El Futur de L'Estatut d'Autonomia

Sembla que la classe politica catalana no esta gaire attenta en aquests moments als problemes que estan per arrivar, a la volta de la cantonada. El gran problema no es que el nou sistema de financament no esta adequat, el problema es que si les finances de l'estat espanyol es queden en ruines, inclus l'antic sistema semblara generos comparat amb el retall que es preparara les entitats multilaterals si han de intervenir en espanya. Aquest de mati Victor Mallet torna a l'atac des de el Financial Times.

“La crisi econòmica ha ajudat a explicar els costos elevats – per als negocis i per als contribuents- de les autonomies espanyoles i les múltiples burocràcies locals i regionals que han generat, costos que estaven amagats per les grans quantitats de diners provinents dels impostos per obres durant el “boom” immobiliari. Això apunta a problemes que es poden aguditzar a altres països, inclòs el Regne Unit, amb els seus debats sobre l’autogovern a Irlanda del Nord, Escòcia i Gal•les.”

“El govern socialista espanyol necessita urgentment retallar despeses per evitar que el dèficit pressupostari s’enfili enguany per damunt del 10 per cent del producte interior brut, però troba l’espai de maniobra molt limitat a causa de l’estructura regional del país. Un 30 per cent del pressupost es destina als pagaments obligatoris de la seguretat social, i deixa només una cinquena part dels recursos sota el control directe del centre.”

“La situació s’ha encomanat a la resta del país com la grip del porc”, diu el professor Savater. “El llenguatge i les actituds del nacionalisme s’han estès ara a totes les regions d’Espanya, incloses aquelles que no havien estat mai nacionalistes. A tothom qui parla de la unitat d’Espanya, el miren malament.”

“Les agències internacionals d’avaluació del crèdit, impacients per la manca de disciplina fiscal, han començat a infravalorar el deute, cada vegada més elevat, no només d’Espanya sinó també de les seves regions.”

“En el passat, s’ha demostrat que el marc institucional era suportable per a les regions espanyoles mentre l’economia nacional creixia de manera ràpida i contínua”, deia un report de Moody poc temps abans que l’agència d’avaluació infravalorés el deute de Catalunya a finals del mes passat. “En el nou entorn de crisi econòmica, les antigues fortaleses del sistema esdevenen febleses.”

“Per això, per primera vegada des de fa molts anys hi ha senyals que el procés d’autonomia es pot encallar o fins i tot invertir. Això, en teoria, seria més probable si el PP, fortament compromès per ideologia i història amb la unitat d’Espanya, arribava al poder a les properes eleccions generals que tindran lloc el 2012. Però els polítics del PP han resultat estar tan desitjosos, com els seus rivals d’esquerra, de construir les bases del poder regional i local i gaudir dels fruits financers fins ara abundants del sistema autonòmic espanyol. Com a tot arreu d’Europa, els nacionalistes de les regions no cediran fàcilment el terreny guanyat les últimes dècades.”

Recordem que The Wall Street Journal, The Economist, Bloomber, tots estan d'accord sobre aquest punt - que el sistema autonomic d'espanya es una de les causes de la deterioració en les finances publiques espanyoles, aixi que vagin preparant.

Bloomberg - "Zapatero Choice of Allies Jeopardizes Deficit-Cutting" (July 2009)

La tria d’aliats del primer ministre espanyol José Luis Rodríguez Zapatero pot dificultar el seu objectiu de controlar el dèficit pressupostari creixent del país.”

La promesa de Zapatero de reduir el forat que s’ha creat en més de dos terços, s’ha complicat perquè no disposa de majoria parlamentària. Això el pot empènyer a pactar amb partits que volen gastar, més que cap altra cosa, fet que comprometria la recuperació dels bonos espanyols dels darrers cinc mesos. El dèficit del govern central de la primera meitat de l’any arribava a 38.600 milions d’euros, o el 3,6 per cent del producte interior brut, més de vuit vegades el valor de l’any anterior, segons dades divulgades ahir.

