I Arriba l’Estiu...

Aquest matí, dia de Sant Joan, m’han despertat els lladrucs del gos del veí. És un gos petit, escarransit, però caram, com borda el condemnat! Fa uns mesos que al meu replà, al pis del costat, s’ha instal•lat una nova família, i en el paquet s’hi inclou el gosset de marres! Cada dia, quan marxen a treballar, el deixen sol, i llavors comença la nostra desesperació, la dels veïns. Sembla mentida com un gos tan esquifit pot tenir tanta potència gutural! Fa uns lladrucs aguts, impertinents, que et trepanen el cap, i així pot estar-s’hi durant hores! Dóna la circumstància que ahir vaig anar a celebrar la revetlla a casa d’una amiga, i vaig ficar-me al llit tard. Avui desitjava dormir fins que el cos em digués prou, però a dos quarts de nou del matí el despertador gossil s’ha posat en marxa! Quan he sortit al replà he vist una nota penjada a la seva porta, escrita pel veí del davant que es queixava del gos i exigia una solució. Jo hi he penjat una altra noteta a sota, adherint-me a la queixa!

En acabat, he optat per anar amb una amiga a la platja, a la Vila Olímpica, que és la platja dels desesperats, allà on vas quan no tens ningú que et porti o t’acompanyi a una altra de més llunyana. Només pujar a l’autobús, la meva amiga em pregunta si porto el mòbil, que voldria telefonar a sa mare, que no es trobava gaire fina quan l’ha deixada; li responc que sí el porto, i li pregunto què se n’ha fet, del seu, i em diu que no l’ha dut perquè no volia perdre’l a la platja! Jo li he dit, un xic malhumorada, que ja sap que mai no truco amb el mòbil si no és per una urgència, que si sa mare no estava fina, l’hagués hagut d’agafar. No hi ha insistit.

Hem començat a plantar el para-sol a les 11h i al cap de mitja hora, la meva amiga ja m’estava dient que aviat hauríem de marxar… “Estira’t una mica i gaudeix del sol!”- li dic jo. Ella ha volgut anar a remullar-se i li he dit que hauríem de fer torns per vigilar les bosses, ja que he llegit a la premsa que hi ha molts robatoris a banyistes despistats; així doncs, primer hi va ella i jo em quedo de vigilant. En acabat, quan torna, s’estira a prendre el sol, i jo li dic: “Ara et toca a tu vigilar, me’n vaig a l’aigua!”. La meva amiga em diu, amb veu llastimosa: “Ai…, segur que et vols banyar? És que ara estic molt a gust així estirada, i no tinc ganes de vigilar”. Li dic, un xic molesta, que pot seguir estirada, però amb els ulls ben oberts i vigilant, però que ara em toca a mi anar a l’aigua! No remuga; a n’ aquesta se l’ha de lligar ben curt; si no, et pren el pèl!
Quan torno del breu bany (l’aigua encara és massa freda per a mi), em diu que serà millor marxar aviat, perquè fa fred (corre una agradable brisa marina i el sol llueix) i, a més, s’ha de dutxar abans de dinar. Li dic que no fa ni tres quarts d’hora que hem arribat, que jo estic mullada, i que la meva intenció era estar-m’hi una bona estona més...! Ella calla durant una estona; però aleshores m’arriba la veu ronca d’una dona que enraona amb una altra, dempeus, i es lamenta de la crisi i dels seus problemes laborals; no parla, sinó que xiscla! Si prou que ho entenc, jo, que tingui necessitat d’explicar a la gent tots els seus problemes, però no sé per què me n’he d’assabentar jo! La bona dona (no tinc cap raó per pensar que és dolenta) fa com el gos del meu veí: no té fi! Xerra i xerra, sense interrupció, i la seva veu se’m fica dins del timpans i deixo de sentir la remor de les onades.

M’aixeco d’una revolada i li dic a la meva amiga: “Marxem! A casa falta gent!”.

Aquest ha estat el meu dia de sant Joan i el meu inici d’estiu. Esperem que els sorolls s’aplaquin i gaudim tots d’un tranquil i assossegat estiu!

Bon Nadal!

