Alemanya, el país més japonitzat d’Europa

L’envelliment demogràfic colla l’economia germànica i aplicar-hi estímuls no tindria l’efecte que molts creuen

La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.

Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.

Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.

Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.

Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.

En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.

El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.

Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.

Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.

No oblidem el passat

Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.

No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.

L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.