Ves-te’n a fer...........Cauletes!

La setmana passada vaig participar en un col.loqui que em va resultar curiós i interessant a parts iguals. Era curiós perquè tractava de l´estrena de una nova moneda, la cauleta, un invent de l'artista (i veí meu a Les Escaules) Joan Casellas.

En Joan havia pensat l´ estratègia de fer aparèixer una moneda local com a mitjà per evitar la retallada de la subvenció a la qual ha estat sotmès el nostre petit festival de Art Performance, La Muga Caula. Naturalment la iniciativa, ara, és purament simbòlica, una declaració d´intencions.

Malgrat això, la idea em va semblar molt interessant, perquè escoltant els altres conferenciants, vaig adonar-me del potencial que poden tenir les monedes locals, tant culturals com socials, en un país com el nostre on l´economia ha caigut en una gran depressió que conviurà amb nosaltres vés a saber fins quan. Un país que no té moneda pròpia per imprimir i on el govern està enfrontant una crisi de liquiditat brutal. M´explico:

Al meu parer, l´idea de les monedes alternatives no és, ni pot ser de cap manera, bescanviar les monedes oficials emeses pels bancs centrals. Però sí que pot complementar-les quan la circulació d´aquestes es veu limitada o bé per l´incapacitat del sector financer de generar crèdit o bé per la manca d´un banc central propi. Malauradament, el nostre país pateix totes dues d´aquestes desgràcies i es queda sense mesures per aplicar, en qualsevol cas han de venir del Banc Central Europeu.

Com a resultat el mecanisme monetari està trencat i el crèdit a les empreses (que és una mesura massa monetària) cau en picat. Tanmateix als governs, tant el de la Generalitat com el de l´Estat passa el mateix. Al ser sotmesos per un procés de reducció del dèficit, el volum del diner que es posa en circulació des del sector públic està baixant any rere any.

I la situació a les llars tampoc és la millor, donat la taxa d´atur d´un 27% i uns ingressos salarials minvants. Llavors més enllà de les coses cojunturals, queden unes preguntes importantíssimes que ens cal fer en el moment de fer reflexions sobre el futur. Que en podem esperar de la anomenada “ recuperació econòmica”?. No gran cosa segons l´últim informe del Fons Monetari Internacional.

Per tant, és lògic si comencem a acceptar que no tenim per davant una recuperació dels tipus que les anàlisis més simplistes suggereixen, que hem de buscar més solucions.

El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, força més modest i la gran incògnita és fins a quin punt n´hi haurà prou de baixar l´atur del nivell actual.

Gens, sembla ser la proposta del FMI, que situa l´atur a l´estat espanyol en un 25% arribat l´any 2018.

Llavors, si “una solució” en majúscula no existeix als nostres mals, hem d'anar cap a iniciatives més pragmàtiques i fetes a mida. És aquí on apareixen les monedes alternatives.

Tenim molta gent aturada, gent que no perden només el seu temps, perden les seves vides i el capital humà que han anat acumulant. Que no existeixi demanda efectiva (monetària) no vol dir que la nostra societat no tingui necessitats. Les monedes alternatives van tenir una vida extensa als Estats Units als anys 30 del segle passat, precisament per aquesta raó, per posar en marxa la capacitat treballadora de la gent quan l´economia no generava prou liquiditat per fer-ho per si sola. No té cap sentit pagar 400 euros al mes a persones (de les quals no pots viure) per no fer res. Pagant quantitats suplementàries en monedes locals per fer feines socials, podria ser una forma per avançar en aquest tema, val la pena estudiar-ho.

Una altre àrea de possible aplicació està relacionat amb les atencions a la gent gran. L´envelliment de la població implica que el seu pes demogràfic sobre la societat serà cada cop més gran. Llavors, encara que no hi hagin més retallades (suposem-ho), el nivell del servei no serà el mateix amb el pas dels anys. Què podem esperar del nostre sistema de benestar d´aquí a vint anys de la gent que ara té 65 anys?