Fa dies que no escric i és que aquesta última setmana, entre la feina i els àpats de Nadal, he anat de bòlit! Tant, que no he tingut temps ni per reflexionar…

En aquestes dates, tendeixo a posar-me un xic melancòlica i a pensar: - Ja se’ns escapa un altre any! Aviat encetarem el 2009…! Ai, no sé si m’agrada el número… Sona bé? Serà un bon any?

Les notícies que ens arriben de la situació econòmica no donen gaire peu a l’optimisme! És cert que conec algú que em parla de gent que ja ha estat acomiadada de la feina, però jo encara no he conegut cap acomiadat de forma directa, i abans-d’ahir -el mateix Dia de Nadal- quan vaig baixar un moment al carrer, a mig matí, va sorprendre’m veure una llarga cua de persones (em va recordar la cua de la Mary Poppins) davant de la botiga on venen menjar cuinat; com és que la gent no estalvia alguns diners cuinant personalment? Deu ser que aquestes persones no estan pas tan malament! I els qui sí que hauran fet uns bons calerons, malgrat els temps que corren, seran els de la botiga!

No poso en dubte que la crisi (de què tant es parla i de la qual tan poc sabem en realitat els ciutadans normalets) és real i que per tant existeix, però crec que encara no s’ha fet notar en alguns domicilis, en algunes famílies. De fet, els entesos també diuen que el pitjor està per arribar, i per això hem d’estar a l’aguait!

Penso en el futur immediat, em preocupo, però después de preocupar-me, acabo dient: -Bé, doncs haurem d’estrènyer-nos el cinturó! No passa res! No serà la primera vegada ni l’última!

L’altre dia, una veïna d’uns 80 anys em deia que ella, durant la guerra civil i la postguerra, va passar tanta gana (hi havia nits que s’havia de ficar al llit sense haver sopat, i es llevava de bon mati sense res per esmorzar) que ara no li tenia gens de por, a aquesta crisi!

No sé…! Suposo que serà una bona gaita haver de suprimir viatges durant les vacances, sopars als restaurants, allargar la vida de les sabates, mòbils i ordinadors, patir per la feina, etc. Però també tinc l’esperança que la crisi porti alguna cosa bona a la nostra societat: quan veig que els nens-adolescents-joves tenen tantíssims regals per Reis –que no poden valorar perquè per valorar quelcom s’ha de desitjar molt abans d’aconseguir-ho-, que gasten molts diners sense consciència, i que la màxima aspiració, per a molts d’ells, consisteix a trobar una feina on treballin poc i guanyin molts diners, doncs… aleshores és quan penso que els pot anar bé haver d’ajustar les despeses, de simplificar la vida, i de tornar a canviar l’escala de valors (la qual fa bastants anys ja va sofrir un canvi, que suposà la sobrevaloració dels béns materials).

A mida que passa el temps i jo em faig gran, em recordo més als meus pares, i acabo parlant de manera similar; com ells, valoro sobretot el fet de tenir salut, amics i amors, pau, una feina que agradi mínimament, i temps per llegir, escriure, parlar tranquil•lament… I això és el que desitjo a tothom.

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2009!

Alegria, anem de casori!

Fa un parell de caps de setmana vam anar de casori! A mi no m’agraden pas gaire, les festes multitudinàries, perquè et veus obligada a somriure durant hores, a preguntar als altres convidats què és de la seva vida, i també a cridar Viscaaaa els nuvis! perquè et sap greu que el trempat del grup no es quedi sol cridant…! I et fas un fart de menjar, com si fos l’últim àpat de la teva vida. Però aquesta ocasió de què parlo era especial: es casava un de la colla, un bon amic, en Ferran. Ens vam conèixer fa un munt d’anys, estudiant el BUP. Ell era el millor de la classe, el més llest, sobretot destacava en Física i Química, i si ens vàrem fer amics va ser precisament perquè jo no entenia un borrall, d’aquella assignatura! I com sèiem junts, jo l’atabalava fent-li preguntes, i ell es convertí, de mica en mica, en el meu professor particular, qui em feia entendre els misteris de les fórmules i de la taula periòdica.

Durant un temps vam estar flirtejant, ens agradàvem… Però durant un estiu a Eivissa ell va conèixer una franceseta que li deia: -Je t’aime!, amb boqueta de pinyó, i allà es va acabar el nostre coqueteig!

