A aquestes altures del pols que mantenen Grècia i les institucions europees, ningú vol que el país hel·lè surti de l’euro... però ningú pot garantir tampoc que això no acabi passant. Serà un frec a frec entre totes dues parts fins al final, i no se sap qui cedirà primer o si, simplement, no afluixaran ni l’un ni l’altre. Dit això, si el pitjor escenari arriba i Grècia surt de mala manera de la unió monetària no serà bo per a ningú i serà especialment dolent per als grecs, que trigaran anys a recuperar-se. Tampoc serà senzill per als altres països: d’entrada perdran els diners prestats a Grècia, però després els mercats començaran a especular sobre qui serà el següent a deixar l’euro: Portugal potser, o Itàlia?
Tothom diu que ara el risc de contagi és molt menor però, en realitat, això és gràcies a la política de compra de bons sobirans que practica el BCE. Sense aquesta política, parlar de Grexit seria impensable, de la mateixa manera que seria impossible no mantenir-la durant molt de temps, si això que no ha de passar passés.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 21 de abril de 2015.
dilluns, 20 d’abril del 2015
diumenge, 12 d’abril del 2015
Benvinguts a la societat de creixement mínim
El debat iniciat per l’economista nord-americà Larry Summers fa un any i mig acaba de donar el seu primer fruit: finalment, l’FMI ha reconegut que les taxes del creixement no arribaran mai als nivells d’abans de la crisi. La novetat no és l’excés d’endeutament, que encara n’hi ha, sinó el paper que hi juguen els canvis demogràfics, i el baix nivell de productivitat que es pot esperar d’una població activa cada vegada més envellida.
El que alguna vegada va ser un somni dels ecologistes sembla que ja s’ha convertit en realitat. Encara que de moment no parlem de decreixement, sí que comencem a parlar de tenir-ne poc. Però això que pot ser un regal per al medi ambient i per a la sostenibilitat del planeta no serà una cosa fàcil de gestionar políticament en un entorn de postcrisi, en què de vegades les taxes d’atur són encara molt elevades.
Les perspectives per a l’economia espanyola a curt termini sembla que són molt bones, es parla fins i tot d’un creixement superior al 2,5% aquest any, i potser d’una xifra semblant el 2016, malgrat que no es diu gaire sobre la qualitat del creixement, i encara menys del tipus de llocs de treball que s’estan creant.
Després de la dècada perduda
El futur és sempre incert, però, de tota manera, sembla clar que el PIB espanyol no arribarà fins al 2017 als nivells que tenia el 2007. És a dir: en el millor dels casos, estem parlant d’una dècada perduda. Però què passarà la dècada següent? Aquest és el tema de l’informe de l’FMI, i la resposta sembla que és: molt menys del que preveuen els polítics actualment. Potser estem parlant d’una xifra que es mou entre un creixement d’entre l’1% i l’1,5% anual.
Això vol dir que, per força, serem menys materialistes i consumistes. Però, en una societat que tindrà com a punt de partida un mínim d’un 18% d’aturats i un nombre creixent de gent gran, gestionar els serveis socials i el sistema sanitari serà tot un repte per a qui estigui al capdavant del govern.
Naturalment, com a societat, haurem d’esdevenir més solidaris, i invertir més en el sistema educatiu dels nostres fills. Per cert: necessitem més que mai que es quedin a treballar aquí.
Dit això, ¿no seria hora que el debat polític expliqués d’una vegada aquesta realitat, i deixés de banda el to triomfalista que el caracteritza? Els reptes del futur no seran fàcils de superar, però tot plegat seria una mica menys farragós si gaudíssim d’unes expectatives més conformes amb la realitat.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de abril de 2015.
El que alguna vegada va ser un somni dels ecologistes sembla que ja s’ha convertit en realitat. Encara que de moment no parlem de decreixement, sí que comencem a parlar de tenir-ne poc. Però això que pot ser un regal per al medi ambient i per a la sostenibilitat del planeta no serà una cosa fàcil de gestionar políticament en un entorn de postcrisi, en què de vegades les taxes d’atur són encara molt elevades.
Les perspectives per a l’economia espanyola a curt termini sembla que són molt bones, es parla fins i tot d’un creixement superior al 2,5% aquest any, i potser d’una xifra semblant el 2016, malgrat que no es diu gaire sobre la qualitat del creixement, i encara menys del tipus de llocs de treball que s’estan creant.
Després de la dècada perduda
El futur és sempre incert, però, de tota manera, sembla clar que el PIB espanyol no arribarà fins al 2017 als nivells que tenia el 2007. És a dir: en el millor dels casos, estem parlant d’una dècada perduda. Però què passarà la dècada següent? Aquest és el tema de l’informe de l’FMI, i la resposta sembla que és: molt menys del que preveuen els polítics actualment. Potser estem parlant d’una xifra que es mou entre un creixement d’entre l’1% i l’1,5% anual.
Això vol dir que, per força, serem menys materialistes i consumistes. Però, en una societat que tindrà com a punt de partida un mínim d’un 18% d’aturats i un nombre creixent de gent gran, gestionar els serveis socials i el sistema sanitari serà tot un repte per a qui estigui al capdavant del govern.
Naturalment, com a societat, haurem d’esdevenir més solidaris, i invertir més en el sistema educatiu dels nostres fills. Per cert: necessitem més que mai que es quedin a treballar aquí.
Dit això, ¿no seria hora que el debat polític expliqués d’una vegada aquesta realitat, i deixés de banda el to triomfalista que el caracteritza? Els reptes del futur no seran fàcils de superar, però tot plegat seria una mica menys farragós si gaudíssim d’unes expectatives més conformes amb la realitat.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de abril de 2015.
divendres, 27 de març del 2015
Líders en dèficit
El govern de Rajoy es mostra molt orgullós per haver complert l’objectiu de dèficit marcat per Brussel·les el 2014, però no menciona que la xifra del 5,7% del PIB és la més alta de tots els països de l’eurozona. Es preveu que França, el segon pitjor país, tanqui l’any amb un 4,4% i Grècia amb un 2,8%. Tampoc esmenta que el sistema de pensions és deficitari i que l’any passat es va haver de treure del Fons de Reserva l’equivalent a un 1,3% del PIB. La realitat és que el problema del dèficit fiscal està lluny de resoldre’s, cosa que posa en dubte la idea que l’economia espanyola és la que creix mes ràpid de l’euro. Aquest any el deute públic passarà del 100% del PIB i, pitjor encara, no deixarà de créixer mentre el dèficit no estigui sota control.
Els interessos estan en mínims històrics gràcies als esforços del senyor Draghi. Ara els mercats financers tenen el cap en un altre lloc. Però aquesta calma no durarà sempre i algun dia el pes de tot aquest deute es farà notar, sobretot si per una raó o una altra els interessos comencen a pujar.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 27 de març de 2015.
Els interessos estan en mínims històrics gràcies als esforços del senyor Draghi. Ara els mercats financers tenen el cap en un altre lloc. Però aquesta calma no durarà sempre i algun dia el pes de tot aquest deute es farà notar, sobretot si per una raó o una altra els interessos comencen a pujar.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 27 de març de 2015.
dimarts, 10 de març del 2015
L’esperat adéu a l’austeritat
La decisió de la Comissió Europea de donar mes temps a França per reduir el seu dèficit no és cap sorpresa. Com hem anat remarcant des de l’ARA, la política monetària i fiscal de la zona euro fa temps que ha entrat en un procés de canvi, sobretot des del discurs de Mario Draghi als Estats Units l’agost de l’any passat.
Allà, el president del Banc Central Europeu va marcar tres pautes per reanimar l’economia: flexibilització monetària, aprofitament de l’espai fiscal disponible i reformes estructurals. Els tres components de l’antiga troica -el BCE, l’FMI i la Comissió Europea- hi estan d’acord. De fet, es tracta d’un adéu, no explicitat, a les polítiques d’austeritat anteriors. Draghi ha complert i Juncker també. Només hi ha un obstacle: la postura dels alemanys, a qui no agrada gens aquesta nova política i, de fet, no hi col·laboren ni tan sols amb una postura mes favorable pel que fa a la despesa del seu propi país.
De moment “les institucions” guanyen la batalla, i hem d’esperar que així sia.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 10 de febrer de 2015.
Allà, el president del Banc Central Europeu va marcar tres pautes per reanimar l’economia: flexibilització monetària, aprofitament de l’espai fiscal disponible i reformes estructurals. Els tres components de l’antiga troica -el BCE, l’FMI i la Comissió Europea- hi estan d’acord. De fet, es tracta d’un adéu, no explicitat, a les polítiques d’austeritat anteriors. Draghi ha complert i Juncker també. Només hi ha un obstacle: la postura dels alemanys, a qui no agrada gens aquesta nova política i, de fet, no hi col·laboren ni tan sols amb una postura mes favorable pel que fa a la despesa del seu propi país.
De moment “les institucions” guanyen la batalla, i hem d’esperar que així sia.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 10 de febrer de 2015.
dijous, 5 de febrer del 2015
Comença un altre debat
Per fi el Banc Central Europeu ha activat la seva decisió d’iniciar un programa de compra de bons sobirans. Fa mesos que la resposta del BCE a la dèbil taxa d’inflació de l’eurozona estava cantada, i fins i tot els efectes han arribat abans que s’apliqués. Les grans conseqüències d’aquest programa -baixada de la moneda, pujada de les borses, baixada del tipus d’interès sobre el deute dels governs- ja han tingut lloc, i a curt termini potser això serà tot.
Tampoc em sorprendria que l’especulació constant sobre quan havien de començar les compres de deute es converteixi ara en un debat sobre quan acabaran. Les últimes dades econòmiques generen optimisme, potser massa. Alemanya no voldria aquestes compres de cap manera. ¿Tornaran a guanyar els alemanys?
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.
Tampoc em sorprendria que l’especulació constant sobre quan havien de començar les compres de deute es converteixi ara en un debat sobre quan acabaran. Les últimes dades econòmiques generen optimisme, potser massa. Alemanya no voldria aquestes compres de cap manera. ¿Tornaran a guanyar els alemanys?
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.
Un acord entre Grècia i la UE és possible
El 2015 no és el 2012. Els grecs ja han passat per una recessió molt forta, han fet un ajust fiscal enorme, i ara estan atrapats en la deflació i una mena de depressió econòmica molt profunda
La imatge del ministre de Finances grec i el seu homòleg alemany de costat en una conferència de premsa quan no havien sigut capaços de posar-se d’acord ni tan sols en què estaven en desacord potser no serà la més memorable de les moltes que ens quedaran a la memòria, però diferia completament de la no encaixada de mans amb el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, una setmana abans.
De fet, el discurs de herr Schaüble no ens deia res de nou: revelava una predisposició d’arribar a un acord, però no va donar gaires indicis del com. Per contra, el de Iannis Varufakis sí que oferia unes quantes novetats. Va deixar clar que el govern grec ja no volia fer una fallida estructurada dels deutes del país, que no estava tancat a arribar a un nou acord amb condicions amb la Unió Europea com a moneda de canvi per una línia de crèdit del fons d’estabilitat (MIDE).
Un acord a l’abast
Però més que el contingut del seu discurs va ser el tarannà del grec el que em va deixar amb una clara sensació que un acord global ja és a l’abast de les parts. La raó principal de la meva impressió és que el 2015 no és el 2012. Els grecs ja han passat per una recessió molt forta, han fet un ajust fiscal enorme, i ara estan atrapats en la deflació i una mena de depressió econòmica molt profunda.