The Economist - "How Much Is Enough" (November 2008)

"Devolution has been good for Spain, but it may have gone too far"

The Economist "All Must Have Prizes" (July 2009)

Tothom és un guanyador a l’Alícia de Zapaterolàndia

Per tant, si tothom hi guanya, qui hi perd? El govern central en tindrà menys, diu
Jesús Fernández-Villaverde, de la Universitat de Pennsylvania. Els economistes pensen que aquests acords augmentaran el dèficit pressupostari – que ja s’acosta al 12% del PIB – en un punt del percentatge. La ministra d’economia, Elena Salgado, admet que els acords augmentaran el dèficit pressupostari una mica, però argumenta que principalment transferiran el deute existent de les regions al govern central. Els futurs contribuents també hi perdran, perquè hauran d’eixugar el deute d’Espanya a llarg termini.

Els nous acords reflecteixen sens dubte una de les noves realitats d’Espanya: els grans “gastadors” de diners públics són els governs regionals, que gestionen l’educació, la sanitat i miríades d’altres serveis. Però això no representa un gran problema. Els governs regionals poden decidir on van molts impostos, però tenen poca influència sobre com es recapten (llevat del País Basc i Navarra, que estan fora dels acords). Això vol dir que tenen menys pressió per ser eficients.

Ei, que marxo de vacances!

Quina ràbia! Ja prou que ho havia sentit dir, que si les companyies telefòniques t’enreden i tota la pesca, però el cert és que la ferida no fa mal fins que no et toca a tu! Resulta que jo tenia Internet i telèfon fix amb una companyia X, perquè realment era molt barata, però… què passava? que el telèfon mai no funcionava! Aleshores va presentar-se a casa una noia molt simpàtica que em va convèncer perquè em passés a la seva companyia Y. El preu era una mica més elevat però no era cap exageració, i vaig canviar m’hi!

Quin ha estat el problema, ara? Doncs que, d’ una banda, la companyia Y m’ha cobrat molts més diners dels que em va parlar la noia simpàtica i, d’altra banda, la companyia X segueix cobrant-me la mensualitat, com a càstig per abandonar-la abans de fer un any! (i si no, em fan pagar una multa superior a la mensualitat). Vaja, que per tots costats m’ataquen!

Però no vull avorrir ningú amb els meus problemets econòmics! No dec ser pas l’única a qui li prenen el pèl, oi? L’estiu és el moment d’oblidar-nos dels pocavergonyes i d’hipoteques!
Sabeu què us dic? Que me’n vaig a Costa Rica! Sí, com ho sentiu! He pogut solucionar uns assumptes pendents i veig que puc permetre’m el gust de viatjar al país de la naturalesa exuberant, del bosc plujós i del bosc humit, de la tortuga que posa els ous a la platja de Tortuguero sense cap pudor, i de l’arròs amb mongetes negres.

Però no en parlem més, us prometo explicar-vos més coses quan en torni. Bones vacances!

Tinc una pregunta pels meus compatriotes catalans.

Tinc una pregunta. Sóc català d'adopció (nascut a Gran Bretanya), i no n'estic gens penedit! Estic molt a gust aquí, amb gairebé tot. Però hi ha una cosa que em molesta, i això té a veure amb la resposta a la crisi.

Potser, com a provinent de Gran Bretanya, tinc altres costums i formes de reaccionar, però per més voltes que dono al tema no ho arribo a entendre!

Espanya, com a país, s'ha rendit davant del repte més gran que s'ha presentat des de la transició. Per què no em sorprèn? És la mateixa reacció que es va donar al problema del Prestige en majúscula. Busquem un remolc i portem el vaixell amb tots els productes tòxics del sistema bancari espanyol a un altre port. Que ens deixin en pau!

Però realment la falta de reacció de la societat catalana - que sembla que està negant que el que està passant realment està passant - m'ha sorprès de veritat. La postura agenollada que ha adoptat la societat espanyola no em sorprèn gens, però la catalana...!

Nosaltres tan contents, amb ganes que passi el botxí. Cansats de tanta història i tanta derrota, ens rendim sense lluitar? Així doncs, la pregunta és: És aquest el meu nou país? On se n'ha anat l'espirit de "desperta ferro"?

Bé, potser sóc l'únic però jo no em rendeixo mai.

"Potser per això enyoro, melancòlic,
poder passejar amb tu per una vella
ciutat desconeguda, sense rumb,
i perdre'm pels carrers més solitaris"

Avui tiro la casa per la finestra!

Ahir estava treballant a casa, amb l’ordinador. De tant en tant, per distreure’m una mica, obria algun correu de Face book que tot just ara el meu amic m’acaba de crear, i penso que segurament dec ser l’única persona al món que no sap encara gaire bé com funciona.

