Finançar La Generalitat: Un Repte Ple de Opportunitats

La economia i la societat catalana es troben en aquests moments davant de la crisi més important de la seva història recent, amb uns reptes i unes dificultats que son els mes grans de tota la època de la post dictadura. Però abans de tot, no hem de oblidar mai que les crisis i els reptes també son oportunitats. Oportunitats per demostrar al mon qui som, i per fer encara mes fort el nostre país. Serà una prova de foc.

Donat la gravetat i la complexitat de la situació actual, és molt important que les persones que tenen la responsabilitat de prendre decisions recullin el més ampli ventall d’opinions possible per estar ben informades; tant sols així, les seves decisions podran ser en la mesura encertades.

Dic això perquè, malauradament, en aquests moments no es pot pas donar per fet que, a Espanya, el pitjor de la crisi financera ja ha passat, donat què encara existeix una quantitat significativa de problemes importants pendents de solució. Aquests problemes tenen un impacte directe sobre l’economia catalana, i en cas de no ser resolts ràpidament, o bé ens conduiran a un estancament de la nostre economia per manca de crèdit, o en el pitjor dels casos l’economia pot caure en el tipus d’espiral negativa que, a hores d’ara, caracteritza l’economia grega.

Per desgracia nostre, i malgrat que les arrels son ben diferents, en el fons el problema es el mateix: Catalunya té un sector privat fortament sobre endeutat, i un govern que no pot finançar-se en els mercats internacionals. La diferencia entre els dos països cau en el fet de que el govern grec no pot finançar-se perquè ha viscut durant molts anys per sobre de la seva capacitat, mentre que Catalunya no pot finançar-se perquè Espanya ha viscut per sobre de la seva capacitat, a cost de impostos Catalans, mentre que la relació de dependència fiscal vol dir que el govern català no disposa dels seus propis diners en suficient quantitat per pagar els seus deutes. Per tant la Generalitat de Catalunya té el ràting que té perquè depèn de la voluntat d’un altre.

La possibilitat de una trajectòria grega, cal tenir-la tots present quan pensem en la magnitud de la tisorada que es demana de nosaltres des de Madrid, perquè si realment es tanca l’aixeta, i Catalunya es veu forçada de fer una retallada de més de un quinze per cent, això no només ens provocarà un altre recessió per l’economia catalana, sinó que també pot precipitar que la crisi s’agreugi encara més en els anys a venir.

És força probable que, Portugal, en les properes setmanes, hagi d’acudir al Fons de rescat europeu. Aquest fet provocarà que els mercats financers, com a pas següent, posin el seu punt de mira, més enfocat que mai, cap a l’economia espanyola. Miraran, i amb lupa, les necessitats de les entitats financeres, la competitivitat i capacitat de creixement, i el dèficit fiscal, i sobretot en aquest context el dèficit fiscal de les comunitats autònomes. I aquí és on es troba la trampa pel Govern Català, perquè els mercats amb tota probabilitat s’obsessionaran amb si les comunitats autònomes son capaços en 2011 de assolir el objectiu de un dèficit d’un 1,3% del PIB marcat pel Govern central.

Per evitar caure en la trampa, el govern català haurà de filar molt prim amb les seves polítiques pressupostaries i comunicacionals. El missatge que els catalans han de enviar al mon haurà de ser que son gent seria i responsable, que estan ben conscients del moment molt complicat que vivim pel futur del euro, un moment en el qual qualsevol sortida de la línea marcada per les autoritats europees pot tenir conseqüències molt nefastes pel conjunt de les ciutadans europeus. I per l’altre banda hem de defensar els nostres interessos, i els interessos dels catalans que estan pendents dels serveis que proporciona la Generalitat.

En aquests moments la política del Govern espanyol està conduïda més per la por que no pas per la recerca de solucions; por de caure en mans del rescat, i por de tenir que explicar als ciutadans espanyols que han de posar diners públics als bancs. Per tant, el nivell de dèficit es veu com un punt crític. Per entendre fins a quin punt el marge de maniobra del govern espanyol esta limitat en aquests moments, només fa falta mirar la falta de ganes que té per resoldre els problemes del sistema financer, tot i que, no solucionar aquests problemes, vol dir no sortir de la crisi. Com que qualsevol injecció de diners al sector serà sumada a la part del dèficit (veure el cas d’Irlanda), no volen admetre l’abast del problema. Mentrestant l’economia real s’asfixia. Seriem massa ingenus si no fóssim capaços de reconèixer que si no van moure fitxa adequadament pels bancs i per les caixes, difícilment ho faran per Catalunya.