A més a més, la conjuntura és molt diferent si comencem a pensar en la política europea i en les seves prioritats. Fora de Grècia no hi ha cap altre país que estigui patint una crisi de deute encara que, com en el cas d’Itàlia, n’hi ha que encara tenen càrregues molt altes i fins i tot insostenibles. Sobre els països de la zona euro plana l’ombra de la deflació i el Banc Central Europeu està a punt de començar l’esperat programa de compra de bons sobirans. La imminència d’aquesta política ja ha fet que els tipus d’interès pagats baixin a nivells extraordinaris, i que fins i tot en alguns casos siguin negatius. Ara mateix, ja gairebé ningú no es recorda de la famosa prima de risc.
Els mercats internacionals han posat tota la seva atenció sobre el BCE, i amb prou feines es fixen en els dèficits fiscals. Això es fàcil de veure si considerem que l’economia espanyola és el seu alumne preferit, malgrat que té el dèficit més alt dels països del grup. Grècia, per contra, ja no té dèficit (si excloem els interessos del càlcul).
Partidaris de la flexibilitat
Aquesta circumstància dóna una nova perspectiva als països de l’euro: cada vegada són més les veus que demanen una política fiscal més flexible, cosa que sembla que volen una majoria de països -liderats per Mario Draghi i François Hollande-; en canvi, Alemanya no ho vol de cap manera. Així que el problema de Grècia és només una pinzellada en un quadre de gran format, i no tindria cap sentit deixar-la fora en el moment precís en què el conjunt dels altres països estan canviant de rumb. I com que el país hel·lènic tampoc se’n vol anar, les possibilitats que això succeeixi són molt petites, tot i que encara no sabem com acabarà el conte.
Es diu que el ministre de Finances grec és un expert en la teoria del joc, però no sabrem mai si la seva intenció inicial era la de portar el país fins a l’extrem que el seu discurs indicava, ni si la visita d’Alexis Tsipras a la tomba dels grecs morts a mans dels nazis alemanys era teatre en la seva versió més pura. El fet és que, d’una manera o d’una altra, tots dos han acabat amb la troica, i, encara que compleixin amb els requisits per acabar bé el programa de rescat, els seus interlocutors principals a partir d’ara seran els altres països de l’Eurogrup.
El que m’ha cridat l’atenció aquesta darrera setmana és que Espanya ha sigut l’únic país dels cinc grans de la UE on no han posat el peu els representants del nou govern grec. Suposo que les raons que han portat el govern de Mariano Rajoy a prendre aquesta decisió són evidents.
Un gest de bona voluntat
En tot cas, el que sembla clar és que hi ha un reconeixement total del fet que els països del sud han pagat un preu massa alt per la crisi i que això és el que ha parit moviments com Syriza i Podem. Més que fer-los fora, el que Europa intenta propiciar és un règim de convivència mentre els problemes de fons es van solucionant. Un senyal d’això seria que el Banc Central Europeu -després d’haver pres una decisió molt criticada reduint el finançament als bancs grecs- acaba d’anunciar la provisió de 10.000 milions d’euros addicionals a la seva disposició mentre durin les negociacions.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.
La imatge del ministre de Finances grec i el seu homòleg alemany de costat en una conferència de premsa quan no havien sigut capaços de posar-se d’acord ni tan sols en què estaven en desacord potser no serà la més memorable de les moltes que ens quedaran a la memòria, però diferia completament de la no encaixada de mans amb el president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, una setmana abans.
De fet, el discurs de herr Schaüble no ens deia res de nou: revelava una predisposició d’arribar a un acord, però no va donar gaires indicis del com. Per contra, el de Iannis Varufakis sí que oferia unes quantes novetats. Va deixar clar que el govern grec ja no volia fer una fallida estructurada dels deutes del país, que no estava tancat a arribar a un nou acord amb condicions amb la Unió Europea com a moneda de canvi per una línia de crèdit del fons d’estabilitat (MIDE).
Un acord a l’abast
Però més que el contingut del seu discurs va ser el tarannà del grec el que em va deixar amb una clara sensació que un acord global ja és a l’abast de les parts. La raó principal de la meva impressió és que el 2015 no és el 2012. Els grecs ja han passat per una recessió molt forta, han fet un ajust fiscal enorme, i ara estan atrapats en la deflació i una mena de depressió econòmica molt profunda.
A més a més, la conjuntura és molt diferent si comencem a pensar en la política europea i en les seves prioritats. Fora de Grècia no hi ha cap altre país que estigui patint una crisi de deute encara que, com en el cas d’Itàlia, n’hi ha que encara tenen càrregues molt altes i fins i tot insostenibles. Sobre els països de la zona euro plana l’ombra de la deflació i el Banc Central Europeu està a punt de començar l’esperat programa de compra de bons sobirans. La imminència d’aquesta política ja ha fet que els tipus d’interès pagats baixin a nivells extraordinaris, i que fins i tot en alguns casos siguin negatius. Ara mateix, ja gairebé ningú no es recorda de la famosa prima de risc.
Els mercats internacionals han posat tota la seva atenció sobre el BCE, i amb prou feines es fixen en els dèficits fiscals. Això es fàcil de veure si considerem que l’economia espanyola és el seu alumne preferit, malgrat que té el dèficit més alt dels països del grup. Grècia, per contra, ja no té dèficit (si excloem els interessos del càlcul).
Partidaris de la flexibilitat
Aquesta circumstància dóna una nova perspectiva als països de l’euro: cada vegada són més les veus que demanen una política fiscal més flexible, cosa que sembla que volen una majoria de països -liderats per Mario Draghi i François Hollande-; en canvi, Alemanya no ho vol de cap manera. Així que el problema de Grècia és només una pinzellada en un quadre de gran format, i no tindria cap sentit deixar-la fora en el moment precís en què el conjunt dels altres països estan canviant de rumb. I com que el país hel·lènic tampoc se’n vol anar, les possibilitats que això succeeixi són molt petites, tot i que encara no sabem com acabarà el conte.
Es diu que el ministre de Finances grec és un expert en la teoria del joc, però no sabrem mai si la seva intenció inicial era la de portar el país fins a l’extrem que el seu discurs indicava, ni si la visita d’Alexis Tsipras a la tomba dels grecs morts a mans dels nazis alemanys era teatre en la seva versió més pura. El fet és que, d’una manera o d’una altra, tots dos han acabat amb la troica, i, encara que compleixin amb els requisits per acabar bé el programa de rescat, els seus interlocutors principals a partir d’ara seran els altres països de l’Eurogrup.
El que m’ha cridat l’atenció aquesta darrera setmana és que Espanya ha sigut l’únic país dels cinc grans de la UE on no han posat el peu els representants del nou govern grec. Suposo que les raons que han portat el govern de Mariano Rajoy a prendre aquesta decisió són evidents.
Un gest de bona voluntat
En tot cas, el que sembla clar és que hi ha un reconeixement total del fet que els països del sud han pagat un preu massa alt per la crisi i que això és el que ha parit moviments com Syriza i Podem. Més que fer-los fora, el que Europa intenta propiciar és un règim de convivència mentre els problemes de fons es van solucionant. Un senyal d’això seria que el Banc Central Europeu -després d’haver pres una decisió molt criticada reduint el finançament als bancs grecs- acaba d’anunciar la provisió de 10.000 milions d’euros addicionals a la seva disposició mentre durin les negociacions.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 5 de febrer de 2015.
dissabte, 24 de gener del 2015
Una decisió que Alemanya no podia vetar
Dijous passat, just mentre la majoria dels periodistes d’economia fixaven la mirada al Banc Central Europeu per seguir amb deteniment les declaracions de Mario Draghi, a uns centenars de quilòmetres més al sud, la cancellera alemanya, Angela Merkel, passava pel podi de la sala principal de Davos per oferir la seva visió personal del futur d’Europa: “Hem de defensar els nostres valors”, declarava a la seva audiència i, en una clara referència al conflicte d’Ucraïna i Rússia, va advertir: “Tenim problemes que no acaben amb les fronteres de la Unió”.
Finalment el president del BCE va aparèixer i va explicar al món que el BCE ho tenia tot a punt per iniciar un programa de compra massiva de bons sobirans dels països membres de la zona euro. Aquesta decisió va sorprendre, tant pel seu abast com per la seva durada. El programa, inicialment, té una previsió de temps determinada -fins al setembre del 2016-, però el senyor Draghi va dir net i clar que si no s’aconsegueix que els preus remuntin el programa es pot augmentar tant en durada com en volum de compres. Un cop més, el president del BCE va fer palesa la seva determinació de fer el que calgui, i ho ha volgut demostrar amb fets i no només amb paraules. La magnitud i la contundència de les seves declaracions després de molts mesos de fugir d’estudi van cridar l’atenció, sobretot quan tot indica que el Bundesbank va votar en contra de la decisió.
Tot i que ningú té dret a veto sobre les decisions del BCE, és evident que una política de tal magnitud no es pot haver pres sense el suport tàcit del govern del país més gran de la unió monetària.
Crec que les raons que han portat l’administració alemanya a l’actual resignació enfront d’una política que considera tan contra la seva natura són diverses. Una de les més importants, sense cap mena de dubte, haurien de ser les relacions amb Rússia, tenint en compte que el president rus pot aprofitar qualsevol indici de divisió entre els socis europeus per al seu propi interès. És evident que, a aquestes altures del partit, si Alemanya no està disposada a acceptar les decisions de la majoria, lluny d’expulsar Grècia de la UE, seria el país d’Angela Merkel el que es veuria obligat a marxar. I el món extern sembla inhòspit i poc acollidor. Els alemanys han vist com els exportadors suïssos acaben de topar amb tot l’inconvenient que pot representar tenir una moneda pròpia sobrevalorada pels mercats financers, mentre la seva esperança d’una gran aliança econòmica amb Rússia se’ls ha esmunyit d’entre les mans.
Blindat
De fet, Mario Draghi ha fet servir la tècnica de l’astúcia que sembla que s’ha posat tan de moda últimament i, efectivament, ha barrat el pas a les maniobres legals dels euroescèptics alemanys. Enfront dels que criticaven que els programes anteriors de compra de deute havien vulnerat el mandat del BCE, Draghi ha capgirat la situació i ha justificat la decisió del banc amb la necessitat de buscar l’estabilitat de preus, al·legant fins i tot la il·legalitat de no fer-ho. Així, Draghi es blinda de la possibilitat que algú recorri al Tribunal Europeu de Justícia. I ha deixat el govern alemany amb molt poc marge de maniobra, perquè difícilment es pot justificar la idea que el banc central d’una unió monetària no pot fer pràctiques habituals en el món dels bancs centrals si una majoria dels socis ho exigeixen.
Però la intel·ligència que hi ha darrere del joc d’equilibris que està fent el president del BCE va molt més enllà de la simple garantia de la legalitat de les seves actuacions, perquè entre els actius que el banc té pensat comprar hi haurà un 12% de deute de les institucions de la Unió Europea, entre les quals hi ha el Banc Europeu d’Inversions. Incorporar aquest component és un toc magistral, perquè la prohibició del finançament monetari que estipula el Tractat Europeu es refereix de manera explícita als estats membres, i no a la Unió. D’aquesta manera, s’obre la porta a iniciar una política explícitament fiscal a través de la compra d’actius del Banc d’Inversions per finançar els projectes d’infraestructura com la que està proposant el president de la UE, Jean-Claude Juncker. Per als governs de cada estat, aquest tipus de finançament tindria l’avantatge que la despesa no es comptabilitzaria com a dèficit ni, amb tota probabilitat, com a deute del país.
En un principi estem parlant de quantitats de diners relativament modestes, però una vegada començada sempre es pot ampliar. Com que el camí cap a la unió fiscal sembla bloquejat, el paper del Banc Central en l’edificació de les institucions necessàries per fer funcionar la moneda comuna pot ser fonamental. En aquest sentit, el programa anunciat per Mario Draghi dijous passat només és un principi.