De sobte, la meva mare (que a més de mare també és la meva veïna) irromp a casa meva, tota contenta, explicant-me que acaba de veure un programa a la tele, en què parlaven del restaurant Casa Leopoldo, a prop de la Rambla del Raval. Li havia agradat molt perquè havien entrevistat la mestressa, la Nena (de fet, va ser el seu avi qui va endegar el negoci), i també hi era l’autor de la novel•la La Nena del Leopoldo, on parla d’ella i de la família. En definitiva, una combinació perfecta: bona cuina catalana, en un barri que està de moda, en un local amb regust antic, i amb l’afegit de comptar amb una novel•la relacionada, de lectura fresca i amena!

Com sóc una bona filla, i m’agrada donar gust a ma mare (que tot sigui dit, és una gran mare), li proposo d’anar a dinar i tot seguit truco al restaurant, per reservar una tauleta per a les dues. Quan li ho comento al meu amic, aquest em diu, mirant-me amb ulls maliciosos: - Tu ja saps que és molt car, aquest restaurant?

Jo no me’l crec. A la tele han dit que és un local tipus taverna, situat en un carreró de mala mort... El meu amic sap que estic malament de diners i em vol espantar!

Avui era el gran dia! Hem entrat a Casa Leopoldo, més gran del que m’havia imaginat, i amb les parets cobertes de rajoles de colors vius i de fotografies amb famosos; de seguida ens ha atès la Nena, molt amable, i ens ha adreçat a la nostra taula, molt ben situada, en un raconet a prop de l’entrada.

Quan ens han dut la carta, el meu estat d’ànim ha canviat cap a pitjor! El meu amic m’havia dit la veritat! Els plats no estaven a preus de crisi ni de lluny, però... què hem de fer? Un dia és un dia! I un cop l’any, no fa mal! Tot i que no m’agrada estirar més el braç que la màniga, avui farem un cop de cap!

Hem dinat a gust, la meva mare ha estat més encertada que jo, tot cal dir-ho, en triar el peix, que estava fresquíííssim, segons ella.



Jo preferia no pensar en el moment de pagar el compte, però sense poder-ho evitar, he començat a imaginar mil tonteries: què passaria si la meva mare i jo, aprofitant un moment de descuit dels cambrers i de la Nena, ens escapéssim sense pagar? Ho he descartat de seguida, perquè la meva mare últimament pateix dels malucs i no pot córrer gaire, i aquell cambrer tan prim i llargarut ens enganxaria amb dues gambades! Una altra opció seria demanar, amb veu baixeta i humil, on era la cuina i el sabó de rentar plats... però quan li ho he comentat a ma mare, m’ha dit que m’ho tragués del cap ràpidament, que ella no anava a Casa Leopoldo per fregar plats!

Bé, el final no ha estat tan dramàtic com jo temia. El compte ha estat força elevat, però hem pogut pagar amb dignitat i, a més, he comprat la novel•la, que la Nena ens ha dedicat i signat afectuosament.

Ah! I ens ha convidat als cafès, no sé si per pura amabilitat, o perquè se’ns ha notat el llautó i li hem fet una mica de peneta...

I Arriba l’Estiu...

Aquest matí, dia de Sant Joan, m’han despertat els lladrucs del gos del veí. És un gos petit, escarransit, però caram, com borda el condemnat! Fa uns mesos que al meu replà, al pis del costat, s’ha instal•lat una nova família, i en el paquet s’hi inclou el gosset de marres! Cada dia, quan marxen a treballar, el deixen sol, i llavors comença la nostra desesperació, la dels veïns. Sembla mentida com un gos tan esquifit pot tenir tanta potència gutural! Fa uns lladrucs aguts, impertinents, que et trepanen el cap, i així pot estar-s’hi durant hores! Dóna la circumstància que ahir vaig anar a celebrar la revetlla a casa d’una amiga, i vaig ficar-me al llit tard. Avui desitjava dormir fins que el cos em digués prou, però a dos quarts de nou del matí el despertador gossil s’ha posat en marxa! Quan he sortit al replà he vist una nota penjada a la seva porta, escrita pel veí del davant que es queixava del gos i exigia una solució. Jo hi he penjat una altra noteta a sota, adherint-me a la queixa!

