És difícil no tenir la sensació que les autoritats monetàries europees sempre van darrere dels problemes d’ahir quan el que han de fer és trobar solucions per als de demà. El fracàs de la subhasta de diners del BCE n’és un clar exemple.
Fa tres o quatre anys, quan el Banc Central va començar amb un aprovisionament de diners en grans quantitats (LTROs), la política va funcionar gairebé a la perfecció perquè els mercats financers estaven tancats per als bancs, que necessitaven refinançar préstecs que ja tenien en els seus balanços. Si no, podien haver fet fallida i provocat el col·lapse de tot el sistema. Des d’aquest punt de vista podem dir que les mesures del senyor Trichet van ser tot un encert.
Ara els temps han canviat i les entitats financeres estan fent neteja, volen reduir la seva exposició al crèdit fins a nivells més sostenibles.
Abans, com ja sap tothom, s’havia portat a terme una política creditícia totalment irresponsable, cosa que va portar Espanya al llindar de l’abisme. L’indicador més flagrant d’aquesta situació va ser la ràtio de préstecs a dipòsits, que va arribar a ser de més d’un 170%, quan una proporció més assenyada hauria d’haver sigut entre un 110% i un 120%. La falta de dipòsits va suposar recórrer als mercats interbancaris internacionals i d’aquí venien tots els problemes que van portar l’Estat a demanar un rescat bancari.
El procés en què estan actualment embarcats els bancs d’Espanya és el desendeutament, que vol dir fer créixer els dipòsits i treure’s de sobre una part dels préstecs, sobretot els que són morosos, que encara arriben a un 13% del balanç.
Canvi de paradigma
És per això que no demanen prestats els diners del senyor Draghi: no els necessiten. Volen reduir el seu endeutament. El que sí que els interessa més és la possibilitat de vendre-li alguns dels seus préstecs com a part del programa de compra d’actius anunciat pel BCE perquè, d’aquesta manera, quan es facin nous préstecs, serà en funció de l’augment dels dipòsits. Fa un temps, això que els bancs no prestessin més per manca de liquiditat semblava una bona teoria. Ara, però, els fets actuals ho desmenteixen. Per tant, si el BCE vol fer una política contundent contra la deflació haurà de replantejar-s’ho tot des de bon principi.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 5 de setembre de 2014.
divendres, 19 de setembre del 2014
dilluns, 1 de setembre del 2014
Entrevista amb la revista El Nou Gamarús
EDWARD HUGH
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.
En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!
Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:
Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.
(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).
Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....
Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:
INFÀNCIA
“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!
Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!
Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....
ESTUDIS
“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.
Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”
LES ESCAULES
“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”
NOVES TECNOLOGIES
“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”
POLÍTICA - CATALUNYA
“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.
De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.
Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”
I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!
Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.
Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.
Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.
Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.
Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.
Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.
Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.
Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.
Entrevistat per Dolors Padrós per la revista "El Nou Gamarús" - revista dels pobles de Boadella i Les Escaules.
En primer lloc voldria agrair-li l'atenció i la bona disposició que ha mostrat en tot moment per atendre la petició de la revista del poble. Vàrem demanar-li si podria escriure un article i molt amablement hi va accedir. Abans de llegir la seva aportació voldria explicar quelcom de l'EDWARD HUGH, per la gent del nostre municipi que encara no el coneix!
Doncs heus aquí algunes dades sobre la seva persona i la seva vida:
Actualment convilatà nostre, veí del poble de les Escaules des de fa uns quatre anys.
(Va ser entrevistat per en Jaume Barberà en el programa RETRATS de TV3 d'aquest mes de març, dinant tots junts a la Societat la Unió Escaulenca de les Escaules).
Nascut a Liverpol; fa vint-i-cinc anys que viu a Catalunya; llicenciat en Economia en la London School of Economics; articulista a diferents diaris: “La Vanguardia”, “Ara”, “El Punt -Avui”, “Diari de Girona”, ...; professor; conferenciant; macro-economista; profeta del cataclisme a la zona del euro (segons el The New York Times); autor del llibre “¿Adiós a la crisis? (Deusto, 2014); ....