Evidentment, tot això deixa entre parèntesis qüestions tan rellevants com si, amb aquestes decisions, el BCE pot generar la inflació desitjada o si, realment, amb estímuls d’aquest tipus, rellançarà l’economia d’Europa. Tot això ja ho veurem en el futur. Però sí que queda clar i evident que les coses han canviat, que la voluntat dels països que estan cansats de tanta austeritat s’ha imposat i que els alemanys, de moment, no tenen més remei que aguantar el tipus.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 24 de gener de 2015.
Finalment el president del BCE va aparèixer i va explicar al món que el BCE ho tenia tot a punt per iniciar un programa de compra massiva de bons sobirans dels països membres de la zona euro. Aquesta decisió va sorprendre, tant pel seu abast com per la seva durada. El programa, inicialment, té una previsió de temps determinada -fins al setembre del 2016-, però el senyor Draghi va dir net i clar que si no s’aconsegueix que els preus remuntin el programa es pot augmentar tant en durada com en volum de compres. Un cop més, el president del BCE va fer palesa la seva determinació de fer el que calgui, i ho ha volgut demostrar amb fets i no només amb paraules. La magnitud i la contundència de les seves declaracions després de molts mesos de fugir d’estudi van cridar l’atenció, sobretot quan tot indica que el Bundesbank va votar en contra de la decisió.
Tot i que ningú té dret a veto sobre les decisions del BCE, és evident que una política de tal magnitud no es pot haver pres sense el suport tàcit del govern del país més gran de la unió monetària.
Crec que les raons que han portat l’administració alemanya a l’actual resignació enfront d’una política que considera tan contra la seva natura són diverses. Una de les més importants, sense cap mena de dubte, haurien de ser les relacions amb Rússia, tenint en compte que el president rus pot aprofitar qualsevol indici de divisió entre els socis europeus per al seu propi interès. És evident que, a aquestes altures del partit, si Alemanya no està disposada a acceptar les decisions de la majoria, lluny d’expulsar Grècia de la UE, seria el país d’Angela Merkel el que es veuria obligat a marxar. I el món extern sembla inhòspit i poc acollidor. Els alemanys han vist com els exportadors suïssos acaben de topar amb tot l’inconvenient que pot representar tenir una moneda pròpia sobrevalorada pels mercats financers, mentre la seva esperança d’una gran aliança econòmica amb Rússia se’ls ha esmunyit d’entre les mans.
Blindat
De fet, Mario Draghi ha fet servir la tècnica de l’astúcia que sembla que s’ha posat tan de moda últimament i, efectivament, ha barrat el pas a les maniobres legals dels euroescèptics alemanys. Enfront dels que criticaven que els programes anteriors de compra de deute havien vulnerat el mandat del BCE, Draghi ha capgirat la situació i ha justificat la decisió del banc amb la necessitat de buscar l’estabilitat de preus, al·legant fins i tot la il·legalitat de no fer-ho. Així, Draghi es blinda de la possibilitat que algú recorri al Tribunal Europeu de Justícia. I ha deixat el govern alemany amb molt poc marge de maniobra, perquè difícilment es pot justificar la idea que el banc central d’una unió monetària no pot fer pràctiques habituals en el món dels bancs centrals si una majoria dels socis ho exigeixen.
Però la intel·ligència que hi ha darrere del joc d’equilibris que està fent el president del BCE va molt més enllà de la simple garantia de la legalitat de les seves actuacions, perquè entre els actius que el banc té pensat comprar hi haurà un 12% de deute de les institucions de la Unió Europea, entre les quals hi ha el Banc Europeu d’Inversions. Incorporar aquest component és un toc magistral, perquè la prohibició del finançament monetari que estipula el Tractat Europeu es refereix de manera explícita als estats membres, i no a la Unió. D’aquesta manera, s’obre la porta a iniciar una política explícitament fiscal a través de la compra d’actius del Banc d’Inversions per finançar els projectes d’infraestructura com la que està proposant el president de la UE, Jean-Claude Juncker. Per als governs de cada estat, aquest tipus de finançament tindria l’avantatge que la despesa no es comptabilitzaria com a dèficit ni, amb tota probabilitat, com a deute del país.
En un principi estem parlant de quantitats de diners relativament modestes, però una vegada començada sempre es pot ampliar. Com que el camí cap a la unió fiscal sembla bloquejat, el paper del Banc Central en l’edificació de les institucions necessàries per fer funcionar la moneda comuna pot ser fonamental. En aquest sentit, el programa anunciat per Mario Draghi dijous passat només és un principi.
Evidentment, tot això deixa entre parèntesis qüestions tan rellevants com si, amb aquestes decisions, el BCE pot generar la inflació desitjada o si, realment, amb estímuls d’aquest tipus, rellançarà l’economia d’Europa. Tot això ja ho veurem en el futur. Però sí que queda clar i evident que les coses han canviat, que la voluntat dels països que estan cansats de tanta austeritat s’ha imposat i que els alemanys, de moment, no tenen més remei que aguantar el tipus.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 24 de gener de 2015.
dimecres, 7 de gener del 2015
Syriza: torna la crisi de l’euro?
La història, ens diuen, no té lògica. És el resultat d’una sèrie d’accidents, de coses que passen quan ningú espera que passin, que ho canvien tot i per sempre. Doncs ara passa que ens han caigut del cel unes eleccions anticipades gregues, eleccions que o bé poden convertir-se en una fita molt significativa de la nostra història col·lectiva o bé poden no significar res. Vet aquí l’indeterminisme que regeix la trajectòria del relat humà.
Des de l’inici, el projecte de crear la unió monetària europea ha sigut un procés de naturalesa primordialment política. La idea principal era fomentar la unitat i la solidaritat entre països a l’hora de compartir uns objectius econòmics comuns. Però des de l’esclat de la crisi del 2008, lluny de generar concòrdia, la moneda única s’ha convertit en un vincle que produeix tensió, sospita i fins i tot hostilitat entre els diferents estats. Tot just en el moment que moltes persones pensaven que el pitjor ja hauria passat, els últims esdeveniments a Atenes acaben de posar en relleu la fragilitat de la porcellana que amalgama les relacions entre els diversos estats esmentats.
A les inesperades eleccions pot guanyar, segons els sondejos, un partit de “nova esquerra”: la coalició anomenada Syriza. Si Syriza guanyés a les urnes, ¿es podria arribar a constituir en govern? Sembla que sí, gràcies al bloc de 50 escons que la Constitució grega atorga al partit més votat. Però, tot i així, encara necessitaria un acord amb un altre partit per tenir majoria a la cambra.
Si finalment Syriza liderés un nou govern, ¿seria un naufragi per al país, com molts preveuen? Aquesta possibilitat no es pot excloure, però no és l’escenari més probable. Grècia encara està sota les condicions del rescat, i això fa pensar que el nou govern seria molt més pragmàtic, que intentaria negociar i sortir-se’n pactant. Conscient que d’aquí poc temps tindria més llibertat per tirar endavant les polítiques que vol fer, l’hipotètic govern de Syriza podria mostrar-se més flexible. A més, els seus polítics saben que a l’altre costat de la taula hi ha uns senyors que tampoc busquen un xoc de trens.
Ara bé, si es parla dels comicis grecs com de l’imprevist que pot engegar-ho tot a rodar és perquè, efectivament, poden ser el detonador que fa esclatar la caixa dels trons. El Banc Central Europeu té programada la seva pròxima trobada el dia 22 de gener, tres dies abans que votin els grecs. No serà una reunió qualsevol, perquè s’hi han de prendre decisions que es preveuen transcendentals. El consell del Banc ha de decidir si tira endavant un programa d’expansió monetària basat en la compra de bons sobirans, incloent-hi els de Grècia.
En les circumstàncies actuals és poc probable que el BCE pugui tirar endavant aquesta política: el mateix consell està força dividit, perquè el govern d’Alemanya té moltes reserves sobre la conveniència de fer-ho. La perspectiva d’un govern de Syriza a Grècia seria senzillament la gota que faria vessar el got.
En el fons, i deixant de banda la retòrica, la política fiscal que faria Syriza no seria tan diferent de la que està fent actualment el Japó (l’anomenada Abenomics), i això que el govern japonès és de dreta i no d’esquerra. A més a més, altres països que comparteixen la moneda única podrien posar-se d’acord per implementar una versió europea del mateix experiment.
En el seu moment, que el BCE posés un tipus d’interès únic per a un grup d’estats amb necessitats diferents va representar un problema; ara, amb el tipus cenyit al zero, ja no ho és. La política monetària s’ha convertit ineluctablement en una mena de política fiscal en virtut de la qual el Banc Central compra bons dels estats amb diners que poden finançar dèficits. Això és el que vol Syriza, compres que deixin cada país lliure per decidir les seves prioritats de despesa, i això, precisament, és el que no vol Alemanya.
Als alemanys ja els va bé quedar-se amb una taxa de creixement del PIB d’un 0,5% anual si això significa que poden equilibrar els seus comptes i rebaixar el deute estatal. Més que ser una política determinada, aquesta actitud alemanya és cultural, i està basada en un sentit de l’estabilitat i la sostenibilitat que té un fort vessant ecològic. La majoria dels altres països no la comparteixen, i podrien posar-se d’acord amb el BCE per implementar una Abenomics europea en un intent d’aconseguir una mica més de creixement a base de deute -malgrat que aquesta política només es pot posar plenament en marxa a risc de precipitar la sortida d’Alemanya de la moneda comuna-. Vet aquí el trencaclosques latent que el Parlament grec, amb la seva incapacitat per escollir nou president, ha aconseguit posar en primera plana.
L'article que va publicar el diari Ara el dimecres 7 de gener de 2015.
Des de l’inici, el projecte de crear la unió monetària europea ha sigut un procés de naturalesa primordialment política. La idea principal era fomentar la unitat i la solidaritat entre països a l’hora de compartir uns objectius econòmics comuns. Però des de l’esclat de la crisi del 2008, lluny de generar concòrdia, la moneda única s’ha convertit en un vincle que produeix tensió, sospita i fins i tot hostilitat entre els diferents estats. Tot just en el moment que moltes persones pensaven que el pitjor ja hauria passat, els últims esdeveniments a Atenes acaben de posar en relleu la fragilitat de la porcellana que amalgama les relacions entre els diversos estats esmentats.
A les inesperades eleccions pot guanyar, segons els sondejos, un partit de “nova esquerra”: la coalició anomenada Syriza. Si Syriza guanyés a les urnes, ¿es podria arribar a constituir en govern? Sembla que sí, gràcies al bloc de 50 escons que la Constitució grega atorga al partit més votat. Però, tot i així, encara necessitaria un acord amb un altre partit per tenir majoria a la cambra.
Si finalment Syriza liderés un nou govern, ¿seria un naufragi per al país, com molts preveuen? Aquesta possibilitat no es pot excloure, però no és l’escenari més probable. Grècia encara està sota les condicions del rescat, i això fa pensar que el nou govern seria molt més pragmàtic, que intentaria negociar i sortir-se’n pactant. Conscient que d’aquí poc temps tindria més llibertat per tirar endavant les polítiques que vol fer, l’hipotètic govern de Syriza podria mostrar-se més flexible. A més, els seus polítics saben que a l’altre costat de la taula hi ha uns senyors que tampoc busquen un xoc de trens.
