L’advertència de l’Espírito Santo

No seria cap exageració dir que la incapacitat del hòlding propietari del Banco Espírito Santo portuguès per pagar uns bons aquesta setmana ha sacsejat els mercats globals, des de l’Àsia fins al Brasil, passant pels Estats Units i Europa. L’impacte a les borses ha sigut notable.

El que crida l’atenció és que les quantitats de diners que estan en joc sembla que no són tan grans: entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. És a dir, una mica més que el projecte Castor, factor que ha portat molts comentaristes a dir que no n’hi ha per tant. Però aquesta seria una conclusió errònia, el problema és més profund.

D’una banda, han sorgit dubtes sobre el progrés real que ha fet l’economia portuguesa durant els últims trimestres. De l’altra, la complexitat financera del primer banc portuguès ha fet que molts qüestionin quina és l’exposició real del sector bancari lusità al deute privat.

Mes enllà de tot això, l’esdeveniment ha coincidit amb un creixent nerviosisme en els mercats després de força mesos de tranquil·litat. L’interès del bo portuguès a deu anys, per exemple, havia baixat d’un 7% a un 3,5% en menys d’un any. Però la majoria dels inversors saben que aquesta calma no durarà per sempre, ni a Portugal ni en altres països. Estan a l’aguait per no quedar-se enrere quan hi hagi un canvi de tendència, i d’aquí ve la brusquedat de la resposta a l’ensurt de l’Espírito Santo.

El fons del problema és el deute acumulat pels governs, que comença a arribar a nivells poc sostenibles. Més enllà de Grècia, els casos més flagrants són Itàlia (135% del PIB) i la mateixa Portugal (125%). Durant els últims temps els inversors han comprat bons sobirans d’aquests països tranquil·lament perquè donaven per fet que Mario Draghi iniciaria la compra massiva de deute públic. Però la falta de definició del Banc Central Europeu en aquest punt ha començat a generar malestar. Si el Banc Central no compra deute públic, potser hi haurà una altra reestructuració de deute a l’estil grec. Això, que de moment és només un dubte, fa créixer el risc de posseir aquests bons, i d’aquí ve el nerviosisme.

El dèbil creixement de l’eurozona, i l’amenaça constant de la deflació, comencen a fer créixer la por que potser el BCE ho deixarà tot per massa tard, quan l’arribada de la deflació ja sigui un fet i el nivell de deute sigui massa gran perquè els països de la unió monetària es posin d’acord.

En teoria, el nivell d’endeutament dels governs hauria de començar a baixar entre aquest any i el vinent, segons preveuen l’FMI i la Comissió Europea. Però ara sembla que no serà així, i que seguirà pujant els pròxims anys. Més d’un es pregunta què passarà si hi ha més casos com l’Espírito Santo a Portugal o a Itàlia, o fins i tot -Déu nos en guard- a Espanya. ¿Com afectarien unes revelacions així el valor de les accions bancàries que molts acaben de comprar? Moltes preguntes, i de moment poques respostes, d’aquí ve el problema aparegut aquesta setmana. La crisi de l’euro encara no ha ressuscitat, però sense les respostes adequades un dia podria tornar.

L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de juliol de 2014.