euro ens haurien d’alertar. Dues economies ‒l’alemanya i l’espanyola‒ van presentar números raonablement positius, però el pro-mig va ser bastant decebedor (només un creixement trimestral d’un 0,2%). Dos països teòricament forts (Holanda i Finlàndia) van contraure’s, i dos països del sud d’Europa (Italià i Portugal) van recaure franjant altre cop la recessió.

Deixant de banda els temes més aviat conjunturals, està clar que alguna cosa està passant a Europa que fa que la recuperació de la gran recessió trigui molt més que en altres llocs com els Estats Units, Canadà, o el Regne Unit. Val la pena preguntar-nos què podria ser aquest aspecte addicional. Un problema evident és la dificultat que estan trobant les institucions europees en gestionar un col•lectiu de països tan diversos, sobretot quan hi ha una manca de solidaritat evident entre països en el moment de sufragar les despeses adquirides durant la primera dècada de l’existència de la moneda comuna.

Però més enllà de tot això hi ha un altre factor que crida l’atenció: l’envelliment de les nostres poblacions. Després del Japó, Europa és la regió del món on les poblacions estan envellint més ràpidament. Aquest envelliment no només implica que cada persona en l’edat de treballar haurà que suportar més càrrega fiscal per mantenir el sistema de benestar social, també implica que les taxes de creixement econòmic seran cada vegada més baixes en la mesura que la població en edat de treballar s’encongeix i envelleix. Inclús pot arribar el dia que enlloc de créixer les economies començaran a decréixer.

En el cas de l’economia espanyola hi ha un problema afegit, en el sentit que ha entrat en aquesta nova època amb una crisi d’atur estructural impressionant. Cosa que vol dir que la transició a aquesta nova normalitat serà més dura i més difícil. Una solució que pot semblar molt atractiva des de l’òptica política – que una part dels aturats simplement marxin – no és tan interesant quan pensem en el futur de l’economia a llarg termini: qui consumirà tant producte, qui comprarà tantes cases, i sobretot, qui pagarà les pensions?

Llavors mentre tots podem opinar sobre fins a quin punt l’economia espanyola s’està recuperant, inclús en el millor dels casos, la millora poca cosa tindrà a veure amb les expectatives que el discurs polític està generant. En el mon anglosaxó es parla cada vegada més de la possibilitat que les nostres economies hagin entrat en una etapa d’estancament a llarg termini, i es pregunta si Japó – país que ha patit un problema de deflació de llarga duració – no representa el futur de tots els països desenvolupats. Naturalment res de això sona gaire engrescador, però de vegades hom ha de dir les coses pel seu propi nom i parlar clar i català.

D’aquí a quinze dies el Banc Central Europeu tindrà una reunió on s’espera que prendrà noves mesures tan per estimular l’economia com per combatre el risc de deflació. N’hi ha que poden preguntar-se com és que set anys després del inici de la crisi, i amb un tipus de referencia d’un 0,25%, el BCE està encara parlant de prendre noves mesures? No diuen que anem de bé a millor?

No sabem quan vindrà la propera recessió, però és molt probable que quan finalment arribi enganxarà el BCE amb tipus molt a prop de zero, i els governs de l’Àrea Euro encara amb dèficits fiscals substancials. Les mesures que en el seu moment es consideraven com no convencionals esdevindran cada vegada més la norma, i les que abans es consideraven eines de política monetària clàssica (com pujar i baixar tipus) passaran a l’oblit històric.

Com funcionarà aquest nou mon vers el qual anem lentament caminant? No sabem, és qüestió de confiar en les nostres capacitats per gestionar-ho. El que si que sabem és que els nostres països no son pobres, inclús hi ha molta gent que amb prou feina ha ressentit la crisi. També sabem que la tecnologia seguirà avançant, potser a un ritme mes ràpid que mai. El que passa és que els costos d’aquesta crisi estan mal repartits. Una quarta part de la població activa no te feina, i aquest problema no desapareixerà així com així.

A vegades avançar en la vida és cosa de fer-nos les preguntes adequades, i aquest és precisament el repte al que s’enfronta la societat catalana en aquests moments. Les velles maneres i les velles metodologies ja no funcionen, estem a la època de polítiques no convencionals tant a nivell d’eines de sistemes bancaris com al nivell de la vida personal i els somnis de cadascú. S’ha d’arriscar, s’han d’afrontar els nous problemes, si no segur que estarem perduts.


L'article que va publicar el Diari de Girona el disabte 24 de maig de 2014.