Como una espina que se queda clavada en la garganta, que no quiere ni subir ni bajar, el tema de la devaluación interna todavía esta incómodamente ahí. El informe del FMI de Agosto lo dejaba claro: sin una bajada de precios y salarios de un 10% la tasa de paro todavía estará rozando el 25% llegado el año 2018.
El tema cogía un rumbo inesperado esta semana con la decisión de los técnicos de la Comisión Europea de posponer indefinidamente su decisión sobre la cifra del déficit estructural español a pesar de la presión del gobierno central para que lo baje. Aquí no está simplemente en juego el nivel de austeridad recomendado, sino que también va estrechamente vinculado el crecimiento potencial y el nivel de paro estructural, que la Comisión estima actualmente en un 23% mientras que el gobierno de Mariano Rajoy argumenta que es de “sólo” un 15%. Más allá de una decisión técnica, se trata de un debate sobre si España necesita más reformas estructurales de gran calada o no. El gobierno español argumenta que no hace falta, con las decisiones ya tomadas hay suficiente.
Todo el mundo reconoce que entre los años 2000 y 2007 la economía española operaba por encima de su capacidad. La pregunta es: ¿hasta qué punto? Cuanto menor sea el número que constituya la respuesta, mayor será el efecto “crisis”. Lo que queda se considera como producto de un componente de sobrecalentamiento insostenible y por lo tanto no recuperable.
De ahí viene la declaración de Mariano Rajoy de que España ha salido de la recesión pero no de la crisis. Evidentemente el Presidente del Gobierno Español refería al peso de la deuda externa y otras carpetas significativas todavía pendiente de solución. Pero más allá de eso, el gobierno se encuentro con un dilema – la necesidad de defender delante de los españoles que la economía está ya recuperándose y delante de Bruselas que todavía está padeciendo una crisis.
Si hemos salido de la crisis, y la tasa de crecimiento de tendencia es lo que Bruselas dice que es, entonces lo que tenemos es lo que hay, y no se puede esperar mucho más sin mayor esfuerzo. Si la crisis queda ya en el pasado es evidente que hemos entrado en una nueva “normalidad”. Pero si no hemos salido, y no queremos que esa normalidad vuelva eterna, entonces hay cosas que hacer, y bastantes.
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 29 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 30 de setembre del 2013
dissabte, 21 de setembre del 2013
La Fed Manté La Festa Del Diner Fàcil, Però Per Què?
La Reserva Federal ha decidit adjornar la reducció de les compres de bons del govern nord-america ì altres productes, aixó sembla haver agafat els mercats per sorpresa. De fet, la Fed només havia apuntat la possibilitat d'iniciar a partir de setembre aquesta retirada d'estimuls de l'economia. Van ser els mercats els que nam convertir una circumstancia hipotètica en una suposada realitat. Els mercats van anticipar el que passaria i, amb les seves operacions van provocar un seguit de efectes secundaries i contraprüents que, de fet, han acabat provocant que s'ajornés la decisió.
Malgrat que la decisió del President de la Fed, Ben Bernanke, no era la que s'esperava, i de fet suggereix que la salut de l’economia americana no és tan robust com pensàvem, els mercats han reaccionat amb alegria amb pujades generalizades a tot el mon. L’explicació per aquesta reacció es fàcil: hi haurà més liquiditat al sistema financer global i, per tant, hi haurà mes diners a les borses mundials i els preus de les accions podran pujar mes del que s’esperada. Almenys a curt termini.
Sembla clar que una de les raons que han condüit Ben Bernanke i el seu equip cap a la prudència ha estat el clima polític dels Etats Units, i la incertesa que generen les possibles retallades que s'acosten. Però, mes enllà d’aquest hipotètic obstacle, el fet que els mercats haguessin anticipat el canvi de politica havia provocat una seria de impactes que podien influir negativament en la evolució tan de l’economia americana com de l’economia de tot el mon.
En primer lloc, el tipus d’interès a llarg termini - el que es paga per exemple sobre els bons sobirans - havia pujat. I no només als Estats Units, on el rendiment del bo a 10 anys havia pujat fins a gairebé un 10 per cent, sinó també aquí a Europa. El bo alemany a 10 anys havia pujat fins al llindar del 2 per cent [el nivell mes alt en mes d'un any]. Aquests bruscos moviments podrian haver afectat tenir un efecte l'activitat econòmica de forma força negativa perquè provocen un encariment del diner a tot arreu, dificultant tant la inversió com el consum i frenant la incipient recuperació, fins i tot a Espanya.
En segon lloc, Ben Bernanke sempre ha tingut la estabilització del mercat immobiliari com a objectiu prioritari perquè veu que es la clau per millorar la salut de tota l’economia americana. La pujada de tipus havia tingut un efecte secundàri indesitjat: el cost de les hipoteques estava pujant i, per tant, també amenacava la lenta recuperació del mercat de habitatge als EUA. Els representants del sector havien notat una baixada en les vendes des de la pujada de tipus a principis de l’estiu.
A més, l’anticipació de la nova politica havia produït un impacte molt important en el mercats emergents, sobretot en països com la Indià, Indonesia, Brasil i Turquia on es retiraven massivament els diners prestats a curt termini, diners que efectivament finançaven moltes de les compres d’aquests països al exterior. Les monedes dels països afectats van caure en picat causant preocupacions generals sobre la seva estabilitat financera, inclús es preguntava si es podria produir un altre crisi com la de l’Asia del 1998 i així revifar les cendres de la crisi financer global.
Sembla que aquest últim possibilitat es bastant remota, però no obstant aquests països son compradors de exportacions procedents de països com Espanya, pendents de vendre les seves exportacions per donar brunzida a les seves fràgils economies, llavors aquesta debilitat manifesta constituïa un conducte per portar conseqüències negatives i desestabilzadors per tot arreu. Al final ha triomfat la prudència, que no serà a l’agrada de tothom. S’ha donat mes marge de temps tan a l’economia dels Estats Units com a les de Europa i el mon emergent perquè es vagin acostumant a la nova realitat, perquè mes aviat o mes tard la decisió es prendrà. El mes probable ara per ara es que la retirada de liquiditat començarà o bé al final d’aquest any o al principi del que ve.
Els esdeveniments d’aquesta setmana posen en evidencia varius coses. Per una banda les noves estratègies de comunicació dels bancs central no son tan fàcils de portar a terme que semblaven, sobretot per la seva pròpia capacitat de canviar l’entorn a que responen. Per l’altre deixa mes palesa que mai que vivim en un mon totalment interdependent, on les decisions dels uns tenen conseqüències sovint imprevistes per la vida dels altres. Per la seva part el senyor Bernanke segurament ha après un liso que no sorprendria a molts que han portat càrrecs importants en el seu país anys enrere – a vegades quan viatges a terres desconegudes es molt mes fàcil entrar que sortir.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 20 de setembre de 2013.
Malgrat que la decisió del President de la Fed, Ben Bernanke, no era la que s'esperava, i de fet suggereix que la salut de l’economia americana no és tan robust com pensàvem, els mercats han reaccionat amb alegria amb pujades generalizades a tot el mon. L’explicació per aquesta reacció es fàcil: hi haurà més liquiditat al sistema financer global i, per tant, hi haurà mes diners a les borses mundials i els preus de les accions podran pujar mes del que s’esperada. Almenys a curt termini.