Ara bé, si es parla dels comicis grecs com de l’imprevist que pot engegar-ho tot a rodar és perquè, efectivament, poden ser el detonador que fa esclatar la caixa dels trons. El Banc Central Europeu té programada la seva pròxima trobada el dia 22 de gener, tres dies abans que votin els grecs. No serà una reunió qualsevol, perquè s’hi han de prendre decisions que es preveuen transcendentals. El consell del Banc ha de decidir si tira endavant un programa d’expansió monetària basat en la compra de bons sobirans, incloent-hi els de Grècia.
En les circumstàncies actuals és poc probable que el BCE pugui tirar endavant aquesta política: el mateix consell està força dividit, perquè el govern d’Alemanya té moltes reserves sobre la conveniència de fer-ho. La perspectiva d’un govern de Syriza a Grècia seria senzillament la gota que faria vessar el got.
En el fons, i deixant de banda la retòrica, la política fiscal que faria Syriza no seria tan diferent de la que està fent actualment el Japó (l’anomenada Abenomics), i això que el govern japonès és de dreta i no d’esquerra. A més a més, altres països que comparteixen la moneda única podrien posar-se d’acord per implementar una versió europea del mateix experiment.
En el seu moment, que el BCE posés un tipus d’interès únic per a un grup d’estats amb necessitats diferents va representar un problema; ara, amb el tipus cenyit al zero, ja no ho és. La política monetària s’ha convertit ineluctablement en una mena de política fiscal en virtut de la qual el Banc Central compra bons dels estats amb diners que poden finançar dèficits. Això és el que vol Syriza, compres que deixin cada país lliure per decidir les seves prioritats de despesa, i això, precisament, és el que no vol Alemanya.
Als alemanys ja els va bé quedar-se amb una taxa de creixement del PIB d’un 0,5% anual si això significa que poden equilibrar els seus comptes i rebaixar el deute estatal. Més que ser una política determinada, aquesta actitud alemanya és cultural, i està basada en un sentit de l’estabilitat i la sostenibilitat que té un fort vessant ecològic. La majoria dels altres països no la comparteixen, i podrien posar-se d’acord amb el BCE per implementar una Abenomics europea en un intent d’aconseguir una mica més de creixement a base de deute -malgrat que aquesta política només es pot posar plenament en marxa a risc de precipitar la sortida d’Alemanya de la moneda comuna-. Vet aquí el trencaclosques latent que el Parlament grec, amb la seva incapacitat per escollir nou president, ha aconseguit posar en primera plana.
L'article que va publicar el diari Ara el dimecres 7 de gener de 2015.
diumenge, 28 de desembre del 2014
És sostenible apujar les pensions cada any?
A començament dels anys seixanta del segle passat, una pel·lícula va tenir molt d’èxit a la Gran Bretanya: Compreu ara i pagueu més tard, del director Jack Trevor. Captava l’esperit d’aquell temps fent sàtira de la creixent onada de consum domèstic que es finançava amb préstecs pagats a terminis, una versió de la vida en què l’alegria inicial sovint es convertia en una espècie de mort a crèdit a càmera lenta. El curiós és que, quan miro el que està passant ara a Espanya en aquests anys posteriors a la crisi financera, no puc deixar de pensar en el títol d’aquell film.
Com la majoria ja sabem, a partir del primer de gener els pensionistes cobraran, segons la llei, un 0,25% més, un percentatge que pot ser poc o molt, segons com es miri. De fet, en qualsevol any anterior al 2013 un percentatge semblant s’hauria vist com a decisiu, però aquest any acabarem amb una inflació segurament negativa -al voltant d’un 0,6% negatiu- i en aquest cas les pensions hauran augmentat el seu poder adquisitiu un 0,85%. Vet aquí l’estrany sistema de càlculs que implica la deflació. No obstant això, assumir aquesta petita millora de les pensions en el conjunt del sistema genera un dèficit d’uns 13.000 milions, un forat que es tapa ficant la mà al fons de reserva.
El que vol dir tot això és que aquest dèficit no és passatger sinó estructural. De fet, el govern ha hagut de fer el mateix en els dos últims anys, 2012 i 2013. Així, aquest trienni s’han tret de la caixa uns 32.000 milions i s’hi ha deixat un saldo de 42.700 milions. Al ritme actual, només hi haurà diners per a uns tres o, com a màxim, quatre anys al fons. El dèficit és estructural perquè la diferència entre ingressos i despeses va augmentant. Segons el ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, els ingressos en cotitzacions van créixer en un any -fins al novembre- un 0,89%, mentre que les despeses van pujar un 3,34%.
Aquesta diferència es veu constantment reforçada per la baixada en la cotització mitjana dels ingressos i la pujada en el nombre de pensionistes i en el valor mitjà de les pensions que cobren (un 2% més en un any).
Ens trobem, doncs, davant una situació molt difícil a la qual ens haurem d’enfrontar els anys vinents. La pujada del 0,25% que estipula la llei pot ser massa generosa (sobretot si, com sembla probable, es manté la tendència deflacionista), ja que l’objectiu és mantenir la sostenibilitat del sistema; és a dir, que s’autofinanciï al llarg del cicle econòmic. La raó de ser del fons de reserva és mantenir les prestacions durant els anys dolents per després tornar a recuperar el nivell en els anys bons. Però, atenció, estem a punt d’entrar en el segon any del cicle de recuperació i ja n’hi ha que diuen que la crisi és història i, lluny d’acostar-nos al superàvit, només tenim més anys deficitaris a la vista.
Trampes al solitari
Naturalment, es podria finançar una part de les pensions a compte dels pressupostos del govern, una pràctica que es va fer servir en l’època d’Elena Salgado, però això equivaldria a fer-se trampes al solitari, perquè l’únic impacte seria un forat més gran en les finances públiques que provocaria més retallades en altres sectors. Per cert, si la transferència per salvar les pensions aquest any vingués dels pressupostos del govern, significaria un 1,3% del PIB, un percentatge que apujaria el dèficit públic del 2014 del 5,6% al 6,9%. Aquesta situació posaria en evidència el fracàs dels esforços per reduir el dèficit. Dit d’una altra manera: una part de la reducció del dèficit s’ha fet a costa de menjar-se el fons de reserva.
La trista realitat és que no fer res davant de dificultats previsibles i viure al dia sempre té un cost. L’any passat, segons dades del padró municipal, 358.000 persones entre emigrants i immigrants (la gran majoria en edat de treballar) van deixar Espanya. Mentrestant, gairebé un de cada quatre treballadors no troba feina. A curt termini, sembla que no passi res, que podrem continuar comprant sense pagar res més tard i que anirem tirant sense la necessitat de fer més esforços per evitar el declivi. Al cap i a la fi, el valor de les pensions es manté i fins i tot augmenta una mica. Ara bé, això és una ficció total perquè el preu que paguem és buidar una reserva que podria haver servit en el futur per equilibrar el sistema. El més segur és que passades les eleccions generals i deixant de banda la retòrica i la demagògia, hi haurà una altra reforma del sistema de pensions i una part se centrarà a treure el llistó inflexible del 0,25% de mínim, que tantes persones avui dia troben ridícul perquè és massa petit.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge28 de decembre de 2014.
Com la majoria ja sabem, a partir del primer de gener els pensionistes cobraran, segons la llei, un 0,25% més, un percentatge que pot ser poc o molt, segons com es miri. De fet, en qualsevol any anterior al 2013 un percentatge semblant s’hauria vist com a decisiu, però aquest any acabarem amb una inflació segurament negativa -al voltant d’un 0,6% negatiu- i en aquest cas les pensions hauran augmentat el seu poder adquisitiu un 0,85%. Vet aquí l’estrany sistema de càlculs que implica la deflació. No obstant això, assumir aquesta petita millora de les pensions en el conjunt del sistema genera un dèficit d’uns 13.000 milions, un forat que es tapa ficant la mà al fons de reserva.
El que vol dir tot això és que aquest dèficit no és passatger sinó estructural. De fet, el govern ha hagut de fer el mateix en els dos últims anys, 2012 i 2013. Així, aquest trienni s’han tret de la caixa uns 32.000 milions i s’hi ha deixat un saldo de 42.700 milions. Al ritme actual, només hi haurà diners per a uns tres o, com a màxim, quatre anys al fons. El dèficit és estructural perquè la diferència entre ingressos i despeses va augmentant. Segons el ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, els ingressos en cotitzacions van créixer en un any -fins al novembre- un 0,89%, mentre que les despeses van pujar un 3,34%.
Aquesta diferència es veu constantment reforçada per la baixada en la cotització mitjana dels ingressos i la pujada en el nombre de pensionistes i en el valor mitjà de les pensions que cobren (un 2% més en un any).
Ens trobem, doncs, davant una situació molt difícil a la qual ens haurem d’enfrontar els anys vinents. La pujada del 0,25% que estipula la llei pot ser massa generosa (sobretot si, com sembla probable, es manté la tendència deflacionista), ja que l’objectiu és mantenir la sostenibilitat del sistema; és a dir, que s’autofinanciï al llarg del cicle econòmic. La raó de ser del fons de reserva és mantenir les prestacions durant els anys dolents per després tornar a recuperar el nivell en els anys bons. Però, atenció, estem a punt d’entrar en el segon any del cicle de recuperació i ja n’hi ha que diuen que la crisi és història i, lluny d’acostar-nos al superàvit, només tenim més anys deficitaris a la vista.
Trampes al solitari
Naturalment, es podria finançar una part de les pensions a compte dels pressupostos del govern, una pràctica que es va fer servir en l’època d’Elena Salgado, però això equivaldria a fer-se trampes al solitari, perquè l’únic impacte seria un forat més gran en les finances públiques que provocaria més retallades en altres sectors. Per cert, si la transferència per salvar les pensions aquest any vingués dels pressupostos del govern, significaria un 1,3% del PIB, un percentatge que apujaria el dèficit públic del 2014 del 5,6% al 6,9%. Aquesta situació posaria en evidència el fracàs dels esforços per reduir el dèficit. Dit d’una altra manera: una part de la reducció del dèficit s’ha fet a costa de menjar-se el fons de reserva.
La trista realitat és que no fer res davant de dificultats previsibles i viure al dia sempre té un cost. L’any passat, segons dades del padró municipal, 358.000 persones entre emigrants i immigrants (la gran majoria en edat de treballar) van deixar Espanya. Mentrestant, gairebé un de cada quatre treballadors no troba feina. A curt termini, sembla que no passi res, que podrem continuar comprant sense pagar res més tard i que anirem tirant sense la necessitat de fer més esforços per evitar el declivi. Al cap i a la fi, el valor de les pensions es manté i fins i tot augmenta una mica. Ara bé, això és una ficció total perquè el preu que paguem és buidar una reserva que podria haver servit en el futur per equilibrar el sistema. El més segur és que passades les eleccions generals i deixant de banda la retòrica i la demagògia, hi haurà una altra reforma del sistema de pensions i una part se centrarà a treure el llistó inflexible del 0,25% de mínim, que tantes persones avui dia troben ridícul perquè és massa petit.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge28 de decembre de 2014.
dimarts, 16 de desembre del 2014
Vladímir Putin no és l’únic que ho té cru
Durant els darrers dies tant el preu del barril de Brent com la cotització del ruble han caigut en picat, com si es capbussessin a l’aigua cercant el fons d’un mar molt profund. El ruble ha baixat al voltant d’un 50% durant el 2014 i el preu del cru, més o menys, també. Però, més enllà de la tendència, el que crida l’atenció de tot això és la violència dels moviments que estem veient.