Malgrat el distanciament, sempre hem estat bons companys. Al casament, va convidar cinc dels seus millors amics; la Martina, la meva millor amiga, també hi era. La pobra està passant una mala ratxa: acaba de renyir amb el seu xicot, després de dos anys de sortir plegats. I ja sabeu que, de vegades, els casaments ens posen sentimentals, sobretot quan no estem gaire fins; i això és el que li passava aquest dia a la meva amiga, que estava molt ensopida i, a part de no voler ballar i de seure tota moixa en una cadira, contínuament feia ullades dissimulades al telèfon mòbil, esperant trobar-hi una trucada perduda del seu expromès. La Martina és una noia intel·ligent, simpàtica, que ha tingut molts pretendents, i es guanya bé la vida com a arquitecta. De moment, està tenint sort: la crisi immobiliària encara no l’ha afectada! Però el dia de les noces del Ferran, ella vivia la seva pròpia crisi personal: no podia gaudir de la felicitat del seu amic perquè la trucada que ella necessitava no arribava…

Per cert, en Ferran no es va casar amb la franceseta, sinó amb una noia italiana que, n’estic ben convençuda, li xiuxiuejava, a cau d’orella: - Io ti amo, il mio amoooooore!

Crisi Perpètua

Som-hi, les vacances s’han acabat! La veritat és que aquest any no tinc la sensació d’haver tingut unes grans vacances, perquè el que a mi m’agrada és viatjar i veure món però, com ja vaig dir-vos fa unes setmanes, la meva situació econòmica (després de la sotragada per part de la Renda), no em permetia grans viatges, i per això no he anat més enllà del Masnou, a fer-me alguna remullada!









Però... fa uns dies ens vam trobar amb la Martina, la meva millor amiga, que tot just acabava d’arribar de Cuba (amb cert retard, per cert, per culpa del cicló Gustave, que va endarrerir les sortides d’avions més de 24 hores!). La qüestió és que la Martina va estar-s’hi hores explicant-me com li havia agradat Cuba, i ho feia amb tant de detall que jo ja m’hi veia, allà, passejant per carrers flanquejats per cases velles i descurades, parlant amb tot tipus de persones (blanques algunes, prietos la majoria), que aprofitaven la mínima ocasió per conversar amb els turistes, i menjant llagosta en algun paladar, com s’anomenen les cases particulars que ofereixen menjars com si fossin petits restaurants.

La meva amiga ha fet milers de fotografies dels milers de chevrolets i cadillacs que hi segueixen campant; veritables relíquies, amb la suspensió malmesa (perquè tenen més de 50 anys!), però que evoquen tot l’encant d’una època anterior, la dels americans quan encara eren amics de l’illa; o bé els Lada, herència dels russos.


Cuba, diu la Martina, és un conglomerat d’aspectes, alguns bons i atractius, i d’altres no tant; però mai no et deixa indiferent, això sí que no! Ara bé, si tens necessitat de soledat, no vagis a Cuba, perquè quan surts al carrer o agafes un taxi (legal o il·legal), ja tens algú al teu costat que t’ofereix una simpàtica conversa. La gran majoria t’explica el mateix: que no és fàcil viure així, que volen sortir de Cuba per conèixer altres països, que s’han hagut d’espavilar tantíssim per aprendre de mecànica ja que no tenen diners per pagar les reparacions del taller (això els qui tenen la sort de tenir un cotxe, és clar), i que un treballador que es relacioni amb els turistes (taxistes, venedors d’artesania...) cobra molt més que un metge o un professor, que ha de passar amb uns 20 euros al mes...! Sort encara, penso jo, que cada mes l’estat els ofereix, a un preu molt baix, uns quants productes (arròs, pa, llet per als infants...), però que són del tot insuficients per passar el mes.


En fi, que a mesura que la Martina anava parlant amb el seu entusiasme contagiós, jo me’n feia creus, de la situació que viuen els pobres cubans! I pensava que ells viuen una crisi econòmica perpètua o, com a mínim, molts cubans no han conegut res més, al llarg de tota la seva vida, que estretors i talls de llum; vistes així les coses, qui no es consola és perquè no vol...!

Al voltant de Pedro Solbes

“Malgrat que tothom podia veure que la crisi arribava, jo no crec que ni els més grans pessimistes pensessin que aquesta seria tan dolenta!” – diu Pedro Solbes.