Però crec que el millor per conèixer'l és llegir el que ell mateix ens diu:
INFÀNCIA
“Quan jo vaig néixer el meu pare era bastant gran. Estic molt influenciat per la seva visió del mon, moltes vegades en oposició dels seus punts de vista . Les històries que m’explicava em varen deixar una gran empremta. Va veure’s obligat a emigrar als Estats Units cap el 1922: també hi va fer anar el seu germà, heroi de guerra sense feina. Allà hi va fer diferents feines. Va viure el crac del 1929 i me'n va parlar sovint i de moltes coses semblants. Es pot dir que la meva vida ha estat marcada per la gran depressió dels anys trenta que ell va viure!
Quan va tornar a Europa l’any 1933, va muntar un taller mecànic a Liverpool. Jo de jove, vaig treballar-hi sovint. Recordo, cap el 1956, que tenia de gestionar volants de racionament per a la gasolina degut a la guerra del Canal de Suez i jo ja em preguntava què passava amb el petroli?, perquè havíem de racionar el carburant?,... aleshores, devia tenir uns 8 anys!
Sempre m'han interessat els temes socials, les desigualtats, com funciona el món en general. En aquella mateixa època, quan agafava el bus per tornar de l'escola, m'afanyava per arribar a casa posar la televisió i escoltar i veure les noticies. En aquell temps hi havia un alçament a Hongria contra els russos!...., també es donaven moltes notícies de la segregació racial als Estats Units, precisament a la zona on havia viscut el meu pare”,....
ESTUDIS
“Estudiava el Batxillerat de Ciències, però no m'agradava gaire, especialment la Física. Vaig fer una optativa d'Economia i em va seduir de seguida! Quan el professor anava a explicar quelcom jo ja intuïa el que diria, i això em va fer triar aquesta carrera.
Potser això em ve de família; tinc una cosina germana (filla del germà del meu pare) als Estats Units que també és Economista!”
LES ESCAULES
“ Vaig viure vint anys a Barcelona. En aquest temps, viatjava sovint per aquesta zona fronterera de l'Empordà i m'agradava molt. Pels volts del 1990 em vaig traslladar a Sant Llorenç de Cerdans, el Vallespir, on hi vaig establir la meva nova residencia, però era un inconvenient per anar i venir de Barcelona. Mes tard, un amic em va fer conèixer les Escaules i al final, m'hi he quedat! El contacte humà amb la gent del poble és molt agradable! Cada vegada necessito anar menys a Barcelona sobretot gràcies a les noves tecnologies!”
NOVES TECNOLOGIES
“Sóc un usuari molt actiu de les noves tecnologies. Al començament, em vaig fer conèixer a nivell català a través del facebook. Estic al dia de tot el que passa als diferents països del mòn pel meu twitter. Des de bon matí estic connectat amb tot el món!”
POLÍTICA - CATALUNYA
“Veig que forma part de la meva feina informar als polítics catalans de les anàlisis que faig. A vegades m’escolten i a vegades no. En general la seva comprensió de la gravetat de la situació econòmica és força baix. Molt pocs tenen una visió estratègica sobre el futur que va mes enllà de la independència del país. L’Àngela Merkel destaca per tenir una idea molt clara de l’Alemanya que vol. Aquí, hi trobo a faltar una mica d’aquest realisme, en definitiva un panorama de futur, del que volem d’aquí vint anys.
De moment no sabem què passarà després del 19N. Veig inviable converses bilaterals entre Espanya i Catalunya, hauran de ser converses a tres bandes: Espanya, Catalunya i Europa.
Dues vegades el món ha viscut crisis econòmiques molt profundes: als anys trenta del segle passat i ara. Per què?... Quines son les circumstàncies que han coincidit a fer-les possibles? ...”
I ara, que ja el coneixem una mica, anem a llegir el seu article!