Precisament degut a aquest problema al Japó (que és el país amb un index de longevitat més alt), estàn posant cada cop més monedes socials a través de les quals persones ja jubilades que col·laborin amb feines d´ajuda a gent més gran reben drets socials per ser atesos quan ho necessitin.

Doncs, em sembla que val la pena estudiar fins a quin punt aquest tipus d´iniciativa pot tenir rellevància en el futur al nostre país. Com va dir el conferenciant Peplluis de la Rosa, catedràtic a la UDG, al final de la seva presentació “ don´t feel fear, complementary currencies are here”

L'article que va publicar el Diari de Girona el dissabte 10 de agost de 2013 en el suplement Economia i Empresa

Quin Futur Ens Espera Quan S’Acabi La Recessió?

Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, l´activitat en l’economia espanyola va caure un 0,1% durant el segon trimestre i havia baixat un 1,8% comparat amb els números de fa un any. Com que la velocitat de caiguda ja porta varis trimestres reduïnt-se, és evident que la recessió actual està acabant. En algún moment o altre veurem com a mínim un trimestre de creixement.

Però tots aquells que tenen memòria que va mes enllà de la setmana passada, recordaran que ja hem estat aquí abans. En la segona meitat del 2009 per ser precís, l’època dels brots verds, efectivament l’economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles i ara tot indica que estem davant d’una nova ona expansiva a nivell global. Naturalment el sector d´exportacions ja va bé i pot beneficiar addicionalment d’aquest augment en demanda externa.

Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.

Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.

Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.

Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà.

Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.

I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur.

I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix. L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 11 de agost de 2013 en el suplement l'Economic.

L'Art de la Moneda Local

Que Futur Ens Espera Quan S’Acaba La Recessió?

Segons les últimes dades del Banc d’Espanya, l´activitat en l’economia espanyola va caure un 0,1% durant el segon trimestre i havia baixat un 1,8% comparat amb els números de fa un any. Com que la velocitat de caiguda ja porta varis trimestres reduïnt-se, és evident que la recessió actual està acabant. En algún moment o altre veurem com a mínim un trimestre de creixement. Però tots aquells que tenen memòria que va mes enllà de la setmana passada, recordaran que ja hem estat aquí abans. En la segona meitat del 2009 per ser precís, l’època dels brots verds, efectivament l’economia espanyola va créixer entre el principi de 2010 i mitjans de 2011 abans de finalment caure en la recessió actual. Les economies tenen cicles i ara tot indica que estem davant d’una nova ona expansiva a nivell global. Naturalment el sector d´exportacions ja va bé i pot beneficiar addicionalment d’aquest augment en demanda externa.

Per contrapartida, en tot allò que es refereix al consum intern, que va baixar un 0,4% en els últims tres mesos, no sembla que el futur canviarà gaire i romandrà en dinàmica negativa, llastat per salaris més baixos, una taxa d´atur d’un 27% i un munt de deute privat.

Segurament estem a punt de tenir bones notícies sobre l’atur i l´ocupació. El primer no pujarà tan ràpid com abans i pot tocar sostre al llarg d’aquest any, mentre que el segon no desapareixerà amb la mateixa velocitat. Però de moment, sent realistes, som lluny de baixar la quantitat d´aturats de forma significativa i lluny de generar creixement sistemàtic en els llocs de treball. La trista realitat es que tots els problemes de fons encara hi són. Espanya té un deute extern al voltant d´un 90% del PIB que serà difícil de pagar. Hi ha un estoc d´habitatges impressionant – segons els consultors madrilenys RR de Acuna encara queden uns 2,2 milions d’unitats buscant comprador. Els preus de cases i pisos no deixen de baixar – fins ara han caigut un 38% segons els taxadors TINSA. A més a més tenim un sistema financer que segurament necessitarà com a mínim una reforma més a mesura que la taxa de morositat vagi pujant.

Mes enllà de coses purament conjunturals queden unes preguntes importantíssimes que hem de fer en el moment de confeccionar reflexions sobre el futur.