“Però la culpa no pot recaure, només, en els bancs ni en les immobiliàries, ni en els diferents governs que han estat en el poder. Al cap i a la fi, tots nosaltres hem ajudat a crear la bombolla, pagant preus desorbitats per pisos i cases, contractant hipoteques impossibles de pagar, i ignorant els nostres propis recursos. Recordo amics i col·legues dient: - Els preus de la propietat immobiliària mai no han caigut! I prenen aquest fet com una garantia que si els preus mai no han caigut en el passat, mai no cauran en el futur, i que no hi ha inversió més segura que un immoble. De fet, sempre que vostè escolti comentaris com aquests, sobre qualsevol tipus d’inversió, pot estar segur que s’està preparant una bombolla! - Comentari del Fòrum de lectors de El País.

No és només Artemio Cruz (o si ho preferiu, José Luís Zapatero) qui necessita llevar-se i mirar-se llargament al mirall. Que cada catala o espanyol que digué alguna vegada: -“els preus de la propietat mai no cauran”-, es mirin ara al mirall, i abans de ser massa lleugers i simplistes amb les seves crítiques envers els altres, que es diguin a ells mateixos: “- Gràcies a Déu que no mano jo! “.

Ambrose Evans Pritchard té un article sobre Espanya i Pedro Solbes que acaba de la manera següent:

“Els voltors estan començant a volar en cercles al voltant del desventurat
senyor Solbes. Els crítics estan demanant el seu cap, acusant-lo d’ocultar la
veritable magnitud de la crisi abans de la reelecció dels socialistes el mes de
març. Això em sembla injust. El senyor Solbes va seguir rebutjant les
advertències d’una crisi tan “enormement exagerada” durant molt temps després. I
ara, sembla estar estupefacte pel que ha passat!”.

Penso que Ambrose, per la seva banda, fa una observació molt vàlida. Estic segur que Pedro Solbes està absolutament atònit per les dades econòmiques que està veient diàriament damunt de l’escriptori del seu despatx. Mai, ni en els seus pitjors malsons , s’hagués pogut imaginar el que ara es troba al davant. Crec, i ho podria argumentar i defensar si fes falta, que ningú no podria! En aquest tràngol econòmic, semblo estar representant el paper de la pessimista Cassandra, i tot i que sempre havia imaginat que veuríem alguna classe d’esclafit econòmic , és la magnitud del que està passant el que era veritablement inesperat, i de fet, el que ens inspira temor.

Fins i tot Ben Bernanke – per posar només un exemple de macroeconomista a qui jo realment admiro per la seva tècnica i habilitats teòriques (jo el posaria entre els cinc macroeconomistes més importants) - no hauria vist el que s’estava coent, ja que en la seva xerrada – The euro at five - per celebrar el cinquè aniversari de la introducció de la moneda comuna, ell simplement es limita a dir que l’euro és un gran experiment monetari, sense atrevir-se a comprometre’s amb la idea que l’experiment funcionaria, i sense emetre cap tipus d’advertiment.

Així doncs, el que jo estic dient és que Pedro Solbes és, tan sols, humà; com la resta de nosaltres ell és un simple mortal; un mortal superat pel problema que se li planteja; i jo us pregunto: i a qui no li passaria això?

És hora que la brigada de bombers es posi a treballar: l’únic problema és que no tenim un departament d’incendis, perquè NINGÚ no va veure’n la necessitat, perquè NINGÚ no va veure el que s’apropava, al menys ningú no ho va veure prou clar!

Ara estic dient tot això a través d’aquest blog web per defensar el nom de Solbes i la seva reputació, perquè penso que hi ha un gran perill per la manera que la gent, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a reaccionar davant d’aquest tipus de problema. Crec que la gent aquí té tendència a dipositar massa confiança en el coneixement i les habilitats dels seus líders, i això es converteix en un problema quan aquesta confiança es perd, no perquè aquests líders siguin mala gent, sinó senzillament perquè són, igual que qualsevol altre, éssers humans.