Donar temps al temps
Si només el temps històric en que vivim acompanyés el temps climàtic en què ens trobem jo diria que la meva estada a Les Escaules hauria estat gairebé perfecta.
Però mentre jo personalment he viscut una plena efervescència durant els darrers anys, sóc plenament conscient de que per moltes persones els temps que vivim han estat i encara són molt durs. Massa durs.
Els savis ens diuen que no podem escollir l’època en què vivim, i que hem d’aprofitar al màxim les nostres vides i les seves possibilitats al marge de les circumstàncies que ens toquen. Ara per ara això ha de tenir més validesa que mai.
Hem viscut un quart de segle de grans esperances però ara hem de tocar de peus a terra i no sempre serà fàcil.
Sovint em pregunten si s’ha acabat la crisi. Acostumo a contestar que la crisi com a crisi s’ha acabat però el que vivim ara poca cosa té a veure amb el gran boom que vivíem abans. Estem en una època de grans canvis i els anys de crisi ens han deixat amb una herència difícil de gestionar. Sens dubte l’atur i la creixent desigualtat de la nostra societat són els reptes més importants que tenim. Però a més a més crec que és important que no oblidem el ràpid envelliment de la nostra població i el gran desafiament que representa per tothom assegurar-nos que els més dèbils no es troben ni sols ni desemparats. Sobretot exigirà una societat més solidària que mai mentre per desgràcia el que trobem massa sovint és l’egoisme desenfrenat.
Quan en Jaume Barberà em va preguntar que hi feia jo en un lloc que ell evidentment trobava tan perdut com Les Escaules li vaig contestar que aquí es vivia molt bé. Trobo un tipus de vincle veïnal que difícilment es troba a les grans ciutats i una disposició a ajudar molt saludable. Moltes persones de Barcelona em pregunten com vàrem viure el foc i si estàvem espantats o si teníem por. El que més recordo d’aquella nit va ser la sensació d’estar junts davant un perill, i el procés d’aprenentatge que els joves tenien amb els més grans.
Naturalment per la meva tasca que és més de reflexió que no pas d’acció l’entorn d’un petit poble com és Les Escaules em va com un guant. A més a més he de dir que malgrat els tocs de la campana aquí dormo molt bé. Segurament és la gran virtut de viure al camp, però potser viure apartat del batibull de les grans ciutats també ajuda perquè pel que veig és més fàcil tenir la consciència tranquil•la.
Per acabar m’agradaria donar les gràcies a tots els veïns i veïnes de Les Escaules i Boadella que m’han donat la benvinguda, m’han acceptat i m’han ajudat en cada moment que feia falta.
dimarts, 26 d’agost del 2014
Una política a la japonesa per a Europa?
Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel?
“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?
La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.
Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.
En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.
Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.
Compensacions per a Merkel
Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.
La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.
A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.
Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.
“Alguna cosa està passant però no saps què és”, deia Bob Dylan en una de les seves cançons més famoses. Això és exactament el que ens arriba ara. El govern ha dimitit a França, el president del Banc Central Europeu s’ha reunit en privat amb Mario Renzi per parlar del futur d’Itàlia i ara veiem Angela Merkel passejant pel Camí de Sant Jaume amb Mariano Rajoy... Què significa tot plegat?
La clau de tot aquest trencaclosques segurament rau en un discurs que va fer el mateix Mario Draghi als Estats Units divendres passat. Els seus arguments van sorprendre tothom. Per primera vegada en més d’un any de preguntes i respostes, va dir el que tothom ja sabia: que les expectatives per a la inflació a la zona euro no estan ben fonamentades. Això, en si mateix, vol dir que el BCE ha d’actuar amb més contundència del que tenia previst.
Però Draghi va anar més enllà i va reconèixer que, davant d’unes taxes de creixement febles i un nivell d’inflació molt baix, amb el tipus d’interès ja a prop de zero, la política monetària sola poca cosa podrà fer per reflotar les economies de la zona. I així, va indicar que, dintre dels límits del possible, la política fiscal també hauria de jugar un paper més important.
