Al voltant de Pedro Solbes

“Malgrat que tothom podia veure que la crisi arribava, jo no crec que ni els més grans pessimistes pensessin que aquesta seria tan dolenta!” – diu Pedro Solbes.

“Però la culpa no pot recaure, només, en els bancs ni en les immobiliàries, ni en els diferents governs que han estat en el poder. Al cap i a la fi, tots nosaltres hem ajudat a crear la bombolla, pagant preus desorbitats per pisos i cases, contractant hipoteques impossibles de pagar, i ignorant els nostres propis recursos. Recordo amics i col·legues dient: - Els preus de la propietat immobiliària mai no han caigut! I prenen aquest fet com una garantia que si els preus mai no han caigut en el passat, mai no cauran en el futur, i que no hi ha inversió més segura que un immoble. De fet, sempre que vostè escolti comentaris com aquests, sobre qualsevol tipus d’inversió, pot estar segur que s’està preparant una bombolla! - Comentari del Fòrum de lectors de El País.

No és només Artemio Cruz (o si ho preferiu, José Luís Zapatero) qui necessita llevar-se i mirar-se llargament al mirall. Que cada catala o espanyol que digué alguna vegada: -“els preus de la propietat mai no cauran”-, es mirin ara al mirall, i abans de ser massa lleugers i simplistes amb les seves crítiques envers els altres, que es diguin a ells mateixos: “- Gràcies a Déu que no mano jo! “.

Ambrose Evans Pritchard té un article sobre Espanya i Pedro Solbes que acaba de la manera següent:

“Els voltors estan començant a volar en cercles al voltant del desventurat
senyor Solbes. Els crítics estan demanant el seu cap, acusant-lo d’ocultar la
veritable magnitud de la crisi abans de la reelecció dels socialistes el mes de
març. Això em sembla injust. El senyor Solbes va seguir rebutjant les
advertències d’una crisi tan “enormement exagerada” durant molt temps després. I
ara, sembla estar estupefacte pel que ha passat!”.

Penso que Ambrose, per la seva banda, fa una observació molt vàlida. Estic segur que Pedro Solbes està absolutament atònit per les dades econòmiques que està veient diàriament damunt de l’escriptori del seu despatx. Mai, ni en els seus pitjors malsons , s’hagués pogut imaginar el que ara es troba al davant. Crec, i ho podria argumentar i defensar si fes falta, que ningú no podria! En aquest tràngol econòmic, semblo estar representant el paper de la pessimista Cassandra, i tot i que sempre havia imaginat que veuríem alguna classe d’esclafit econòmic , és la magnitud del que està passant el que era veritablement inesperat, i de fet, el que ens inspira temor.

Fins i tot Ben Bernanke – per posar només un exemple de macroeconomista a qui jo realment admiro per la seva tècnica i habilitats teòriques (jo el posaria entre els cinc macroeconomistes més importants) - no hauria vist el que s’estava coent, ja que en la seva xerrada – The euro at five - per celebrar el cinquè aniversari de la introducció de la moneda comuna, ell simplement es limita a dir que l’euro és un gran experiment monetari, sense atrevir-se a comprometre’s amb la idea que l’experiment funcionaria, i sense emetre cap tipus d’advertiment.

Així doncs, el que jo estic dient és que Pedro Solbes és, tan sols, humà; com la resta de nosaltres ell és un simple mortal; un mortal superat pel problema que se li planteja; i jo us pregunto: i a qui no li passaria això?

És hora que la brigada de bombers es posi a treballar: l’únic problema és que no tenim un departament d’incendis, perquè NINGÚ no va veure’n la necessitat, perquè NINGÚ no va veure el que s’apropava, al menys ningú no ho va veure prou clar!

Ara estic dient tot això a través d’aquest blog web per defensar el nom de Solbes i la seva reputació, perquè penso que hi ha un gran perill per la manera que la gent, tant a Catalunya com a Espanya, acostuma a reaccionar davant d’aquest tipus de problema. Crec que la gent aquí té tendència a dipositar massa confiança en el coneixement i les habilitats dels seus líders, i això es converteix en un problema quan aquesta confiança es perd, no perquè aquests líders siguin mala gent, sinó senzillament perquè són, igual que qualsevol altre, éssers humans.

Crec que a Espanya en general hi ha una tendència massa gran a opinar, d’una banda, que els polítics són deshonestos (“són uns lladres!”, “no hi ha ni un pam de net!”), però d’altra banda també creuen que són força llestos i astuts; efectivament, poden ser les dues coses o cap d’elles, això no és assumpte meu, però el que de veritat succeeix és que no són macroeconomistes! I és per això que no estan en una posició òptima per poder apreciar ben bé l’extensió del que està passant. Estan, senzillament, en estat de xoc, això és el que passa.

Però és hora de sortir del xoc, i posar-nos tots els vestits de bombers, o tota la casa s’incendiarà al nostre voltant. Necessitem un pla d’acció, necessitem l’ajut de Brussel·les, i la necessitem ara, i no després que tothom torni de vacances. Si no fem alguna cosa aviat, molts dels qui ara estan gaudint del repòs en alguna platja poden trobar-se sense feina quan tornin a casa.

A continuació, faré referència a alguns dels altres punts que comenta Ambrose Evans Pritchard:

"La causa o l’arrel de la bombolla va ser la política monetària tan extremadament fluixa i mancada de rigor que Espanya va importar després d’incorporar-se a la Unió Econòmica Europea. Els tipus d’interès van disminuir en entrar a l’EMU, i després van caure fins al 2%, fins a finals de 2005, un tipus d’interès molt per sota de la taxa d’inflació vigent a Espanya."