Crec que a Espanya en general hi ha una tendència massa gran a opinar, d’una banda, que els polítics són deshonestos (“són uns lladres!”, “no hi ha ni un pam de net!”), però d’altra banda també creuen que són força llestos i astuts; efectivament, poden ser les dues coses o cap d’elles, això no és assumpte meu, però el que de veritat succeeix és que no són macroeconomistes! I és per això que no estan en una posició òptima per poder apreciar ben bé l’extensió del que està passant. Estan, senzillament, en estat de xoc, això és el que passa.

Però és hora de sortir del xoc, i posar-nos tots els vestits de bombers, o tota la casa s’incendiarà al nostre voltant. Necessitem un pla d’acció, necessitem l’ajut de Brussel·les, i la necessitem ara, i no després que tothom torni de vacances. Si no fem alguna cosa aviat, molts dels qui ara estan gaudint del repòs en alguna platja poden trobar-se sense feina quan tornin a casa.

A continuació, faré referència a alguns dels altres punts que comenta Ambrose Evans Pritchard:

"La causa o l’arrel de la bombolla va ser la política monetària tan extremadament fluixa i mancada de rigor que Espanya va importar després d’incorporar-se a la Unió Econòmica Europea. Els tipus d’interès van disminuir en entrar a l’EMU, i després van caure fins al 2%, fins a finals de 2005, un tipus d’interès molt per sota de la taxa d’inflació vigent a Espanya."

Amb altres paraules, tot el problema és el resultat de defectes i errors estructurals en el disseny de la unió monetària. Aquest és un problema real, i necessita respostes més o menys urgents, i no tòpics sobre els efectes Harrod-Samuelson-Balassa. Aquests tipus d’interès van ser molt laxos per a Espanya, però no per a Alemanya, i aquest ha estat el problema.



En segon lloc, observem la manera en què els bancs espanyols estan convertint-se en el centre d’atenció de tot el món. Aquí tenim un informe recent, que ens arriba de part de Morgan Stanley, i que Ambrose cita àmpliament:

“Un estat de ralentí econòmic força transcendental està ja en marxa. Creiem que el deteriorament a Espanya es troba tan sols en la seva primera fase; la fase més difícil es patirà l’any 2009” – van dir a l’ informe Eva Hernández i Carlos Cáceres: “La probabilitat d’una crisi similar a la de principis dels anys 90 està augmentant. Si l’escenari de l’ERM (Exchange Rate Mechanism) es convertís en una realitat, la preocupació primordial no serien els beneficis dels bancs, sinó el seu capital... Estimem que una taxa de morositat que anés entre el 10 % i el 15 % dels préstecs dels promotors immobiliaris eliminaria per complet els guanys de 2009, i això representaria entre un 20 % i un 30 % de la base de capital actual del Banco Popular, Sabadell i Banesto “.

Els bancs espanyols estan en el punt de mira, i això té pinta de continuar així força temps! Hi ha, a més a més, un altre assumpte de l’informe que val la pena de comentar:

Els bancs, certament, van poder esquivar el desastre sub-prime dels Estats Units, gràcies a les restriccions fetes pel Banc d’Espanya en l’ús de vehicles d’inversió que es queden fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). L’augment de les hipoteques per obtenir uns fons extres per a altres despeses, i els préstecs suplementaris (piggy back loans) són poc comuns. Les hipoteques van ser, majoritàriament, limitades al 80 % del preus de l’habitatge, al menys en teoria.

Això no és ben bé així. Si parlem en un sentit estricte, és cert que Espanya no tenia sub-prime perquè no feia un ús extensiu dels vehicles d’inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). Però en tots els altres sentits, Espanya sí que tenia (i té) sub-prime.

En teoria, no tenir vehicles d'inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs) significa que els bancs s'inclinen per un menor risc en els seus préstecs, ja que s’adonen que si les coses van malament, els llibres de comptabilitat patiran les conseqüències directament. Però si han estat igual de temeraris amb la seva comptabilitat directament exposada, llavors, i com assenyala perfectament Morgan Stanley, "el principal interès no són els beneficis, sinó el capital". I em temo, senyors i senyores, que la cosa ha anat així.