Sembla clar que una de les raons que han condüit Ben Bernanke i el seu equip cap a la prudència ha estat el clima polític dels Etats Units, i la incertesa que generen les possibles retallades que s'acosten. Però, mes enllà d’aquest hipotètic obstacle, el fet que els mercats haguessin anticipat el canvi de politica havia provocat una seria de impactes que podien influir negativament en la evolució tan de l’economia americana com de l’economia de tot el mon.
En primer lloc, el tipus d’interès a llarg termini - el que es paga per exemple sobre els bons sobirans - havia pujat. I no només als Estats Units, on el rendiment del bo a 10 anys havia pujat fins a gairebé un 10 per cent, sinó també aquí a Europa. El bo alemany a 10 anys havia pujat fins al llindar del 2 per cent [el nivell mes alt en mes d'un any]. Aquests bruscos moviments podrian haver afectat tenir un efecte l'activitat econòmica de forma força negativa perquè provocen un encariment del diner a tot arreu, dificultant tant la inversió com el consum i frenant la incipient recuperació, fins i tot a Espanya.
En segon lloc, Ben Bernanke sempre ha tingut la estabilització del mercat immobiliari com a objectiu prioritari perquè veu que es la clau per millorar la salut de tota l’economia americana. La pujada de tipus havia tingut un efecte secundàri indesitjat: el cost de les hipoteques estava pujant i, per tant, també amenacava la lenta recuperació del mercat de habitatge als EUA. Els representants del sector havien notat una baixada en les vendes des de la pujada de tipus a principis de l’estiu.
A més, l’anticipació de la nova politica havia produït un impacte molt important en el mercats emergents, sobretot en països com la Indià, Indonesia, Brasil i Turquia on es retiraven massivament els diners prestats a curt termini, diners que efectivament finançaven moltes de les compres d’aquests països al exterior. Les monedes dels països afectats van caure en picat causant preocupacions generals sobre la seva estabilitat financera, inclús es preguntava si es podria produir un altre crisi com la de l’Asia del 1998 i així revifar les cendres de la crisi financer global.
Sembla que aquest últim possibilitat es bastant remota, però no obstant aquests països son compradors de exportacions procedents de països com Espanya, pendents de vendre les seves exportacions per donar brunzida a les seves fràgils economies, llavors aquesta debilitat manifesta constituïa un conducte per portar conseqüències negatives i desestabilzadors per tot arreu. Al final ha triomfat la prudència, que no serà a l’agrada de tothom. S’ha donat mes marge de temps tan a l’economia dels Estats Units com a les de Europa i el mon emergent perquè es vagin acostumant a la nova realitat, perquè mes aviat o mes tard la decisió es prendrà. El mes probable ara per ara es que la retirada de liquiditat començarà o bé al final d’aquest any o al principi del que ve.
Els esdeveniments d’aquesta setmana posen en evidencia varius coses. Per una banda les noves estratègies de comunicació dels bancs central no son tan fàcils de portar a terme que semblaven, sobretot per la seva pròpia capacitat de canviar l’entorn a que responen. Per l’altre deixa mes palesa que mai que vivim en un mon totalment interdependent, on les decisions dels uns tenen conseqüències sovint imprevistes per la vida dels altres. Per la seva part el senyor Bernanke segurament ha après un liso que no sorprendria a molts que han portat càrrecs importants en el seu país anys enrere – a vegades quan viatges a terres desconegudes es molt mes fàcil entrar que sortir.
L'article que va publicar el diari Ara el divendres 20 de setembre de 2013.
divendres, 20 de setembre del 2013
Es Inpensable Que Mariano Rajoy pugui abaixar els impostos el 2015
Segons el Ministre d’Economia Luís de Guindos en una entrevista al Financial Times la incipient millora econòmica que viu Espanya en aquests moments demostra la «qualitat de les polítiques» d’austeritat aplicades a l’euro-zona. Declaracions que no deixen de tenir la seva engruna de curiositat ja que, segons miris es miri, l’economia espanyola podria tenir sortida de la recessió aquest any degut precisament a la decisió de la Comissió Europea de relaxar l’austeritat temporalment per (per donar embranzida) al creixement a curt termini.
Altrament, malgrat s’han relaxat bastant els objectius de dèficit (i a curt termini la societat espanyola ha sofert menys retallades) el problema d’aconseguir un pressupost equilibrat no ha desaparegut, simplement s’ha postergat. Aleshores ens resta una pregunta per fer-nos: quan Mariano Rajoy parla d’abaixar els impostos el 2015, de què parla, si segons el programa d’estabilitat presentat pel seu propi govern a Brussel•les, l’esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s’haurà de fer el 2015 i 2016? Tal com diu el refrany popular, res és de franc.
Ni més ni menys, segons aquest mateix programa l’objectiu de dèficit zero que es planteja a l’esmena de la constitució del 2011 es farà efectiva el 2018, i no pas el 2020. Tanmateix aquest objectiu implica que l’esforç fiscal es perllongarà durant el 2017 i 2018.
De fet, l’esforç del 2015 serà menor al que es va fer durant l’any passat ̶ s’haurà de reduir el balanç estructural per un altre 0,8% del PIB, (xifra significativament menor que l’1,8% aconseguit el 2012), però serà un esforç que necessitarà el seu finançament igualment. Més que més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l’IRPF que es féu «temporalment» el 2011 s’estengui no tant sols al 2014, (cosa feta ja) sinó al 2015, 2016 i fins que no es trobi una alternativa de finançament.
Per descomptat l’economia està en «recuperació», però com tots admeten, aquesta és una recuperació molt fràgil, i la possibilitat de recaure no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l’FMI com la Comissió Europea, si el país no fa més el rebrot serà tant dèbil que gairebé no es crearà ocupació.
És cert que arribat el 2015 el cost de mantenir els aturats haurà baixat, més per exhaurir el dret de cobrar que per un menor volum, però el que es guanya per un costat es perdrà per l’altre donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s’ha desplaçat fins el 2018 i com a conseqüència el sistema serà cada cop més deficitari en els anys d’entremig.
Mentre tant s’ha de pensar en el deute. Durant els darrers dos anys s’ha parlat molt de fins a quin punt n’és de nefasta l’austeritat pel creixement, i això evidentment és cert, però s’ha comentat molt menys en canvi que el fet d’anar acumulant deute també ho sigui, en part perquè pren capacitat de creixement del futur.
Com és sabut, Espanya va entrar a la crisi el 2007. Aquell any el Regne d’Espanya tenia un superàvit als seus comptes d’un 1,9% del PIB i un deute al seu nom d’un 36,3% del PIB. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ha eren.
Espanya va entrar a la crisi degut a l’alt nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. En primer lloc perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una impressió de sanitat financera on no n’hi havia a causa de la insostenibilitat de la situació. Els ingressos finançaven despeses, i quan van baixar en picat aquests ingressos llavors no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, fora de finançar-les amb Bons del Tresor, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.