En acabat, he optat per anar amb una amiga a la platja, a la Vila Olímpica, que és la platja dels desesperats, allà on vas quan no tens ningú que et porti o t’acompanyi a una altra de més llunyana. Només pujar a l’autobús, la meva amiga em pregunta si porto el mòbil, que voldria telefonar a sa mare, que no es trobava gaire fina quan l’ha deixada; li responc que sí el porto, i li pregunto què se n’ha fet, del seu, i em diu que no l’ha dut perquè no volia perdre’l a la platja! Jo li he dit, un xic malhumorada, que ja sap que mai no truco amb el mòbil si no és per una urgència, que si sa mare no estava fina, l’hagués hagut d’agafar. No hi ha insistit.

Hem començat a plantar el para-sol a les 11h i al cap de mitja hora, la meva amiga ja m’estava dient que aviat hauríem de marxar… “Estira’t una mica i gaudeix del sol!”- li dic jo. Ella ha volgut anar a remullar-se i li he dit que hauríem de fer torns per vigilar les bosses, ja que he llegit a la premsa que hi ha molts robatoris a banyistes despistats; així doncs, primer hi va ella i jo em quedo de vigilant. En acabat, quan torna, s’estira a prendre el sol, i jo li dic: “Ara et toca a tu vigilar, me’n vaig a l’aigua!”. La meva amiga em diu, amb veu llastimosa: “Ai…, segur que et vols banyar? És que ara estic molt a gust així estirada, i no tinc ganes de vigilar”. Li dic, un xic molesta, que pot seguir estirada, però amb els ulls ben oberts i vigilant, però que ara em toca a mi anar a l’aigua! No remuga; a n’ aquesta se l’ha de lligar ben curt; si no, et pren el pèl!
Quan torno del breu bany (l’aigua encara és massa freda per a mi), em diu que serà millor marxar aviat, perquè fa fred (corre una agradable brisa marina i el sol llueix) i, a més, s’ha de dutxar abans de dinar. Li dic que no fa ni tres quarts d’hora que hem arribat, que jo estic mullada, i que la meva intenció era estar-m’hi una bona estona més...! Ella calla durant una estona; però aleshores m’arriba la veu ronca d’una dona que enraona amb una altra, dempeus, i es lamenta de la crisi i dels seus problemes laborals; no parla, sinó que xiscla! Si prou que ho entenc, jo, que tingui necessitat d’explicar a la gent tots els seus problemes, però no sé per què me n’he d’assabentar jo! La bona dona (no tinc cap raó per pensar que és dolenta) fa com el gos del meu veí: no té fi! Xerra i xerra, sense interrupció, i la seva veu se’m fica dins del timpans i deixo de sentir la remor de les onades.

M’aixeco d’una revolada i li dic a la meva amiga: “Marxem! A casa falta gent!”.

Aquest ha estat el meu dia de sant Joan i el meu inici d’estiu. Esperem que els sorolls s’aplaquin i gaudim tots d’un tranquil i assossegat estiu!

Bon Nadal!

Fa dies que no escric i és que aquesta última setmana, entre la feina i els àpats de Nadal, he anat de bòlit! Tant, que no he tingut temps ni per reflexionar…

En aquestes dates, tendeixo a posar-me un xic melancòlica i a pensar: - Ja se’ns escapa un altre any! Aviat encetarem el 2009…! Ai, no sé si m’agrada el número… Sona bé? Serà un bon any?

Les notícies que ens arriben de la situació econòmica no donen gaire peu a l’optimisme! És cert que conec algú que em parla de gent que ja ha estat acomiadada de la feina, però jo encara no he conegut cap acomiadat de forma directa, i abans-d’ahir -el mateix Dia de Nadal- quan vaig baixar un moment al carrer, a mig matí, va sorprendre’m veure una llarga cua de persones (em va recordar la cua de la Mary Poppins) davant de la botiga on venen menjar cuinat; com és que la gent no estalvia alguns diners cuinant personalment? Deu ser que aquestes persones no estan pas tan malament! I els qui sí que hauran fet uns bons calerons, malgrat els temps que corren, seran els de la botiga!

No poso en dubte que la crisi (de què tant es parla i de la qual tan poc sabem en realitat els ciutadans normalets) és real i que per tant existeix, però crec que encara no s’ha fet notar en alguns domicilis, en algunes famílies. De fet, els entesos també diuen que el pitjor està per arribar, i per això hem d’estar a l’aguait!

