Deu Preguntes Per Paul Krugman

Aquest diumenge tinc un entrevista amb Paul Krugman en La Vanguardia. Aqui presento una traducció al català. Com sera evident hi ha molts temes en els que Paul i jo no estem d'acord. Pero hi ha un tema que ens uneix totalment, i en el que tenim una sintonmia total: espanya i els seus problemes, que son greus, que les eines tradicionals ja no serven, que el pais necessita una mena de "devaluació interna" i que si no es fa, espanya pot posar en perill no nomes la seva propia benestar economic, pero també el futur de tota la Zona Euro.

Un

Edward Hugh: En el teu article en el New York Times (Com es varen equivocar tant els economistas?) , tu dius el que jo imagino que es evident per molta gent, que pocs economistas van preveure la crisi actual. El economista espanyol, Luis Garicano, fins i tot es va fer famos per un dia perque la reina de angleterra li va fer la mateixa pregunta ara et faré a tu: podries breument explicar per un public espanyol perque penses que les coses van anar d’aquesta manera?

Paul Krugman: Crec que el que va pasar fou la combinació de dues coses. En primer lloc, els economistas teorics es van enamorar-se massa de la bellesa dels models matematics, els quals van crear una tendencia cap a donar per fet la perfecció dels mercats. (Els mercats perfectes s’avenen bé amb les formules matematiques; els mercats imperfectes no es presten tan facilment a la seva representació matematica). En segon lloc, les mateixes forçes que que varen produir la bombolla financera – les bones noticies prolongades durant molt de temps tendeixen a silenciar els esceptics – també varen influir els economistas. Aquels que es varan racionalitzar les coses que pasaven varen guanyar credibilitat fins el dia que tot plegat s’en va anar a norris.


Dos

E.H. : Karl Popper solia contrastar el que ell considerava com a ciencia amb ideologies, tals com el Marxism i Psicoanalisis, perque semblava que no havia cap manera de posar-se d’acord, de forma consensuada, amb els adeptes dels teories esmentades, sobre una serie de proves sensilles que facilitessin que poguessin ser falsejades.

Alguns critics de la teoria neoclásica de economia – incluint-hi l’hereu intelectual de Popper Imre Lakatos – han expressat frustracións semblants. Pensas que nosaltres com economistes som, capaços de enfrontar-nos al repte de formular hipoteses comprovables de tal manera que el gran public pugui arrivar a tenir mes confianza en el que fem, o som una causa perduda?


P.K.: Realment no crec que aquesta forma de plantejar el problema ens ajuda gaire. L’economia tracta de modellar sistemes complexos, i com a tal els models mai arriven a ser totalment accurats. El que si necesitan els economistes es demostrar la seva capacitat de encertar respecte les coses importants.
Ho varen aconseguir de forma evident despres de la Gran Depresió, quan l’economia Keynsiana va donar sentit tant a la depresió com a la recuperació durant la post-guerra. Pero ara per ara la profesió necesita recuperar el tò.



Tres

E.H.: Comparant els nivells d’endeutament dels Estats Units durant els anys 1929 i 2007, un factor destaca clarament, I es l’importancia del Sector Financer avui per avui. Tu has fet esmen a aquest fenomen repetidement, i també has recalcat com el creixement descontrollat d’aquestes institucions van posar la llavor pel problema que finalment tenim. Hi ha marxa enrera? Podem reduir la importancia estrategica d’aquest sector en les economies avançades i a l’hora generar creixament economic?

P.K.: Varem creixer bé durant 30 anys despres de la segona guerra mundial, amb un Sector Financer molt mes petit. Crec que si posem les taxes adequades i regulem el Sector podrem substituir-lo amb altres activitats mes productives, desde la manufacuracció fins als sistemes de salut .

Quatre

E.H.:Un altre de les caracteristiques mes significatives de l’economia global durant l’ultima decada ha estat el desenvolupament d’uns grans desequilibris, amb el que existeix entre els Estats Units i Xina sent nomes el mes visible. Pensas que tenim les eines disponibles per enfrontar aquests problemas, i si es Aixa, per on commencem?

P.K.: Des del punt de vista de la demanda domestica en els paisos avancats, la reforma financera hauria de ajudar a reduir la deute-dependencia. Respecte els superavits de capital en els paisos emergents, anem cap a un gran enfrontament. O bé Xina augmenta el consum domestic, o hi haura una mena de guerra commercial, o com a minim l’amenaça.

Cinc

E.H.: Un dels components mes habituals en la teoria economica sobre els paisos en vies de recuperació despres d’una crisi financera es que les seves economies se sustenten en base a les exportacions. Pero com tu mateix preguntas, de forma clara i directa en un moment en el que tots els paisos desenvelopats es veuen inmersos en una crisi generalitzada, a quin planeta exportarem?

Poster no hem de mirar tan lluny. Molts paisos emergents necesiten lineas de credit responsables, i acces a tecnologies punteras. Creus que hi ha lloc per una initiativa tipus Plan Marshall, per generar una dinamica en la tots guanyen?