Però en segon lloc, el govern espanyol de l'època en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia havia d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit, i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de matèria primera com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i suposà un greu error dependre d'ells per a finançar activitats recurrents.
Avancem sis anys, i el dèficit d’enguany serà d'un 7% del PIB o més, mentre que el deute pujarà per sobre del 90% del PIB. Entremig hi ha hagut anys de dura lluita de pujada d'impostos i retallades de despeses en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, de no ser continguda menarà el país, més tard o més d'hora, ineluctablement a la fallida. Però aquesta lluita no s’ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos, el difícil és veure el com.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement "Emprenem".
Altrament, malgrat s’han relaxat bastant els objectius de dèficit (i a curt termini la societat espanyola ha sofert menys retallades) el problema d’aconseguir un pressupost equilibrat no ha desaparegut, simplement s’ha postergat. Aleshores ens resta una pregunta per fer-nos: quan Mariano Rajoy parla d’abaixar els impostos el 2015, de què parla, si segons el programa d’estabilitat presentat pel seu propi govern a Brussel•les, l’esforç fiscal que no es faci durant el 2013 i 2014 s’haurà de fer el 2015 i 2016? Tal com diu el refrany popular, res és de franc.
Ni més ni menys, segons aquest mateix programa l’objectiu de dèficit zero que es planteja a l’esmena de la constitució del 2011 es farà efectiva el 2018, i no pas el 2020. Tanmateix aquest objectiu implica que l’esforç fiscal es perllongarà durant el 2017 i 2018.
De fet, l’esforç del 2015 serà menor al que es va fer durant l’any passat ̶ s’haurà de reduir el balanç estructural per un altre 0,8% del PIB, (xifra significativament menor que l’1,8% aconseguit el 2012), però serà un esforç que necessitarà el seu finançament igualment. Més que més quan aquest càlcul assumeix que la pujada de l’IRPF que es féu «temporalment» el 2011 s’estengui no tant sols al 2014, (cosa feta ja) sinó al 2015, 2016 i fins que no es trobi una alternativa de finançament.
Per descomptat l’economia està en «recuperació», però com tots admeten, aquesta és una recuperació molt fràgil, i la possibilitat de recaure no és insignificant. Precisament, tal com assenyalen tant l’FMI com la Comissió Europea, si el país no fa més el rebrot serà tant dèbil que gairebé no es crearà ocupació.
És cert que arribat el 2015 el cost de mantenir els aturats haurà baixat, més per exhaurir el dret de cobrar que per un menor volum, però el que es guanya per un costat es perdrà per l’altre donat que el gruix de la reforma del sistema de pensions s’ha desplaçat fins el 2018 i com a conseqüència el sistema serà cada cop més deficitari en els anys d’entremig.
Mentre tant s’ha de pensar en el deute. Durant els darrers dos anys s’ha parlat molt de fins a quin punt n’és de nefasta l’austeritat pel creixement, i això evidentment és cert, però s’ha comentat molt menys en canvi que el fet d’anar acumulant deute també ho sigui, en part perquè pren capacitat de creixement del futur.
Com és sabut, Espanya va entrar a la crisi el 2007. Aquell any el Regne d’Espanya tenia un superàvit als seus comptes d’un 1,9% del PIB i un deute al seu nom d’un 36,3% del PIB. No semblava que el deute públic fos un problema. Però les aparences, com se sap, de vegades són enganyoses, i en aquest cas ha eren.
Espanya va entrar a la crisi degut a l’alt nivell de deute privat que havia sostingut la bombolla immobiliària. Però el deute públic formava part del quadre clínic, i en dos sentits. En primer lloc perquè els alts ingressos que fluïen cap a les arques espanyoles en aquella època van donar una impressió de sanitat financera on no n’hi havia a causa de la insostenibilitat de la situació. Els ingressos finançaven despeses, i quan van baixar en picat aquests ingressos llavors no hi va haver manera de sostenir les despeses. No hi havia manera, fora de finançar-les amb Bons del Tresor, i això és el que va passar inicialment, fins que els mercats financers van dir prou.
Però en segon lloc, el govern espanyol de l'època en no disposar d'instruments monetaris per frenar el creixement del deute i el sobreescalfament de l'economia havia d'haver aplicat mesures administratives, com ara fer més estrictes les condicions del crèdit, i reduir la demanda a través d'una política fiscal molt més restrictiva, que vol dir tenir un superàvit molt més ampli, i guardar recursos en un fons de reserva per als mals temps com fan països exportadors de matèria primera com Rússia, Xile o Noruega. Era evident que aquests ingressos eren excepcionals llavors i suposà un greu error dependre d'ells per a finançar activitats recurrents.
Avancem sis anys, i el dèficit d’enguany serà d'un 7% del PIB o més, mentre que el deute pujarà per sobre del 90% del PIB. Entremig hi ha hagut anys de dura lluita de pujada d'impostos i retallades de despeses en un intent de contenir aquesta explosió, la qual, de no ser continguda menarà el país, més tard o més d'hora, ineluctablement a la fallida. Però aquesta lluita no s’ha acabat, simplement ha entrat en una treva. Una treva de dos anys. Dos anys que acaben precisament el 2015. Mariano Rajoy ens diu que ha escollit aquest mateix any per abaixar impostos, el difícil és veure el com.
L'article que va publicar el diari Ara el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement "Emprenem".
Volvemos a la Normalidad !
Se acaba el verano. Esta misma semana los niños han vuelto al colegio, por cierto, con más alumnos y los mismos profesores. Sus padres ya hace días que estaban trabajando, o como mínimo los que tienen trabajo lo están. ¿Y los que no lo tienen? O bien siguen buscándolo o, si su desesperación ya ha llegado a sus límites están haciendo maletas no vacacionales, para buscar suerte en otro sitio. Las fiestas de verano quizás han terminado, pero las de despedida siguen igual. Es decir, todo ha vuelto a la normalidad, hasta con las lluvias del principio de septiembre.
Sin embargo, no todo ha quedado como antes. La economía española está creciendo, es cierto que no con mucha fuerza, pero no cabe duda que un plus 0,1% trimestral, aunque no es ningún triunfo, seguramente está mejor que cualquier cifra negativa. Incluso el mercado laboral está cambiando de rumbo. Me equivoqué en julio avanzando la previsión de que el paro en todo el estado volvería a subir en agosto. Bajó, por unas 31 personas; los mejores números de un agosto en los 12 últimos años. Por desgracia, sólo hemos postergado el problema un mes.
La tasa de destruir trabajo se está ralentizando, aunque encontramos un porcentaje cada vez más alto de empleados con contratos frágiles. Sin embargo, la noticia del verano seguramente es el último informe del FMI, donde advertía que si la sociedad española no encontraba la manera de hacer un mayor esfuerzo, esta nueva normalidad que estamos viviendo no sería pasajera sinó que podría llegar a ser eterna.