En el context actual, què vol dir tot això? Vol dir que la postura d’Alemanya sobre l’austeritat ha de canviar. Difícilment estats com l’italià i el portuguès, amb el deute sobirà de més del 130% del PIB, poden començar a fer polítiques fiscalment expansives. Països com Espanya i França, amb un nivell d’endeutament més baix, poden relaxar el ritme de reducció de dèficit. Tocaria a Alemanya el paper de fer més despesa i més dèficit fiscal. ¿Estaria disposada a acceptar aquesta responsabilitat, la cancellera Merkel? La resposta és: depèn.
Evidentment no és una política que l’atregui gaire, però, davant la situació altre cop complicada dels països de l’euro, alguna cosa s’ha de fer. El senyor Draghi ja ha indicat la seva disponibilitat i el més probable és que la setmana vinent anunciï un programa de compra d’actius per part del BCE.
Compensacions per a Merkel
Si el Banc Central està disposat a imprimir diners i el govern alemany es conforma a endeutar-se, algun tipus de contrapartida hauran d’exigir; d’aquí la ronda de trobades i el canvi governamental a França. Si Frankfurt i Berlín han d’actuar, llavors París, Roma i Madrid hauran de fer, per la seva banda, més reformes estructurals.
La política japonesa coneguda com a Abenomics (pel primer ministre Shinzo Abe) té tres potes: política monetària expansiva, política d’estímul fiscal i programa de reformes estructurals. Per tant, es pot dir que els països de la zona euro estarien abocats a una versió light de l’Abenomics. La comparació és força vàlida, perquè el gran temor en aquests moments és que la Unió Europea es converteixi en una altra versió del país asiàtic.
A primera vista sembla estrany que el govern de Manuel Valls dimiteixi quan la política d’Europa està a punt de fer un canvi important -sobretot quan aquest gir va en el sentit contrari de les polítiques d’austeritat- i que es foragiti un ministre d’Economia que critica precisament l’austeritat. Però la decisió del president francès té la seva lògica: necessita un govern molt més reformista, sobretot davant els socis europeus. S’ha de recordar que França no ha patit cap bombolla immobiliària com les que van tenir Espanya i Irlanda, ni hi ha hagut un escàndol de comptabilitat pública semblant al de Grècia. L’economia francesa està estancada simplement perquè no creix. La taxa d’atur és d’un 10,3%, lluny dels nivells d’Espanya i Grècia però, al mateix temps, inacceptablement alta.
Encara és molt aviat per endevinar la forma exacta que prendrà aquesta nova política. Segurament a França i Itàlia se’ls demanarà una nova reforma laboral, i a Espanya, unes mesures més exigents per abaratir les despeses de la Seguretat Social de la patronal. No està garantida la col·laboració del Parlament alemany. Tampoc és clar que aquestes noves polítiques donin els resultats que se n’espera. Però, vist l’abast dels nous problemes que hem d’afrontar, no ens podem quedar amb els braços plegats, i els esforços del BCE i el seu president s’hauran d’entendre en aquest sentit: han d’intentar que els ciutadans recuperin la confiança que es pot fer alguna cosa davant d’una de les situacions econòmiques més dures que s’han patit en els últims trenta anys.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 26 de agost de 2014.
divendres, 15 d’agost del 2014
En mans de Vladímir Putin
D’entre els quatre països més grans de l’euro, només Espanya ha crescut. Tothom es pregunta si l’eurozona pot caure en una nova recessió: la resposta és que depèn, sobretot, de l’evolució del conflicte amb Vladímir Putin. Un dels factors més importants en la recaiguda d’Alemanya ha sigut el terrabastall de les seves relacions amb Rússia. En els últims mesos, el conflicte geopolític ha fet minvar la moral dels empresaris alemanys. El problema va molt més enllà de la dependència energètica: la plana major de la indústria alemanya havia apostat per girar cap a l’est per compensar la caiguda dels països del sud d’Europa. Ara aquesta estratègia està feta pols, i fins que no sapiguem què passa a la frontera russa tampoc sabrem què passarà amb l’economia.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.