Normalment les baixades de preu en el sector energètic són bones notícies per a les economies que no són productores, ja que redueixen els costos de la indústria i les despeses dels consumidors. En principi, aquest efecte és el que es notarà més en els mercats europeus l’any vinent, però, malauradament, hi ha un altre factor que s’ha de tenir en compte: la inestabilitat financera que es produeix al voltant d’aquests descensos. Els canvis tan sobtats no acostumen a ser gaire bons perquè solen amagar darrere seu raons de fons.
Ara per ara el cas de Rússia és el més dramàtic, encara que, en realitat, el que està passant és un procés molt més general que afecta molts països emergents. Atenció al que pugui passar al Brasil, Turquia, Colòmbia o Nigèria. El preu del barril no està baixant com a càstig a Vladímir Putin per haver envaït Ucraïna; de fet, no és del tot clar per què s’està produint aquesta baixada tan forta, i segurament hi ha múltiples factors actuant. Un dels elements més destacables és la baixada de la demanda, començant per la Xina, que ha alentit el seu creixement. En realitat, cap dels mercats emergents està funcionant com en els anys anteriors perquè la Reserva Federal ha decidit acabar amb la política de diner fàcil dels darrers temps.
Massa oferta
D’altra banda, hi ha un excés d’oferta de petroli pel fet que els Estats Units ja són gairebé autònoms en energia gràcies a l’expansió del fracking. El problema és que molts dels projectes de fracking que s’han finançat amb el diner fàcil i barat dels bancs centrals ja no són rendibles. Per tant, és previsible que hi hagi una onada de fallides si el preu no remunta, com sembla improbable a curt termini. Per entendre’ns, això fàcilment pot representar una versió a petita escala de les hipoteques subprime. A més, el sector energètic ha sigut responsable d’una part important de les inversions als Estats Units en els últims anys: si trontollen, l’augment del consum podria ser fàcilment sobrepassat per l’impacte negatiu de la pèrdua d’inversió. Adaptant el refrany, podríem dir que no hi ha bon vent que per mal no vingui.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 16 de decembre de 2014.
Normalment les baixades de preu en el sector energètic són bones notícies per a les economies que no són productores, ja que redueixen els costos de la indústria i les despeses dels consumidors. En principi, aquest efecte és el que es notarà més en els mercats europeus l’any vinent, però, malauradament, hi ha un altre factor que s’ha de tenir en compte: la inestabilitat financera que es produeix al voltant d’aquests descensos. Els canvis tan sobtats no acostumen a ser gaire bons perquè solen amagar darrere seu raons de fons.
Ara per ara el cas de Rússia és el més dramàtic, encara que, en realitat, el que està passant és un procés molt més general que afecta molts països emergents. Atenció al que pugui passar al Brasil, Turquia, Colòmbia o Nigèria. El preu del barril no està baixant com a càstig a Vladímir Putin per haver envaït Ucraïna; de fet, no és del tot clar per què s’està produint aquesta baixada tan forta, i segurament hi ha múltiples factors actuant. Un dels elements més destacables és la baixada de la demanda, començant per la Xina, que ha alentit el seu creixement. En realitat, cap dels mercats emergents està funcionant com en els anys anteriors perquè la Reserva Federal ha decidit acabar amb la política de diner fàcil dels darrers temps.
Massa oferta
D’altra banda, hi ha un excés d’oferta de petroli pel fet que els Estats Units ja són gairebé autònoms en energia gràcies a l’expansió del fracking. El problema és que molts dels projectes de fracking que s’han finançat amb el diner fàcil i barat dels bancs centrals ja no són rendibles. Per tant, és previsible que hi hagi una onada de fallides si el preu no remunta, com sembla improbable a curt termini. Per entendre’ns, això fàcilment pot representar una versió a petita escala de les hipoteques subprime. A més, el sector energètic ha sigut responsable d’una part important de les inversions als Estats Units en els últims anys: si trontollen, l’augment del consum podria ser fàcilment sobrepassat per l’impacte negatiu de la pèrdua d’inversió. Adaptant el refrany, podríem dir que no hi ha bon vent que per mal no vingui.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 16 de decembre de 2014.
dissabte, 15 de novembre del 2014
La ‘prudència’ de Rajoy ha fallat
Les últimes dades econòmiques han donat poques sorpreses: països com Espanya i Irlanda van raonablement bé, els suposadament més forts -Alemanya, Finlàndia i Holanda- estan estancats, i Italià no aixeca el cap. Potser la troballa més colpidora ha sigut el fet que en els últims tres mesos l’economia grega és la que ha crescut més de tot Europa.
Aquesta dada ens hauria d’ajudar a situar-nos a encarar el futur, perquè ara Grècia està en el punt just on era Espanya fa sis mesos: al principi d’un procés de recuperació després d’una forta caiguda. És lògic que en els primers mesos hi hagi un rebot significatiu, però aquest fenomen ens diu poc del que vindrà després. I atenció amb la situació d’Alemanya, perquè en el seu moment aquell país també va créixer amb força per quedar-se al capdavall en un ritme de creixement bastant més modest.
En el cas d’Espanya aquestes dades tenen una lectura política: fa temps que el Fons Monetari Internacional va advertir al govern de l’Estat que, malgrat les millores, la taxa d’atur era inacceptable. La resposta, gairebé unànime, va ser que la xifra del 25% d’atur no era real, perquè, segons es deia, en un país on hi hagués tanta escassetat de treball hi hauria una revolució. Doncs bé, ja tenim una revolució a les urnes i té noms i cognoms: d’una banda, Podem, i, de l’altra, un poble català que exigeix el dret a decidir.
El senyor Rajoy sovint reivindica que ha sigut ell qui ha evitat el rescat d’Espanya. De fet, qui ho va evitar va ser Mario Draghi, i el que ha fet Mariano Rajoy és el que sap fer millor: esperar. Però aquest cop la seva famosa prudència li ha fallat: el 2015 l’estat espanyol estarà davant d’importants reptes polítics, econòmics i socials i estarà en un moment de gran debilitat.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 15 de novembre de 2014.
Aquesta dada ens hauria d’ajudar a situar-nos a encarar el futur, perquè ara Grècia està en el punt just on era Espanya fa sis mesos: al principi d’un procés de recuperació després d’una forta caiguda. És lògic que en els primers mesos hi hagi un rebot significatiu, però aquest fenomen ens diu poc del que vindrà després. I atenció amb la situació d’Alemanya, perquè en el seu moment aquell país també va créixer amb força per quedar-se al capdavall en un ritme de creixement bastant més modest.
En el cas d’Espanya aquestes dades tenen una lectura política: fa temps que el Fons Monetari Internacional va advertir al govern de l’Estat que, malgrat les millores, la taxa d’atur era inacceptable. La resposta, gairebé unànime, va ser que la xifra del 25% d’atur no era real, perquè, segons es deia, en un país on hi hagués tanta escassetat de treball hi hauria una revolució. Doncs bé, ja tenim una revolució a les urnes i té noms i cognoms: d’una banda, Podem, i, de l’altra, un poble català que exigeix el dret a decidir.
El senyor Rajoy sovint reivindica que ha sigut ell qui ha evitat el rescat d’Espanya. De fet, qui ho va evitar va ser Mario Draghi, i el que ha fet Mariano Rajoy és el que sap fer millor: esperar. Però aquest cop la seva famosa prudència li ha fallat: el 2015 l’estat espanyol estarà davant d’importants reptes polítics, econòmics i socials i estarà en un moment de gran debilitat.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 15 de novembre de 2014.
divendres, 7 de novembre del 2014
Entrevista Amb El Diari Ara
“Si Espanya vol seguir a la Unió Europea, ha d’acceptar la democràcia”
Entrevista amb Jordi Carreras
The New York Times el va batejar com el bloguer profeta que va predir el col·lapse de l’eurozona. Nascut a Liverpool en el si d’una família gal·lesa, Edward Hugh és un economista de reconegut prestigi internacional i un referent per a economistes d’arreu. El seu pare va néixer el 1896, i els records del que ell va viure han ajudat Hugh a cultivar una àmplia memòria històrica que va del segle XIX al XXI. Fa més de quatre anys que viu a les Escaules, un poble de 60 habitants de l’Alt Empordà.
Així que ha anat a parar a l’Empordà.
Sóc un entusiasta de l’Alt Empordà, no de tot l’Empordà. Palamós, per exemple, em queda molt lluny. M’identifico amb el que va d’Albanyà i l’alta muntanya de Tapis fins al mar de Colera i el Port de la Selva. També Rabós o Vilamaniscle, el que jo anomeno la petita Toscana. És aquest, el meu Empordà.
Com li va la vida a les Escaules?
Conec el poble fa més de vint anys. Hi he vingut molt i a través d’un amic hi he trobat una casa. Sempre havia volgut anar a viure en un monestir perquè pensava que era un lloc idoni per a mi. Els diners no són importants, és ideal per llegir i reflexionar, i és difícil trobar-hi persones de l’altre sexe. Les Escaules és una mica això. Amb la televisió per via satèl·lit i amb internet puc estar connectat amb tot arreu i després tinc la tranquil·litat per treballar.
Què ha vingut a fer?
He vingut a buidar-me. Tinc moltes coses a dir i em passaré els pròxims dos o tres anys escrivint. Porto 45 anys llegint i preparant-me; ara vull escriure llibres amb reflexions que siguin vàlides d’aquí deu anys o més. També faré alguna cosa en català.
Què té al cap?
Un assaig tipus ¿Convé a un país petit tenir grans bancs? Aniria sobre l’experiència d’Islàndia, Irlanda, Letònia i Estònia. Ho vaig pensar quan a Escòcia els grans bancs van amenaçar de marxar a Londres, i vaig pensar que estaria bé. Potser quan hagi acabat el que estic fent.
Què està escrivint ara?
Sobre l’estancament de tendència, un senyal que hem entrat en una altra època. Ha començat al Japó i s’ha estès a la zona euro, però no de la mateixa manera. És un procés vinculat a la involució demogràfica, nivells de creixement molt baixos i tendència constant cap a la deflació. Ho van postular uns economistes als anys 30 però després es va oblidar. Fins i tot Keynes en va parlar com a possibilitat teòrica. Tothom intueix que des de la crisi ha canviat alguna cosa, però ningú verbalitza el què. El camí és un decreixement sostenible? Crec que sí. A mitjà i llarg termini, i amb les poblacions amb tendència a baixar, el PIB ha d’anar baixant suaument. Podem entendre que per ser humans no ens cal tenir un puntet més de PIB cada tres mesos. Ara és la tecnologia el que ens dóna nivell de vida, no el PIB.
Hi ha economistes que veuen la deflació com un problema.
Si mirem Espanya, en els anys de bonança el PIB per càpita amb prou feines creixia. Creixia perquè hi havia més població. Des del 2010 hi ha hagut un canvi dramàtic en la vida de molta gent. Potser ha arribat el moment de buscar una societat amb més qualitat de vida i més solidària. Catalunya pot ser un primer exemple de com fer-ho. És el repte que tenim.
Com veu el procés català, vostè que s’hi ha implicat?
En part estic a favor del sí-sí per la situació econòmica, que s’agreujarà. A Espanya cada vegada hi haurà més demagògia, més populisme i menys democràcia. El futur és negre, sobretot amb les pensions. Cada dia hi ha més gent cobrantne i menys contribuents. Catalunya pot tenir un futur si marxa. És un país que sempre ha mirat endavant. La identitat catalana és més semblant a l’americana que la britànica o qualsevol altra europea. No importa d’on véns, sinó cap on vols anar.
Coneix molt bé l’economia espanyola?
Sóc la persona que l’ha estudiat més a fons l’última dècada, amb un encert en les meves prediccions del 80% o 90%. No és per presumir, però és una cosa que haig de reivindicar. He exposat el meu punt de vista tant a Zapatero com a Rajoy, però només n’escolten el que volen escoltar. Per això vaig escriure ¿Adiós a la crisis?, perquè sentia el deure d’explicar el meu parer als espanyols que el volguessin conèixer. I a partir d’aquí, me’n rento les mans.