Según el FMI, tal y como están las cosas en este momento la recuperación será tan débil que apenas se generará empleo, cosa que subraya con una previsión de paro de un 25% en el 2018. Además siempre conviviremos con el peligro de una nueva recaída, una tercera recesión. Las cosas como son – hemos dejado la recesión pero seguimos en crisis!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
Sin embargo, no todo ha quedado como antes. La economía española está creciendo, es cierto que no con mucha fuerza, pero no cabe duda que un plus 0,1% trimestral, aunque no es ningún triunfo, seguramente está mejor que cualquier cifra negativa. Incluso el mercado laboral está cambiando de rumbo. Me equivoqué en julio avanzando la previsión de que el paro en todo el estado volvería a subir en agosto. Bajó, por unas 31 personas; los mejores números de un agosto en los 12 últimos años. Por desgracia, sólo hemos postergado el problema un mes.
La tasa de destruir trabajo se está ralentizando, aunque encontramos un porcentaje cada vez más alto de empleados con contratos frágiles. Sin embargo, la noticia del verano seguramente es el último informe del FMI, donde advertía que si la sociedad española no encontraba la manera de hacer un mayor esfuerzo, esta nueva normalidad que estamos viviendo no sería pasajera sinó que podría llegar a ser eterna.
Según el FMI, tal y como están las cosas en este momento la recuperación será tan débil que apenas se generará empleo, cosa que subraya con una previsión de paro de un 25% en el 2018. Además siempre conviviremos con el peligro de una nueva recaída, una tercera recesión. Las cosas como son – hemos dejado la recesión pero seguimos en crisis!
L'article que va publicar La Vanguardia el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement Dinero
dilluns, 16 de setembre del 2013
És cert que les pensions mai baixaran?
El futur delicat del sistema de pensions fa cada vegada més urgent una sortida en tota regla de la crisi econòmica.
«Les pensions no baixaran mai», així de clar ho posava la ministra d'Ocupació Fátima Báñez en la roda de premsa on presentava les propostes del govern per reformar el sistema de pensions. Tant de bo que les coses fossin tan fàcils!
Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un Comitè d'Experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença ells ens adverteixen «el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic». És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.
L’arrel del problema que enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou, les societats d'Europa Occidental han anat envellint de manera gradual ̶ en termes de mitjana d’edat de la població ̶ des que va sorgir la revolució industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.
En aquest context el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donat els creixents dèficits que genera el sistema hi ha una pressió constant des de Brussel•les per buscar solucions.
La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades, avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.
La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses, o com diu l'informe del Comitè d'Experts, «sostenibilitat vol dir ..... que el sistema de pensions es sostingui per si mateix». Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal, (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen), és l’adequat tot i que no sigui a gust de tothom.
Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tall neoliberal. Certament no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però d'això a suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat, és viure d'esquena a una evident realitat.
A més hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d’aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.
És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es pot percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades.
Abans el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria, amb el canvi actual l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement l'Economic.
Les propostes que presentava la ministra aquell fatídic dia es basaven en un informe preparat per un Comitè d'Experts designat per l'administració central per examinar el tema. Lluny de tanta complaença ells ens adverteixen «el sistema de pensions corre un evident risc demogràfic». És precisament per intentar reduir aquest risc que estan fent la reforma.
L’arrel del problema que enfronta el sistema és el ràpid envelliment de la població espanyola. Aquest envelliment no és nou, les societats d'Europa Occidental han anat envellint de manera gradual ̶ en termes de mitjana d’edat de la població ̶ des que va sorgir la revolució industrial. No obstant això, la situació en què ens trobem avui dia és realment excepcional. Després de registrar una forta i sostinguda caiguda en la taxa de natalitat i un augment continu de l'esperança de vida, actualment estem envellint a un pas molt més ràpid que qualsevol generació anterior.
En aquest context el futur de les pensions ha passat de ser la preocupació d'un grup reduït de tècnics a un tema de primer ordre en l'agenda política. A Espanya, donat els creixents dèficits que genera el sistema hi ha una pressió constant des de Brussel•les per buscar solucions.
La consciència que la societat espanyola està cada vegada més envellida i que la taxa de dependència de les persones amb més de 65 anys creixerà de manera dramàtica durant les pròximes dècades, avui dia és gairebé universal. Abans de la crisi es veia la immigració com una forma de sostenir el sistema, però com que molts d'aquests immigrants marxen a la recerca de treball vers altres llocs mentre que el nombre de persones que cotitzen és cada vegada menor, és una evidència que l'equilibri del sistema de pensions està en perill.
La solució a aquest dilema, evidentment, és buscar la sostenibilitat del sistema. Aquesta sostenibilitat depèn bàsicament de l'equilibri entre els ingressos i les despeses, o com diu l'informe del Comitè d'Experts, «sostenibilitat vol dir ..... que el sistema de pensions es sostingui per si mateix». Encara que es poden identificar debilitats en el plantejament dels experts, no hi ha dubte que la seva línia d'atac principal, (cercar la sostenibilitat tal com la defineixen), és l’adequat tot i que no sigui a gust de tothom.
Alguns diuen que la proposta és ideològica i de tall neoliberal. Certament no manca una part de raó en aquesta crítica, perquè posar el criteri de sostenibilitat sobre el sistema és una forma de contenir la despesa, i això segurament pot empènyer alguns espanyols a pensar en alternatives donat el nivell d'incertesa que envolta les prestacions que poden esperar. Però d'això a suggerir que tot és un plantejament ideològic i interessat, és viure d'esquena a una evident realitat.
A més hi ha un altre factor que mai s'ha d'oblidar: les pensions no són l'única responsabilitat que té el govern en relació amb la gent de la tercera edat ja que també cal pensar en el sistema de salut, el cost del qual no és del tot insignificant. Sense anar més lluny, durant la primera dècada d’aquest segle, la pujada de la despesa en sanitat va ser del 3,5% anual, superant amb escreix l'increment del PIB per càpita.
És evident que la demografia no és l'únic factor que influeix en el nivell de les pensions. El futur de les pensions està estretament vinculat a la taxa de creixement de l'economia i si aquesta serà, com argumenta l'FMI, més aviat feble, és impossible que això no incideixi en el nivell de pensions que es pot percebre. El problema és que cal ser realistes i no explicar sempre comptes de fades.
Abans el cotitzant sabia aproximadament el que cobraria, amb el canvi actual l'únic que hom pot saber amb un grau raonable de certesa és el que pagarà.
L'article que va publicar El Punt Avui el diumenge 15 de septembre de 2013 en el suplement l'Economic.
dissabte, 24 d’agost del 2013
¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno?
En el contexto de una situación que presenta inquietantes similitudes con acontecimientos que tuvieron lugar al norte hace más de treinta años, Cataluña amenaza actualmente con separarse de España. Al hacerlo, parece que la región esté poniendo en riesgo el futuro del país donde se encuentra y con ello el futuro del euro y el proceso de unificación europea.