L'article que va publicar el diari Ara el dijous 15 de agost de 2014.
divendres, 8 d’agost del 2014
El primer pas és reconèixer el problema
Ahir Mario Draghi va patir la que segurament es pot considerar la roda de premsa més difícil del seu mandat al BCE. Mes enllà de les preguntes òbvies -per què el BCE no va identificar abans els problemes del Banco Espírito Santo o per què Itàlia ha recaigut en la recessió-, el president del BCE va haver d’enfrontar-se a un munt de preguntes sobre per què el banc no havia actuat abans i amb molta més contundència contra el risc de deflació.
En la seva defensa el senyor Draghi simplement va esgrimir arguments que hem sentit repetidament en els últims dotze mesos. L’única novetat destacable del discurs de Draghi va ser que va posar Espanya d’exemple en un moment en què tots els altres mostren senyals de feblesa. Cada cop convencen menys aquests arguments i, al mateix temps, creix l’escepticisme, que és el pitjor que li pot passar a un banquer central, que necessita per força credibilitat. No està clar que hi hagi una solució fàcil contra la deflació, però el primer pas per afrontar un problema és reconèixer que existeix.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 8 de agost de 2014.
En la seva defensa el senyor Draghi simplement va esgrimir arguments que hem sentit repetidament en els últims dotze mesos. L’única novetat destacable del discurs de Draghi va ser que va posar Espanya d’exemple en un moment en què tots els altres mostren senyals de feblesa. Cada cop convencen menys aquests arguments i, al mateix temps, creix l’escepticisme, que és el pitjor que li pot passar a un banquer central, que necessita per força credibilitat. No està clar que hi hagi una solució fàcil contra la deflació, però el primer pas per afrontar un problema és reconèixer que existeix.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 8 de agost de 2014.
dimarts, 5 d’agost del 2014
L’augment del deute de Portugal representa una amenaça per a tots
Quan un lleó dorm a la selva no fa falta ser un caçador experimentat per saber que és millor passar de llarg que arriscar-se a despertar-lo. De la mateixa manera, la crisi del deute de la zona euro està actualment en repòs, però no del tot morta; si no vigilem, la falta de lideratges europeus acabarà desvetllant-la altre cop.
Fa pocs dies el tipus d’interès del bo espanyol a deu anys va tocar el seu nivell més baix des del 1789. És el millor exemple de com les accions i bons de tota la perifèria de la zona euro estan vivint el seu millor moment dels últims anys. Aquesta mateixa setmana el Wall Street Journal ens ha informat que els inversors japonesos s’han apuntat a la festa. Què coi està passant realment?
Doncs bé, senyors, ja ho sabem: el banc portuguès Espírito Santo acaba de fer fallida. A més, ha necessitat un rescat de diner públic de 4.900 milions d’euros, o més ben dit, un 2,5% del PIB del país. Ara aquests diners no es podran destinar a pagar ni escoles, ni hospitals, ni tan sols a finançar carreteres. De fet, els diners vindran d’un compte on es guardava la resta del que quedava del rescat que va rebre Portugal el 2012. Això té una importància relativa, perquè si no els mercats financers hi haurien posat els diners de bon grat.
La qüestió no és qui paga, sinó qui ho torna. En principi pensaríem en el contribuent, però és aquí on ve el problema. El país té un deute públic tan gran (un 132,9% del PIB, segons l’últim informe de l’Eurostat) que el pobre contribuent no ho podrà tornar mai. Si el deute ja estava en un nivell delicat, el que acaba de passar ara és més aviat la gota que fa vessar el got. L’economia portuguesa és molt feble; gairebé no ha crescut en l’última dècada i té una taxa d’inflació anual negativa: al juny els preus van baixar un 0,2%, el cinquè mes consecutiu de baixades. És a dir, per acabar-ho d’adobar el país pateix un problema de deflació.