Tan malament pinta?
Sóc un economista empíric, no polític. Al disc dur de l’ordinador tinc més dades de les que va recollir Keynes en tota la seva vida. El 2023 a Espanya la població entre 20 i 49 anys baixarà un 22,3%. És brutal! Potser les xifres de l’atur milloraran, però la capacitat productiva disminuirà i molt, no hi haurà prou contribuents. Perquè les coses funcionin han de ser com els castells, amb més base a baix imenys a dalt.
Vostè viu l’economia amb passió.
Als 17 anys vaig veure que hi tenia facilitat. A la London School of Economics em vaig emportar una gran decepció, no entenia per què determinades coses es feien de determinades maneres. Sentia que havia de continuar formant-me, en sociologia i ciències socials. Vaig fer el màster, el doctorat i em vaig quedar un temps a la Universitat de Manchester, però la docència m’avorria. Em descriuria com un economista bohemi que he anat fent coses per viure i dedicant-me al que m’agrada sense haver de justificarme amb ningú.
Tornant al procés, l’Estat no vol que els catalans votin.
Espanya ha de decidir si es vol quedar a la UE. Si ho vol, ha d’acceptar que les formes de tractar els altres han de ser democràtiques. Al Regne Unit no s’ha viscut amb aquesta visceralitat, el tema escocès. Els anglesos no neguen als escocesos el que són. Aquí, Espanya nega l’existència de l’altre. És terrible!
L'entrevista que va publicar el diari Ara en el supplement de les commarques gironines el divendres 7 de novembre de 2014.
Entrevista amb Jordi Carreras
The New York Times el va batejar com el bloguer profeta que va predir el col·lapse de l’eurozona. Nascut a Liverpool en el si d’una família gal·lesa, Edward Hugh és un economista de reconegut prestigi internacional i un referent per a economistes d’arreu. El seu pare va néixer el 1896, i els records del que ell va viure han ajudat Hugh a cultivar una àmplia memòria històrica que va del segle XIX al XXI. Fa més de quatre anys que viu a les Escaules, un poble de 60 habitants de l’Alt Empordà.
Així que ha anat a parar a l’Empordà.
Sóc un entusiasta de l’Alt Empordà, no de tot l’Empordà. Palamós, per exemple, em queda molt lluny. M’identifico amb el que va d’Albanyà i l’alta muntanya de Tapis fins al mar de Colera i el Port de la Selva. També Rabós o Vilamaniscle, el que jo anomeno la petita Toscana. És aquest, el meu Empordà.
Com li va la vida a les Escaules?
Conec el poble fa més de vint anys. Hi he vingut molt i a través d’un amic hi he trobat una casa. Sempre havia volgut anar a viure en un monestir perquè pensava que era un lloc idoni per a mi. Els diners no són importants, és ideal per llegir i reflexionar, i és difícil trobar-hi persones de l’altre sexe. Les Escaules és una mica això. Amb la televisió per via satèl·lit i amb internet puc estar connectat amb tot arreu i després tinc la tranquil·litat per treballar.
Què ha vingut a fer?
He vingut a buidar-me. Tinc moltes coses a dir i em passaré els pròxims dos o tres anys escrivint. Porto 45 anys llegint i preparant-me; ara vull escriure llibres amb reflexions que siguin vàlides d’aquí deu anys o més. També faré alguna cosa en català.
Què té al cap?
Un assaig tipus ¿Convé a un país petit tenir grans bancs? Aniria sobre l’experiència d’Islàndia, Irlanda, Letònia i Estònia. Ho vaig pensar quan a Escòcia els grans bancs van amenaçar de marxar a Londres, i vaig pensar que estaria bé. Potser quan hagi acabat el que estic fent.
Què està escrivint ara?
Sobre l’estancament de tendència, un senyal que hem entrat en una altra època. Ha començat al Japó i s’ha estès a la zona euro, però no de la mateixa manera. És un procés vinculat a la involució demogràfica, nivells de creixement molt baixos i tendència constant cap a la deflació. Ho van postular uns economistes als anys 30 però després es va oblidar. Fins i tot Keynes en va parlar com a possibilitat teòrica. Tothom intueix que des de la crisi ha canviat alguna cosa, però ningú verbalitza el què. El camí és un decreixement sostenible? Crec que sí. A mitjà i llarg termini, i amb les poblacions amb tendència a baixar, el PIB ha d’anar baixant suaument. Podem entendre que per ser humans no ens cal tenir un puntet més de PIB cada tres mesos. Ara és la tecnologia el que ens dóna nivell de vida, no el PIB.
Hi ha economistes que veuen la deflació com un problema.
Si mirem Espanya, en els anys de bonança el PIB per càpita amb prou feines creixia. Creixia perquè hi havia més població. Des del 2010 hi ha hagut un canvi dramàtic en la vida de molta gent. Potser ha arribat el moment de buscar una societat amb més qualitat de vida i més solidària. Catalunya pot ser un primer exemple de com fer-ho. És el repte que tenim.
Com veu el procés català, vostè que s’hi ha implicat?
En part estic a favor del sí-sí per la situació econòmica, que s’agreujarà. A Espanya cada vegada hi haurà més demagògia, més populisme i menys democràcia. El futur és negre, sobretot amb les pensions. Cada dia hi ha més gent cobrantne i menys contribuents. Catalunya pot tenir un futur si marxa. És un país que sempre ha mirat endavant. La identitat catalana és més semblant a l’americana que la britànica o qualsevol altra europea. No importa d’on véns, sinó cap on vols anar.
Coneix molt bé l’economia espanyola?
Sóc la persona que l’ha estudiat més a fons l’última dècada, amb un encert en les meves prediccions del 80% o 90%. No és per presumir, però és una cosa que haig de reivindicar. He exposat el meu punt de vista tant a Zapatero com a Rajoy, però només n’escolten el que volen escoltar. Per això vaig escriure ¿Adiós a la crisis?, perquè sentia el deure d’explicar el meu parer als espanyols que el volguessin conèixer. I a partir d’aquí, me’n rento les mans.
Tan malament pinta?
Sóc un economista empíric, no polític. Al disc dur de l’ordinador tinc més dades de les que va recollir Keynes en tota la seva vida. El 2023 a Espanya la població entre 20 i 49 anys baixarà un 22,3%. És brutal! Potser les xifres de l’atur milloraran, però la capacitat productiva disminuirà i molt, no hi haurà prou contribuents. Perquè les coses funcionin han de ser com els castells, amb més base a baix imenys a dalt.
Vostè viu l’economia amb passió.
Als 17 anys vaig veure que hi tenia facilitat. A la London School of Economics em vaig emportar una gran decepció, no entenia per què determinades coses es feien de determinades maneres. Sentia que havia de continuar formant-me, en sociologia i ciències socials. Vaig fer el màster, el doctorat i em vaig quedar un temps a la Universitat de Manchester, però la docència m’avorria. Em descriuria com un economista bohemi que he anat fent coses per viure i dedicant-me al que m’agrada sense haver de justificarme amb ningú.
Tornant al procés, l’Estat no vol que els catalans votin.
Espanya ha de decidir si es vol quedar a la UE. Si ho vol, ha d’acceptar que les formes de tractar els altres han de ser democràtiques. Al Regne Unit no s’ha viscut amb aquesta visceralitat, el tema escocès. Els anglesos no neguen als escocesos el que són. Aquí, Espanya nega l’existència de l’altre. És terrible!
L'entrevista que va publicar el diari Ara en el supplement de les commarques gironines el divendres 7 de novembre de 2014.
diumenge, 2 de novembre del 2014
Entrevista amb el Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya
Es cert que hem superat la crisi i que ja ha passat lo pitjor o simplement estem davant d’un altre decepció?
Depèn de quina crisi estem parlant. Hem superat claríssimament la crisi financera global amb la que tot va començar, mentrestant per l’altra banda hem sortit de la segona recessió espanyola.
Tot i això, encara queden moltes coses per resoldre. L’ intervenció de Mario Draghi va posar fi a la primera volta de la crisi de la zona euro, però ja hem entrat en una segona, sobretot degut a l’arribada de la deflació i sembla que hi ha molta menys unitat de voluntat entre els diferents països. No està clar fins a quin punt tornarem a patir.
Més que davant d’una nova decepció crec que estem davant d’un canvi de paradigma i som nosaltres que ens hem d’ajustar a les nostres expectatives.
Estem vivint un escenari econòmic ple d’incerteses i on es qüestionen molts aspectes del model tradicional. Enumeri quatre recomanacions per millorar l’economia o per aconseguir un model més sostenible.
Canvi d’actituds generacional. Donar més prioritat als joves que són el futur del país. La sortida de joves preparats és el primer problema tant a Espanya com a Catalunya.
Acceptar la realitat. Les coses han canviat i no tornaran a ser com abans. Som i serem menys consumistes i haurem de ser més exportadors. Hem de treballar per fer més productiu el sector de l’exportació.
Deixar de pensar que els bancs centrals poden solucionar tots els problemes imprimint diners: enlloc de buscar que altres solucionin els problemes, cadascú ha de pensar en el que pot fer per un mateix. Amb petits passos i a poc a poc, podem avançar molt.
Reconèixer que tots hem de fer sacrificis. Eslògans com “prou de retallades” no solucionaran res. Un 25% d’atur es inacceptable, que pots fer tu per ajudar? Hem de contemplar la possibilitat de compartir les feines.
El sistema de pensions es sostenible?
El sistema és sostenible, tindrem pensions; el que no sabem és de quina quantia seran. No existeix un sistema com a tal i per tant, no pot ser ni sostenible ni insostenible. El que hi ha son ingressos i despeses i una fórmula per calcular cada pensió en funció dels ingressos. Abans les pensions tenien beneficis que estaven garantits. Amb la segona reforma el que sabrem segur és el que pagarem però, no el que cobrarem.
Ara bé amb la piràmide demogràfica constantment canviant de forma, cada cop hi haurà més pensionistes, la població en edat de treballar caurà sistemàticament i el PIB en el millor dels casos creixerà de forma molt lenta. No és difícil veure que tothom cobrarà menys del que havia esperat.
Vostè s’ha integrat plenament a la societat catalana. Des de la seva perspectiva de macro-economista, creu que una Catalunya independent es viable?
Si parlem en abstracte i mirem els països com ara Dinamarca, Suècia, la República Txeca, etc. és evident que no hi ha cap raó perquè Catalunya no pugui tenir èxit econòmicament. Ara bé, de moment, el país també forma part d’Espanya, del Euro i de la UE. El problema no és si seria viable, sinó el problema és el com i el quan. Una ruptura no pactada presentaria problemes. Aquests no serien insuperables però sí que són dificultats que s’han de tenir en compte.
Si és la voluntat de la ciutadania catalana fer un estat independent, és important davant el món que aquest procés es porti amb la màxima serietat, responsabilitat i resistència.
El futur esta més en àrees d’influència econòmica que en els països. Per exemple l’Euroregió Pirineus Mediterrània?
Vivim en un mon altament globalitzat en el qual l’influencia econòmica pot arribar fins als llocs més insòlits. Dit això, hi ha regions amb vincles històrics i culturals que poden formar una bona base per fer créixer l’intercanvi econòmic. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una d’aquestes.
En aquests moments les possibilitats són més aviat limitades per les turbulències que travessen els països de l’altra banda del mar, però no dubto que en un futur pròxim vindrà l’estabilitat i amb aquesta, creixeran les oportunitats.