Obviamente, el paralelismo se da con el impulso al proceso de independencia báltico y su impacto sobre el desafortunado intento de Mijaíl Gorbachov de reformar pacíficamente una Unión Soviética en proceso de desintegración. Como dijo Aleksandr Yakovlev, uno de sus colaboradores más cercanos por aquel entonces, las ideas de quienes pretendían conseguir la independencia estaban “fuera de la realidad” y cualquier expectativa de que las Repúblicas Bálticas pudieran recuperar la independencia que tenían antes de la anexión soviética en 1940 era “sencillamente poco realista”. Incluso en febrero de 1991, el propio Gorbachov seguía considerando ilegal la votación lituana—calificada por los líderes de los países como una encuesta de opinión no vinculante—y ello pocos días antes de que tuviera lugar.
¿Les suena? Debería ser así, ya que estos mismos argumentos se esgrimen actualmente en otro lugar de Europa. No es sólo la Administración española la que opina que cualquier votación celebrada en Cataluña sobre la conveniencia de separarse o no de España sería ilegal, sino que las actitudes de los que están fuera del país están condicionadas en gran medida no por los méritos u otros aspectos del caso catalán, sino por el temor de lo que pueda sucederle a España si Cataluña se marcha. Pese a que los catalanes se dedican a divulgar entre ellos el convencimiento de que un nuevo estado sería viable económicamente, pocos de los que están fuera dudan de que así sea. Por ejemplo, el anterior economista jefe del FMI, Kenneth Rogoff, comentó hace poco que Cataluña es por sí misma una de las regiones más ricas de Europa. Simplemente una obviedad. Lo que realmente preocupa a los observadores externos es la posterior viabilidad de España, y con ello el futuro del euro. Parece que la cuestión está en que si España es demasiado grande para que se permita su caída, Cataluña es demasiado pequeña para tener derechos inalienables.
Creo que es por este motivo que la causa catalana despierta pocas simpatías más allá de los límites de lo que se denomina a menudo el “Principado”. Muchos creen que Cataluña es egoísta—igual que lo pensaron en su momento de los ciudadanos de los países bálticos—ya que pone sus propios intereses (una fiscalidad más equitativa, el derecho a un equipo nacional de fútbol) por delante de los colectivos (recuperación económica, más unidad política en Europa, etc.).
Pero esta manera de ver las cosas es básicamente imperfecta, como lo fue en Estonia, Letonia y Lituania. El movimiento a favor de la independencia de Cataluña es ante todo y desde su núcleo central, un movimiento democrático. Por ello, lo que debería preocupar al mundo exterior no es si el Gobierno central de Madrid considera legal la consulta, o si los catalanes tienen buenos argumentos. Si los catalanes votan de manera pacífica y democrática, y con una mayoría significativa, que quieren crear un estado aparte, es evidente que son contados los días en que esta región estará dentro de las fronteras del Reino de España. Salvo que se retenga a los catalanes dentro de esas fronteras mediante la fuerza, en cuyo caso se cuestionarán algunos de los principios fundamentales del Tratado de Europa. De ahí el dilema fundamental que plantea a toda la Unión Europea el movimiento pro-independencia de Cataluña.
En estas circunstancias, los observadores externos deberían fijar su atención en cuál será el resultado de la votación. Después de todo, lo que los catalanes piden actualmente es “el derecho a decidir”, y serán ellos los que decidirán finalmente. Como dice la célebre cita: “Mi país, tanto si está en lo cierto como si está equivocado”.
Aquí nada es inevitable. Como en el caso de la salida de Grecia del euro, más allá de lo conveniente no existen límites jurídicos ex ante respecto a los límites de lo posible. Lo que es importante para todos es que la solución definitiva sea ordenada y pacífica.
En este contexto, mensajes tales como que el nuevo país, en caso de que se cree, debería solicitar su adhesión a la Unión Europea no son más que palabrería, igual que las manifestaciones de la administración española asegurando que vetarían esa solicitud son sólo vanas amenazas. Esos comentarios están fuera de la realidad. Son sólo un mal e ineficaz intento de alterar el resultado de la votación. Al presidente Mas de Cataluña, no le falta razón cuando afirma que los redactores de discursos del Partido Popular son una fábrica de independentistas.
Si la deuda soberana de España ya está en una situación insostenible, ¿cuánto menos sostenible sería si el PIB del país se redujera de repente en un 20%? El sentido común dice que hay que entablar negociaciones en las que se pida a Cataluña que acepte una parte de la deuda preexistente, igual que el sentido común indica que el sistema financiero de Cataluña, con unos activos por un valor aproximado de 500.000 millones de euros (mucho mayor que su equivalente griego) sería autorizado a permanecer en el eurosistema. Las alternativas—y sus consecuencias mucho más allá de las fronteras de Europa—son impensables. Por supuesto que a veces sucede lo impensable, especialmente cuando la mayoría de los actores clave creen que no será así. Cataluña ha decidido celebrar una especie de “consulta” o “encuesta de opinión” durante 2014. Como en el caso de Lituania, el resultado puede no ser vinculante, pero algunos se sentirán 94 • ¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno? contentos por el hecho en sí, y considerarán que el resultado no será significativo ni incluso decisivo, para el futuro de Europa a corto plazo.
Como he dicho, aquí nada es inevitable ni se puede predecir. Pero evitar la predestinación implica enfrentarse a los hechos y no, como ha hecho recientemente en el contexto griego la directora general del FMI, Christine Lagarde, expresar un deseo. Y en este caso los hechos son que el diálogo entre Cataluña y el resto de España se ha roto. Los catalanes están cansados de que no se les escuche, mientras que el resto de España está cansado de los catalanes y de sus constantes peticiones de más autonomía. En un extremo está el “cansancio español” y en el otro el “agotamiento catalán”. Se ha traspasado el punto en que se puedan buscar y encontrar internamente soluciones ordenadas.
La mayoría de los observadores externos esperaban que el Gobierno central hiciera alguna clase de oferta después de las elecciones catalanas, pero después de interpretar el resultado como un revés y una derrota del presidente Mas, la única “oferta” enviada a Barcelona fue “españolizar” a los niños mediante la reforma del sistema educativo catalán, lo que ha unido a los catalanes alrededor de su nuevo gobierno. Por ello, es crucial una intervención decisiva por parte de los líderes políticos europeos. Les guste o no, no tienen otra alternativa que convertirse en intermediarios en la búsqueda de soluciones viables. De lo contrario, ignorarlo sólo propiciará lo que todos desean evitar.
No es casualidad que los países bálticos vieran que había llegado su oportunidad justo en el momento de mayor debilidad rusa, y que los catalanes vean la única posibilidad real de lograr su objetivo de tener un estado propio cuando España está llegando al límite y posiblemente en situación de declive terminal. Algunos, reconfortados por los escritos de Francis Fukuyama, creen que lo que sucede en España es simplemente un desafortunado contratiempo en el difícil camino de llegar a ser una democracia madura, pero hay otras lecturas posibles más sombrías.
Esta crisis no es sólo cíclica o coyuntural, y existe una posibilidad real de que los problemas del país sean tan complejos que los líderes españoles no puedan solucionarlos sin recurrir al impago como en Argentina. Es precisamente la falta de confianza en la capacidad de la clase política española para resolver la desesperada situación económica del país y la creciente frustración ante la insistencia permanente de que todo irá bien a partir de mañana lo que impulsa a los catalanes hacia la puerta de salida. Si el edificio se quema, no quieren que les coja dentro. Como solía cantar Janis Joplin, a veces la libertad es “sólo otra manera de decir nada que perder”.