Amb altres paraules, tot el problema és el resultat de defectes i errors estructurals en el disseny de la unió monetària. Aquest és un problema real, i necessita respostes més o menys urgents, i no tòpics sobre els efectes Harrod-Samuelson-Balassa. Aquests tipus d’interès van ser molt laxos per a Espanya, però no per a Alemanya, i aquest ha estat el problema.



En segon lloc, observem la manera en què els bancs espanyols estan convertint-se en el centre d’atenció de tot el món. Aquí tenim un informe recent, que ens arriba de part de Morgan Stanley, i que Ambrose cita àmpliament:

“Un estat de ralentí econòmic força transcendental està ja en marxa. Creiem que el deteriorament a Espanya es troba tan sols en la seva primera fase; la fase més difícil es patirà l’any 2009” – van dir a l’ informe Eva Hernández i Carlos Cáceres: “La probabilitat d’una crisi similar a la de principis dels anys 90 està augmentant. Si l’escenari de l’ERM (Exchange Rate Mechanism) es convertís en una realitat, la preocupació primordial no serien els beneficis dels bancs, sinó el seu capital... Estimem que una taxa de morositat que anés entre el 10 % i el 15 % dels préstecs dels promotors immobiliaris eliminaria per complet els guanys de 2009, i això representaria entre un 20 % i un 30 % de la base de capital actual del Banco Popular, Sabadell i Banesto “.

Els bancs espanyols estan en el punt de mira, i això té pinta de continuar així força temps! Hi ha, a més a més, un altre assumpte de l’informe que val la pena de comentar:

Els bancs, certament, van poder esquivar el desastre sub-prime dels Estats Units, gràcies a les restriccions fetes pel Banc d’Espanya en l’ús de vehicles d’inversió que es queden fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). L’augment de les hipoteques per obtenir uns fons extres per a altres despeses, i els préstecs suplementaris (piggy back loans) són poc comuns. Les hipoteques van ser, majoritàriament, limitades al 80 % del preus de l’habitatge, al menys en teoria.

Això no és ben bé així. Si parlem en un sentit estricte, és cert que Espanya no tenia sub-prime perquè no feia un ús extensiu dels vehicles d’inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs). Però en tots els altres sentits, Espanya sí que tenia (i té) sub-prime.

En teoria, no tenir vehicles d'inversió fora dels llibres de comptabilitat (SIVs) significa que els bancs s'inclinen per un menor risc en els seus préstecs, ja que s’adonen que si les coses van malament, els llibres de comptabilitat patiran les conseqüències directament. Però si han estat igual de temeraris amb la seva comptabilitat directament exposada, llavors, i com assenyala perfectament Morgan Stanley, "el principal interès no són els beneficis, sinó el capital". I em temo, senyors i senyores, que la cosa ha anat així.



Tal i com argumento en el meu blog "No sub-Prime in Spain, but is Spain itself sub-Prime" , exceptuant el SIVs, gaire bé qualsevol altre fenomen associat amb sub-Prime es troba aquí. Per descomptat que els Piggy backs i l’augment de les hipoteques per financiar el consum eren normals i corrents. Fins i tot si els catalans i espanyols demanaven préstecs no per gastar, sinó per fer el que ells creien que era estalviar, com el fet de modernitzar i reformar les seves llars. I amb raons de 110% de les valoracions de la propietat, normals per als joves (que molt freqüentment no tenien ni els diners estalviats per pagar els honoraris al notari ni els mobles – ja m’enteneu, els mileuristes), no hi havia tanta necessitat per fer piggy-back , però aquests estaven allà per si alguna vegada algú els necessitaven. Bàsicament, els préstecs fàcils i el sobreendeutament es varen convertir en una cosa normal aquí, i ara el procés s’està desplegant, i si ningú fa res per aturar el desastre, aquest s’estimbarà, a un ritme constant, en contra dels llibres de comptabilitat dels bancs.

I tot això em retorna a Pedro Solbes. Com deia abans, no voldria acusar-lo d’intentar, en el passat, enganyar o despistar la població. Personalment el respecto, i respecto tot el que va tractar de fer, de vegades gairebé sol, per tal d’aplicar el Pacte d’Estabilitat i Creixement contra les poderoses forces dels estats francès i alemany quan era comissari d’economia a Brussel·les. El seu successor no li arriba a la sola de les sabates. Però això de què parlo va ser en aquell temps, i ara tenim un altre problema. I declaracions com aquesta (donada per Solbes en una entrevista a El País) són molt més difícils de perdonar i oblidar:

“Si el petroli no ens porta més sorpreses, i si no hi ha altres variables amb un
impacte negatiu, pensem que en els propers trimestres hi haurà un creixement
molt baix o gairebé inexistent, però no estem pensant en una recessió.”

Ho lamento, però això és inexcusable! Està clar que Espanya està al capdavant d’un ràpid retrocés econòmic - mes aviat una depressió que una recessió - i el que importa saber ara és com de llarga i profunda serà aquesta. Així, mentre Pedro Solbes pot defensar-se, amb certa raó, de les omissions que va portar a terme, al·legant que estava, com qualsevol altre mortal, astorat pels esdeveniments, ara no pot utilitzar aquesta raó per excusar-se del que està passant en aquest moment; i jo voldria recordar aquí l’antic adagi de l’Antígona de Sófocles: “ No es pot qualificar un home de feliç fins al dia que aquest mor”.

Pedro, no malmetis tota una vida de treball per evitar el conflicte i la confusió a curt termini. Els espanyols tenen el dret a conèixer tota l’extensió del drama que els espera, i tenen el dret a saber-lo ara!