Aleshores, com és que els inversors tenen tantes ganes de comprar deute sobirà portuguès si saben que potser els diners invertits no es tornaran? La resposta es fàcil: perquè pensen que, al final, el BCE se n’ocuparà. Si és així, ¿ho farà abans o després de fer una quitança sobre els diners invertits? Aquesta és la pregunta que començà a circular i que pot fer tremolar els mercats del deute.
Sembla que els alemanys estan d’acord que el BCE compri deute sobirà -si fa falta- per mantenir l’estabilitat de preus; però no estarien disposats a perdonar el deute de certs països, especialment Portugal i Itàlia. Grècia, que té un deute del 174% del seu PIB, és un cas a part i els socis europeus tenen un compromís específic amb aquest país després del fiasco del primer rescat. Italià té un deute del 135% del PIB, i va augmentant. A més, l’economia italiana, igual que la portuguesa, no dóna senyals d’una recuperació sòlida.
En aquestes circumstàncies s’ha de preveure la possibilitat que la senyora Merkel demani una reestructuració del deute portuguès i italià abans de deixar que el BCE comenci amb un programa de mesures no convencionals. I qui pagaria la factura? És evident, els inversors privats que en aquest moment estan comprant alegrement deute de tots dos països.
Naturalment, aquest tipus de procés no és gaire popular entre els inversors i pot deixar una llarga ombra sobre un país, com hem vist en els últims dies del cas de l’Argentina. A aquestes altures la cosa no té una solució fàcil: Alemanya sempre s’ha resistit al principi de compartir deute entre països i la postura té la seva lògica, ja que uns estats han sigut més cautelosos que altres a l’hora de gastar. Un rebrot de la crisi del deute europeu perjudicaria tothom, i això vol dir que és imprescindible fer un gran esforç per evitar que passi. Caldria que els líders europeus actuessin amb contundència i a l’altura de les circumstàncies. Si això no passa, ho pagarem tots d’una manera o altra.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 5 de agost de 2014.
Fa pocs dies el tipus d’interès del bo espanyol a deu anys va tocar el seu nivell més baix des del 1789. És el millor exemple de com les accions i bons de tota la perifèria de la zona euro estan vivint el seu millor moment dels últims anys. Aquesta mateixa setmana el Wall Street Journal ens ha informat que els inversors japonesos s’han apuntat a la festa. Què coi està passant realment?
Doncs bé, senyors, ja ho sabem: el banc portuguès Espírito Santo acaba de fer fallida. A més, ha necessitat un rescat de diner públic de 4.900 milions d’euros, o més ben dit, un 2,5% del PIB del país. Ara aquests diners no es podran destinar a pagar ni escoles, ni hospitals, ni tan sols a finançar carreteres. De fet, els diners vindran d’un compte on es guardava la resta del que quedava del rescat que va rebre Portugal el 2012. Això té una importància relativa, perquè si no els mercats financers hi haurien posat els diners de bon grat.
La qüestió no és qui paga, sinó qui ho torna. En principi pensaríem en el contribuent, però és aquí on ve el problema. El país té un deute públic tan gran (un 132,9% del PIB, segons l’últim informe de l’Eurostat) que el pobre contribuent no ho podrà tornar mai. Si el deute ja estava en un nivell delicat, el que acaba de passar ara és més aviat la gota que fa vessar el got. L’economia portuguesa és molt feble; gairebé no ha crescut en l’última dècada i té una taxa d’inflació anual negativa: al juny els preus van baixar un 0,2%, el cinquè mes consecutiu de baixades. És a dir, per acabar-ho d’adobar el país pateix un problema de deflació.
Aleshores, com és que els inversors tenen tantes ganes de comprar deute sobirà portuguès si saben que potser els diners invertits no es tornaran? La resposta es fàcil: perquè pensen que, al final, el BCE se n’ocuparà. Si és així, ¿ho farà abans o després de fer una quitança sobre els diners invertits? Aquesta és la pregunta que començà a circular i que pot fer tremolar els mercats del deute.