Per superar els problemes actuals s’ha de dissenyar una estratègia que sigui eficaç, i al mateix temps creïble. A curt termini hem de presentar mesures als mercats que siguin factibles i que demostrin una determinació per solucionar els problemes encara que això vol dir tenir un dèficit aquest any per sota les nostres necessitats reals. No hem de oblidar mai que en aquests moments delicats actuem amb només llibertat condicional. Per molt que volem gastar mes diners, si no tenim capacitat financera difícilment ho podrem fer.

Les nostres entitats financeres no estan pas en el seu millor moment, i no podem tampoc demanar-les-hi, ja que depenen per la seva liquiditat i solvència del Banc de Espanya, que concedeixin crèdits no autoritzats o que facin de intermediaris per vendre bons als nostres ciutadans, si l’emissió d’aquests bons no esta autoritzada. A més a més hem de ser molt curosos amb això dels bons patriòtics, perquè si el govern central no actua de bona fe, es pot produir una situació de buit el proper any o el següent si no s’autoritzés cap més nova emissió de bons per liquidar la emissió anterior que estarà propera al venciment.

Hem de ser molt vigilants en el moment de plantar cara comprovant que no ens posem en un tràngol a on nosaltres mateixos podríem sortir-ne mes perjudicats. Doncs, realísticament, si la situació a curt termini no ens deixa cap mes remei que salvar els mobles i aguantar, a llarg termini necessitem un full de ruta que pugui garantir que som capaços, amb el balanç fiscal que tenim, de treure’ns de sobre el llast del sistema de finançament actual. Això es la única via que tenim disponible per començar a reduir el pes del deute, i no només el dèficit a curt termini.

Per finançar a curt termini, hi ha vies tècniques adequades, però qualsevol d’aquestes vies només serà factible si al mateix temps es posa en marxa una estratègia política capaç de forçar la voluntat del país.

Com he citat anteriorment, el que més caracteritza la postura del govern espanyol és la “por, por de caure en un rescat. Catalunya ha de dissenyar una estratègia prou subtil per aprofitar d’aquest ambient de por per redreçar el nostre finançament mentre siguem capaços de mantenir la nostre reputació i credibilitat internacional. Últimament la idea de que les finances catalanes representen una seria amenaça per la capacitat de l’estat espanyol de finançar-se i per tant una amenaça al futur de l’euro ha guanyat força en la premsa internacional No cal entretenir-nos massa en debatre fins a quin punt això és cert, la veritat es que el govern d’Espanya, i inclús la mateixa Comissió Europea, prenen molt seriosament aquesta possibilitat. Llavors, tot i ser del tot responsable, aquí hi ha un espai on hem de jugar.

En aquest sentit el President Mas ha fet bé en votar a favor de la independència en la consulta popular del mes d’abril. És un avís, un avís que té molt poques implicacions al nivell pràctic, però que es ple de significat al nivell ideològic. Bàsicament, si mirem cap a Bèlgica, una de les coses que als inversors no els hi agrada gens, és la perspectiva d’invertir en un país que pot trencar-se en qualsevol moment en dues parts o més. Llavors aquesta amenaça existeix avui i aquí. Els ciutadans catalans no entenen que tot i tenir un superàvit fiscal amb l'Estat espanyol, son ells que s’han de sotmetre a unes retallades brutals, i sobretot en el sistema sanitari, i els que prenen les decisions a Madrid han de entendre això.

L’amenaça d’un moviment creixent demanant la independència és real, i sobretot si després de les eleccions generals de 2012 tinguéssim un govern del PP amb majoria absoluta i la demanda per un concert econòmic queda encara sense resposta.

Donat que, en les circumstàncies actuals, és impossible pel Govern espanyol concedir públicament una millora en el finançament català, serà necessari idear una estratègia més subtil. Caldrà pressionar l'Estat espanyol perquè aquest al seu temps pressioni Brussel•les i perquè Brussel•les en conseqüència pressioni el BCE, amb l’únic objectiu que nosaltres aconseguim finançar-nos sense problemes. Com dic, els mitjans tècnics hi son, el que fa falta en aquests moments es voluntat.

És evident que tot això ha d’estar recolzat per un pla de reducció de dèficit creïble, un atac sobre el nostre ràting amb les agències creditícies, i un full de ruta per realment sortir d'aquest pou a on ens trobem actualment. I per assegurar-nos que no hi tornarem a caure mai més. Es a dir, els Catalans han de jugar amb una estratègia que fa un ventall de possibilitats entre un "salvar els mobles" a curt termini, i la sortida de controlar el seu propi destí a mig plaç.