P.K.: No crec. En materia politica aixo no es realista. Tindrem molta sort si podem conseguir que els paisos emergents amb fort superavit, siguin capaços de gastar en lloc d’estalviar, i crear demanda interna. La meva opinió es que la nostra millor esperança per conseguir la recuperació es troba en la inversió medi-ambiental. Fer front el canvi climatic podria, en termes d’impacte macro economic ser l’equivalent funcional d’una nova tecnología de gran abast.

Sis

E.H.: El desembre passat, tu vas avisar publicament d’una crisi creixent en els paisos fronterers d’Europa. De fet, tu fins i tot vas anar tan lluny com dir que el centre de la crisi actual s’havia “displacat des del mercat immobiliari dels Estats Units a la periferia d’Europa” – i per periferia aquí tinc entes que tu et refereixes a paisos com Irlanda, Espanya, Grecia, Romania, Bulgaria, Hongaria i els Baltics.

Mirant enrera, i prenent nota de com el deute sobera d’Europa, i sobretot el deute Grec, s’ha convertit en el “plat du jour” dels mercats financers, aquest commentari sembla molt perspicaz. Que hi havia en la periferia d’Europa que et va cridar tan l’attencio en un moment tan aviat?

P.K.: Numeros, numeros, numeros. Aquests enormes deficits de compte corrent practicament van xisclar “bombolla”. En lineas generals, es increíble com fins i tot mesures molt aproximades de disequilibri han sigut utils en preveure la crisi, en tot desde el mercat imobiliari els Etats Units fins a Letonia. I aixo ho fa encara mes difícil d’entendre com van ser poques les persones que eren capaços de reconeixer els senyals d’alerta.

Set

E.H.: Una de les initiatives monetaries mes significatives dels ultims anys – l’Euro – ara té gairebé deu anys. En el cinque aniversari Ben Bernanke va descriure la moneda unica com un “gran experiment”. Creus que aquesta descripció queda adequada, o ja es posible commencar a treure conclusions tentatives?

P.K.: Encara es mes o menys un experiment. Ara comencem a veure els punts negatius, en la mesura que la zona Euro intenta gestionar l’ajustament d’uns grans desequilibris interns. Fins que no veurem com aixo es porta a terme, el judici sobre l’Euro romandra sense veredicte.

Huit

E.H.: Ara per ara, certes economies de la Zona Euro tenen series difficultats degut a el seu fort nivell d’endeutament, i la seva perdua de competitivitat que fa molt difícil fer les exportacions necessaries per surtir de la crisi. Aquest problema es torna encara mes gran donat que aquets paissos ja no tenen moneda per devaluar. En un discurs fet a Argentina aquest any tu vas dir que espanya ja no tenia mes remei que portar a terme una baixada sistematica de preus i salaris per recuperar la competivitat. Per un public espanyol que encara es lluny de ser convençut d’aquest fet, podrias breument explicar perque penses que aixo es aixi?

P.K.: Posem-ho aixi: durant uns anys Espanya podia mantenir-se el dia dins la Zona Euro venent actius, en gran part relacionats amb l’immobiliari, mentre la entrada de capital financiava un gran boom de vivenda. Això va permetre que els salaris espanyols es varen pujar en relació a aquests que es troben en altres paissos Europeus. Pèro ara s’ha acabat, i el boom immobiliari s’ha reventat, i les grans entrades de capital ja no venen. Per tant, espanya ja es troba amb la necessitat de competir venent bens materials, com ara productes industrials. I no serà capaç de fer aixó si no té un increment important de productivitat a través de baixades salarials.

Nou

E.H.: En el contexte de Letonia, s’ha avançat l’expresió “devaluació interna” per descruire aquest tipus de correcció de sous i preus. L’expressió dona una sensació molt atractiva, pèro tal i com tu vas recalcar el teu blog al New York Times (El Dolor en Espanya) els canvis que implica no son gens facils de digerir. De fet, tenen una semblança colpejadora amb el que s’anomenava deflació de sous i preus en els anys trenta. Realment hem progressat tan poc en tots aquests anys, o tenim instruments de politica mes sofisticats que les autoritats politiques poden fer servir per implementar aquests canvis de una manera semblant amb els avanços en politica monetaria que hem vist desplegats durant la crisi actual?

P.K.: Tant de bò que tingues uns sugeriments brillants. Pero l’esencia de la politica economica canvia molt menys que la seva aparença. La veritat es que espanya esta en una situació bastant semblant a la dels paisos amb la paritat respecte l’or (Gold Standard) dels anys trenta. En alguns aspectes la situació es pitjor, perque espanya manca la opció de fer servir la politica comercial com un substitut per la devaluació. Per tant, ha de ser la deflació.
Deu

E.H.: Per fi, en un moment quan tot una decada s’acaba, i s’obre un altre, hi ha raons per ser optimista? Tu parlas sovint del retorn de la economia de depressió, es cert que el que nosaltres anomenem “l’epoca de creixement modern” ja s’ha acabat per sempre, o simplement estem en un etapa de transició cap a una nova epoca de creixement, esperant-nos, per alguna part, una mica mes enlla de la horitzó.


P.K.: Recuperarem eventualment. Hem apres coses desde la depressió, i aixo es la raó principal perque aquest cop les coses no han anat tan malament. En general, el lideratge ha sigut millor – estic especialment content que tenim unes persones intelligents i ben intentionades al devant del meu pais, el qual es una millora notable. Pero sera un llarg cami.