Es evident que el conjunt dels països desenvolupats tenen un nou “normal” de creixement després de la crisi, en part perquè els nivells d´endeutament que fomentaven els números anteriors no eren sostenibles, però en part perquè les poblacions estàn envellint a tot arreu. Sobretot la franja de gent en edat de treballar ha tocat sostre i a partir d´ara començarà a baixar. Això vol dir que a mig termini gairebé tot el creixement haurà de venir dels guanys de productivitat degut que la quantitat de gent treballant baixarà. Per tant, es lògic si pensem en aquests factors, que no tenim per davant una recuperació del tipus que els anàlisis mes simplistes suggereixen. El creixement que podem esperar serà, en el millor dels casos, bastant més modest i la gran incògnita es fins a quin punt serà suficient de baixar l’atur del nivell actual de 27%.

I d’aquí ve un altre factor que pot influir negativament en el creixement a llarg termini. La falta de feina esta forçant molts joves de deixar el país, amb la conseqüència que la baixada de la força laboral serà encara mes gran en el futur. I si tots aquests dubtes foren pocs, encara tenim una crisi a escala europea que no s’ha acabat, com els esdeveniments recents en Grècia i Portugal revelen. De moment tothom esta a l’espera dels comicis alemanys al setembre, però després no falten carpetes calentes sobre la taula que poden fer que les brases es tornen a encendre amb conseqüències del tot imprevisibles per les economies espanyoles i catalanes. Tot plegat una postura prudent i mesurada es el que convé en aquestes circumstàncies. Pot ser que una recessió està acabant, però la crisi segueix.

L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 28 de juliol de 2013 en el suplement l'Economic.

Ay qué calor !!

Como todos debemos haber notado, por fin ha llegado el calor, y menos mal que además de la canícula tendremos unos días de fiesta para dejar pasar la modorra. En fin, vámonos de vacaciones.

Y no se puede decir que este año han venido demasiado pronto. Incluso los mercados financieros parecen cansados, y con ganas de un buen descanso después de un sinfín de movimientos arriba y abajo - lo que se llama en la jerga “volatilidad”. Unos días de paz y tranquilidad no vendrían nada mal, especialmente si después de una primavera más fría de lo normal nos espera un otoño previsiblemente caluroso.

De asuntos pendientes calientes no nos hacen falta. La financiación griega, la necesidad de Portugal de un segundo rescate, que puede incluir una quita sobre su deuda nacional, la demanda de Irlanda de una reducción retrospectiva en la cantidad de deuda que ha asumido para rescatar sus bancos, y sobretodo el ponerse de acuerdo los líderes europeos sobre el espinoso tema de la unidad bancaria.

Y si todo eso fuera poco, el FMI acaba de revisar a la baja las perspectivas económicas globales. Como que con este entorno nuestras exportaciones no pueden rendir tanto como muchos esperaban, el Fondo Monetario ha hecho lo más lógico rebajando al mismo tiempo su previsión para España. El 2014 sera un año de cero por ciento crecimiento. Es decir, el Sr. de Guindos y el Banco de España seguramente tienen razón, se puede esperar un trimestre de crecimiento positivo en un futuro no lejano. Por contrapartida lo que se ve cada vez más lejos es la llamada “recuperación general”.

 Ante ésta perspectiva no importa si nos gusta la montaña o la playa, o si preferimos viajar a otro continente o irnos al pueblo, lo importante es disfrutar de estos días de reposo, antes de que vuelvan los días de estrés y de malas noticias que en los últimos años suelen acompañar la reentré española, como por ejemplo la subida del paro registrado que previsiblemente nos espera para el mes de septiembre. Que tengan todos unas buenas vacaciones!