En las críticas semanas y meses venideros, creo que es importante que todos los participantes tengan presente que cuando tuvieron lugar las votaciones bálticas, y cuando el declive de Gorbachov fue inevitable, las actitudes hacia los nuevos países cambiaron rápidamente. Actualmente los tres son miembros consolidados de la Unión Europea, y el pasado es simplemente eso, el pasado. Muchos catalanes me dicen que lo que hacen no es por ellos sino por sus hijos y nietos. Unos pocos años de turbulencia económica, considerados en esa escala temporal, parecen poca cosa. En interés del bien común, es preciso encontrar soluciones—soluciones que puedan satisfacer las aspiraciones de los catalanes y también garantizar la estabilidad en Europa. Si no empiezan pronto a buscarlas, el tiempo se agotará inexorablemente y lo probable se convertirá en inevitable. Nos lo dice la simple aplicación de las reglas de la teoría de juegos. No se puede perder ni un día. Ustedes saben que tiene sentido.
Aixó es una traducció al castellà del capitol que vaig contribuir al llibre What's up with Catalonia, editat per Liz Castro i l'editorial Catalonia Press.
Obviamente, el paralelismo se da con el impulso al proceso de independencia báltico y su impacto sobre el desafortunado intento de Mijaíl Gorbachov de reformar pacíficamente una Unión Soviética en proceso de desintegración. Como dijo Aleksandr Yakovlev, uno de sus colaboradores más cercanos por aquel entonces, las ideas de quienes pretendían conseguir la independencia estaban “fuera de la realidad” y cualquier expectativa de que las Repúblicas Bálticas pudieran recuperar la independencia que tenían antes de la anexión soviética en 1940 era “sencillamente poco realista”. Incluso en febrero de 1991, el propio Gorbachov seguía considerando ilegal la votación lituana—calificada por los líderes de los países como una encuesta de opinión no vinculante—y ello pocos días antes de que tuviera lugar.
¿Les suena? Debería ser así, ya que estos mismos argumentos se esgrimen actualmente en otro lugar de Europa. No es sólo la Administración española la que opina que cualquier votación celebrada en Cataluña sobre la conveniencia de separarse o no de España sería ilegal, sino que las actitudes de los que están fuera del país están condicionadas en gran medida no por los méritos u otros aspectos del caso catalán, sino por el temor de lo que pueda sucederle a España si Cataluña se marcha. Pese a que los catalanes se dedican a divulgar entre ellos el convencimiento de que un nuevo estado sería viable económicamente, pocos de los que están fuera dudan de que así sea. Por ejemplo, el anterior economista jefe del FMI, Kenneth Rogoff, comentó hace poco que Cataluña es por sí misma una de las regiones más ricas de Europa. Simplemente una obviedad. Lo que realmente preocupa a los observadores externos es la posterior viabilidad de España, y con ello el futuro del euro. Parece que la cuestión está en que si España es demasiado grande para que se permita su caída, Cataluña es demasiado pequeña para tener derechos inalienables.
Creo que es por este motivo que la causa catalana despierta pocas simpatías más allá de los límites de lo que se denomina a menudo el “Principado”. Muchos creen que Cataluña es egoísta—igual que lo pensaron en su momento de los ciudadanos de los países bálticos—ya que pone sus propios intereses (una fiscalidad más equitativa, el derecho a un equipo nacional de fútbol) por delante de los colectivos (recuperación económica, más unidad política en Europa, etc.).
Pero esta manera de ver las cosas es básicamente imperfecta, como lo fue en Estonia, Letonia y Lituania. El movimiento a favor de la independencia de Cataluña es ante todo y desde su núcleo central, un movimiento democrático. Por ello, lo que debería preocupar al mundo exterior no es si el Gobierno central de Madrid considera legal la consulta, o si los catalanes tienen buenos argumentos. Si los catalanes votan de manera pacífica y democrática, y con una mayoría significativa, que quieren crear un estado aparte, es evidente que son contados los días en que esta región estará dentro de las fronteras del Reino de España. Salvo que se retenga a los catalanes dentro de esas fronteras mediante la fuerza, en cuyo caso se cuestionarán algunos de los principios fundamentales del Tratado de Europa. De ahí el dilema fundamental que plantea a toda la Unión Europea el movimiento pro-independencia de Cataluña.
En estas circunstancias, los observadores externos deberían fijar su atención en cuál será el resultado de la votación. Después de todo, lo que los catalanes piden actualmente es “el derecho a decidir”, y serán ellos los que decidirán finalmente. Como dice la célebre cita: “Mi país, tanto si está en lo cierto como si está equivocado”.
Aquí nada es inevitable. Como en el caso de la salida de Grecia del euro, más allá de lo conveniente no existen límites jurídicos ex ante respecto a los límites de lo posible. Lo que es importante para todos es que la solución definitiva sea ordenada y pacífica.
En este contexto, mensajes tales como que el nuevo país, en caso de que se cree, debería solicitar su adhesión a la Unión Europea no son más que palabrería, igual que las manifestaciones de la administración española asegurando que vetarían esa solicitud son sólo vanas amenazas. Esos comentarios están fuera de la realidad. Son sólo un mal e ineficaz intento de alterar el resultado de la votación. Al presidente Mas de Cataluña, no le falta razón cuando afirma que los redactores de discursos del Partido Popular son una fábrica de independentistas.
Si la deuda soberana de España ya está en una situación insostenible, ¿cuánto menos sostenible sería si el PIB del país se redujera de repente en un 20%? El sentido común dice que hay que entablar negociaciones en las que se pida a Cataluña que acepte una parte de la deuda preexistente, igual que el sentido común indica que el sistema financiero de Cataluña, con unos activos por un valor aproximado de 500.000 millones de euros (mucho mayor que su equivalente griego) sería autorizado a permanecer en el eurosistema. Las alternativas—y sus consecuencias mucho más allá de las fronteras de Europa—son impensables. Por supuesto que a veces sucede lo impensable, especialmente cuando la mayoría de los actores clave creen que no será así. Cataluña ha decidido celebrar una especie de “consulta” o “encuesta de opinión” durante 2014. Como en el caso de Lituania, el resultado puede no ser vinculante, pero algunos se sentirán 94 • ¿Es lo perfecto, siempre y en cualquier lugar, enemigo de lo bueno? contentos por el hecho en sí, y considerarán que el resultado no será significativo ni incluso decisivo, para el futuro de Europa a corto plazo.
Como he dicho, aquí nada es inevitable ni se puede predecir. Pero evitar la predestinación implica enfrentarse a los hechos y no, como ha hecho recientemente en el contexto griego la directora general del FMI, Christine Lagarde, expresar un deseo. Y en este caso los hechos son que el diálogo entre Cataluña y el resto de España se ha roto. Los catalanes están cansados de que no se les escuche, mientras que el resto de España está cansado de los catalanes y de sus constantes peticiones de más autonomía. En un extremo está el “cansancio español” y en el otro el “agotamiento catalán”. Se ha traspasado el punto en que se puedan buscar y encontrar internamente soluciones ordenadas.