Sembla que els alemanys estan d’acord que el BCE compri deute sobirà -si fa falta- per mantenir l’estabilitat de preus; però no estarien disposats a perdonar el deute de certs països, especialment Portugal i Itàlia. Grècia, que té un deute del 174% del seu PIB, és un cas a part i els socis europeus tenen un compromís específic amb aquest país després del fiasco del primer rescat. Italià té un deute del 135% del PIB, i va augmentant. A més, l’economia italiana, igual que la portuguesa, no dóna senyals d’una recuperació sòlida.
En aquestes circumstàncies s’ha de preveure la possibilitat que la senyora Merkel demani una reestructuració del deute portuguès i italià abans de deixar que el BCE comenci amb un programa de mesures no convencionals. I qui pagaria la factura? És evident, els inversors privats que en aquest moment estan comprant alegrement deute de tots dos països.
Naturalment, aquest tipus de procés no és gaire popular entre els inversors i pot deixar una llarga ombra sobre un país, com hem vist en els últims dies del cas de l’Argentina. A aquestes altures la cosa no té una solució fàcil: Alemanya sempre s’ha resistit al principi de compartir deute entre països i la postura té la seva lògica, ja que uns estats han sigut més cautelosos que altres a l’hora de gastar. Un rebrot de la crisi del deute europeu perjudicaria tothom, i això vol dir que és imprescindible fer un gran esforç per evitar que passi. Caldria que els líders europeus actuessin amb contundència i a l’altura de les circumstàncies. Si això no passa, ho pagarem tots d’una manera o altra.
L'article que va publicar el diari Ara el dimarts 5 de agost de 2014.
dissabte, 12 de juliol del 2014
L’advertència de l’Espírito Santo
No seria cap exageració dir que la incapacitat del hòlding propietari del Banco Espírito Santo portuguès per pagar uns bons aquesta setmana ha sacsejat els mercats globals, des de l’Àsia fins al Brasil, passant pels Estats Units i Europa. L’impacte a les borses ha sigut notable.
El que crida l’atenció és que les quantitats de diners que estan en joc sembla que no són tan grans: entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. És a dir, una mica més que el projecte Castor, factor que ha portat molts comentaristes a dir que no n’hi ha per tant. Però aquesta seria una conclusió errònia, el problema és més profund.
D’una banda, han sorgit dubtes sobre el progrés real que ha fet l’economia portuguesa durant els últims trimestres. De l’altra, la complexitat financera del primer banc portuguès ha fet que molts qüestionin quina és l’exposició real del sector bancari lusità al deute privat.
Mes enllà de tot això, l’esdeveniment ha coincidit amb un creixent nerviosisme en els mercats després de força mesos de tranquil·litat. L’interès del bo portuguès a deu anys, per exemple, havia baixat d’un 7% a un 3,5% en menys d’un any. Però la majoria dels inversors saben que aquesta calma no durarà per sempre, ni a Portugal ni en altres països. Estan a l’aguait per no quedar-se enrere quan hi hagi un canvi de tendència, i d’aquí ve la brusquedat de la resposta a l’ensurt de l’Espírito Santo.
El fons del problema és el deute acumulat pels governs, que comença a arribar a nivells poc sostenibles. Més enllà de Grècia, els casos més flagrants són Itàlia (135% del PIB) i la mateixa Portugal (125%). Durant els últims temps els inversors han comprat bons sobirans d’aquests països tranquil·lament perquè donaven per fet que Mario Draghi iniciaria la compra massiva de deute públic. Però la falta de definició del Banc Central Europeu en aquest punt ha començat a generar malestar. Si el Banc Central no compra deute públic, potser hi haurà una altra reestructuració de deute a l’estil grec. Això, que de moment és només un dubte, fa créixer el risc de posseir aquests bons, i d’aquí ve el nerviosisme.