Tal i com argumento en el meu blog "No sub-Prime in Spain, but is Spain itself sub-Prime" , exceptuant el SIVs, gaire bé qualsevol altre fenomen associat amb sub-Prime es troba aquí. Per descomptat que els Piggy backs i l’augment de les hipoteques per financiar el consum eren normals i corrents. Fins i tot si els catalans i espanyols demanaven préstecs no per gastar, sinó per fer el que ells creien que era estalviar, com el fet de modernitzar i reformar les seves llars. I amb raons de 110% de les valoracions de la propietat, normals per als joves (que molt freqüentment no tenien ni els diners estalviats per pagar els honoraris al notari ni els mobles – ja m’enteneu, els mileuristes), no hi havia tanta necessitat per fer piggy-back , però aquests estaven allà per si alguna vegada algú els necessitaven. Bàsicament, els préstecs fàcils i el sobreendeutament es varen convertir en una cosa normal aquí, i ara el procés s’està desplegant, i si ningú fa res per aturar el desastre, aquest s’estimbarà, a un ritme constant, en contra dels llibres de comptabilitat dels bancs.

I tot això em retorna a Pedro Solbes. Com deia abans, no voldria acusar-lo d’intentar, en el passat, enganyar o despistar la població. Personalment el respecto, i respecto tot el que va tractar de fer, de vegades gairebé sol, per tal d’aplicar el Pacte d’Estabilitat i Creixement contra les poderoses forces dels estats francès i alemany quan era comissari d’economia a Brussel·les. El seu successor no li arriba a la sola de les sabates. Però això de què parlo va ser en aquell temps, i ara tenim un altre problema. I declaracions com aquesta (donada per Solbes en una entrevista a El País) són molt més difícils de perdonar i oblidar:

“Si el petroli no ens porta més sorpreses, i si no hi ha altres variables amb un
impacte negatiu, pensem que en els propers trimestres hi haurà un creixement
molt baix o gairebé inexistent, però no estem pensant en una recessió.”

Ho lamento, però això és inexcusable! Està clar que Espanya està al capdavant d’un ràpid retrocés econòmic - mes aviat una depressió que una recessió - i el que importa saber ara és com de llarga i profunda serà aquesta. Així, mentre Pedro Solbes pot defensar-se, amb certa raó, de les omissions que va portar a terme, al·legant que estava, com qualsevol altre mortal, astorat pels esdeveniments, ara no pot utilitzar aquesta raó per excusar-se del que està passant en aquest moment; i jo voldria recordar aquí l’antic adagi de l’Antígona de Sófocles: “ No es pot qualificar un home de feliç fins al dia que aquest mor”.

Pedro, no malmetis tota una vida de treball per evitar el conflicte i la confusió a curt termini. Els espanyols tenen el dret a conèixer tota l’extensió del drama que els espera, i tenen el dret a saber-lo ara!

A La Recerca D' Indicadors Fiables Perduts

David Rodriguex de Economing té un problema, com podem agafar la mida de la des-acceleració actual?

Per una banda poden existir factors econòmics addicionals al creixement del PIB que poden indicar una situació de recessió......Per altra banda cal tenir en compte quina mesura de creixement s’utilitza. Generalment s’ha utilitzat com a mesura de creixement les taxes de creixement interanuals, ja que aquestes permeten eliminar efectes estacionals que apareixerien si s’agafessin taxes de creixement intertrimestrals. Una altra alternativa és utilitzar les taxes de creixement intertrimestrals “filtrades” per eliminar efectes estacionals i anualitzar-les (és a dir, multiplicar-les per 4). Aquesta alternativa, que és la que s’utilitza als Estats Units, permet veure amb millor precissió què passa en períodes de fortes oscil·lacions que no pas amb les taxes internauals, que acostumen a emmascarar-les amb allò que s’anomena “efecte base”.

Doncs bé, estic bastant d'accord amb David que l'evolució del PIB trimestral és molt m'es interessant en aquests moments que els números de PIB annual.

Però hi ha més coses. És molt important entendre que el mecanisme d'aquesta crisi pasa pel fet de que els bancs espanyols no tenen liquidesa. És a dir, la taxa d'hipoteques ha anat baixant des de l'estiu passat principalment perque els bancs ja no tenen accés als mercats majoristes de diners intenacionals com abans, per tant no poden fer préstecs en la mateixa quantitat, i això es veu en el gràfic per préstecs a les llars espanyoles que publica mensualment el banc d'Espanya.

Un altre index molt interessant es l'índex de confiança del consumidor - que publica mensualment L'Institut De Credit Oficial a Madrid. Aixó no para de baixar.

i un altre es l'índex de vendes en detall, que publica mensualment l'INE. Un altre cop, la baixada és constant i forta.