Hem tingut l’honor de comptar amb la seva presència i col•laboració en el XXIV Fòrum de l’Auditor Professional, aquest any amb el lema “Construint junts el futur, afrontem nous reptes”.. Que creu que espera la societat del auditors?
Sobretot crec que la societat espera seguretat, que les coses estiguin ben fetes, que es segueixen les regles del joc, sense estar sempre a l’espera de noves sorpreses. Les persones necessiten garanties i sensacions que les tasques es realitzin amb el nivell d’objectivitat necessari. Que els auditors apliquin els controls necessaris per garantir que les empreses i les grans organitzacions funcionin sense gairebé cap risc i amb un fluix de suggeriments constants sobre com les coses poden millorar.
Quins son els reptes més immediats d’Europa ?
El reptes més immediats són garantir l’existència de la Unió Europea i de la moneda única en la seva forma actual, enfront de totes les dificultats que s’estan presentant. La UE tanmateix està amenaçada per una onada creixent de populisme, xenofòbia i actituds antidemocràtiques. La unió monetària risca de esquerdar-se sota el pes d’una gran depressió econòmica en el sud, i la falta de comprensió en el nord, sobretot a Alemanya.
Més enllà d’aquest gran repte, la lluita diària per mantenir la qualitat de l’estat del benestar davant l’envelliment de la població i el baix nivell del creixement econòmic.
Depèn de quina crisi estem parlant. Hem superat claríssimament la crisi financera global amb la que tot va començar, mentrestant per l’altra banda hem sortit de la segona recessió espanyola.
Tot i això, encara queden moltes coses per resoldre. L’ intervenció de Mario Draghi va posar fi a la primera volta de la crisi de la zona euro, però ja hem entrat en una segona, sobretot degut a l’arribada de la deflació i sembla que hi ha molta menys unitat de voluntat entre els diferents països. No està clar fins a quin punt tornarem a patir.
Més que davant d’una nova decepció crec que estem davant d’un canvi de paradigma i som nosaltres que ens hem d’ajustar a les nostres expectatives.
Estem vivint un escenari econòmic ple d’incerteses i on es qüestionen molts aspectes del model tradicional. Enumeri quatre recomanacions per millorar l’economia o per aconseguir un model més sostenible.
Canvi d’actituds generacional. Donar més prioritat als joves que són el futur del país. La sortida de joves preparats és el primer problema tant a Espanya com a Catalunya.
Acceptar la realitat. Les coses han canviat i no tornaran a ser com abans. Som i serem menys consumistes i haurem de ser més exportadors. Hem de treballar per fer més productiu el sector de l’exportació.
Deixar de pensar que els bancs centrals poden solucionar tots els problemes imprimint diners: enlloc de buscar que altres solucionin els problemes, cadascú ha de pensar en el que pot fer per un mateix. Amb petits passos i a poc a poc, podem avançar molt.
Reconèixer que tots hem de fer sacrificis. Eslògans com “prou de retallades” no solucionaran res. Un 25% d’atur es inacceptable, que pots fer tu per ajudar? Hem de contemplar la possibilitat de compartir les feines.
El sistema de pensions es sostenible?
El sistema és sostenible, tindrem pensions; el que no sabem és de quina quantia seran. No existeix un sistema com a tal i per tant, no pot ser ni sostenible ni insostenible. El que hi ha son ingressos i despeses i una fórmula per calcular cada pensió en funció dels ingressos. Abans les pensions tenien beneficis que estaven garantits. Amb la segona reforma el que sabrem segur és el que pagarem però, no el que cobrarem.
Ara bé amb la piràmide demogràfica constantment canviant de forma, cada cop hi haurà més pensionistes, la població en edat de treballar caurà sistemàticament i el PIB en el millor dels casos creixerà de forma molt lenta. No és difícil veure que tothom cobrarà menys del que havia esperat.
Vostè s’ha integrat plenament a la societat catalana. Des de la seva perspectiva de macro-economista, creu que una Catalunya independent es viable?
Si parlem en abstracte i mirem els països com ara Dinamarca, Suècia, la República Txeca, etc. és evident que no hi ha cap raó perquè Catalunya no pugui tenir èxit econòmicament. Ara bé, de moment, el país també forma part d’Espanya, del Euro i de la UE. El problema no és si seria viable, sinó el problema és el com i el quan. Una ruptura no pactada presentaria problemes. Aquests no serien insuperables però sí que són dificultats que s’han de tenir en compte.
Si és la voluntat de la ciutadania catalana fer un estat independent, és important davant el món que aquest procés es porti amb la màxima serietat, responsabilitat i resistència.
El futur esta més en àrees d’influència econòmica que en els països. Per exemple l’Euroregió Pirineus Mediterrània?
Vivim en un mon altament globalitzat en el qual l’influencia econòmica pot arribar fins als llocs més insòlits. Dit això, hi ha regions amb vincles històrics i culturals que poden formar una bona base per fer créixer l’intercanvi econòmic. L’Euroregió Pirineus-Mediterrània és una d’aquestes.
En aquests moments les possibilitats són més aviat limitades per les turbulències que travessen els països de l’altra banda del mar, però no dubto que en un futur pròxim vindrà l’estabilitat i amb aquesta, creixeran les oportunitats.
Hem tingut l’honor de comptar amb la seva presència i col•laboració en el XXIV Fòrum de l’Auditor Professional, aquest any amb el lema “Construint junts el futur, afrontem nous reptes”.. Que creu que espera la societat del auditors?
Sobretot crec que la societat espera seguretat, que les coses estiguin ben fetes, que es segueixen les regles del joc, sense estar sempre a l’espera de noves sorpreses. Les persones necessiten garanties i sensacions que les tasques es realitzin amb el nivell d’objectivitat necessari. Que els auditors apliquin els controls necessaris per garantir que les empreses i les grans organitzacions funcionin sense gairebé cap risc i amb un fluix de suggeriments constants sobre com les coses poden millorar.
Quins son els reptes més immediats d’Europa ?
El reptes més immediats són garantir l’existència de la Unió Europea i de la moneda única en la seva forma actual, enfront de totes les dificultats que s’estan presentant. La UE tanmateix està amenaçada per una onada creixent de populisme, xenofòbia i actituds antidemocràtiques. La unió monetària risca de esquerdar-se sota el pes d’una gran depressió econòmica en el sud, i la falta de comprensió en el nord, sobretot a Alemanya.
Més enllà d’aquest gran repte, la lluita diària per mantenir la qualitat de l’estat del benestar davant l’envelliment de la població i el baix nivell del creixement econòmic.
dissabte, 1 de novembre del 2014
Les proves d’estrès bancàries: ni massa ni massa poc
Les darreres proves d’estrès bancari publicades pel Banc Central Europeu marquen una fita important en el camí cap a la unió bancària, que és un sine qua non per a una integració més estreta entre els països membres de la comunitat monetària.
Fer aquestes proves era tot un repte, no solament per la seva dimensió tècnica, sinó també per aconseguir la credibilitat imprescindible perquè el procés d’unificació funcionés. Encara que fos una experiència nova pel Banc Central, de fet, era la tercera prova d’aquest tipus a la que s’havien sotmès tots els bancs europeus des del principi de la crisi i els esforços anteriors no havien estat precisament un èxit. Per citar només un exemple, en les proves de 2011 dos bancs irlandesos varen aprovar tot just uns mesos abans de necessitar un rescat urgent per part del govern.
Aquesta vegada cercar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer però no tan estrictes per fer malbé la confiança; en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital, per això, el Banc Central manté un tipus d’interès a prop de zero i contempla iniciar un programa de compra d’actius de forma massiva . Si tot hagués sigut perfecte, ara no mancaria res d’això.
El sistema financer europeu s’està encara sanejant després del colp dur que ha representat la crisi. La tasca del Banc Central en aquest procés és la d’acompanyar les entitats bancaries i no fer-les caure. A més a més, el BCE acaba de realitzar una tasca molt important d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no segueixen refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa vol dir potser perdre llocs de treball quan en molts països aquests encara son precaris. Seguir finançant-los, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espirito Santo, pot significar el risc que eventualment sigui el banc qui necessiti el rescat.
El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots ells estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho siguin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític – ¿que passaria avui per exemple, si les tensions amb la Rússia d’en Putin augmentessin significativament?...
Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que puguin cobrir-ho tot. A més a més, les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.
Fa tres o quatre anys quan el Banc Central Europeu va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats; la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs i aquests necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles, i volen millorar la seva carpeta creditícia.
El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament i encara que el Senyor Draghi subministri més liquiditat, és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.
Estigmatitzar Italià representaria un problema per tothom.
Potser el fet més destacable de les proves d’estrès del darrer exercici ha sigut veure com els bancs espanyols i els italians es troben en extrems oposats. Mentre les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel•lent, sense ni un sol banc suspenent la prova. Aquest resultat no és l’adequat doncs, és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col•lapse, tenen les seves mancances i han de cicatritzar les ferides dels darrers anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera i aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants en la borsa de Milà mentre la prima de risc del país ha pujat.
La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre Espanya va rebre un rescat bancari de 41 mil milions de euros per recapitalitzar el seu sistema, Italià ‒amb un deute del govern de gairebé 130% del PIB‒ no va admetre ser rescatada i per tant no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent com el Sareb espanyol. Córrer el risc que Italià es converteixi en una nova versió de Grècia i això ara, no interessa a ningú.
En tot aquest tràngol deixem la darrera paraula a Andrea Enrea, President de l’Autoritat Bancaria Europea, el qual va dir la setmana passada que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal•libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no fa falta fer-hi res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, inclús pels bancs que han aprovat.”
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 1 de novembre de 2014.
Aquesta vegada cercar l’equilibri era important. Les proves havien de ser prou rigoroses per convèncer però no tan estrictes per fer malbé la confiança; en un sistema financer la confiança ho es gairebé tot. És evident que les economies de la zona euro estan encara en una situació molt delicada, acaben de sortir de l’UVI però no de l’hospital, per això, el Banc Central manté un tipus d’interès a prop de zero i contempla iniciar un programa de compra d’actius de forma massiva . Si tot hagués sigut perfecte, ara no mancaria res d’això.
El sistema financer europeu s’està encara sanejant després del colp dur que ha representat la crisi. La tasca del Banc Central en aquest procés és la d’acompanyar les entitats bancaries i no fer-les caure. A més a més, el BCE acaba de realitzar una tasca molt important d’avaluar la qualitat dels actius que els bancs tenen en el seu balanç, harmonitzar els criteris entre els diferents països i intentar que no segueixen refinançant empreses que a llarg termini no poden tornar els crèdits. El tema és bastant delicat perquè tancar l’aixeta a un empresa vol dir potser perdre llocs de treball quan en molts països aquests encara son precaris. Seguir finançant-los, com hem vist en el cas portuguès del Banco Espirito Santo, pot significar el risc que eventualment sigui el banc qui necessiti el rescat.
El que ha fet el Banc Central és intentar que els bancs estiguin preparats per absorbir un xoc d’unes dimensions normals i previsibles. Difícilment es pot dir que tots ells estan en condicions de rebre un altre xoc com el del 2008, però el que va passar aleshores no era ni normal ni previsible. Les proves no eren perfectes ni es podia haver esperat que ho siguin. No van incorporar paràmetres de deflació ni de risc geopolític – ¿que passaria avui per exemple, si les tensions amb la Rússia d’en Putin augmentessin significativament?...
Aquí no hi ha una solució fàcil ni garanties que puguin cobrir-ho tot. A més a més, les proves tenen un objectiu addicional: facilitar que hi hagi més crèdit disponible a la perifèria d’Europa.