El dèbil creixement de l’eurozona, i l’amenaça constant de la deflació, comencen a fer créixer la por que potser el BCE ho deixarà tot per massa tard, quan l’arribada de la deflació ja sigui un fet i el nivell de deute sigui massa gran perquè els països de la unió monetària es posin d’acord.
En teoria, el nivell d’endeutament dels governs hauria de començar a baixar entre aquest any i el vinent, segons preveuen l’FMI i la Comissió Europea. Però ara sembla que no serà així, i que seguirà pujant els pròxims anys. Més d’un es pregunta què passarà si hi ha més casos com l’Espírito Santo a Portugal o a Itàlia, o fins i tot -Déu nos en guard- a Espanya. ¿Com afectarien unes revelacions així el valor de les accions bancàries que molts acaben de comprar? Moltes preguntes, i de moment poques respostes, d’aquí ve el problema aparegut aquesta setmana. La crisi de l’euro encara no ha ressuscitat, però sense les respostes adequades un dia podria tornar.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de juliol de 2014.
El que crida l’atenció és que les quantitats de diners que estan en joc sembla que no són tan grans: entre 2.000 i 3.000 milions d’euros. És a dir, una mica més que el projecte Castor, factor que ha portat molts comentaristes a dir que no n’hi ha per tant. Però aquesta seria una conclusió errònia, el problema és més profund.
D’una banda, han sorgit dubtes sobre el progrés real que ha fet l’economia portuguesa durant els últims trimestres. De l’altra, la complexitat financera del primer banc portuguès ha fet que molts qüestionin quina és l’exposició real del sector bancari lusità al deute privat.
Mes enllà de tot això, l’esdeveniment ha coincidit amb un creixent nerviosisme en els mercats després de força mesos de tranquil·litat. L’interès del bo portuguès a deu anys, per exemple, havia baixat d’un 7% a un 3,5% en menys d’un any. Però la majoria dels inversors saben que aquesta calma no durarà per sempre, ni a Portugal ni en altres països. Estan a l’aguait per no quedar-se enrere quan hi hagi un canvi de tendència, i d’aquí ve la brusquedat de la resposta a l’ensurt de l’Espírito Santo.
El fons del problema és el deute acumulat pels governs, que comença a arribar a nivells poc sostenibles. Més enllà de Grècia, els casos més flagrants són Itàlia (135% del PIB) i la mateixa Portugal (125%). Durant els últims temps els inversors han comprat bons sobirans d’aquests països tranquil·lament perquè donaven per fet que Mario Draghi iniciaria la compra massiva de deute públic. Però la falta de definició del Banc Central Europeu en aquest punt ha començat a generar malestar. Si el Banc Central no compra deute públic, potser hi haurà una altra reestructuració de deute a l’estil grec. Això, que de moment és només un dubte, fa créixer el risc de posseir aquests bons, i d’aquí ve el nerviosisme.
El dèbil creixement de l’eurozona, i l’amenaça constant de la deflació, comencen a fer créixer la por que potser el BCE ho deixarà tot per massa tard, quan l’arribada de la deflació ja sigui un fet i el nivell de deute sigui massa gran perquè els països de la unió monetària es posin d’acord.
En teoria, el nivell d’endeutament dels governs hauria de començar a baixar entre aquest any i el vinent, segons preveuen l’FMI i la Comissió Europea. Però ara sembla que no serà així, i que seguirà pujant els pròxims anys. Més d’un es pregunta què passarà si hi ha més casos com l’Espírito Santo a Portugal o a Itàlia, o fins i tot -Déu nos en guard- a Espanya. ¿Com afectarien unes revelacions així el valor de les accions bancàries que molts acaben de comprar? Moltes preguntes, i de moment poques respostes, d’aquí ve el problema aparegut aquesta setmana. La crisi de l’euro encara no ha ressuscitat, però sense les respostes adequades un dia podria tornar.
L'article que va publicar el diari Ara el disabte 12 de juliol de 2014.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