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 14 de juliol de 2013 en el suplement Dinero

A La Vuelta De Una Esquina Cualquiera

Cuando era pequeño mi madre me mimaba con una marca de arroz llamada “tío Ben”. Lamentaba mucho cuando se terminaba el paquete, por lo gustoso que era. Hoy en día el “tío Ben” ha cambiado de fisionomía y ha asociado su nombre con otra clase de producto alimentario: el suministro de dinero líquido a los inversores de todo el mundo. Hasta aquí todo bien.

Pero en el último mes esta cara tan emblemática de la marca “Reserva Federal” parece más cansada, y de hecho nos ha explicado que muy pronto empezará a fabricar su producto en cantidades cada vez más escasas.

Como consecuencia de esta noticia tan indeseada, los mercados de todo el mundo han tenido un brote serio de gripe primaveral. Los más tocados han sido los países emergentes, pero el impacto se ha hecho sentir en el precio de los bonos gubernamentales a lo largo de toda la periferia de Europa. De momento no se puede decir que las brasas de la crisis se estén encendiendo otra vez. Pero con situaciones muy delicadas a la vista, tanto en Grecia como en Portugal, es evidente que las flamas puedan volver a resurgir en cualquier momento, provocadas, por ejemplo, por un susto sobre la fiabilidad de los números fiscales de un país.

Y precisamente esta misma semana un susto de este calado ha llegado a oídos de los mercados. Esta vez se refiere a Italia, un país que no menos que Grecia disimulaba sus números de déficit por medio de unos derivados financieros para entrar en el euro. Además, analistas de Mediobanca han advertido que la creciente tasa de morosidad entre las grandes empresas italianas puede significar que el país necesite un rescate de aquí a seis meses.

De momento todo ha quedado en un susto, pero muchos líderes Europeos dan la sensación de estar sobre confiados, diciendo una y otra vez que lo peor de la crisis ya ha pasado, inconscientes del problema que se puede hallar ahí, esperándolos a la vuelta de una esquina cualquiera.

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 30 de juin de 2013 en el suplement Dinero

La Segunda Batalla de Termopila

El mea culpa del Fondo Monetario Internacional admitiendo que había incurrido en graves errores entorno al rescate griego de 2010, es tanto bienvenido como preocupante. Según ellos, sus técnicos ya eran conscientes en el momento de diseñar el programa, de que la deuda soberana griega no era sostenible y necesitaba una reestructuración.

No obstante, el FMI hizo unas proyecciones excesivamente optimistas cuyo objetivo era enmascarar esa cruel realidad para evitar que la crisis griega se extendiese por toda Europa. Resultado: pagaron pecadores por otros pecadores…. y pasó lo que pasó.

Esta noticia es inquietante por dos motivos. En primer lugar esta misma semana el FMI ha acordado el pago de 657,5 millones de euros a Portugal como parte de su rescate, y en su informe acompañante ha dicho que el país progresa adecuadamente. Sin embargo, con una deuda soberana de más de un 120% del PIB y una deuda privada de más de un 250% no son pocos los expertos que piensan que este país, al igual que Grecia, tiene una cantidad de deuda impagable por lo que una eventual reestructuración es inevitable. O sea ¿no estaría el FMI recurriendo en el mismo error a pesar de su autocrítica?

En segundo lugar hay que reconocer que Grecia, a pesar de todos sus errores, ha pagado un precio muy alto. Y siguiendo la línea argumental del FMI, ¿no ha pagado este precio, en parte, para dar más tiempo a otros como sus antecesores espartanos en la batalla de Termopila?

Por lo tanto ¿no sería lógico que el país cobre algún tipo de recompensa por sus esfuerzos? Digo esto, porque en otro documento recientemente emitido, la organización multilateral llega a la conclusión de que la deuda griega – debido a un deterioro inesperado - está una vez más en una línea insostenible y por lo tanto necesitará otra reestructuración antes de finales de 2014. Dadas estas circunstancias, y el servicio prestado, no estaría de menos que los otros países miembros de la Zona Euro perdonasen una parte del dinero prestado. ¿O es que la palabra solidaridad no se aplica en estos casos?

L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 16 de juny de 2013 en el suplement Dinero