Penso en el futur immediat, em preocupo, però después de preocupar-me, acabo dient: -Bé, doncs haurem d’estrènyer-nos el cinturó! No passa res! No serà la primera vegada ni l’última!

L’altre dia, una veïna d’uns 80 anys em deia que ella, durant la guerra civil i la postguerra, va passar tanta gana (hi havia nits que s’havia de ficar al llit sense haver sopat, i es llevava de bon mati sense res per esmorzar) que ara no li tenia gens de por, a aquesta crisi!

No sé…! Suposo que serà una bona gaita haver de suprimir viatges durant les vacances, sopars als restaurants, allargar la vida de les sabates, mòbils i ordinadors, patir per la feina, etc. Però també tinc l’esperança que la crisi porti alguna cosa bona a la nostra societat: quan veig que els nens-adolescents-joves tenen tantíssims regals per Reis –que no poden valorar perquè per valorar quelcom s’ha de desitjar molt abans d’aconseguir-ho-, que gasten molts diners sense consciència, i que la màxima aspiració, per a molts d’ells, consisteix a trobar una feina on treballin poc i guanyin molts diners, doncs… aleshores és quan penso que els pot anar bé haver d’ajustar les despeses, de simplificar la vida, i de tornar a canviar l’escala de valors (la qual fa bastants anys ja va sofrir un canvi, que suposà la sobrevaloració dels béns materials).

A mida que passa el temps i jo em faig gran, em recordo més als meus pares, i acabo parlant de manera similar; com ells, valoro sobretot el fet de tenir salut, amics i amors, pau, una feina que agradi mínimament, i temps per llegir, escriure, parlar tranquil•lament… I això és el que desitjo a tothom.

Bon Nadal i Feliç Any Nou 2009!

Alegria, anem de casori!

Fa un parell de caps de setmana vam anar de casori! A mi no m’agraden pas gaire, les festes multitudinàries, perquè et veus obligada a somriure durant hores, a preguntar als altres convidats què és de la seva vida, i també a cridar Viscaaaa els nuvis! perquè et sap greu que el trempat del grup no es quedi sol cridant…! I et fas un fart de menjar, com si fos l’últim àpat de la teva vida. Però aquesta ocasió de què parlo era especial: es casava un de la colla, un bon amic, en Ferran. Ens vam conèixer fa un munt d’anys, estudiant el BUP. Ell era el millor de la classe, el més llest, sobretot destacava en Física i Química, i si ens vàrem fer amics va ser precisament perquè jo no entenia un borrall, d’aquella assignatura! I com sèiem junts, jo l’atabalava fent-li preguntes, i ell es convertí, de mica en mica, en el meu professor particular, qui em feia entendre els misteris de les fórmules i de la taula periòdica.

Durant un temps vam estar flirtejant, ens agradàvem… Però durant un estiu a Eivissa ell va conèixer una franceseta que li deia: -Je t’aime!, amb boqueta de pinyó, i allà es va acabar el nostre coqueteig!

Malgrat el distanciament, sempre hem estat bons companys. Al casament, va convidar cinc dels seus millors amics; la Martina, la meva millor amiga, també hi era. La pobra està passant una mala ratxa: acaba de renyir amb el seu xicot, després de dos anys de sortir plegats. I ja sabeu que, de vegades, els casaments ens posen sentimentals, sobretot quan no estem gaire fins; i això és el que li passava aquest dia a la meva amiga, que estava molt ensopida i, a part de no voler ballar i de seure tota moixa en una cadira, contínuament feia ullades dissimulades al telèfon mòbil, esperant trobar-hi una trucada perduda del seu expromès. La Martina és una noia intel·ligent, simpàtica, que ha tingut molts pretendents, i es guanya bé la vida com a arquitecta. De moment, està tenint sort: la crisi immobiliària encara no l’ha afectada! Però el dia de les noces del Ferran, ella vivia la seva pròpia crisi personal: no podia gaudir de la felicitat del seu amic perquè la trucada que ella necessitava no arribava…

Per cert, en Ferran no es va casar amb la franceseta, sinó amb una noia italiana que, n’estic ben convençuda, li xiuxiuejava, a cau d’orella: - Io ti amo, il mio amoooooore!