Els economistes a PNB Paribas a Paris - que tenen estudis sobre l'economia espanyola molt per sobre del nivell que es troba dintre Espanya - van tenir l'idea de sobreposar el gràfic dels canvis de gasto del consumidor (trimestral, trets de la comptabilitat nacional de l'INE) i l'índex de confiança del consumidor amb un retard de tres mesos. Com es veu per sota, aixó ens dòna una mostra bastant fiable de com evolucionarà el consum en els propers tres mesos.


Un altre indicador es l'atur mensual que publica l'INEM.


I la producció industrial mensual publicat per l'INE.

Les dades que sorten de l'INE normalment ens donen una idea del què acaba de passar. Peró, que més tenim sobre el què esta passant més o menys en el moment que passa? Doncs bé, aquí tenim dos indicadors que s'anomenen "Purchasing Managers Indexes (PMI) i aquests estan basats en enquestes, i són publicats mensualment. Sorprenenment, són bastant fiables com a indicadors, i una puntuació per sobre de 50, indica expansió, mentre que una per sota indica contracció.

Hi ha una puntuació per a l'industria de fabricació:

I una altre pels serveis:


Com veiem, en juliol tots dos indicadors continuaven en marcar contracció a taxes gairebé record per tota Europa. Ara per ara, aixó no sembla massa sorprenent, peró fora interessant seguir aquests indicadors amb el pas dels mesos.

Pernil i Els Meus Futurs Entrepans

No sé què li passa a l’espècie humana, que no pot estar-se tranquil·la ni per vacances... Ara els russos! Què han de fer, a Geòrgia? Per què busquen brega? M’és bastant o del tot incomprensible les seves ànsies de poder i prepotència. També segueixo bastant preocupada per la crisi econòmica a Espanya, tot i que la meva feina, ara per ara, no està en perill. Però sento parlar d’ella com d’un fantasma que d’un moment a un altre farà acte de presència en la meva vida

I enmig de totes aquestes adversitats, tan greus, hi ha una cosa banal que també em preocupa vivament: el pernil de jabugo! No és broma, no. Ara es diu que els xinesos estan interessats pel nostre pernil, i vés per on, sóc una dona de paladar fi i el pernil no m’agrada si no és ibèric i, si pot ser, de jabugo i pota negra. I ara, el país que celebra els jocs olímpics, dóna el seu Sí a la compra del millor pernil... !

Si abans d’aquest interès sobtat, ja es deia que en el mercat hi havia força engany en això del pernil (perquè no és possible criar, per a tanta gent com en demana, tants porcs de jabugo, corrent feliçment i lliures per les deveses i menjant grans quantitats d’aglans), què passarà a partir d’ara? Està clar que, si els xinesos paguen bé, els que vivim al país quedarem relegats a un segon lloc, perquè ... la pela mana! Ens quedarem amb una minsa quantitat de pernil de jabugo, aleshores? No em vull imaginar els meus futurs entrepans!

I jo em pregunto: per què els ha d’agradar ara el pernil, si s’han passat la vida sense ell? No en tenen prou amb el seu bon arròs a l’estil cantonès, l’ànec lacat, les tallarines amb pollastre shanghai i els simpàtics litxis? També han de menjar-se el nostre pernil? Seria una catàstrofe si els 1.300 milions de xinesos li agafen el gust al bon pernil!

Però sempre hi ha esperança, no tot és tan dolent com sembla...! M’estic referint al pa: és veritat que, a gairebé tot el món, el pa ha deixat de ser un producte elaborat amb farina pura, i de coure’s lentament en forns autèntics de llenya, i que no val res, ni tan sols en pobles petits, que s’han afegit al carro de la comoditat! Però el pa gallec encara és una cosa digna de menjar! Te’l trobes de moltes classes i variacions, però gairebé totes són boníssimes; és un pa tan bo, que sempre que tinc ocasió de tastar-lo, penso que no cal menjar-lo amb res més. Però... qui es pot negar a un tros de pa gallec amb un bon tall de pernil ibèric de jabugo, banyadet amb el seu greixum natural? Però serà millor que m’afanyi, abans que els xinesos no se l’emportin, per a ells solets, terra enllà...