La mayoría de los observadores externos esperaban que el Gobierno central hiciera alguna clase de oferta después de las elecciones catalanas, pero después de interpretar el resultado como un revés y una derrota del presidente Mas, la única “oferta” enviada a Barcelona fue “españolizar” a los niños mediante la reforma del sistema educativo catalán, lo que ha unido a los catalanes alrededor de su nuevo gobierno. Por ello, es crucial una intervención decisiva por parte de los líderes políticos europeos. Les guste o no, no tienen otra alternativa que convertirse en intermediarios en la búsqueda de soluciones viables. De lo contrario, ignorarlo sólo propiciará lo que todos desean evitar.
No es casualidad que los países bálticos vieran que había llegado su oportunidad justo en el momento de mayor debilidad rusa, y que los catalanes vean la única posibilidad real de lograr su objetivo de tener un estado propio cuando España está llegando al límite y posiblemente en situación de declive terminal. Algunos, reconfortados por los escritos de Francis Fukuyama, creen que lo que sucede en España es simplemente un desafortunado contratiempo en el difícil camino de llegar a ser una democracia madura, pero hay otras lecturas posibles más sombrías.
Esta crisis no es sólo cíclica o coyuntural, y existe una posibilidad real de que los problemas del país sean tan complejos que los líderes españoles no puedan solucionarlos sin recurrir al impago como en Argentina. Es precisamente la falta de confianza en la capacidad de la clase política española para resolver la desesperada situación económica del país y la creciente frustración ante la insistencia permanente de que todo irá bien a partir de mañana lo que impulsa a los catalanes hacia la puerta de salida. Si el edificio se quema, no quieren que les coja dentro. Como solía cantar Janis Joplin, a veces la libertad es “sólo otra manera de decir nada que perder”.
En las críticas semanas y meses venideros, creo que es importante que todos los participantes tengan presente que cuando tuvieron lugar las votaciones bálticas, y cuando el declive de Gorbachov fue inevitable, las actitudes hacia los nuevos países cambiaron rápidamente. Actualmente los tres son miembros consolidados de la Unión Europea, y el pasado es simplemente eso, el pasado. Muchos catalanes me dicen que lo que hacen no es por ellos sino por sus hijos y nietos. Unos pocos años de turbulencia económica, considerados en esa escala temporal, parecen poca cosa. En interés del bien común, es preciso encontrar soluciones—soluciones que puedan satisfacer las aspiraciones de los catalanes y también garantizar la estabilidad en Europa. Si no empiezan pronto a buscarlas, el tiempo se agotará inexorablemente y lo probable se convertirá en inevitable. Nos lo dice la simple aplicación de las reglas de la teoría de juegos. No se puede perder ni un día. Ustedes saben que tiene sentido.
Aixó es una traducció al castellà del capitol que vaig contribuir al llibre What's up with Catalonia, editat per Liz Castro i l'editorial Catalonia Press.
dilluns, 19 d’agost del 2013
Quedar-se amb els braços plegats no és una opció!
Les últimes propostes de l’FMI per promoure el creixement i la creació de llocs de treball a Espanya mereixen, com a mínim, que es prenguin en consideració.
En el seu blog oficial, el comissari europeu d’Economia, Olli Rehn, defensava la proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Espanya sobre un pacte social que incloïa una retallada del 10% en els salaris. Per fer-ho, Rehn citava una famosa frase de Bob Dylan: “Alguna cosa està passant, però no saps què és”.
Evidentment, Rehn feia referència a l’ambient d’incertesa que envolta el procés de recuperació de l’economia espanyola. Però aquesta mateixa frase també podria servir per descriure la reacció generalitzada de la societat espanyola davant les propostes de l’FMI. Des del patronal, passant pels sindicats, fins al govern i l’oposició, la reacció ha estat la mateixa: “Alguna cosa està passant i no volem saber què és”.
I dic “no volem” perquè la majoria de comentaris que he llegit a la premsa espanyola tenen poc a veure amb els arguments presentats, ni tan sols a l’hora d’intentar entendre’ls. Alguns periodistes s’han centrat únicament en els sous que guanyen els economistes del mateix FMI (que, últimament, s’han incrementat).
D’altres, citant l’exemple d’un representant del govern brasiler que es va negar a donar suport a l’últim pagament per a Grècia, asseguren que aquesta institució no és democràtica, ja que les potències emergents no hi estan degudament representades. És igual si el que realment denuncien aquestes potències és la influència d’Europa en les polítiques de l’FMI, que consideren excessiva, i es queixen d’un optimisme simplista. El premi a la irrellevància se l’enduu, sens dubte, un periodista de La Razón que va creure convenient dedicar tot un article al fet que els salaris alemanys han augmentat un 20% més que els espanyols durant la crisi.
No estic segur que aquest darrer punt hi tingui res a veure, però el que sí és cert és que tots els arguments exposats comparteixen una mateixa característica: no acaben d’adonar-se que, en realitat, Espanya està sumida en una profunda crisi. Ignoren el fet que l’atur, sobretot entre els més joves, ha arribat a unes xifres inacceptables; que el futur del país marxa cada dia en avió, vaixell o tren; que la perspectiva de creixement econòmic és tristament fràgil i que, bé, és necessari que es faci alguna cosa d’una vegada per totes.
Tal com indica el cap de la missió espanyola de l’FMI; James Daniel “Veiem una recuperació, però una recuperació molt dèbil”.
El que l’FMI vol dir és que, si la situació es deixa tal com està, el creixement econòmic no serà suficient per produir un canvi significatiu en la taxa d’atur. En conseqüència, i segons les previsions de l’FMI, si es continua amb les polítiques actuals l’índex de desocupació a Espanya arribarà al 25% l’any 2018.
L’FMI també destaca que la crisi hagi tingut un impacte tan desigual en la societat espanyola, fent que els joves menors de 30 anys, que tenen ben poca responsabilitat sobre la situació actual, siguin els que n’hagin pagat un preu més alt. Vist així, no és gens sorprenent que tants joves decideixin marxar a l’estranger buscant un futur millor. Seguir sense feina l’any 2025 no és una perspectiva gaire engrescadora!
S’ha fet molt per protegir membres de la nostra societat que, com jo, tenim més de 60 anys, però cal recordar que la independència del nostre país no representa cap amenaça per a les pensions del futur: la veritable amenaça és que no quedin prou joves aquí per pagar-les!
Tal com exposa James Daniel, per evitar aquesta catàstrofe el creixement “ha de ser més fort i produir més llocs de treball”. Això implica que s’hagi d’actuar en diferents àmbits, entre els quals s’hauria d’incloure “una flexibilitat salarial més gran que produeixi més llocs de feina” i proporcioni “un entorn més just i igualitari entre aquells que tenen una feina fixa i aquells que tenen feines temporals”. Us sona d’alguna cosa?
Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de parlar amb un periodista d’Estònia, un país que ha experimentat un progrés polític amb el qual molts catalans voldrien identificar-se. Em va explicar que, a Estònia, les persones entre 30 i 35 anys són les que tenen un salari promig més alt, mentre que a Espanya els treballadors més ben pagats tenen entre 50 i 59 anys. En termes econòmics, això no té cap sentit i resulta contraproduent si el que realment volem és un país obert a la iniciativa, la creativitat, l’emprenedoria i la imaginació.
La proposta de l’FMI està a favor d’una nova sèrie de “pactes de La Moncloa” que estableixin no només reduccions salarials, sinó també que el patronal adquireixi un compromís ferm per generar un determinat numero de llocs de treball alhora que s’implanten mesures per abaratir els preus.
És l’anomenada “devaluació interna” que macroeconomistes com Paul Krugman, Dani Rodrik i jo mateix hem estat defensant ara ja fa sis anys. No és un pla perfecte, i tenir l’euro com a moneda no facilita les coses gens, però és millor que quedar-se sense fer res, mirant i esperant mentre la situació empitjora. És una opció que valdria la pena tenir en compte en comptes de descartar-la automàticament.
Nosaltres, els catalans, hem quedat relegats com a simples espectadors, ja que ara mateix no disposem d’eines macroeconomiques al nostre abast. Però potser l’any que ve tenim l’opció de votar, votar per tenir més llibertat però també més responsabilitat. Abans que actuar com si ja ho sabéssim tot, crec que és millor estar disposats a escoltar les recomanacions dels experts internacionals i reflexionar-hi. Com a mínim, aquesta és la mena d’actitud que voldria veure en un país que considero com a propi.
L'article que va publicar el diari Ara el dissabte 17 de agost de 2013.
En el seu blog oficial, el comissari europeu d’Economia, Olli Rehn, defensava la proposta del Fons Monetari Internacional (FMI) per a Espanya sobre un pacte social que incloïa una retallada del 10% en els salaris. Per fer-ho, Rehn citava una famosa frase de Bob Dylan: “Alguna cosa està passant, però no saps què és”.
Evidentment, Rehn feia referència a l’ambient d’incertesa que envolta el procés de recuperació de l’economia espanyola. Però aquesta mateixa frase també podria servir per descriure la reacció generalitzada de la societat espanyola davant les propostes de l’FMI. Des del patronal, passant pels sindicats, fins al govern i l’oposició, la reacció ha estat la mateixa: “Alguna cosa està passant i no volem saber què és”.
I dic “no volem” perquè la majoria de comentaris que he llegit a la premsa espanyola tenen poc a veure amb els arguments presentats, ni tan sols a l’hora d’intentar entendre’ls. Alguns periodistes s’han centrat únicament en els sous que guanyen els economistes del mateix FMI (que, últimament, s’han incrementat).
D’altres, citant l’exemple d’un representant del govern brasiler que es va negar a donar suport a l’últim pagament per a Grècia, asseguren que aquesta institució no és democràtica, ja que les potències emergents no hi estan degudament representades. És igual si el que realment denuncien aquestes potències és la influència d’Europa en les polítiques de l’FMI, que consideren excessiva, i es queixen d’un optimisme simplista. El premi a la irrellevància se l’enduu, sens dubte, un periodista de La Razón que va creure convenient dedicar tot un article al fet que els salaris alemanys han augmentat un 20% més que els espanyols durant la crisi.
No estic segur que aquest darrer punt hi tingui res a veure, però el que sí és cert és que tots els arguments exposats comparteixen una mateixa característica: no acaben d’adonar-se que, en realitat, Espanya està sumida en una profunda crisi. Ignoren el fet que l’atur, sobretot entre els més joves, ha arribat a unes xifres inacceptables; que el futur del país marxa cada dia en avió, vaixell o tren; que la perspectiva de creixement econòmic és tristament fràgil i que, bé, és necessari que es faci alguna cosa d’una vegada per totes.
Tal com indica el cap de la missió espanyola de l’FMI; James Daniel “Veiem una recuperació, però una recuperació molt dèbil”.
El que l’FMI vol dir és que, si la situació es deixa tal com està, el creixement econòmic no serà suficient per produir un canvi significatiu en la taxa d’atur. En conseqüència, i segons les previsions de l’FMI, si es continua amb les polítiques actuals l’índex de desocupació a Espanya arribarà al 25% l’any 2018.
L’FMI també destaca que la crisi hagi tingut un impacte tan desigual en la societat espanyola, fent que els joves menors de 30 anys, que tenen ben poca responsabilitat sobre la situació actual, siguin els que n’hagin pagat un preu més alt. Vist així, no és gens sorprenent que tants joves decideixin marxar a l’estranger buscant un futur millor. Seguir sense feina l’any 2025 no és una perspectiva gaire engrescadora!
S’ha fet molt per protegir membres de la nostra societat que, com jo, tenim més de 60 anys, però cal recordar que la independència del nostre país no representa cap amenaça per a les pensions del futur: la veritable amenaça és que no quedin prou joves aquí per pagar-les!
Tal com exposa James Daniel, per evitar aquesta catàstrofe el creixement “ha de ser més fort i produir més llocs de treball”. Això implica que s’hagi d’actuar en diferents àmbits, entre els quals s’hauria d’incloure “una flexibilitat salarial més gran que produeixi més llocs de feina” i proporcioni “un entorn més just i igualitari entre aquells que tenen una feina fixa i aquells que tenen feines temporals”. Us sona d’alguna cosa?
Aquesta setmana vaig tenir l’ocasió de parlar amb un periodista d’Estònia, un país que ha experimentat un progrés polític amb el qual molts catalans voldrien identificar-se. Em va explicar que, a Estònia, les persones entre 30 i 35 anys són les que tenen un salari promig més alt, mentre que a Espanya els treballadors més ben pagats tenen entre 50 i 59 anys. En termes econòmics, això no té cap sentit i resulta contraproduent si el que realment volem és un país obert a la iniciativa, la creativitat, l’emprenedoria i la imaginació.
La proposta de l’FMI està a favor d’una nova sèrie de “pactes de La Moncloa” que estableixin no només reduccions salarials, sinó també que el patronal adquireixi un compromís ferm per generar un determinat numero de llocs de treball alhora que s’implanten mesures per abaratir els preus.
És l’anomenada “devaluació interna” que macroeconomistes com Paul Krugman, Dani Rodrik i jo mateix hem estat defensant ara ja fa sis anys. No és un pla perfecte, i tenir l’euro com a moneda no facilita les coses gens, però és millor que quedar-se sense fer res, mirant i esperant mentre la situació empitjora. És una opció que valdria la pena tenir en compte en comptes de descartar-la automàticament.
Nosaltres, els catalans, hem quedat relegats com a simples espectadors, ja que ara mateix no disposem d’eines macroeconomiques al nostre abast. Però potser l’any que ve tenim l’opció de votar, votar per tenir més llibertat però també més responsabilitat. Abans que actuar com si ja ho sabéssim tot, crec que és millor estar disposats a escoltar les recomanacions dels experts internacionals i reflexionar-hi. Com a mínim, aquesta és la mena d’actitud que voldria veure en un país que considero com a propi.
L'article que va publicar el diari Ara el dissabte 17 de agost de 2013.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