Fa tres o quatre anys quan el Banc Central Europeu va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats; la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats als bancs i aquests necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els balanços. Ara el temps ha canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles, i volen millorar la seva carpeta creditícia.
El procés que fan actualment els bancs espanyols es diu desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels crèdits, sobretot els morosos que encara arriben a un 13% del balanç. Volen reduir el seu endeutament i encara que el Senyor Draghi subministri més liquiditat, és un obstacle que difícilment es pot superar a curt termini.
Estigmatitzar Italià representaria un problema per tothom.
Potser el fet més destacable de les proves d’estrès del darrer exercici ha sigut veure com els bancs espanyols i els italians es troben en extrems oposats. Mentre les entitats italianes s’han revelat com les pitjors de la classe, les seves equivalents espanyoles n’han sortit amb una nota excel•lent, sense ni un sol banc suspenent la prova. Aquest resultat no és l’adequat doncs, és evident que els bancs espanyols, encara que estan lluny del col•lapse, tenen les seves mancances i han de cicatritzar les ferides dels darrers anys. En canvi, els bancs italians no són un desastre del tot. El problema és que els inversors ho llegeixin d’aquesta manera i aquesta mateixa setmana els bancs italians han tingut pèrdues importants en la borsa de Milà mentre la prima de risc del país ha pujat.
La gran diferència entre els dos països es deu al fet que mentre Espanya va rebre un rescat bancari de 41 mil milions de euros per recapitalitzar el seu sistema, Italià ‒amb un deute del govern de gairebé 130% del PIB‒ no va admetre ser rescatada i per tant no podia posar-hi diner públic, ni podien muntar un banc dolent com el Sareb espanyol. Córrer el risc que Italià es converteixi en una nova versió de Grècia i això ara, no interessa a ningú.
En tot aquest tràngol deixem la darrera paraula a Andrea Enrea, President de l’Autoritat Bancaria Europea, el qual va dir la setmana passada que encara que les proves siguin “dures i molt severes” no són infal•libles. “Sempre hi ha una tendència de veure les proves d’estrès com una mena d’escenari de la fi del món, on no fa falta fer-hi res més,” va explicar. I no es així, “aquesta història no s’ha acabat, inclús pels bancs que han aprovat.”
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 1 de novembre de 2014.
dilluns, 13 d’octubre del 2014
Alemanya, el país més japonitzat d’Europa
L’envelliment demogràfic colla l’economia germànica i aplicar-hi estímuls no tindria l’efecte que molts creuen
La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.
Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.
Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.
Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.
Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.
En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.
El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.
Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.
Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.
No oblidem el passat
Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.
No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.
L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.
La setmana passada va estar marcada per paraules com diagnosi, protocols o contagi. És per això que em va cridar l’atenció el lèxic que va fer servir la líder de l’FMI, Christine Lagarde, que durant les seves freqüents compareixences dels últims dies ha parlat sovint de símptomes, risc i mesures, encara que les dècimes en joc en aquest cas són punts de creixement del PIB a les economies d’Europa.
Les últimes dades d’Alemanya han disparat l’alarma. El seu sector industrial s’estanca i les exportacions ja no creixen com ho feien mesos enrere i, de fet, cauen. Evidentment una part significativa de l’explicació és a la frontera entre Ucraïna i Rússia, perquè és evident que les tensions que es presenten a l’est d’Europa han tingut el seu impacte sobre el sentiment de l’inversor alemany. Si hi afegim el fet que moltes economies emergents estan en hores baixes i que els mercats del sud d’Europa ja no ofereixen tantes oportunitats com abans, es pot entendre perfectament que el sector de les exportacions pateixi una mena de grip que pot ser més que passatgera.
Si tornem a mirar Alemanya, ¿com és que ara no hi tira igual la demanda interna com ens diuen que ho fa Espanya? Per què en un país relativament ric com Alemanya la demanda interna no serveix per portar la resta de l’economia sobre l’esquena? Difícilment es pot dir que Alemanya s’hagi d’embarcar en un programa de reformes estructurals com les de Grècia o Espanya. No tindria cap sentit implantar-les en aquell país, que va ser el model per als altres.
Passa una cosa igual amb les propostes d’estímul. No és difícil d’argumentar que Alemanya podria ser capaç de suportar més deute per ajudar els seus socis europeus que estan passant una mala època, però ¿per què una economia tan potent com l’alemanya -que segons diuen ha fet els deures- necessita que més estímuls? És difícil d’entendre sobretot si, com hem notat, el país no està molt endeutat i fins i tot té un gran excés d’estalvis.
Doncs bé, hi ha una altra hipòtesi, que té a veure amb l’evolució demogràfica del país. Alemanya té la població més vella d’Europa, i la segona més vella del món després del Japó. És per aquest motiu que està dintre del quadre de possibilitats que la primera potència europea pateixi una versió local del fenomen que l’economista nord-americà Larry Summers ha anomenat estancament secular. Aquesta teoria vincula les taxes de creixement i l’empenta inflacionista dels diferents països al ritme de creixement de la seva població en edat de treballar (població activa). Com més de pressa creix la població activa més grans són el creixement del PIB i la pressió de la inflació.
En canvi, si la població activa comença a baixar -com ha passat al Japó des del 1997-, el creixement serà més feble i el perill de caure en la deflació augmentarà. I, ves per on, les poblacions en edat de treballar de la zona euro van començar a disminuir precisament entre el 2010 i el 2012, justament quan vam començar a notar una debilitat remarcable en les economies i un risc creixent de la deflació.
El mecanisme seria el següent: l’envelliment de la població fa que la demanda interna s’afebleixi i, com a conseqüència d’això, les grans empreses ja no fan tantes inversions com abans. Això és precisament el que està passant a Alemanya, i per això arriben les propostes de programes d’inversió estatals que poden compensar la manca d’inversió privada. Dit d’una altra manera: el problema que té Alemanya no és passatger, és l’economia més japonitzada d’Europa i un programa d’estímuls al país no tindrà prou impacte, perquè els estímuls serveixen per resoldre problemes a curt termini.
Naturalment, des dels països de la perifèria, la malaltia alemanya es viu d’una manera diferent. Després d’uns anys de sentir-se menystingudes, les economies d’Espanya, Grècia i Portugal estan gaudint d’un moment una mica ensucrat, traient pit de la seva fortalesa aparent enfront de les suposades febleses alemanyes.
Tirar per aquest camí seria un greu error, no només perquè sempre després de l’excés d’orgull ve una caiguda. Les economies del sud d’Europa estan en una recuperació cíclica després d’uns anys de contracció econòmica i és lògic que rebrotin, sobretot tenint en compte la gran quantitat de diners especulatius que hi han entrat per comprar actius de tota mena i a l’espera d’una política monetària més expansiva per part del senyor Mario Draghi.
No oblidem el passat
Persistir en la mateixa ceguesa i manca de visió econòmica seria com oblidar que aquesta va ser la situació que ja va viure Alemanya l’any 2010: una recuperació notable que després es va convertir en un estancament. Fa només un any que ens estaven explicant que Espanya podria ser com una nova Alemanya. Avui és més aviat al revés: sabem que Espanya no és Alemanya però hi ha qui diu que Alemanya s’ha d’espanyolitzar demanant més crèdits per promoure la demanda interna.
No sabem si hi haurà recessió a Europa però sí que sabem que som en un procés de llarga durada i, indubtablement, un dia o altre, Espanya, Portugal i Grècia seguiran els passos d’Alemanya.
L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 13 d'octobre de 2014.
dilluns, 29 de setembre del 2014
Sempre plou sobre mullat
Són temps de pluges, però més que mullat el Sr. Rajoy deu començar a estar xop. Com si no en tingués prou amb la llei de l’avortament i la consulta catalana, ara sembla que fins i tot l’economia se li gira en contra.
Arribem al final d’un altre mes, i una altra vegada trobem que els preus de consum van baixant. Més val que ens hi acostumem perquè aquest fenomen pot ser de llarga durada. Sembla que les economies de la zona euro han entrat en un estancament de gran recorregut, o estancament secular, com dèiem els economistes. De moment només el ministre De Guindos ha parlat del tema, però és una evidència que enfront de la manca de creixement d’unes economies com l’alemanya, la italiana i la francesa, la d’Espanya no pot seguir com un oasi a banda. Tot sembla indicar que la taxa de creixement de l’economia espanyola va tocar sostre al mes de maig, i ara s’està alentint. Fins a quin punt, només el futur ho dirà. Conclusió: si no soluciones els problemes quan fa bon temps, segur que ho passaràs malament quan vénen les tempestes.
L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 29 de setembre de 2014.
Arribem al final d’un altre mes, i una altra vegada trobem que els preus de consum van baixant. Més val que ens hi acostumem perquè aquest fenomen pot ser de llarga durada. Sembla que les economies de la zona euro han entrat en un estancament de gran recorregut, o estancament secular, com dèiem els economistes. De moment només el ministre De Guindos ha parlat del tema, però és una evidència que enfront de la manca de creixement d’unes economies com l’alemanya, la italiana i la francesa, la d’Espanya no pot seguir com un oasi a banda. Tot sembla indicar que la taxa de creixement de l’economia espanyola va tocar sostre al mes de maig, i ara s’està alentint. Fins a quin punt, només el futur ho dirà. Conclusió: si no soluciones els problemes quan fa bon temps, segur que ho passaràs malament quan vénen les tempestes.
L'article que va publicar el diari Ara el dilluns 29 de setembre de 2014.
divendres, 19 de setembre del 2014
Desenganyem-nos: als bancs no els falta liquiditat
És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.
Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.
Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.
Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.
El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.
Canvi de paradigma
És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.
Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.
Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.
Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.
El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.
Canvi de paradigma
És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.
dilluns, 1 de setembre del 2014
Entrevista amb la revista El Nou Gamarús
EDWARD HUGH
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.
En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!
Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:
Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.
(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).
Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....
Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:
INFÀNCIA
“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!
Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!
Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....
ESTUDIS
“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.
Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”
LES ESCAULES
“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”
NOVES TECNOLOGIES
“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”
POLÍTICA - CATALUNYA
“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.
De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.
Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”
I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!
Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.
Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.
Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.
Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.
Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.
Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.
Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.
Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.
En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!
Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:
Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.
(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).
Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....
Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:
INFÀNCIA
“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!
Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!
Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....
ESTUDIS
“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.
Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”
LES ESCAULES
“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”
NOVES TECNOLOGIES
“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”
POLÍTICA - CATALUNYA
“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.
De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.
Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”
I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!
Donar temps al temps
Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.
Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.
Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.
Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.
Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.
Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.
Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.
Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.
dimarts, 26 d’agost del 2014
Una política a la japonesa per a Europa?
Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel?
“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?
La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.
Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.
En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.
Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.
Compensacions per a Merkel
Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.
La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.
A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.
Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.
“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?
La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.
Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.
En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.
Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.
Compensacions per a Merkel
Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.
La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.
A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.
Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.
divendres, 15 d’agost del 2014
En mans de Vladímir Putin
D’entre els quatre països més grans de l’euro, només Espanya ha crescut. Tothom es pregunta si l’eurozona pot caure en una nova recessió: la resposta és que depèn, sobretot, de l’evolució del conflicte amb Vladímir Putin. Un dels factors més importants en la recaiguda d’Alemanya ha sigut el terrabastall de les seves relacions amb Rússia. En els últims mesos, el conflicte geopolític ha fet minvar la moral dels empresaris alemanys. El problema va molt més enllà de la dependència energètica: la plana major de la indústria alemanya havia apostat per girar cap a l’est per compensar la caiguda dels països del sud d’Europa. Ara aquesta estratègia està feta pols, i fins que no sapiguem què passa a la frontera russa tampoc sabrem què passarà amb l’economia.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
